25 de maig de 2015

Nepal: Take your time III


“Apropar-se a l'abisme d'un mateix”
Walter Bonatti


Les hores de bus em van acompanyar amb la corresponent ració de pànic. Vivim en un món saturat de fonamentalismes i apriorismes de tota mena. Com reaccionarà un mateix i el microcosmos desconegut que m'acollirà a milers de metres d'alçada? Caminar et dóna per generar nous dubtes, per plantejar noves i velles qüestions, per tancar coses que hauries de tenir més que enterrades. Però, en realitat, potser sols camines per conèixer, per conèixer-los a ells i, perquè no, perquè et coneguin. Sobretot quan pots fer-ho sense cap pressa, quan els paisatges s'eternitzen, quan les paraules sonen reposades i tens temps per a tot: mirar, parlar, pensar, callar i, sobretot, BADAR (sí, en majúscules). A no ser que vulguis anar amb el cronòmetre enganxat al cul com un autòmat programat, ningú no pot estar hores i dies durant setmanes i no recórrer tants dubtes com preguntes amb respostes lleugeres, o brillants, o en blanc. A voltes, el temps corre. A voltes avancem lents tot consumint-nos. El vol cap a Jomosom em treu la tonteria de cop.


Cabina de l'avió

Matinada, molt de matinada a l’aeròdrom de Phokara, segons la bàscula (del segle I abans de Buda, com a mínim), la Maria –la meva motxilla, imprescindible batejar-la si vols tenir un bon trèkking- pesa 10 quilos. Aquest serà el pes que arrossegaré els propers dies, perquè no volem contractar porters: a les muntanyes cadascú ha de traginar el seu material. Porto dues mudes de cos per caminar, un folre prim, un de valent, els pantalonets de cotó i uns de plàstic, el cortavientos, dues mudes de roba interior i dos parells de mitjons per caminar, un kit complert de pijamitu (jersei cotó, pantalons i mitjons), botes potents, xancletes caminadores, pareu (que fa de tovallola), braga, gorra, guants valents, la mica d’higiene personal (amb 6 agulles estendre roba) i farmaciola, sac, bastons, frontal, encenedor, una banderola reivindicativa, bloc de notes i poca cosa més... Ara va de debò.

Crec que volàvem amb Cosmic Air, no n’estic segur. L'avió, un bimotor d’hèlices, de passadís únic: una filera de cadires individuals a l'esquerra i una a la dreta. Els pilots com els d'abans: una senyorassa jaqueta de cuir amb unes estrelles al pit i gorra. L'hostessa, amabilíssima, ens va donar cotó fluix (per a orelles i/o nas) i un caramelet de menta. Aixequem el vol i, oooh! Volar entre les muntanyes és una experiència que crec que val la pena de tenir a la vida, i tinc sort: he aterrat a Cuzco i sobrevolat part dels Andes. l'Himàlia té, òbviament, molta llegenda i mite, però el mateix encant que els altres.

L’habitacle dels pilots està tancat amb una cortineta que tenen completament oberta, i inevitablement la vintena que anem còmodament en el nostre seient individual, ara mirem per la finestra, ara mirem pel passadís per veure la cabina i les vistes que tenen els pilots, fins que encarem l'aeròdrom de Jomosom. Imagineu davant vostre un paisatge àrid, pedregós i, de cop i volta al mig comença una llengua d'asfalt, com si fos una carretera just davant dels vostres morros. L'avió té un lleuger balanceig a dreta i esquerra (per sort hi ha poc vent) i vint caps miren pel passadís com ens acostem a la llengua 'asfalt a través del vidre dels pilots. Semblem ballar tots acompassadament: tots els caps cap a la dreta, suaument cap a l'esquerra... i la pista, que es mou al teu ritme, ara cap un cantó, ara cap a l'altre. I de fons, el rum-rum poderós de les hèlices. No cal dir que el silenci dintre l'aparell és d'alçada, mai tan ben dit. És un d'aquells moments en què penses: és l'aterratge més fotut de la meva vida, no penso fer-ho mai més! Un parell d’anys després, a Lukla, vam comprovar empíricament que mai es pot dir que una cosa no la faràs mai més. Aterrem suaument a Jomosom. Molt suament. Aplaudiments merescuts per als pilots. Davant nostre un te calentonet.

Aquesta va ser la nostra ruta de 10 dies pels Annapurnes:

Dia 1- Vol a Jomoson (2.710m) i cap a Kalopani (2.530m), km: 24, desnivell: -180m, hores: 6h.
Dia 2- de Kalopani a Tatopani (1.190m), km: 26, desnivell: -1340m, hores: 8h.
Dia 3- de Tatopani a Ghorepani (2.750m), km: 14, desnivell: +1560m, hores: 8:30h.
Dia 4- de Ghorepani a Tadapani (2.590m), km: 20, desnivell: -160m, hores: 5. Amb ascensió matinal al Poon Hill (3.193m).
Dia 5- de Tadapani a Chhomrong (2.340m), km: 20, desnivell: -250m, hores: 5h.
Dia 6- de Chhomrong a Himalaya (2.920m), km: 22 desnivell: +620m, hores 8h. Amb les escales de baixada. 


Escales de Chhomrong

Dia 7- de Himalaia a ABC (4.130m), km: 10, desnivell: +1.210m, hores: 7h.
Dia 8- de ABC a Bamboo (2.335m), km: 20, desnivell: -1.795m, hores: 7h.
Dia 9- de Bamboo a Jhinu Danda (1.340m), km: 18, desnivell: -995m, hores 7h. Amb escales de pujada, les 2.466 escales de Chhomrong!
Dia 10- de Jhinu Danda a Naya Pull (1.190m), km.: 21, desnivell: -150m, hores: 7:30h i bus a Pokhara (per cert, està a 820m d’alçada).

Fer el cercle dels Annapurnes, de Jomoson a Naya Pull, té un avantatge definitiu respecte a d’altres rutes: la cota màxima és de 4.000 metres just al Santuari, però vas trampejant durant dies i dies entre els mil i els tres mil metres. Això significa simplement que hi viu gent, que hi ha vida. En d’altres trèkkings, posem per cas el de l’Everest, un cop passat Namche Bazaar agafes alçada i estàs per sobre dels 4.000 m i en aquella alçada tan sols hi ha lodgers que esperen els trèkkers que van de ruta. Als Annapurnes no.


Camí

És cert que l’A.C.A.P. (Annapurna Conservation Area Project) del govern nepalès ha permès que els habitants –essencialment pagesos i ramaders- complementin els seus ingressos amb l'atenció als visitants. Ja sigui amb petites paradetes on pots beure una cola o comprar una xocolata o uns fruits secs, o bé directament gestionant un lodge. Això facilita extraordinàriament la logística, atès que no has de traginar ni menjar ni material d'acampada. Però més enllà d'aquests avantatges operatius el que de debò el fa diferent és que hi viu gent. Pares un moment i seus en un pedrís, deixes anar les trinxes i diposites la Maria amb delicadesa al teu costat mentre l'acarones; treus la cantimplora o uns fruits secs o simplement pares a respirar i descansar un moment i, entre les cases del mig dels camps apareixen uns nens o un senyor o una padrina, i et miren encuriosits perquè, no ens enganyem, fas una pinta gens normal: sense afaitar ni dutxar, amb roba estrafolària i llampant, un motxillot a l'esquena, uns bastons com de ferro, uns botots enormes... No, definitivament no anem gens normal (ni per a ells ni per a ningú, tot i que a hores d’ara ja deuen estar més que acostumats) i s'acosten a tu. I riuen i s'asseuen davant teu i et miren. I és just és en aquest moment precís, en què es produeix un fet extraordinari: tu no vas sobrat de nepalès "annapurnec" ni ells de català normalitzat, però malgrat això establim una línia directa.


Pel camí

Comences per una cosa simple: treus la guia i els ensenyes fotos del seu país, ells et diuen una paraula que no coneixes però que t'esforces a repetir amb la conseqüent rialla generalitzada. Fet: acabes de fer nous coneguts i és un moment irrepetible. S'ho val, sens dubte. N'hi d'altres tipus posem per cas de nit en un lodge, tens la roba de caminar estesa sota la taula gran del menjador on hi ha el braseret per assecar-la. La noodle soup hi cantaven els àngels, ara fas un té i potser un roxy (aiguardent nepalés) i els demanes què vol dir Annapurna, i contesten: la deessa de les collites, l'abundància, el menjar. Caram, penses (mal fet això de pensar), normal és la més alta de totes. Però ells segueixen explicant: la més sagrada és el Machhapuchhre, que és inconfusible, atès que té el cim en forma de cua de peix, de V. És la muntanya de la deessa Xiva i mai ha estat escalada (certament no hi ha cap constància oficial que mai ningú hagi fet cim) precisament per estar dedicada a la divinitat. Contxu, penses de nou, una muntanya tan i tan important deu tenir un significat molt especial. Què significa Machhapuchhre?, els demanes. Doncs això, cua de peix...


Machhapuchhare

El cercle dels Annapurnes és un tomb al voltant d'una pila de muntanyes immenses. Comences caminant “per darrere” d’elles, fins que encares la vall que et porta al camp base a partir de Bamboo. És com si en un moment determinat puges pel mànec d’una raqueta de tennis (quan era jove no era popular el pàdel) fins arribar al cap, i allí, perfectament ordenats, d’esquerra a dreta tens Annapurna South (7.219m), Annapurna I (8.091m), Gangapurna (7.454m), Annapurna III (7.555m) i una mica per sota el magnífic Machhapuchhre (6.997m).

El paisatge d'aquest teatre immens paga la pena, encara que no siguis ni aficionat a l'alpinisme. Però no solament les muntanyes, el Nepal cau al sobre la línia del tròpic i per sota dels mil metres és xafogós i la natura és la pròpia. Vas de la calor Tatopani als -14º del camp base (ABC); dels camps d'arrossars amb búfals creuats per rius sinuosos a boscos profunds d'arbres imponents tallats per rius violents travessats per ponts impossibles i acabats en cascades de desenes de metres fins arribar a dalt, a la pedra i neu eixuta i els moments glaçats. Sí, allí ets una insignificança entre decorats que baixen directes del cel.


Molinets a Marpha

I més: els petits rituals. A les entrades/sortides dels poblets, et trobes els molinets d'oració fets de fusta o metall (coure o estany). Molts encastats als murs mani. El ritual consisteix a passar pels molinets i fer-los rodar sempre en el sentit de les agulles del rellotge i deixant-los a mà dreta. Els manis són piles ordenades de pedres amb lloses a dalt amb mantres universals gravats Om mani padme hum, l'oració que fa referència la perfecció. De manis n’hi ha de formes i alçàries i grandàries diferents, fets per milers d’artesans anònims durant centenars d’anys. Hi han anat emplenant els senders dels Annapurnes. Els mantres gravats en pedra fan la mateixa funció que els de les banderetes: deixar que el vent els escampi per arreu.


Roba estesa sota la taula

Hi ha, també, una part més mundana. Els lodges estan ben equipats, vull dir arreglats, nets, operatius i amables. Que ningú esperi luxes asiàtics: les habitacions acostumen a tenir un/s llit/s, una finestra, una cadira, pòster del Nepal i parets de fullola, més que suficient. Quan hi arribes, el ritual, fa no fa, és el següent: converteixes l’habitació en un estenedor improvisat (beneïda sigui la vaga d’escalada i les agulles d’estendre): samarretes, polars, gorres, calçotets, guants, mitjons.... tot penjat per sobre els llits i al voltant de les parets. La part més molla, per la suor o la pluja, la portes a la cambra principal del Lodge, que és el menjador. Acostuma a ser una habitació gran, amb finestres, banquetes i taules grans. Sota els seus faldons acostuma a situar-se un braseret i, al seu voltant, un cordill on penjar la roba per assecar-la. És a dir, vas sopant i allargant la mà sota la taula tot comprovant si els mitjons, posem per cas, es van eixugant. Si no ho aconsegueixes, l’endemà tens unes bones horetes caminat per penjar, amb les agulles la roba, humida a la motxilla i deixar que el sol l’assequi.

La higiene també està garantida, tots els lodges tenen dutxa amb aigua, aigua freda o galleda amb aigua calenta. Acostumen a estar en un annex a la construcció principal, de dimensions reduïdes, on la principal habilitat és aconseguir fer els malabarismes per evitar que la roba seca no et caigui al terra mullat: l’estadística diu que no ho aconsegueixes fins al tercer o quart intent. Però potser el que més sorprèn dels serveis no es pas la placa turca, ni la galleda amb aigua per esbaldir, sinó la tassa de metall... de metall? Sí. De matinada es fa una capeta de glaç a la superfície de l’aigua de la galleda que no podries trencar si la tassa fos de plàstic! Un cop cadascú ha acabat les seves ablucions personals, sentar-se davant les finestres que es van a poc a poc tenyint d’humitat, notar la suau escalforeta de braser mentre beus te o una sopa que crema o llegeixes o apuntes coses o fas un repàs al dia o bades o converses amb gent d’allí i aquí mentre a fora ronden gegants de vuit mil metres és un sensació que etiquetes amb hashtag #readyforlife.

En deuen quedar ideològicament pocs al món, i aquells que ens vam trobar, no sé ben bé si ho eren o no, però ells s’hi proclamaven i no sóc ningú per dir-ne res. Els maoistes nepalins tenien un check point poc abans de Naya Pull, qui diu un control diu una taula i dues cadires. La seva intenció era, ras i curt, cobrar-nos, en USD, per persona per poder passar. Una estona de remolejar; de fer tots plegats els pallassots; uns riures comuns i ens van deixar passar sense més complicacions, a cost zero per cert. Sí, la revolució ha de ser una altra cosa...


Control dels maoistes

Acabo amb una anècdota més personal: el 24 de novembre de 2006, es correspon al calendari nepalés amb un altre dia i un altre mes, però de l'any 2063, que justament coincideix amb el meu aniversari. Vés per on, al Nepal tenia 97 anys...! Va haver-hi festassa gran al lodge, aquella nit. A Chhomrong, per ser exactes.

Intento descriure les sensacions (compartides amb dos "friends" excepcionals, en Jordi i en Peri) d'una serralada imponent. No cal pontificar absolutament res, més enllà d'injectar les ganes d'anar-hi en segona persona del futur imperatiu: vés-hi!.

_______________________________________________________________________

"El meu primer viatge, viatge va ser al 99: un Vendrell-Tombouctou, a pèl. Uf! En un mil·lisegon vaig entendre dues coses simples. La primera, que viatjant vius més que no pas veus, i la segona, que la nostra lògica serveix aquí (i no sempre), però quasi mai, allí: c'est le dakan, ens deien, és el destí tubabus, les coses passen perquè són així, allà. Podria explicar bona part dels meus viatges a partir del dakan, del destí. He deixat que els viatges es teixeixin de casualitats que m'han portat per l'Argentina, Xile, Perú, Mèxic, Tanzània, Tunísia, Egipte, Camerun, Israel, Turquia, Iran, Índia, Vietnam, Cambodja... i el Nepal."

El Pep és el nostre convidat del mes de maig i temporalment li hem cedit el bloc per a que ens expliqui el seu viatge pels Annapurnes. -- Enric i Celia

En Pep també ha escrit:

T'ha agradat? Comparteix aquesta entrada!

    18 de maig de 2015

    Nepal. Take your time II


    “L’aventura va valer la pena”
    Jordi Pons


    Ni el Jordi ni jo no érem el que podríem dir-ne muntanyers experts, ni molt menys. Havíem fet com la majoria de gent (vull dir a l’alba dels temps, abans que existissin les botigues de roba esportiva de consum massiu, la moda del trail running o els trekkings d’aventura). Havíem fet, deia, una mica de Pirineus, algun Montardo que altre, algunes caminades pel Montsant o pels Ports, coses d'aquestes. Sort en tenim d'un amic comú, en Joan (aquest sí, bomber i muntanyero en serio) que ens va donar quatre bons consells. Primer i concís: feu el cercle dels Annapurnes. Segon i elàstic: si per dates no podeu fer-lo tot (18-22 dies és el circuit sencer, com a mínim feu-ne la meitat: voleu a Jomoson, baixeu a Naya Pull passant, és clar, pel Poon Hill i entreu al Camp Base dels Annapurnes (ABC). Tercer i escèptic: teniu material adequat? (Resposta ns/nc) Quart i definitiu: les autoritats sanitàries mai no adverteixen que, afortunadament, un viatge així és irremediablement addictiu.

    Guardo la llista del que vaig prendre. Sóc escrupolós quan afirmo que, excepte les botes, els mitjons, un parell de primeres capes, l’edemox, l’ibuprofè, la crema de cacau, la cantimplora (sense folre) i un cortavientos que havia comprat uns anys abans al Calafate (Argentina), la resta no era, seriosament parlant, material per anar a fer un trèkking com aquell. Com a mostra: uns pantalonets convertibles, de cotonet, d’una marca amb nom de grau militar i cognom de midó, que a -14º van demostrar una dignitat encomiable. Dignitat encomiable, a seques...

    Thamel, ens dèiem, ens proveirà. De material, vull dir.

    Afegeixo a la bossa de viatge dos llibres: "Annapurna est". "Un 8000 verge", de Jordi Pons (un clàssic del muntanyisme i, sobretot, algú que descriu el Nepal l’any 1974!) i "Endorfines tropicals", de Sergi Ramis (del meu fons d’armari). A volar!


    Poon Hill

    15 de novembre de 2006

    Gulf Air ens porta de Barcelona al Tribhuvan International Airport de Katmadú, fent paradetes per fer-ho més interessant, a Heathrow (Londres) i Muscat (Oman).

    A l'aeroport ens hi espera en Peri, el tercer membre de l'expedició: tombava per l'Índia a la seva manera i, quan va saber que tiràvem cap al Nepal s'hi va apuntar sense dubtar-ho. Ja feia un parell de dies que era a la ciutat. És un d'aquells moments molt peculiars: portes a les espatlles tres vols diferents, ni recordes quantes d'aquelles safatetes tan organitzadetes i de gust intrigant has intentat cruspir-te o eliminar com sigui, ni la de sales d'espera on estàs tirat esperant (llavors els mòbils eren, afortunadament, únicament telèfons), ni saps ben bé a quina hora vius ni ben bé si ja has arribat, i llavors... màgia! A l'altra punta del món, al vestíbul d'un aeroport d'Àsia, hi apareix el Peri amb un somriure de la boca al clatell passant per l'orella i ens saluda amb un "Namaste" de perfecte accent de català central. Genial.


    Kathmandú

    Ens entaforem els tres i les bosses en un dels mini taxis (de marca coreana) i, com no, cap al barri de Thamel de Katmandú. Si el definim, el barri, per les persones: els nepalesos, venedors i gent que fa la seva via i la seva vida. Els guiris, amb una variada tipologia d’espècies diverses: grupets de turistes de bus, un bon grapat de muntanyeros (uns de més novells i uns de més experimentats), alguns poquets hippies i, els més peculiars, aquells clarament afectats per la síndrome de Mallory, cas que existeixi.

    El paisatge urbà és un estol de petitons restaurantets, cibercafès, botigues de queviures i emergències i hotelets amb rètols i tubs fluorescents que competeixen entre ells sota un enreixat de cables de llum impossibles de deslligar. I, naturalment, paradetes de souvenirs, artesania (i objetos de barro, que dirien Les Luthiers). La majoria de carrers són estretets i és per això que l’abundor de micro cotxes coreans, bicicletes, rickshaw... fa que moure’s sigui un exercici d’autocalma, és inútil atabalar-se: no serviria de res. Com passa, però, habitualment en aquestes circumstàncies mai s’hi veu cap accident. Serà el famós caos ordenat?.

    Allò més curiós, per a la gent de muntanya, però, són les botigues on venen The North Face, TNF Nepalí, clar. Hi ha de tot, però tot falsificacions. I, dintre del que és fals, algunes coses donen bon resultat, com ara el sac de plomes (malgrat va perdent plomes en cada ús encara el faig anar i mai no he patit fred) o els bastons (malgrat que la minibrúixola de cada un dels mànecs assenyalava un nord magnètic diferent) o els folres polars (amb una magnífica fotocòpia a color d’una etiqueta original de gore-tex). D’altres, com les trinxes de les motxilles de 40l, van resultar compres poc reeixides. La gràcia del cas, en tornar del trèkking: intentem vendre a la mateixa botiga les motxilles i ens oferien per elles com a una cinquena o sisena part del que ens havien costat amb l’argument que no les podrien pas vendre (a banda que estaven usades, eren TNF falses!).

    Hi ha tres coses que m’acompanyaran sempre del meu primer Thamel: menjar momos, badar per la Pilgrims Book House remenant llibres i mapes i làmines (això dels llibres és vici propi) i fer una cerveseta de cara al carrer: deixar-te abduir per aquella immensa quantitat de vida i colors que es mou incansablement davant dels teus ulls oberts com a plats (plats de momos, naturalment).


    Thamel

    Segona nit a Katmandú. La idea era sortir al més aviat possible cap a les muntanyes, perquè no sabíem què ens hi trobaríem ni com reaccionariem nosaltres a l’alçada, i si n’hi hauria prou amb els 10 dies de ruta teòrica. Per tant, deixàvem la visita llarga al Katmandú (la Durbar, la Kumari, Stupa de Bodhnatn, temple dels monos...) i la seva àrea metropolitana (bàsicament Bhaktapur, Patan i Pashupatinath) per a la tornada.

    Calia comprar el material que ens feia falta i pagar el permís. En aquella època, hi havia el run-run dels guerrillers maoistes que controlaven els que circulaven pels Annapurnes. Ells, els maoistes, estaven en negociacions amb el govern. Vull dir que no hi havia risc aparent, però ens vam decantar, per la seguretat de contractar un guia, en Karna Rana: vint-i-pocs anys, simpàtic, tímid i molt, molt, molt urbanita (això ho descobriríem al monte). Vist de tornada, no fa falta cap guia per fer aquesta ruta: trobes gent a tot el recorregut disposada a indicar-te o ajudar-te. És segur, està ben indicat i ben equipat. Amb aquesta experiència, un parell anys després, al fer el del camp base de l’Everest, no en vam contractar cap.

    Per definir el científicament inexistent la "síndrome de Mallory", podria utilitzar l’exemple dels empordanesos (tocats per la tramuntana) o els submarinistes (amb la narcosi de nitrogen). En essència significa que a les persones exposades de manera més o menys continuada a condicions ambientals extremes (el vent, la profunditat o la manca d’oxigen per l’alçada) la ment se’ls netegi de la rutina diària i s’alliberi segregant felicitat (o tonteria carinyosa, si voleu). Si no, no hi ha explicació a què tres persones sanes, més o menys espavilades i adultes, vagin a un dels cosidors del Thamel i es facin cosir en una samarreta el logo del seu viatge/expedició: “Annapurna. The North Feims Elcim. Massapuchada 2006”. L'única explicació és que aquestes coses les fa provocar la síndrome de Mallory. :)

    Demà tenim bus a Pokhara. Demà passat serem a les muntanyes.


    Logo de l'expedició

    _______________________________________________________________________

    "El meu primer viatge, viatge va ser al 99: un Vendrell-Tombouctou, a pèl. Uf! En un mil·lisegon vaig entendre dues coses simples. La primera, que viatjant vius més que no pas veus, i la segona, que la nostra lògica serveix aquí (i no sempre), però quasi mai, allí: c'est le dakan, ens deien, és el destí tubabus, les coses passen perquè són així, allà. Podria explicar bona part dels meus viatges a partir del dakan, del destí. He deixat que els viatges es teixeixin de casualitats que m'han portat per l'Argentina, Xile, Perú, Mèxic, Tanzània, Tunísia, Egipte, Camerun, Israel, Turquia, Iran, Índia, Vietnam, Cambodja... i el Nepal."
     

    El Pep és el nostre convidat del mes de maig i temporalment li hem cedit el bloc per a que ens expliqui el seu viatge pels Annapurnes. -- Enric i Celia



    En Pep també ha escrit:

    T'ha agradat? Comparteix aquesta entrada!

      13 de maig de 2015

      Nepal. Take your time


      "Tornar vius, tornar amics, fer cim, en aquest ordre"
      Roger Baxter-Jones


      Modest, però sentit homenatge a George Herbert Leight Mallory




      Aquest email el vaig escriure just arribat a Pokhara. Acabàvem de fer la meitat del circuit dels Annapurnes, però el vaig enviar uns dies després, just la nit abans de volar cap a Barcelona. Té la gràcia –si és el cas- de ser la primera reflexió després d’una dutxa "comme il faut" i de tornar a portar roba més o menys neta, i també, perquè negar-ho, després d’un parell o tres o quatre de cerveses "Nepal Ice" o "Everest" acompanyades de momos de pollastre i verdures (momos, he dit momos?). El destí, això no obstant, jugava des de feia uns mesos.


      Dijous, 8 de setembre de 2006

      Atles Universal, de la GEC, Mapamundipolític, pàgina 17 (edició del 1984). Dos caps que se’l miren amb escepticisme. L’any anterior havíem anat a Perú força gent i l’any abans de l’anterior d’abans al Camerun, però aquell 2006, les circumstàncies vitals de cadascú ens havien deixat al Jordi (un vilanoví pata negra) i a mi sols davant del món. I ara també davant de l’atles.

      Ulls tancats, dues o tres voltes aleatòries a l’atles cap a un cantó i cap a l’altre, dit innocent i, the winner is: Nepal! Si un dia per curiositat o per un frikimoment doneu una ullada a l’atles veureu que si sumem la mida –minúscula- del cos de la seva lletra i el dit d’una persona adulta, és físicament o epistemològicament impossible que assenyali únicament un país: potser Butan i Índia o Xina i Bangladesh, o tots…. Nepal? Doncs Nepal! I, què hi ha al Nepal? L’Himàlaia, muntanyes, oi? Doncs anem a fer un monte, no? Viatge aclarit. "Le dakan", que és un catxondo…


      Annapurnes

      _______________________________________________________________________

      "El meu primer viatge, viatge va ser al 99: un Vendrell-Tombouctou, a pèl. Uf! En un mil·lisegon vaig entendre dues coses simples. La primera, que viatjant vius més que no pas veus, i la segona, que la nostra lògica serveix aquí (i no sempre), però quasi mai, allí: c'est le dakan, ens deien, és el destí tubabus, les coses passen perquè són així, allà. Podria explicar bona part dels meus viatges a partir del dakan, del destí.He deixat que els viatges es teixeixin de casualitats que m'han portat per l'Argentina, Xile, Perú, Mèxic, Tanzània, Tunísia, Egipte, Camerun, Israel, Turquia, Iran, Índia, Vietnam, Cambodja... i el Nepal." 

      El Pep és el nostre convidat del mes de maig i temporalment li hem cedit el bloc per a que ens expliqui el seu viatge pels Annapurnes. -- Enric i Celia


      En Pep també ha escrit:

      T'ha agradat? Comparteix aquesta entrada!

        6 de maig de 2015

        Nepal: imatges del record


        Van ser només uns dies, tot just una setmana del mes de setembre del 2008. Hi vam arribar procedents de l'Índia, buscant un efecte descompressor del que allà hi havíem viscut. Només vam tenir temps de fer un tastet del Nepal: Kathmandú i rodalies. Però no preteníem més. Sense presses.

        Aquest plantejament ens va permetre justament poder conèixer de més a prop la gent i els seus costums. Seure en una plaça i veure la gent passar, observar les escenes quotidianes, jugar amb uns nens al carrer, petar la xerrada amb el senyor del costat, intercanviar somriures amb les senyores grans del davant...

        De tant en tant no podem evitar girar el cap i mirar enrere, recordar a la gent que hem conegut pel camí, reviure els moments viscuts i tornar a aquell lloc encara que només sigui a través del record. Una fotografia, una conversa, una determinada situació són motiu suficient per fer-ho. És el pòsit que deixen els viatges en la memòria.

        Des de l'Uzbekistan i ara que el terratrèmol del passat 25 d'abril comença a quedar oblidat pels mitjans de comunicació, volem tornar a recordar les persones que vam conèixer a través de les imatges. Quan coneixes un lloc i la seva gent, per molt lluny que quedi, te'l sents més proper.









        ONG's que ofereixen ajut d'urgència al Nepal i amb les que pots col·laborar:


        Metges Sense Fronteres: L'organització humanitària té a 38 treballadors al país. Des del principi, la prioritat dels equips ha estat arribar zones més aillades on les víctimes no havien rebut assistència.

        Oxfam Intermón: Està centrant els seus esforços en enviar aigua i equips de sanejament per ajudar als damnificats i evitar la proliferació d'epidèmies.

        Plan Internacional: Treballa al Nepal des de 1978 i està atenent des del primer moment a les víctimes en zones afectades pel sisme com Katmandú, Makwanpur i Banglung, on té oficines i treballadors.

        Save the Children: Aquesta organització treballa al Nepal des del 1976 i compta amb un equip de 444 persones a tot el país. La seva prioritat és garantir que els supervivents tinguin un lloc on refugiar-se i proporcionar accés a aigua potable.

        UNICEF: Treballen per proporcionar medicines essencials, kits mèdics i quirúrgics, tendes de campanya per als hospitals d'emergència i aigua potable.


        T'ha agradat? Comparteix aquesta entrada!

           
          Continguts de Quaderns de bitàcola (Enric Vilagrosa i Celia López) | Tecnologia Blogger | Plantilla original de Wordpress Theme i Free Blogger Templates | Disseny adaptat per Quaderns de bitàcola
          cookie law