20 de setembre de 2016

L’Iran de motxilla amb el meu pare (1ª part)


L’Iran era un meló per obrir. Fins fa no pas gaire no coneixia ningú que es plantegés anar-hi. I ara, el que son les coses, és un destí que s’està posant de moda entre viatgers d’una certa experiència. Estarem d’acord en que no és el primer lloc que ve al cap per unes vacances relaxades, sol i platja, un bon sopar en una terrassa amb vistes, no, no... ni tan sols està entre els primers destins que la gent, diguem-ne normal, triaria per aterrar fora de la conegudíssima vella Europa. Cal sortir de l’àrea de confort. Acceptat. Però és un destí a l’abast de tothom. Aquí està el que vull explicar. No cal ser un aventurer de pedra picada i de passaport treballat a cisell en jungles i deserts per anar-hi. Ni de lluny. Només amb una mica d’imaginació per triar quelcom d’original hi arribes i amb un pèl d’empatia a la motxilla, el país et premiarà segur amb una experiència irrepetible. Quan anar? El moment és ara. És cert que els llocs no es mouen, d’acord, però el temps els fa evolucionar. I l’Iran, aquell meló que estava per obrir, ara roman, en puc donar fe un cop obert, al punt de dolçor perfecte. I qui entén de fruita sap que això... no dura.

Primer vaig pensar en anar-hi sol, després s’hi va afegir el meu pare, de seixanta-cinc anys d’edat. Som-hi, papa, que ho xalarem. Viatger infatigable, literalment, del que vaig heretar el gust per anar sempre una mica més enllà en lo desconegut. De petit vaig aprendre a través dels viatges que ell planificava que es pot arribar per mitjans propis allà on vulguis. Trencar la barrera psicològica respecte a que res és massa lluny no és poca cosa. Merci, papa, t’ho vas currar! Anys més tard, vaig aplicar-ho al meu temps i als meus recursos. Avui en dia volar és molt més assequible per butxaques modestes, la benzina és molt més cara que anys enrere, ara parlem més idiomes, tenim a l’abast guies de viatge, informació i tecnologia inimaginable fa ben pocs anys, i les possibilitats d’allotjament i les facilitats per aconseguir visats s’han multiplicat. I aquella Europa de l’Est de principis dels anys noranta que havia vist d’infant estava igual de lluny que ara l’Àsia més exòtica per un viatger adult. I vaig començat a rodar sol, tot el que vaig poder, i ara, un munt d’anys més tard, era jo qui em proposava emportar-me’l a ell al meu terreny, a la meva manera de viatjar. Tu fiat, papa, que controlo.

Taxi iran
Esmorzant amb taxistes

Dit i fet, vaig encarregar-me dels tràmits dels visats (un tràmit car, cal enviar el passaport a Madrid o demanar a una empresa autoritzada que ho faci), vaig mirar uns quants blocs de viatges per Internet (Quaderns de Bitàcola inclòs, of course!) i vaig prometre a la meva mare que mantindria el seu home allunyat de les viatgeres de més seixanta anys i que el retornaria en raonable estat de conservació (per miracles a Lourdes). No va costar gens complir la meva promesa. No, no. El meu company de motxilla era dur de pelar i, luxes a banda que son inexistents, l’Iran resultaria ser un país la mar de fàcil.

Era el primer cop allà i amb deu dies que teníem no ens proposàvem descobrir la sopa d’all. Així que vàrem escollir un itinerari d’allò més clàssic:


L’Itinerari:

Dia 1. Barcelona – Teheran
Dia 2. Teheran – Qazvin
Dia 3. Qazvin – Shiraz
Dia 4. Shiraz – Persèpolis
Dia 5. Shiraz – Esfahan
Dia 6. Esfahan
Dia 7. Esfahan – Natanz – Abyaneh – Kashan
Dia 8. Kashan
Dia 9. Kashan – Qom
Dia 10. Qom – Teherán – BCN


De nord a sud, de Teheran fins a Persèpolis seguint una de les principals carreteres del país. Està tirat, papa, tirat. Més tard, inclouríem les variants de Qazvin, al nord-oest de Teheran, per optimitzar el temps davant les poques expectatives que ens aixecava la capital. La gent que disposa d’un parell o tres més de dies, acostuma a afegir Yazd a l’itinerari. No era el nostre cas. Crec però que ens va quedar una proposta molt arregladeta, útil per a tot tipus de viatger i apte per a butxaques modestes (amb un pressupost a l’Iran de 30 euros per dia i persona vas sobrat), però, sobretot, molt ajustada per a una setmana llarga de vacances d’aquestes que alguns afortunats podem agafar per pasqua o nadals.

Per arribar volàvem amb Pegasus Airlines, una low cost turca, que facilita uns vols molt simpàtics a Orient mitjà, amb escala a Istanbul des de Barcelona, a preus que eren fa poc impensables. Per poc més de dos-cents euros, sense remirar gaire, és fàcil trobar un vol d’anada i tornada a Teheran. No ofereixen cap servei gratuït a bord, ni menjar, ni begudes, ni somriures d’uniforme, però ¿qui els necessita? Això sí, hi ha escales i esperes en horaris intempestius. A Istanbul, ens sentirem obligats a acomiadar-nos de la cervesa amb una Efes Pilsen a la barra d’un pub d’aeroport, veient un tros de partit del Barça. Ja se sap, dura vida de viatgers. Demana que ens posin uns cacauets, papa. Mentre els nostres suaven la cansalada per salvar els mobles d’un partit que s’havia posat de cul, nosaltres perfilàvem el nostre primer objectiu: passar olímpicament de Teheran. Ben d’hora, al matí següent, aterraríem a la capital amb la son incrustada a la moral i sense ganes de perdre el temps. El pla potser no era propi d’un rellotger suís però en ser pràctic li veiem el què. Aniríem directament de l’aeroport a Qazvin per aprofitar el dia i tornar a Teheran per agafar el bus nocturn a Shiraz.

qazvin, Iran
Basar a Qazvin

En baixar de l’avió, cinc minuts després de que totes les dones s’entaforessin els mocadors al cap abans de trepitjar la terminal, guaita com corren, papa, preníem cafè i ens disposàvem a canviar moneda. Després sabríem que el cafè a l’Iran és un luxe i es paga car a tot arreu, però lògicament més encara als bars de l’aeroport. Cap novetat. Sí que recomano, per contra, canviar diners allà mateix, al pis de dalt de la terminal d’arribades hi ha el millor canvi que vàrem obtenir a tot el país. Desconec les raons però només permeten canviar fins a una determinada quantitat de diners. Amb la logística arreglada ens disposarem a anar per feina. Vàrem localitzar a la planta de baix un mostrador on es pot obtenir un taxi amb la tarifa oficial. Som-hi, papa, que ho tenim. Vàrem preguntar si era possible arribar a Qazvin directament en taxi i ens van dir que sí. Vaig preguntar el preu. Massa barato. Altre cop. La noia del mostrador insistia, que sí que sí. Qazvin, no problem (350000 Rials / 10 euros, aprox.). Una ganga, oi? Pugem al taxi i ens porta a Teheran, al carrer Qazvin, al barri de Qazvin, o ves a saber quin Qazvin però dins de Teheran. Ja veus, una ganga, tu. Ho parlem amb el taxista. Tu com vas de gramàtica farsi, papa? El taxista que ho parla amb el seu cap i després nosaltres alhora amb el seu cap també per telèfon. L’actitud del compungit taxista ens convenç que tot és un error i acordem que ens porta a l’estació corresponent (hi ha unes quantes), a agafar el bus per Qazvin.

iran, qazvin
Mesquita a Qazvin

La ciutat respongué a les expectatives, és una pressa de contacte interessant, representativa del Iran desconegut. Gent pel carrer que entra en un mercat intrigant, on els venedors semblen vendre teixits, estris i espècies descarregats directament d’una antiga caravana de la ruta de la seda. Ningú et pressiona, ningú et molesta. A l’Iran encara no hi ha encara pràcticament turisme, i això estalvia el seguit de males pràctiques associades per exprimir al passerell occidental. Els preus excessius, les insistències inacabables i els enganys no existeixen a l’Iran, com a mínim de moment. Que duri, papa, que duri! A canvi, com era d’esperar, no hi serveis turístics. A més a més, derivat del fet religiós, trobem que en la cultura local no està previst sortir de bars, no hi ha terrasses ni res que s’assembli. Per a què ens entenguem, és més fàcil que et convidin a un té desinteressadament pel carrer que trobar un negoci que te’l faci pagant. Evidentment l’alcohol està prohibit. No es pot dir que el país sigui una festa. Tot i que de festes n’hi ha, però a casa de cadascú, tot i que no es pot descartar que et convidin a una. La gent és amistosa, amable i comunicativa. Son curiosos i honrats. En absolut tancats, ni radicals, ni cap de les collonades que es poden sentir quan es vol ficar a un país sencer dintre de l’eix del mal. Afortunadament, els prejudicis marxen ràpid sobre el terreny i els iranians son gent que es deixa conèixer. És mil vegades més complicat tenir una conversa amistosa amb una noia a l’Índia que a l’Iran. Treballant son professionals, mai et demanen més de l’acordat i no esperen propines. El problema arriba quan topes amb les estructures fixes d’un estat que imposa regulacions en contra del temps present.

Iran
Basar a Qazvin 

Iran
Nevant a l'estació d'autobusos de Qazvin

El meu pare volia trucar a la meva mare, coses de l’amor. I, senyors, que no es fa per una mare? Va, papa, preguntem. Cal comprar primer una targeta SIM del país en alguna de les botiguetes aquestes que tenen de tot sobre telefonia mòbil. Primer pas, totes te la poden vendre però només unes poques botiguetes escollides poden donar-la d’alta. Segon pas, entendre sense parlar un borrall de farsi què has de fer ja que allò que t’han venut alegrement no funciona. Tercer pas, trobar la botigueta correcta en un mar de carrers on totes les botiguetes i paradetes son el mateix: un calaix desastre on tot roman apilonat amb tot en un espai petit. Vàrem arrossegar la motxilla per mitja ciutat, ara no reneguis, papa, per trobar el negoci atrotinat que regentava un home simpàtic i la seva dona, petita i tapada. Ens havien dibuixat el camí en un croquis que no va servir de gaire, però finalment al lloc la noieta ens va fer el tràmit reglamentari amb còpia de passaport, autoritzacions signades i empremtes digitals. Papa, ja estàs fitxat, no tornes, a veure ara qui li explica a la mama.



Pensàvem que tot seria més complicat, però la sort ens va tornar el favor que ens devia des del primer taxi. Crèiem que seria necessari tornar a Teheran per agafar un bus cap a Shiraz, però no. Es pot arribar a Shiraz sense parar a Teheran (450.000 rials / 13 euros, aprox.). Així doncs, la part logística més complicada de tot el viatge quedava resolta. A l’Iran, el transport funciona bé. D’una sola tirada arribaríem fins al punt més al sud previst al nostre itinerari i d’allà només quedaria anar pujant a mesura que queien els dies. Dormir a l’autobús i despertar tretze hores més tard a quasi mil kilòmetres de distància. Fàcil. Regalat, papa, regalat! És en aquests moments de trànsit on pots digerir el que va passant el teu voltant, és llavors quan saps que estàs en mans d’una aventura irrepetible que, a la vegada, el temps no et podrà robar mai. La nit queia i els kilòmetres passaven dolços. Tot just començàvem.

(Continuarà...)

Daniel García Giménez

_______________________________________________________________

Dani García Giménez. 39 anys. Ha arrossegat la motxilla per 66 països en quatre continents. Viatjar és part de la seva identitat, que viu com un fet natural i quelcom irrenunciable des de la infantesa. Viatger polivalent al màxim, gaudeix amb la mateixa intensitat de cultures llunyanes i paisatges naturals extrems en solitari, com de visites contemplatives a qualsevol ciutat europea en bona companyia.

Ferran García Peña. Pare d'en Dani. 65 anys. Ha visitat una trentena de països. Conductor incansable, gaudia dissenyant rutes en cotxe per tota Europa que després posava en pràctica. Viatger especialment hàbil i acostumat a recavar informació en un temps on no era tan accessible com actualment. Conversava amb el personal de les agencies de viatges, es posava en contacte amb les ambaixades, es feia amb una pila de mapes de terres llunyanes i començava a mesurar distancies i despeses, en un context viatger previ a internet on tot càlcul i previsió era completament artesanal.



T'ha agradat? Comparteix aquesta entrada!

    7 de setembre de 2016

    I aquella rossa va resultar ser filipina...


    Només arribar a Filipines ens vam retrobar. Ens havíem conegut aquí de joves i des d’aleshores ens veiem més o menys de forma habitual, tot i que ella era una més d’entre altres: sempre m’ha agradat anar variant i provar coses noves. Casualment també havíem coincidit al Nepal, Hong Kong, Vietnam, Tailàndia i Malàisia, però va ser a Filipines on vam tenir una relació més intensa. La calor, la platgeta, el temps lliure i les ganes de passar-ho bé ho facilitaven. No eren poques les ocasions en les que repetíem: al país de les 7000 illes ella era la reina. Va ser també allà on finalment vaig descobrir els seus orígens i la seva veritable història.

    Per si encara no havies caigut... Estic parlant d’una marca de cervesa, EVIDENTMENT!


    En un restaurant de l'illa de Cebú, prenent la nostra primera San Miguel a Filipines.

    Sabies que la cervesa San Miguel té el seu origen a Filipines?

    Sincerament, nosaltres fins fa ben poc ho desconeixíem. Quan l’havíem trobat en algun altre viatge per Àsia sempre dèiem: “Ostres tu, mira que arriba lluny la San Miguel” i efectivament així era, però ho feia des de Filipines i no des d’Espanya com incrèdulament pensàvem. I és que en realitat va ser allà on va néixer la marca i on té un greu més elevat de penetració en el mercat.

    Va ser al 1890, quan Filipines encara era una colònia espanyola, que Don Enrique María Barretto de Ycaza va crear a Manila la primera factoria de cervesa del sud-est asiàtic, una idea que bé podia qualificar-se de delirant si considerem que en aquella època en aquelles contrades poca era la població local que coneixia aquesta beguda.

    Don Enrique no partia de zero, la fàbrica va absorbir la producció d'un petit convent de frares agustins que havien començat a produir cervesa amb per consum propi cinc anys abans a la capital. No es va complicar gaire a l’hora de batejar la marca: va triar el mateix nom del barri de Manila on s’ubicava. Tampoc en triar el dia per inaugurar la factoria: la festivitat de Sant Miquel. El negoci no li va anar pas malament, en poc temps la cervesa San Miguel va passar a ser una referent al país, al 1914 ja s’exportava fora de les seves fronteres i al 1952 era ja la cervesa més consumida al continent asiàtic.


    Al Nepal, primer país asiàtic on vam trobar-nos amb cerveses de la marca filipina.

    No és fins al 1946 que no comença la història de la “nostra” San Miguel. Al febrer d'aquell any es constitueix a Lleida la societat "La Segarra S.A.", filial del sindicat agrícola de Cervera. L'any 1953 els seus principals accionistes signen l’"Acord de Manila" amb el president de Sant Miguel Corporation Filipinas per fabricar la cervesa a Espanya i en comencen la seva producció, de forma independent a la matriu filipina. Inicialment la cervesa agafa el nom de la societat però al 1957 "La Segarra S.A." canvia de nom i passa a denominar-se “San Miguel Fábrica de Cerveza y Malta, S.A.”. Tot i compartir origen, nom i un logotip molt similar, les dues "San Miguel" han seguit camins diferents.

    Salut!


    T'ha agradat? Comparteix aquesta entrada!

      23 d’agost de 2016

      Entrevista a Gustavo, un argentí pel món


      En Gustavo, un argentí que s'ha passat gairebé mitja vida voltant pel món, el vam conèixer a Geòrgia, concretament a Tiflis, la capital, un dia que ens vam trobar en una de les excursions d'un dia que havíem reservat en una agència per anar a visitar els monestirs de la zona. Va ser en els trajectes de furgoneta on vam començar a parlar de la nostra passió viatgera tots plegats, i vam connectar des del primer moment. Tant és així que vam fer coincidir la nostra estada al següent país que visitàvem, Armènia, i vam anar junts a Nagorno Karabagh, una república no reconeguda oficialment pertanyent a Azerbaidjan però independent de facto. També vam fer una ruta a Armènia per a conèixer comunitats minoritàries, com els yazidi i els molokans, dels quals tenim molt bon record. Uns mesos més tard, en Gustavo va venir uns dies a Barcelona i vam gaudir de la seva companyia.


      A en Gustavo li agrada i s'ha format com a xef, i ha tingut una de les professions més estranyes que coneixem: "skyxef", un cuiner que dissenya els menús dels vols. I quina millor manera d'aprendre sobre gastronomia del món que viatjant? això és el que fa ell, viatjar tant com pot i visitar els mercats de cada lloc, tastar nous plats, aprendre noves receptes, experimentar en la seva cuina...Si voleu saber quins llocs i menjar visita i aprendre moltes coses interessants de la gastronomia de moltes destinacions, podeu seguir el seu blog, The Sky Chef, i el seu facebook. Segur que us entren moltes ganes de tastar molts plats!

      Després de saber que ha estat a 99 països, teníem curiositat per saber quins llocs li agradaria visitar, quines anècdotes viatgeres ens pot explicar i què és el que més li agrada d'aquesta vida mig nòmada que duu.


      Perfil viatger

      Quants països has visitat? 99.
        Pes habitual de teva motxilla? 15kg.
        ChinaEl darrer viatge? Albania, Macedonia, Kosovo, Montenegro, Bosnia i Croàcia.
          La propera destinació? Nova Zelanda/Canadà.

          El destí favorit? (ciutat o país) Londres, la meva segona casa.
            Un racó especial a prop de casa? La Argentina és un país increïble i em quedo con el Norte (Tucumán, Salta, Jujuy)
              Un destí/viatge somiat que et quedi pendent? Molts! Tíbet, Myanmar, tornar al Japó, Nova Zelanda, centenars de destinacions i somnis!

              Si poguéssis fer un viatge en el temps, on aniríes? Jordania mientre construien Petra i Egipte mientre vivien els faraons i es construien les piràmides, també a la Xina en l'època dels emperadors.
                Una lectura per un trajecte llarg?Sempre llegeixo sobre la cuina dels llocs visito i els seus mercats.
                  Música per escoltar mentre viatges?Rock nacional argentí dels 80-90's.
                    Una pel.lícula que et faci viatjar? C: Into the wild (Hacia rutas salvajes), sortir de la zona de confort, creuar els límits, descubrir i viure allò desconegut i reflexionar sobre la vida.



                      L'entrevista


                      Com va començar la teva passió viatgera?

                      Somiant... Fins als 20 no havia passat d'algunes vacances amb la meva família o amics en llocs propers, després del meu primer viatge quan em vaig anar a viure a Londres al 2001 em vaig adonar del que em produïa el viatjar, conèixer altres llocs, una altra gent, altres cultures, altres cuines, nous productes, i em dediqui a conèixer els llocs mes emblemàtics d'Europa. Però el gran clic va ser quan vaig tenir l'oportunitat d'anar-me a viure a Mig orient en el 2006. El poder viatjar i conèixer llocs que crec mai vaig pensar anava que coneixia em va demostrar lo petit que era el món i que ningú ni res podia controlar aquesta addicció a viatjar...

                      China

                      Quin és el viatge/destí que t'ha marcat més com viatger?

                      Crec que cada lloc i cada destinació em van marcar. El meu primer viatge llarg de motxiller al 2010 per Sudamèrica va ser una cosa que sense dubtes em marco a foc i que va canviar la meva manera de veure la vida.

                      Bolivia

                      Quin és el destí que més t'ha sorprès i per què?

                      Que complicat triar! Sempre dic que Jordània va ser un lloc que em va deixar el cap a punt d'explotar, igual que Egipte i un altres llocs del mateix estil a Àsia com la Xina o el Sud-est Asiàtic, són llocs en els quals les coses que veus semblen impossibles d'explicar, o SÓN impossibles d'explicar...


                      Una anècdota divertida?

                      Crec que perquè va ser fa poc i la comparteixo amb vosaltres, una que vam viure a Armènia! On buscant una família dels pobles minoritaris en una zona rural i se'ns va fer tard i de nit, però finalment amb l'ajuda de la guia acabem compartint un moment irreal amb una família que ens va obrir les portes de la seva casa sense conèixer-nos, ens va explicar de les seves vides amb l'ajuda de la guia que traduïa, i va compartir formatge i pa fet per ells quan els vaig preguntar per les seves tradicions culinàries. Però el moment mes graciós va ser quan Celia tènia que alletar a la Ivet i ens van fer sortir a tots els homes de l'habitació on estàvem, la guia es va quedar dins i no sabíem com comunicar-nos, ens miràvem entre tots (ells i nosaltres) i rèiem de nervis, però com havia vist una calcomania de Messi vam començar a nomenar jugadors de futbol i clubs i així es va passar l'estona entre baralles a veure si el millor, si el Real o el Barça! I per si faltava alguna cosa, abans d'anar-nos ens van convidar a passar la nit aquí per quedar-nos al casament d'una de les seves filles i que fins a anaven a sacrificar una vaca en honor nostre!!! Crec que tots ens vam quedar amb les ganes però no vam poder fer-ho perquè a l'endemà havíem de marxar de v iatge! Coses que mai s'esborraran del meu cap i del meu cor.


                      I una anècdota no tan divertida?

                      En un viatge pels països nòrdics, vaig treure un vol a molt bon preu entre Estocolm i Hèlsinki, estava molt content perquè era gairebé impossible aconseguir alguna cosa que pogués pagar amb el pressupost que tenia, però ho havia aconseguit! O això pensava... Quan vaig arribar a l'aeroport vaig començar a buscar el vol en les pantalles d'informació i no apareixia per cap lloc... Va anar a l'oficina de l'aerolínia i aquí va ser quan em van dir que el vol era amb aquesta companyia, que existia, que el dia era el 14... però no d'aquest mes, del mes següent!!!!! Per sort va acabar bastant bé i per una suma no molt elevada vaig poder canviar el tiquet per volar aquest dia :)


                      Què és el més important que has après viatjant?

                      Crec que viatjant vaig aprendre a viure, a ser més tolerant, a entendre que som tots diferents però al final som tots iguals, que lamentablement no tots tenim la sort de poder triar el que fem amb les nostres vides, que no tots tenim les mateixes armes i eines per enfrontar la vida com volem i no com podem i que si molts tenen aquesta sort no l'aprofiten! Que el poder triar hauria de ser un dret universal. Que tot el que divideix no serveix, que cal respectar el que cadascun creu i pensa, però que això seria diferent si un nasqués i visqués en un altre lloc, que cadascun ha de formar la seva opinió fent amb les seves mans, veient amb els seus ulls i escoltant amb les seves oïdes, que hi ha molt per descobrir i que mai es deixa d'aprendre, crec que quant mes viatjo mes conec i menys sé...



                      Perquè recomanaríes a altres persones viatjar?

                      Personalment crec que va bé sortir de la zona de confort, enfrontar-se a diferents realitats, llocs, menjars, idiomes, cultures, gent, fa que un vegi tot d'una altra manera. Crec que viatjar treu prejudicis i ens fa entendre que el món no és com ho coneixem a casa solament. Viatjar et fa pensar i et fa somiar!



                      Un consell pràctic per a futurs viatgers.

                      Alguna vegada en la vida tractin de viatjar sense destinacions ni temps fixos!


                      T'ha agradat? Comparteix aquesta entrada!

                        14 d’agost de 2016

                        La gent: les millors experiències dels nostres viatges



                        Aquesta setmana celebrem l'aniversari del blog i volem fer-ho de forma especial. En aquest article rememorem amb tots vosaltres les experiències que més ens han marcat en aquests darrers cinc anys de viatges. Totes elles tenen a d'altres persones com a protagonistes: viatjant hem vist monuments espectaculars, paisatges que et treuen la respiració, però són les persones les que realment et permeten conèixer el lloc. D'aquests moments són dels que guardem millor els records.

                        Armènia a través de la seva gent

                        La Manooshak, una nena de no més de vuit o nou anys, viu amb la seva àvia pràcticament des de que va néixer. L'Oliver passa ja dels vuitanta anys, va sobreviure a un dels terratrèmols més tràgics del segle XX. El Sergey és un dels pocs "molokans" que queden a Armènia, cristians d'origen rus que mantenen una forma de vida molt tradicional. El Navet i la Larisa són "yazidis", minoria semi-nòmada kurda que creu en la reencarnació i té per déus al sol i al paó reial. A Armènia vam conèixer els matisos de la seva cultura a través de l'hospitalitat de la seva gent i ho vam fer acompanyats de la nostra petita Ivet, que tot just comptava amb tres mesos de vida quan hi vam anar. (llegir més)



                        Meymand: intentant arreglar un televisor en una cova de l'Iran

                        A Meymand l'anomenen el poble "troglodita", pels seus curiosos habitacles que daten de més de 10.000 anys. Són unes coves naturals excavades a la roca pura de la muntanya. La gent viu de manera relaxada enmig de la natura, amb un rierol que els proporciona aigua i amb poques comoditats, tal i com vivien els seus avantpassats des de fa generacions. Sense saber ben bé com, allà vam acabar dins de la cova d'una senyora, intentant arreglar un televisor. Una de les situacions més surrealistes que hem viscut en els nostres viatges. (llegir més)



                        La Francisca i el Ricardo, convivint amb una família del Titicaca

                        A l'illa d'Amantaní ens vam allotjar a casa del Ricardo i la Francisca. Ens van tractar com a veritables convidats, integrant-nos en la seva vida diària i donant-nos a conèixer sobre les seves costums i tradicions. La Francisca parla únicament quítxua però no ens vam adonar fins al cap d’unes hores, abans pensàvem que no parlava gens. Tot ho traduïa el Ricardo, un home molt de la seva terra, que ens explicà que en qualsevol viatge cap a fora de l’illa s’ha d’anar molt en compte, ja que hi ha perill a tot arreu. Són bona gent i ens han van oferir dos dies inoblidables. (llegir més)



                        El dia a dia dels poblets del llac Atitlán

                        “El llac més meravellós del món”, així va definir el Llac Atitlán l’escriptor Aldous Huxley. Les seves vores l'esquitxen diferents poblets, cadascun amb les seves particularitats. Durant els dies que hi vam estar vam conèixer al Pedro, el gelater ambulant de San Juan, un senyor elegant com pocs. La Micaela, que asseguda al portal de casa seva ensenyava a la seva filla Dolores el calendari maia i que, molt amablement, ens va afegir a la classe. El Francisco, que va emigrar a Estats Units buscant una millor vida i que va acabar d’il·legal i empresonat per uns mesos, abans de poder tornar al seu país. O l’Ana, una teixidora que ens va explicar el poc que li paguen pels seus brodats i que després els botiguers venen a preus abusius pels turistes. Històries humanes que ens van captivar i ens van ajudar a conèixer una mica més la vida al llac, més enllà dels fantàstics paisatges. (llegir més)



                        Oventic: Trobada amb els zapatistes de l'EZLN

                        Fa temps que els mitjans de comunicació se'n van oblidar, però el moviment zapatista encara resisteix a Chiapas. En el nostre viatge per terres mexicanes, una de les nostres inquietuds va ser conèixer de primera mà la situació actual d'aquest moviment revolucionari i així va ser com vam arribar a Oventic, una de les seves comunitats. Allà ens va rebre la Junta del Buen Gobierno, amb la que vam tenir l'oportunitat de conversar i saber sobre el seu sistema de govern i serveis públics, completament al marge de l'estat oficial. (llegir més)  



                        Bou Meng, un dels únics 7 supervivents de la presó S-21

                        Cambotja va viure el seu infern durant 3 anys, 8 mesos i 20 dies: exactament aquest temps és el que va durar el règim dels khmers rojos, entre 1975 i 1979. Durant el nostre pas per Phnom Penh vam visitar l'antiga presó de seguretat S-21. Allà vam tenir l'oportunitat de conèixer a Bou Meng, un dels seus únics set supervivents. El senyor Meng, que va sobreviure gràcies a les seves dots d'artista pintant retrats dels oficials de la presó i dels líders khmers, va patir tortures diverses i va perdre la seva dona però avui mira cap al futur amb entusiasme. (llegir més)




                        Ochmaa, la nostra àngel de la guarda

                        Viatjar no sempre es un camí de roses, hi ha situacions crítiques en les que sembla que els elements es conjurin per complicar-ho tot. És aleshores quan et preguntes: "Què nassos faig jo aquí amb lo bé que s'està casa...". Per sort, te n'acabes sortint, sobretot si se t'apareix un àngel de la guarda com l'Ochmaa. Aquesta va ser la nostra particular odissea per arribar a Mongòlia des de la Xina. (llegir més)



                        El donga és una trobada entre els poblats de la zona, on els adolescents d'una i altra tribu han de demostrar la seva valentia lluitant per parelles amb bastons ben llargs. El vencedor obté l'estima del poblat al que representa, prestigi social i l'estima de les noies joves que ben atentes segueixen l'esdeveniment. Els participants, que poden arribar a ser més d'un centenar, lluiten per parelles i van quedant eliminats fins que queden només dos lluitadors, dels quals sortirà el vencedor del torneig. Vam ser molt afortunats de poder assistir en l'esdeveniment: no té una data fixa i fins que no vam arribar a territori surma no vam saber que justament coincidia amb els dies de la nostra estada. (llegir més)



                        Per uns moments vam arribar a pensar que seríem menjats! Això és el que ens va passar el cap quan vam visitar l'illa de Malekula a Vanuatu. Allà el canibalisme va existir fins fa només trenta anys: és xocant parlar amb la gent que viu al territori on han succeït aquests fets i que t’expliquen els procediments per sacrificar a una persona. Molt possiblement alguna de la gent gran amb la que vam conversar havia tastat en el seu moment carn humana... (llegir més)



                        Quatre dies de navegació per la costa xilena en un vaixell de carga

                        Onze mil tones de carrega, vint tripulants, trenta-dos passatgers i quinze cavalls vam conviure en un vaixell de 115 m d’eslora durant més de 2.000 km de navegació des de Puerto Natales a Puerto Montt. Quatre dies en un vaixell de càrrega ofereixen molts moments de silenci que conviden al descans i a la reflexió, però a la vegada les estones mortes en un espai tan reduït conviden inevitablement a entaular conversa amb els altres viatgers creant-se un clima de gran camaraderia. L'alemanya Katja, l'italià Massimo i els xilens Paola i Alex van ser els nostres companys d'aventura. Amb l'Alex i el Massimo hem continuat mantenint relació i ens hem tornat a veure en quatre ocasions més. (llegir més).



                        L'illa de Pasqua de la mà del Paki i la Maria José


                        Un matí vam decidir llogar unes bicicletes per a recórrer l’illa i per una d’aquestes casualitats de la vida vam anar a petar a casa del Paki i la Maria José. La cara d'ell ens va ser familiar des d’un primer moment però no sabíem pas de què... parlant, parlant, ens va comentar que estava casat amb una noia de Granada... Ah, si! Va ser llavors quan vam lligar caps: eren els del reportatge d’”Españoles en el mundo” sobre l’illa de Pasqua! De seguida ens van obrir les portes de casa. Vam tenir l’oportunitat de poder compartir moments divertits i ens van donar a conèixer una visió de l’illa molt més local. Cinc anys després vam tornar a l'illa i ens vam retrobar. (llegir més)



                        I tu què opines? Hi ha millor experiència que conèixer gent mentre viatges?


                        T'ha agradat? Comparteix aquesta entrada!

                           
                          Continguts de Quaderns de bitàcola (Enric Vilagrosa i Celia López) | Tecnologia Blogger | Plantilla original de Wordpress Theme i Free Blogger Templates | Disseny adaptat per Quaderns de bitàcola
                          cookie law