#TBMCatSur: molt més que un congrés de bloggers de viatges

Versión en español

El 17 de maig és una data que teníem marcada en vermell al calendari. Aquest dia no celebràvem pas cap aniversari ni tampoc era el dia de partida d’un viatge. Però si que era un d’aquells dies que desitges que arribi i que quan arriba, perquè no dir-ho, et provoca aquell pessigolleig a l’estómac de la il·lusió d’una estrena. El motiu? Durant el passat cap de setmana es va celebrar a la província de Tarragona el #TBMCatSur, o dit d’una altra manera, la trobada anual de bloggers de viatges més important de l’Estat.  Per nosaltres aquest era el primer al que assistíem.

Han estat quatre dies intensos d’aprendre coneixements tècnics, de conèixer nous blocs, de descobrir racons interessants de la Costa Daurada i les Terres de l’Ebre, d’activitats d’adrenalina i aventura i, sobretot, de compartir bons moments amb vells coneguts de la blocosfera i posar cara a molts d’altres que llegim i seguim però amb qui encara no havíem tingut ocasió de coincidir. Tot i que amb molts era el primer cop que conversàvem la sensació realment era la d’estar en família.

Foto de família del #TBMCatSur (foto original de Travel Bloggers Meeting)

Divendres va ser el dia de les acreditacions i les benvingudes i de l’oportunitat de diversos viatgers de presentar el seu blog davant el públic. Una jornada que, considerant que les dates coincidien amb el Festival Tarraco Viva, no va poder tenir millor final: un concert de música de l’antiga Roma a càrrec del grup Ludi Scaneci entre les pedres mil·lenàries de les muralles de la ciutat i sopar-degustació a càrrec de l’Arpa (Associació de Restaurants de la Part Alta de Tarragona).

Dissabte va ser el moment de la jornada més tècnica: xerrades sobre experiències viatgeres, consells per rendibilitzar un blog, taula rodona amb bloggers internacionals i taller de WordPress. Per acabar el dia l’organització ens tenia preparada una altra sorpresa: sense revelar-nos el destí ens va pujar a tots en diversos autobusos i, després d’una hora de viatge especulant sobre el destí, vam arribar a Gandesa. Visita cultural per aprendre una mica més sobre la nostra història al Centre d’Interpretació de la Batalla de l’Ebre i sopar a la catedral del vi, el singular celler modernista que en l’actualitat és considerat una de les set meravelles de Catalunya. Un marc immillorable per acabar el dia degustant la magnífica gastronomia i vins de la zona.

Diumenge va ser el dia de l’activitat física que, després de tant canapè, ja ens convenia. Per començar una d'aquestes experiències que difícilment pots oblidar, i és que nadar entre tonyines no és una cosa que es pugui fer cada dia. Sí, sí, has llegit bé: entre TONYINES. Poca broma, són uns bitxos que poden arribar a medir entre 2 i 3 metres i pesar entre 150 i 250 kilos! Els responsables d'aquesta gran idea són la gent de Tuna Tour que han fet de l’Ametlla de Mar l’únic lloc d’Europa (i el segon del món) on poder viure aquesta experiència. Una activitat que, a més d'emocionant i divertida, també és educativa.

Amb el Jordi i la Susanna de Companys de viatge, a punt de ser devorats per les tonyines.

Però el dia tot just començava. Encara fresquets de la remullada vam pujar-nos a les bicis per fer una part de la via verda que va des dels Ports de Beseit a Tortosa. Des de l’Horta de Sant Joan i fins a Benifallet vam tenir l’ocasió de contemplar paisatges de pinars, ametllers i vinyes  tot seguint el recorregut de l’antiga via de tren. Això sí, tot de baixada no fos que ens canséssim i amb un menjar de picnic calent a mig camí cortesia de Esgambi i l'Antiga Estació de Benifallet (Manolo! que bones que estaven les croquetes de bolets!).

I el dilluns, dia de propina! El colofó final al #TBMCatSur el vam viure a Port Aventura. Feia anys que no hi anàvem i ens va sorprendre la seva evolució: a més de les atraccions d’adrenalina i espectacles ambientats en diferents racons del món, aquest any hi hem descobert una zona pels més petits i el nou parc aquàtic. Bona companyia per començar a comptar els dies que queden per al següent Travel Bloggers Meeting: 365, 364, 363, 362, 361... ;-)

A PortAventura amb la Henar i l'Aitor, bloggers de Cómete el mundo (foto de Cómete el mundo)

PD: No volem acabar aquesta entrada sense donar l’enhorabona a la gent de Travel Bloggers Meeting (grans Eddy i Victoria!) , dels Patronats de Turisme Costa Daurada i de Turisme Terres de l’Ebre (Susana González i Joan Cedó: gràcies per les gestions), i de les diferents empreses que s’han implicat en aquest esdeveniment.

Continua llegint »

Publicat a: Blogtrip , Catalunya , TBMCatSur

Paraty, platges de somni, però... on és, el sol?

Versión en español

De Foz do Iguaçú a Rio hi ha força vols, així que, després de passar-nos 4 dies meravellant-nos amb les cascades, agafem un avió cap a Rio i, d’allà, un petit bus que en unes 5 hores ens deixa a Paraty. Aquesta localitat marítima, ubicada a uns 250 km al sud de Rio, va tenir el seu moment d’esplendor al segle XVII, quan el seu port traslladava grans quantitats d’or i d’altres minerals provinents de Minas Gerais, a través d’un camí sinuós que travessa muntanyes i boscos exuberants. La prosperitat, però, s’acabà el 1720, quan s’inaugurà una carretera que connectava, en força menys temps, les mines interiors amb Rio. A partir d’aquell moment, Paraty quedà totalment eclipsada per la ciutat cairota.

El cas és que gràcies a aquest declivi la localitat ha conservat, gairebé intactes, les edificacions de l’època. Passejar pels seus carrers de vianants empedrats (a les noies que ens esteu llegint us aconsellem que, si alguna vegada hi aneu, no us poseu talons sota cap concepte!) tot contemplant els edificis d’estil colonial portuguès és una autèntica delícia. A destacar les esglésies, amb altars barrocs i pintades d’un blanc resplendent,  les mansions senyorials de l’època, en l’actualitat seu de les pousades més cares i exclusives de l’indret, i les nombroses activitats culturals –certàmens literaris, concursos de fotografia, balls típics...- que s’hi fan gairebé tot l’any. Paraty atrau un turisme sofisticat, cosa que, malauradament, vol dir que els preus són alts... Sortosament, hi ha pousades amb preus raonables i, sobretot, abunden els self service o comeakilo (et cobren a pes, i surt econòmic), on hem gaudit d’una oferta variada d’àpats i ens hem pogut barrejar entre els autòctons.

El millor de Paraty, però, són les excursions per la zona. N’hi ha moltes, i per a gairebé tots els gustos: platges –grans i petites-, illes, muntanya, rius, destil·leries, el camí per on passava l’or, etc.- Nosaltres optem per anar en bus –opció més recomanable i molt més econòmica que les excursions organitzades- primer a la platja de Trindade, on, a més de gaudir de la platja, disfrutem d’un ambient molt hippy –el cannabis a dojo- i acollidor; després a la platja de Mirim, on els arbres arriben a primera línia de mar; a continuació, ens endinsem una mica a l’interior, tot recorrent un petit tram de l’antiga ruta a Minas Gerais, des d’on podem visitar destil·leries on es prepara la Cachaça (l’ingredient bàsic de la Caipirinha) i banyar-nos a la cachoeira toboga, una cascada digne de postal d’agència de viatges. Però l’excursió que gaudim més, la que considerem poc menys que obligatòria, és pujar a una de les embarcacions que et porten a les illetes de la zona i et permeten banyar-te vàries vegades, passejar una estona per alguna illeta o, senzillament, tombar-te al sol. Què més es pot demanar?

Un destí ideal, doncs, per a parelles que vulguin passar uns dies de contacte amb la natura i amb la cultura en un ambient relaxat. El problema –per què serà que gairebé sempre hi ha un “però”, un inconvenient?- és que el temps no ens ha acompanyat gaire. I no és d’estranyar: aquest verd tan intens, aquesta vegetació tan exuberant, només són possibles si hi plou força durant gairebé tot l’any (no: aquí no tenen temporada seca; tenen temporada de pluja... i temporada de més pluges!).

El cas és que, després de 20 dies de viatge, arriba el moment de tornar. I què millor que fer-ho contemplant el paisatge de la carretera a Rio? Boscos, platges i poblets es succeeixen en les nostres retines, servint-nos de dolç comiat (o de temptador “a reveure”, qui sap). Arribem a Rio i, com ja us hem comentat, hi passem un dia i mig abans de tornar a Barcelona; és a dir, a la quotidianitat, la crisi, les retallades, l’estrès de la feina... però també al regust del retrobament amb la teva terra i amb els teus amics i parents.

Altres posts de Brasil:

• Autors convidats del mes de maig: María José i Lluís
• Rio de Janeiro: una ciutat fascinant en plena transformació...i molt cara! 
• Bonito: aigües transparents al Brasil profund

__________________________________________________________________________

El Lluís és un bibliotecari dels de la “vella escola”, és a dir, lletraferit sense remei que es declara rotundament incapaç d’anar enlloc sense un llibre a la mà. A la Maria José li encanta viatjar , ja siguin destins propers o llunyans, ja es tracti de ciutats o de natura, tot i que té una especial predilecció per aquells indrets que potser no tenen grans monuments, però sí autenticitat i caliu. La Maria José i en Lluís han realitzat finalment un dels seus viatges desitjats: Brasil. Són els nostres convidats del mes de maig i temporalment els hi hem cedit el bloc per a que ens expliquin el seu viatge. -- Enric i Celia

Continua llegint »

Publicat a: Brasil , Meravelles naturals , Platges , Sudamerica

Bonito, aigües transparents al Brasil profund

Versión en español

El nom de Bonito no us sona gaire, oi? A nosaltres tampoc, abans d’anar-hi. I, de fet, el poble no té res d’especial ni fa honor al seu nom: és una localitat força destralada de Mato Grosso do Sul, a uns 1.500km al sud-oest de Rio, cap a l’interior. Abunden les cases a mig construir, els carrers sense asfaltar, les finques agrícoles i ramaderes de km i km d’extensió propietat dels fazendados (terratinents), els cotxes abandonats... i les esglésies evangèliques. Qualsevol lloc –una nau deteriorada, un petit local- és apte per a aquests cultes que, pel que hem vist, s’estan expandint per tot el país a una velocitat de vertigen, cosa  que, sens dubte, constitueix un dels canvis religiosos –i, per extensió, culturals- més significatius de la zona: el pas d’una societat catòlica a una altra on els cultes evangèlics, amb els seus sermons plens de suposats miracles i de marketing telegènic, s’obren pas, especialment a les faveles i a les zones pobres de l’interior.

I doncs, què té Bonito que en justifiqui la visita? Rius i rierols amb cascades i, sobretot, amb unes aigües transparents, increïblement transparents, on s’hi pot nedar i fer snorkel tot contemplant els peixos que fan el seu camí amb tota naturalitat (es nota que no s’hi pot pescar). Més al·licients? Els boscos tropicals de la zona, la gran quantitat d’ocells que hi ha i la gruta blava, un petit estany al fons d’una cova, rodejada d’estalactites, on, un parell de cops l’anys, els raigs del sol incideixen de ple.

Magnífic, oi? Llàstima que, a excepció de la gruta blava i d’un petit tram de riu propietat del municipi, la resta pertany als fazendados, els quals et fan pagar de valent per poder-hi entrar i, a sobre, cal anar-hi amb excursió organitzada. De fet, la mateixa nit de la nostra arribada al Recanto dos Passaros, la pousada -força recomanable, per cert- on ens hem instal·lat, els seus propietaris ens avassallen amb un reguitzell de possibles excursions, tot advertint-nos, en portunyol (barreja de portuguès amb algunes paraules en espanyol), que cal triar ben aviat o, del contrari, ens quedarem sense plaça.

D’excursions per gaudir de la natura, n’hi ha moltes. Nosaltres n’hem fet 4, de les quals n’hi ha una que cal recomanar, com tots els turistes brasilers i la gent del poble amb qui vam parlar ens remarquen: Rio de prata, on, sota la supervisió del guia, ens proporcionen ulleres i tub per a fer snorkel. L’excursió consisteix en anar nedant -més ben dit, surant- pel riu una llarga estona, rodejat de peixos de totes mides. Llàstima que no hem tingut gaire sort amb la càmera aquàtica que, a corre-cuita, hem comprat.

Després de 4 dies nedant entre peixos, decidim traslladar-nos al nostre proper destí: les catarates d’Iguaçú. Donat que l’Enric i la Cèlia ja ens han explicat força coses, d’aquest indret, no ens hi entretindrem. Només dir-vos que, si penseu visitar d’una tongada Bonito i les cataractes, cal que us ho agafeu amb calma: la distància no és molt gran, però, tot i tractar-se de dos indrets força visitats, la combinació no és gaire bona, no queda més remei que agafar tres autocars (més de 24h), o bé unes 5 hores de Bonito a l’aeroport de Campo Grande, i d’allà, fent escales, a Foz.


Altres posts de Brasil:

• Autors convidats del mes de maig: María José i Lluís
• Rio de Janeiro: una ciutat fascinant en plena transformació...i molt cara!

__________________________________________________________________________

El Lluís és un bibliotecari dels de la “vella escola”, és a dir, lletraferit sense remei que es declara rotundament incapaç d’anar enlloc sense un llibre a la mà. A la Maria José li encanta viatjar , ja siguin destins propers o llunyans, ja es tracti de ciutats o de natura, tot i que té una especial predilecció per aquells indrets que potser no tenen grans monuments, però sí autenticitat i caliu. La Maria José i en Lluís han realitzat finalment un dels seus viatges desitjats: Brasil. Són els nostres convidats del mes de maig i temporalment els hi hem cedit el bloc per a que ens expliquin el seu viatge. -- Enric i Celia

Continua llegint »

Publicat a: Brasil , Fauna , Meravelles naturals , Sudamerica

Rio de Janeiro: una ciutat fascinant en plena transformació... i molt cara!

Versión en español

Siguem sincers: el primer contacte amb Rio de Janeiro no ha estat precisament una experiència encisadora. Arribar a un aeroport –més anodí, que ja és dir, i brut que la major part d’aeroports on hem estat- a plena nit després d’un viatge d’unes 20 hores (més l’efecte jet-lack), anar a bescanviar diners i comprovar que el tipus de canvi que t’ofereixen no és precisament gaire favorable i, per últim, adonar-te (quan ja és massa tard), que el conductor del bus et dóna una maleta que s’assembla del tot a la teva però no l’és, no constitueix precisament la imatge que teníem d’un viatge idíl·lic.

Sortosament, l’incident de la maleta es resol l’endemà i, engrescats per les vistes de la pousada on dormim, ubicada al barri d’Urca, i pel tracte amable i desimbolt de la gent que hi treballa (ambient força gayfriendly inclòs, com ben aviat va comprovar en Lluís), comencem a visitar la ciutat. I, aprofitant que Urca –barri, per cert, força segur, amb excel.lents vistes i tranquil- està a tocar del Pao de Açúcar, decidim anar-hi directament. Aconsellats per la gent de la pousada, fem la primera part del recorregut a peu, una opció del tot recomanable perquè, a banda d’estalviar-nos el preu del primer telefèric, gaudim tant d’unes bones vistes al litoral sud de Rio com dels petits micos que habiten el bosc subtropical del Morro (turó) d’Urca.

Un cop arribats al cim, tenim ocasió de comprovar que, a vegades, els estereotips s’acompleixen: les vistes són espectaculars, sí, però l’indret és ple a vessar de gent i els preus oscil·len entre el car, el caríssim i l’escandalós.

Aquests mateixos qualificatius es poden aplicar, fil per randa, al Crist redemptor del Corcovado, el lloc més alt de la ciutat (uns 760m) des del qual, i amb el preceptiu permís dels abundants núvols, les vistes són inabastables. L’estàtua del Crist, per cert, és enorme, però el seu estil, marcadament grandiloqüent i simbòlic, recorda en no poca mesura l’ampul·lositat dels monuments feixistes.

L’endemà, cansats ja de pujar muntanyes, ens dirigim a uns indrets de més fàcil accés (i gratuïts): les platges, començant per Copacabana! I, un cop més, part dels tòpics s’acompleixen: plena a vessar de gent banyant-se, fent esport, passejant, xerrant, prenent un refresc o comprant tota mena d’objectes. Llàstima, però, que bona part de les edificacions presenta un estat de conservació francament millorable. I llàstima, també, que els cossos Danone -ja siguin femenins o masculins- abunden menys del que hom pot imaginar. Les altres platges famoses, Ipanema i Leblon, en canvi, són més xic. Això vol dir que la gent que les freqüenta sol portar vestits més cars, que les edificacions són més sumptuoses i que l’aigua està més neta. Però, si voleu que siguem sincers, la platja que ens va agradar més fou la que vam visitar de baixada del Pao de Açúcar: praia Vermelha: petita, a l’abric de les ones i, com el seu nom indica, amb sorra rogenca.

I, ja posats a parlar d’indrets de natura, volem fer esment d’un dels llocs més recomanables: el Jardí botànic, on els amants de la botànica podeu gaudir d’una increïble varietat de plantes i arbres exuberants.

I la ciutat pròpiament dita, que no l’hem visitada? Sí... però la major part dels recorreguts urbans els hem deixat pel darrer dia i mig del nostre viatge, tot aprofitant que havíem de tornar a Rio per poder agafar l’avió cap a Barcelona. Del que hem pogut veure, destacaríem el barri de Santa Teresa, ubicat en un turó i ple de cases antigues, carrers estrets, desnivells, bars i ambient bohemi que recorden, a parts iguals, el barri de Gràcia i les masies d’Horta. Amb una peculiaritat, però: les escales ubicades tot just a les faldes del barri que l’artista xilè Selaron ha anat decorant amb milers i milers de rajoles del món. Xerraire i excèntric com pocs, el recordarem sempre, ara que, dissortadament, ha mort. Quant a les esglésies del centre, tenen un valor artístic considerable, sobretot si us agrada el barroc, però tampoc són res de l’altre món.

I, parlant de temples, el que més ens ha interessat és la Catedral de Sao Sebastiao. Construïda als anys 60, el seu estil futurista i agosarat, és tot un testimoni de la fe en el progrés de fa unes dècades. Fe que ara, en ple segle XXI, trontolla força, si més no a casa nostra.

Però una ciutat és molt més que els seus monuments. En aquest sentit, dos trets ens han cridat l’atenció: la proliferació indiscriminada de blocs de pisos de gust més que dubtós i la presència, miris on miris, de desenes de barris de faveles. Sigui per una certa por o per un rebuig a contemplar la gent que hi viu com si de peces d’un safari es tractés (ens neguem rotundament a convertir la pobresa en un espectable a fotografiar, en un reclam turístic més), no ens hem endinsat a cap d’elles, però, vulguis o no vulguis, hi són arreu, unes més arreglades -les properes a Copacabana i Ipanema- i altres menys, però, en qualsevol cas, un testimoni clar que la prosperitat que respira la ciutat –i que es manifesta, entre d’altres coses, en uns preus francament abusius- no arriba a bona part de la seva població.

Altres posts de Brasil:

• Autors convidats del mes de maig: María José i Lluís
• Bonito, aigües transparents al Brasil profund

__________________________________________________________________________

El Lluís és un bibliotecari dels de la “vella escola”, és a dir, lletraferit sense remei que es declara rotundament incapaç d’anar enlloc sense un llibre a la mà. A la Maria José li encanta viatjar , ja siguin destins propers o llunyans, ja es tracti de ciutats o de natura, tot i que té una especial predilecció per aquells indrets que potser no tenen grans monuments, però sí autenticitat i caliu. La Maria José i en Lluís han realitzat finalment un dels seus viatges desitjats: Brasil. Són els nostres convidats del mes de maig i temporalment els hi hem cedit el bloc per a que ens expliquin el seu viatge. -- Enric i Celia

Continua llegint »

Publicat a: Brasil , Ciutats , Platges , Sudamerica

Autors convidats del mes de maig: María José i Lluís

Versión en español

La Maria José i el Lluís són els nostres convidats del mes de maig i temporalment els hi hem cedit el bloc per a que ens expliquin el seu viatge a Brasil. -- Enric i Celia



En Lluís: bibliotecari dels de la “vella escola”, és a dir, lletraferit sense remei que es declara rotundament incapaç d’anar enlloc sense un llibre a la mà i que manté una relació distant –força distant- amb els whatsapp, els mòbils i qualsevol altre element que pugui destorbar la seva pau espiritual. Com a aficionat a la sociologia –la seva segona titulació-, un dels elements que més valora dels viatges és el contacte amb la gent i l’observació de la realitat social i cultural de l’indret visitat. Al mateix temps, però, també li agrada la natura i, en especial, tot allò que tingui a veure amb l’aigua: rius, cascades, llacs i, naturalment, platges. Això sí: deixa els viatges intrèpids, les escalades i les activitats que requereixen força esforç físic per a més endavant; per exemple, per la propera reencarnació.

La Maria José: si necessiteu algú que posi ordre en la vostra agenda, racionalitzi els vostres comptes i atengui visites i trucades sempre amb un somriure i una excel.lent predisposició, heu topat amb la persona ideal. Li encanta viatjar , ja siguin destins propers o llunyans, ja es tracti de ciutats o de natura, tot i que té una especial predilecció pels pobles petits, per aquells indrets que potser no tenen grans monuments, però sí una autenticitat i un caliu cada cop més difícils de trobar.. A l’igual que el seu company, a l’hora de visitar un lloc valora més una xerrada interessant amb algú de la zona que el neguit per voler veure-ho tot.

El cas és que, després d’anys de parlar-ne, la Maria José i en Lluís han realitzat finalment un dels seus viatges desitjats: Brasil. És clar que, com us podeu imaginar després d’haver llegit les línies precedents, no s’han dedicat precisament a fer incursions per l’Amazones rodejats de piranyes i serps, sinó que han triat altres destinacions més assossegades (i més còmodes).

Concretament, la primera etapa de viatge ha estat la ciutat de Rio de Janeiro, punt d’entrada i de sortida del país. Des de Rio, fent escala a Sao Paulo, s’han dirigit al poble de Bonito, a l’estat de Mato Grosso do Sul, indret triat perquè a les seves immediacions s’hi troben força rius i rierols on l’aigua és increïblement cristal·lina i on hom pot nedar rodejat de peixos, centenars de peixos. Sortint de Bonito, i després de passar més de 24 hores en autocars, arriben a Iguaçú i dediquen 4 dies a visitar, tant des del costat brasiler com des de l’argentí, les catarates d’Iguaçú. Per últim, i després d’agafar un vol de Foz do Iguaçú a Rio, ens dirigim a Paraty, un poble costaner d’estil colonial ubicat a uns 250km al sudoest de Rio rodejat de mar, illetes i muntanyes: un lloc idíl·lic... si el temps acompanya, és clar!

(clicar a sobre per veure el mapa més gran)

Altres posts de Brasil:

• Rio de Janeiro: una ciutat fascinant en plena transformació...i molt cara! 
• Bonito, aigües transparents al Brasil profund

Continua llegint »

Publicat a: Autors convidats , Brasil , Sudamerica