22 de març de 2017

Equador, la selva amazònica


De les experiències que més em va marcar del viatge a Equador de ben segur que va ser la visita a la Selva Amazònica, a la zona del Cuyabeno. La Gaby havia reservat una estada en unes de les cabanes. Vam fer Quito - Lago Agrio amb autobús i vam arribar a les 4 de la matinada al poble on ens havia de recollir una caravana. Havíem d'esperar-nos a l'hotel de Mario, però fins les 5 no ens deixava entrar "la Gaby va utilitzar allò de "venga amiguito, ¿no nos dejará aquí a fuera a dos chicas solas como nosotras?" I ens va deixar entrar a seure, mentre preparava l'esmorzar i nosaltres miràvem a mirar un programa de matins que tenien la cançó de 'Todos los días sale el sol ’de Bongo Botrako' com a careta d'entrada i a mi em va fer molta gràcia.


Una furgoneta ens va recollir i ens va deixar fins un camp base, amb dues noies australianes i una parella també d'Austràlia. Un cop allà ens esperaven unes canoes i un recorregut amb pluja de la selva, mentre el nostre guia el Galo ens ensenyava els monos, els perezosos, el yellow headed titimonkey, que vol dir micos de cap groc. Fa gràcies perquè molts animals tenen el nom del color que són. Els "dormilons", les papallones de mil colors… ens explicava que havia viscut fins als 10 anys en una comunitat indígena fins a trobar la feina de guia. La nostra cabana era espectacular, semblaven casetes de la selva de la Pocahontas. Tenen molt respecte per mantenir la biodiversitat del lloc i l'aigua és aprofitada de la pluja i utilitzen energia solar. Totes les cabanes tenien dutxa amb aigua calenta i lavabo, i al llit hi havia mosquiteres.


Hi havia una zona central on menjàvem i de debò, el menjar estava boníssim. A partir de llavors, vam compartir l'experiència amb un grup de 8 persones més, una família de francesos de l'illa de Guadalupe de les Illes Medes i els 4 companys australians de la furgoneta.


Vam veure de tot. Vam tocar serps, vam veure i banyar-nos entre dofins, aranyes gegants, un caimà, vam tastar formigues amb gust de llimona, termites, vam fumar d'un pal d'un arbre, ens vam pintar amb tiges i troncs naturals, vam veure més monos que es movien en grups de 80 o 90, vam fer el "tarzán" amb lianes, vam fer caiac amb a canoca i vam veure postes de sol impressionants.

Una experiència inoblidable i mai més ben dit, salvatge.



Per acabar, he fet una llista amb els imprescindibles (amb els que em vaig trobar) per anar a la Selva:

- Anti-mosquits
- Crema solar, gorra pel sol i ulleres de sol
- Banyador
- Botes d'aigua (en algunes cabanyes te les deixen)
- Capel·lina (en algunes cabanyes també te'n deixen)
- Ampolla o cantimplora
- Xancletes d'aigua (a la canoa se't mullen els peus sí o sí)
- Alguns diners per si vols comprar alguna cosa
- Llibreta, boli i càmera


La Núria també ha escrit:
_________________________________________________________________

"Viatjo des que era ben petita. És una passió dels meus pares i l'hem heretat tots a la família. Viatjar em fa sentir lliure, m'encanta conèixer a gent nova i aprendre i sorprendre'm del que pugui passar, sobretot si és amb gent autòctona del país o per visitar amistats que hi viuen. Planifico el vol, els diners, les dates i el lloc on dormir, però per la resta em deixo portar molt, tots els països m'atrauen i sempre procuro llevar-me d'hora i anar a dormir ben tard quan hi sóc." La Núria és la nostra convidada del mes de març i li hem cedit el blog per explicar el seu viatge a Equador. - Enric i Celia



T'ha agradat? Comparteix aquesta entrada!

    14 de març de 2017

    Equador. El menjar, els volcans i les cascades.

    Quan viatges sola i tens algú del país que t'acompanya i t'ensenya racons del lloc on estàs, ets una persona privilegiada perquè pots fer una immersió en la cultura del país molt més plena. La família de la Gaby em va acollir amb els braços oberts i em van ensenyar un munt de paraules i sabors que desconeixia. Sembla mentida que tots parlàvem espanyol i que moltes vegades em costava seguir el fil de la conversa si parlaven molt ràpid entre ells.
    Vaig visitar la ciutat natal de la Gaby, Ambato, i la seva mare ens va preparar un super dinar amb menjar típic d'Equador. Plàtan fregit (tenen molts tipus de plàtan), cranc, "encebollado" (sopa amb ceba i a vegades carn que sovint mengen per passar la ressaca), crispetes que les sucaves a la salsa...


    Durant els dies que vam estar a Ambato vam visitar la ciutat i vam fer algunes excursions. Una de les que em va agradar més va ser la visita a la ciutat turística de Baños, que es troba en una vall al costat d'una cascada i aigües termals i del volcà Tungurahua, encara ara actiu. Allà vaig provar diversos menjars i vaig descobrir la 'melcocha', que és una tira de sucre de colors.


    Vam llogar unes bicicletes i vam fer una ruta per la vall de Baños. El temps varia molt en pocs minuts i vam fer el recorregut entre sol, pluja i vent. A mesura que anàvem avançant, anàvem torbant petites atraccions. Des de nories com les de la fira a puenting o supertirolines. Dic supertirolines, perquè ho són i es diuen 'canopys'. No sé si haureu vist la pel·lícula de "Divergente", quan la protagonista supera l’última prova per formar per sel seu grup i es tira per una tirolina totalment estirada. Doncs em refereixo a això. Una tirolina que passava per sobre de la cascada 'El manto de la Novia' a un parell de quilòmetres d'alçada sense una xarxa a sota. Podies fer-ho estirada o asseguda. Si busqueu al youtube trobareu imatges de gent que ho ha fet. Una experiència brutal. Després tornes amb 'Tarabita' que és com una espècie de "telehuevo" dels de les pistes d'esquí, però al descobert.


    Una altra excursió que vam fer, però aquesta ja va ser un cop havíem tornat a Quito, va ser a Otavalo, al mercat de mil colors de productes fets a mà. És un poble que visiten molt els nord-americans, els 'gringos' com els anomenen a Equador i és l'espai perfecte per comprar records i jugar a buscar el preu més baix.


    Equador és un país molt divers i el temps varia molt segons la zona on et trobes. Té volcans que encara es troben actius com el Tungurahua a Baños i molts d'altres que s'han convertit en atractiu turístic per la seva bellesa. És el cas del Quilotoa, que es troba a 3.814 metres d'altitud. No sé si va ser per la barreja de menjars o pel mal d'alçada, però va ser el dia que em vaig prendre una de les pastilles que m'havia comprat a la farmàcia abans de viatjar. El Quilotoa es pot visitar i pots baixar fins al cràter que ara és un llac de 250 metres de profunditat i uns 9 km de diàmetre on la gent fa caiac o s'hi banya. Els minerals que han quedat del volcà, fan que l'aigua sembli de color verd quan li toca el sol.


    El dia que hi vam anar nosaltres feia molt sol, però també vent que aixecava la sorra del terra. Vam baixar, jo diria que uns 1.000 metres de desnivell amb molta pols i vam posar els peus al llac. Hi ha gent que hi acampa o fa alguna ruta per allà. Persones de la comunitat de Quilotoa en treuen profit i condueixen els burros pagant 15 dòlars. Estan tots fortíssims, petits i grans, homes i dones, van amunt i avall pujant a gent i ells caminant. Ho fan unes 8 cops al dia, segons ens va dir un senyor que en portava un. Nosaltres vam decidir pujar a peu. Vam tardar una hora i mitja, i vam arribar ben empolsinades a dalt, de la sorra que aixecaven els burros quan passaven. Anàvem amb les nebodes de la Gaby, de 8 i 9 anys cada una i al principi es van estar queixant molt que si us plau els hi paguéssim un burro, però van veure que no ho faríem i van decidir callar i seguir pujant. Van arribar abans que nosaltres dues. Quan vam arribar a dalt ens vam fer la foto de la victòria i vam anar a prendre un "canelasso" (com una espècie de te calent de canyella que si vols t'hi posen alcohol).



    La Núria també ha escrit:

    _________________________________________________________________


    "Viatjo des que era ben petita. És una passió dels meus pares i l'hem heretat tots a la família. Viatjar em fa sentir lliure, m'encanta conèixer a gent nova i aprendre i sorprendre'm del que pugui passar, sobretot si és amb gent autòctona del país o per visitar amistats que hi viuen. Planifico el vol, els diners, les dates i el lloc on dormir, però per la resta em deixo portar molt, tots els països m'atrauen i sempre procuro llevar-me d'hora i anar a dormir ben tard quan hi sóc." La Núria és la nostra convidada del mes de març i li hem cedit el blog per explicar el seu viatge a Equador. - Enric i Celia



    T'ha agradat? Comparteix aquesta entrada!

      8 de març de 2017

      La Catedral de Barcelona, un tresor del gòtic


      Quan es parla de Barcelona i de les seves esglésies, moltes es queden a l'ombra de la Sagrada Família, però hem vingut aquí a salvar una especial, igual d'emblemàtica per a la ciutat Comtal com l'obra de Gaudí, la Catedral de Barcelona. Veurem en aquest article la seva història, així com les seves característiques exteriors i interiors.

      Ubicació:

      Aquesta Catedral es troba al cor bi-milenial de Barcelona, on tot va començar, és a dir, al barri Gòtic. És una obra arquitectònica amb molta història i un gran valor cultural i artístic per la seva arquitectura i disseny, però també per la seva ubicació. Se situa a la plaça Sant Jaume, nucli històric i polític de la ciutat, on es troben també els palaus de la "Generalitat de Catalunya" i de l'Ajuntament.

      Construcció i renovació:

      Va ser construïda sobre l'antiga colònia romana, de la qual es conserven parts com la muralla exterior que es pot visitar al subsòl del "Museu d'Història de la Ciutat". La seva construcció no va ser del tot fàcil i va tenir diverses aturades. Va començar a l'any XIII sobre els fonaments d'una catedral romànica, aquesta, al seu torn, s'havia construït sobre una església visigoda, que antigament havia estat una basílica paleocristiana. La versió gòtica final va trigar 150 anys a arribar i després de diversos arquitectes al comandament es va poder dir que estava acabada al segle XIX. El 2004 es va començar a restaurar pedra per pedra, perquè aquestes contenien ferro que, al oxidar-se, les feia saltar. El ferro s'ha substituït per titani.

      Arquitectura:

      Es fa dir també, Santa Eulàlia o Santa Església Basílica de la Santa Creu i des de 1929 és un edifici nomenat "Bé d'interès Cultural" i "Monument Històric - Artístic Nacional". Consta de tres naus amb un sol absis on els contraforts permeten la seva divisió en un espai central i diverses capelles secundàries. Mesura 90 metres de llarg per 40 d'ample i el jardí del claustre és de 25 metres per costat per sis d'amplada de cada galeria de les quatre que l'envolten.



      La Catedral té a més dues torres laterals, idèntiques, del segle XIII. Totes dues són "ochavadas" i de 53 metres d'alçada. La torre situada a sobre de l'entrada de Sant Ivo és cridada per la seva rellotge Torre de les Hores. És on es troben les campanes "Santa Eulàlia" (la més pesada amb tres tones) que toca les hores i "Honorata" (més petita) que sona els quarts. Destaca també el seu nombre de portes, cinc en total: la principal, al Portal de Sant Iu, la Porta de la Pietat, la Porta de Santa Eulàlia i la Porta de Santa Llúcia. Impressiona molt el mainell (pilar que divideix en dos la porta) de l'entrada principal. És una representació de Jesucrist, realitzat per Agapit Vallmitjana.

      Com tota església té gàrgoles, sent sistemes de drenatge de la pluja que cau sobre la teulada. Però allò inusual de les gàrgoles de Santa Eulàlia és el fet que, en comptes de tenir formes amenaçadores, són tot el contrari: les més famoses són les que representen un elefant, un bou i un unicorn.

      Interior:

      A l'interior de la catedral hi han diversos punts d'interès:

      • L'altar major que va ser consagrat l'any 1337 pel bisbe Ferrer Abella. És de marbre blanc i al fons s'observa la imatge de l'exaltació de la Creu envoltada per 6 àngels, obra de l'escultor Frederic Marés.

      • Els vitralls de la Catedral van ser dissenyats amb el mateix esquema de tres carrers: a la central la imatge i als laterals figures geomètriques que emmarquen escuts reals de la ciutat, àngels, relats històric - religiosos, etc. Són característics del període gòtic.


      La cripta de Santa Eulàlia va ser construïda per Jaume Fabre al principi del segle XIV. Dins d'ella descansa Santa Eulàlia des del 1339. Per entrar-hi cal baixar per unes escales els murs laterals, on es troben dos arcs amb escultures de restes humanes que antigament eren l'entrada a dues capelles i avui oficien de tàpia.

      • També hi ha tombes reials on descansen diversos personatges representatius de la història de Barcelona com Alfons el Liberal, comte de Barcelona i rei d'Aragó, Ramon Berenguer I, comte de Barcelona i Almodis de la Marca, la seva dona o Jaume I d'Urgell, comte d'Urgell, i Federic d'Aragó.

      El claustre va ser construït entre els segles XIV i XV. Al centre del claustre hi ha un jardí que va ser renovat a finals del segle XIX amb magnòlies i grans palmeres i 13 tretze oques blanques que hi viuen.

      Les visites són gratuïtes, excepte per a les zones de cors, terrats, museu i sales capitulars. El preu va de 2,80€ a 6€ per persona. Ja no tens excusa per no semblar un local de Barcelona sabent això. I recorda, si busques apartament econòmic a prop de la catedral o al gòtic, OK Apartment té el que busques.


      Informació pràctica:

      Si t'interessa saber més sobre la seva història, horaris o qualsevol altra informació sobre la Catedral de Barcelona, pots consultar la seva web www.catedralbcn.org.
      També pots trobar informació sobre la història de la Catedral de Barcelona a la web del Museu d'Història de Barcelona: www.museuhistoria.bcn.cat, així com d'altres monuments d'interès de la ciutat comtal.

      T'ha agradat? Comparteix aquesta entrada!

        1 de març de 2017

        Viatge a Equador. La ciutat de Quito


        De cop ja hi era. Estava en un avió, disposada a viatjar més de 9.300 km i travessar l'oceà Atlàntic. 14h de vol: Barcelona - Bogotá , Bogotá -Quito. No era la primera vegada que travessava el gran llac, però sí que era la primera vegada que visitava Sud-Amèrica. Desconeixia el temps inestable del país, el canvi de temperatures brusc i surrealista a pocs quilòmetres entre ciutat i ciutat, el mal d'altura, els colors i els gustos i sabors diferents que m'esperaven i sobretot la gent i les ganes de rebre'm que em va donar tant d'amor i que espero tornar a veure d'aquí poc.


        Crec que devia ser a la mil·lèsima vegada que m'ho va dir i en un d'aquells rampells de "necessito fugir a algun lloc", que vaig decidir que marxava a Amèrica del Sud a veure la meva amiga Gabriela. Havia conegut la Gaby a Barcelona, feia dos anys, cursant un postgrau de comunicació. Ella va néixer a Ambato, però viu des de fa anys a Quito, la capital equatoriana.

        Abans de marxar, vaig fer cas al consell del viatger de Cat Salut i em vaig vacunar contra la febre groga. Més endavant vam contrastar que francesos, australians i anglesos també se n'havien vacunat. Una curiositat que va fer riure molt a la Gaby, perquè es veu que els equatorians no se n'han vacunat mai. També em vaig emportar pastilles pel mareig, per l'alçada, pel restrenyiment, per les diarrees (tot i que ni la meva amiga ni la seva família em van deixar provar aigua de l'aixeta, encara que en algun moment els hi vaig suplicar de tanta set que tenia). L'únic moment que vaig haver de prendre res va ser per acidesa a l'estómac de tants sabors diferents que havia provat i després de celebrar - per tercera o quarta vegada - el meu 25è aniversari. Hi vaig anar el mes d'agost del 2016, però per diverses raons personals, les cròniques arriben ara, amb certa perspectiva i amb ganes de resumir el que he trobat més interessant d'aquest preciós país - de ben segur que em deixo moltes més coses-. No per ordre de com ho vaig viure, però per situació i context, començaré la retrospectiva per la capital, amb alguna visita a volcans, excursions amb bicicleta i tirolines a quilòmetres del terra. Acabaré amb els paratges d'una petita zona de la Selva amazònica.

        Quito és una ciutat excitant, en ebullició. Hi circulen uns 450.000 cotxes de forma diària i amb l'augment del dòlar i la baixada del petroli, els particulars estan sotmesos al "pico y placa". És a dir, hi ha alguns dies a la setmana que en certes hores, segons quin número tinguin a la matrícula, no poden circular. Solució pels que s'ho poden permetre? Tenir dos cotxes. A banda d'això, el Govern està desenvolupant un sistema de metro per agilitzar i incentivar el transport públic. De moment hi ha diverses companyies d'autobús organitzades en cooperatives, amb l'objectiu de carregar el màxim de clients possible. Per tant, el bus et deixa on tu vols, però no esperis que freni, simplement reduirà la velocitat perquè puguis saltar o pujar. La porta sempre estarà oberta i el conductor sempre tindrà un ajudant encarregat d'ajudar-te a pujar i d'assegurar-se que pagues el tiquet. l'Ecovía, el Trolebús i el Metrobús van a petar. Sempre. Olores les aixelles del veí i que t'has de començar a apropar a la porta de sortida dues parades abans per assegurar-te que podràs baixar. Imagineu-vos el metro de Barcelona en un partit del Barça i multiplique-ho per dos o tres, sense exagerar. Sempre quedarà el taxi o el cotxe particular. Pots anar caminant, però has d'acostumar-te a travessar sense por i corrents perquè els cotxes pitaran si interfereixes en la seva trajectòria.

        La ciutat de Quito és molt diversa, té un barri semblant al de Gràcia. La moda hipster és internacional. El barri de la Floresta és un barri amb molt d'estil, es respira creativitat per tots els carrers i tots els comerços són singulars. Hi ha un racó amb food tracks estàtiques i cadires i sofàs amb material reutilitzat. Pots escollir menjar de diversos països i sovint fan concerts acústics de músics emergents. La Gaby treballa en el món de la comunicació i està instal·lada en un coworking amb altres empreses, La Floresta es va convertir, en un matí, en un lloc perfecte per acabar la feina que tenia pendent mentre jo gaudia de l'espai i feia fotos als músics.


        El Panecillo, l'emblemàtica estàtua signe de la conquista espanyola que es troba a 3.000 metres d'altura del nivell del mar, el vaig veure de lluny, des del barri antic de Quito.


        Allà vaig anar a trobar la Congregación de les Misioneras Agustinas Recoletas. Una visita obligatòria que la meva àvia m'havia demanat que fes, perquè una tieta seva amb qui havia crescut, havia viatjat de Granada a Quito i era una de les fundadores de la Congregació. Vam trobar, després de visitar 3 llocs, entre esglésies i claustres, una escola on ella havia treballat i on tenien una fotografia seva penjada a la paret. Allò que diuen que 'el mundo es un pañuelo'. Em van rebre amb molta il·lusió, perquè es veu que la meva tietaàvia, Madre María Ángeles García, havia sigut una de les persones més bones que mai havien conegut. Pels curiosos, va escriure un dietari que podeu recuperar per internet.


        Hi ha diversos punts per tot el país que et marquen la meitat del món. Quan més t'apropes a l'equador, pots comprovar com l'aigua gira en sentit de les agulles del rellotge en una banda i en contra de les agulles del rellotge en l'altra. A Quito, hi ha un parc que recull la història del país anomenat 'La mitad del mundo', amb diverses atraccions turístiques que volen exemplificar la diversitat del país. Hi ha un punt on l'ou s'aguanta per efecte de la gravetat i et conviden a provar-ho.


        La Núria també ha escrit:
        _________________________________________________________________


        "Viatjo des que era ben petita. És una passió dels meus pares i l'hem heretat tots a la família. Viatjar em fa sentir lliure, m'encanta conèixer a gent nova i aprendre i sorprendre'm del que pugui passar, sobretot si és amb gent autòctona del país o per visitar amistats que hi viuen. Planifico el vol, els diners, les dates i el lloc on dormir, però per la resta em deixo portar molt, tots els països m'atrauen i sempre procuro llevar-me d'hora i anar a dormir ben tard quan hi sóc." La Núria és la nostra convidada del mes de març i li hem cedit el blog per explicar el seu viatge a Equador. - Enric i Celia



        T'ha agradat? Comparteix aquesta entrada!

           
          Continguts de Quaderns de bitàcola (Enric Vilagrosa i Celia López) | Tecnologia Blogger | Plantilla original de Wordpress Theme i Free Blogger Templates | Disseny adaptat per Quaderns de bitàcola
          cookie law