21 abril de 2015

El cràter de Ngorongoro, la gran "gàbia" natural de fauna a Tanzània

Ngogongoro, un altre d’aquests llocs mítics dels que has escoltat parlar mil i un cops. Un gran volcà extingit de 2000 metres d’alçada amb un cràter de 21 km de diàmetre i 800 m de profunditat, una raresa de la natura amb un microclima que ha afavorit una gran concentració d’animals en el seu interior. La majoria d’ells neixen, creixen, es reprodueixen i moren allà, sense sortir en tota la seva vida del cràter. Espècies que habitualment emigren (com nyus i zebres) es poden trobar aquí tot l’any. No tenen necessitat de marxar, aquí hi troben aigua –i conseqüentment, menjar suficient– durant tot l’any.



Però l’Àrea de Conservació Nacional del Ngorongoro no és només el seu famós cràter, de fet aquest ocupa només un 3% dels 8.288 km2 que comprèn l’Àrea. A diferència dels altres parcs nacionals que hem visitat –Tarangire i Serengueti–, aquí viuen animals però també gent. Els massai hi va arribar des de territori kenyata ara fa més d’un segle, aquí viuen pròxims al Oldo nyo Lengai –volcà en actiu on segons les seves creences, hi viu el seu Déu– i el viatger hi té l’oportunitat de veure de prop el seu dia a dia. Però l’ocupació humana data de molt abans, a l’Olduvai Gorge –dins els límits de l’Àrea de Conservació– s’hi han trobat restes d’homínids de fa 1,8 milions d’anys i petjades fossilitzades de fa 3,7 milions d’anys, conservades gràcies a la cendra escopida pel Ngorongoro en les seves successives erupcions. Aquesta mateixa cendra és la que es va arribar i es va dipositar a les planícies del Parc Nacional del Serengueti.




Les vistes des de dalt del cràter et deixen sense respiració, són d’aquelles que se’t queden gravades a la retina i ja no oblides mai més. És només des d’aquí que ets conscient que estàs a punt d’entrar dins d’una gran caldera, la vista tot just t’arriba per veure els seus límits més llunyans a l’horitzó. Sota els nostres peus, centenars de metres més avall, una gran “gàbia” natural de fauna salvatge ocupada per més de 25.000 mamífers que des d’aquí dalt tan sols són petits punts foscos que es mouen únicament amb uns bons binocles es pot arribar a distingir de quins animals es tracta. Les parets del cràter són cobertes per un enorme bosc de muntanya que, de bon matí es cobreix d’una boirina que encara fan d’aquest escenari un lloc més atractiu. Muntanya avall van baixant petits corriols d’aigua dolça que formen el llac Magadi a l’interior del cràter, un immens paradís per als flamencs.




Si des de dalt les vistes ja són fabuloses, la màgia es fa realitat al baixar i recórrer les pistes que travessen per tots i cadascun dels racons de la caldera. Aquí es concentra la major densitat de lleons i depredadors de tota Àfrica. Lleons, nyus, zebres, hipopòtams, elefants solitaris, porcs senglars, guineus, estruços, antílops, búfals, hienes... animals que ja havíem vist en els altres parcs però que no ens cansem d’observar. Però també de nous com el linx, el flamenc i... el més esperat de tots: el rinoceront negre!




En greu perill d’extinció, el rinoceront negre ni tan sols aquí es fàcil de veure. Només hi viuen uns 30-exemplars escampats per tot el cràter. Però altre cop gràcies al Deo -el nostre guia- tenim la fortuna de viure un altre moment inoblidable. Havia vist de lluny a una parella d’exemplars i estava convençut que tard o d'hora s'aproparien cap a l'aigua travessant el camí on estàvem. La va encertar de ple! Veure a aquest animal gran de prop ha estat la cirereta a aquest gran viatge. Sempre cautelós, el primer dia del nostre safari no ens va voler prometre res: veure més o menys animals és qüestió de sort, ens deia. Però no hi estem d’acord, sense un bon guia les probabilitats són molt menors. A el que a la nostra vista passava inadvertit, el Deo i el Geoffrey –el nostre conductor- hi sabien trobar animals. Uns grans professionals dels que ens ha costat acomiadar-nos. Gràcies a ells hem vist aquest dies als “big five” i hem tingut experiències que ni en els millors dels casos pensàvem que arribaríem a viure abans d’arribar a Tanzània. Ha estat un viatge intens, ple d’emocions i bons moments. Ja per sempre més ens hem quedat atrapats per Àfrica.




Informació pràctica:

Aquest safari l'hem fet amb la companyia local Deo Adventure. Des del moment que ens vam posar en contacte, en tot moment han procurat que tinguem una gran experiència, aconsellant-nos la millor opció de ruta i adaptant-se a les nostres preferències. Durant el safari ens hem allotjat en zones d'acampada dels parcs, a excepció de l'Ngorongoro, on vam ens permetre el luxe de dormir en un lodge. Durant el safari comptàvem amb guia, conductor i cuiner, tots ells són uns grans professionals i es desviuen per satisfer al viatger. El Deo parla un bon espanyol, un element de valor afegit a tenir molt present.

Un safari sempre és un viatge car, l'elevat preu de les entrades als parcs n'és el principal culpable. Una forma d'estalviar costos és evitar intermediaris i contractar directament amb una empresa local. Els preus són habitualment un "tot inclòs": cotxe, gasolina, menjar, entrades als parcs, conductor, cuiner i guia. A la web de Deo Adventure: www.deoadventure.co.tz trobaràs les seves propostes d'itineraris (adaptables a les necessitats del viatger).

Descomptes:

Bones notícies! Per ser lector de Quaderns de Bitàcola t'oferim un descompte del 5% pels safaris de Deo Adventure. Aquest descompte s'aplicarà sobre els preus de la web. Per aconseguir-lo quan et posis en contacte amb el Deo per demanar-li pressupost, només cal que diguis que ets amic dels Quaderns de Bitàcola i que vols el teu 5% de descompte. Has d'escriure el missatge a l'adreça deoadventure@deoadventure.co.tz amb còpia a nosaltres (info@quadernsdebitacola.com).

T'ha agradat? Comparteix aquesta entrada!

    16 abril de 2015

    El Parc Nacional de Tarangire, elefants i "pumbes" a Tanzània


    Jambo viatgers! Hakuna matata!


    Sabies que la paraula "safari" vol dir "viatge" en llengua suahili? Després d'adonar-nos del seu significat, hem arribat a la conclusió que l'expressió "Me'n vaig de safari" està molt mal utilitzada pels occidentals: quan diem que anem de safari, en realitat estem dient que anem de "viatge". De totes maneres, els tanzans no s'ho prenen pas malament i ja han adoptat elmot com si el seu significat fos fer una incursió a la sabana africana.

    El Parc Nacional de Tarangire és la primera parada en la ruta del nostre safari per Tanzània. Aquest parc concentra la població d’elefants més gran de tot el país -més de 3000-. Tenint en compte que aquests mengen uns 300 kg d'herba al dia, esperem trobar-nos amb un paisatge verd i humit, amb suficient menjar i aigua com per alimentar la seva població de paquiderms. I així és, els tres parcs que hem visitat durant aquest viatge –els altres dos són el Serengueti i el Ngorongoro-, aquest és en el que el mantell verd de vegetació ha agafat un major protagonisme.



    El trajecte d'Arusha al parc Nacional de Tarangire se’ns fa molt entretingut. De camí travessem per diversos poblets on comencem a veure gent vestida amb les típiques mantes de tonalitats rogenques, es nota que hem entrat en territori massai. A partir d'ara no deixarem de veure aquests colors en tot el viatge. En Deo, el nostre guia, ens explica que els massai sempre duen a sobre un pal per donar-se suport i un ganivet com a defensa. Aquesta gran comunitat viuen en "manyates", uns poblets amb forma circular, en cases construïdes de fang i fusta. Les vaques són la seva possessió més preuada, ja que amb elles es paga la dot matrimonial i estableixen l’estatus social de la família. Els animals serien l'equivalent al que a occident es pot tenir en coses materials que comprem, com el cotxe, la moto, el mòbil, el televisor... Així que aquí és ben normal que totes les famílies tinguin el seu ramat de vaques: un massai pot tenir una mitja d’entre 50 i 100 vaques, i els més rics en poden arribar a tenir més de 1000. Els massai són seminòmades i molts es van movent durant l'any amb els seus animals a la cerca de les millors pastures. Les vaques són el centre del seu món i, a diferència de la societat occidental, la vivenda no té gaire importància per a ells.



    Arribem al campament on dormirem aquesta nit, el Zion Camp Site (fora del parc però a poca distància de l’entrada). Descarreguem el cotxe i hi deixem al Protches –el nostre cuiner-, a la nostra tornada ens trobarem amb el sopar a taula i les nostres tendes muntades –un luxe al que no estem acostumats però comú en aquest tipus de viatges-. És mig matí i és hora de fer la nostra primera incursió a la vida animal africana. Avancem per dins del parc i el paisatge de sorra rogenca es va transformant en un altre de més verdós. El nostre l'horitzó és ple de baobabs, herba de diferents tonalitats i, al fons, el llac Manyara, un dels més gran de Tanzània i en el que habiten tot tipus d'aus.



    Només entrar al parc comencem a veure un munt d'animals, no ens ho acabem de creure. Per molt que ens ho havien explicat, no pensàvem pas trobar tants animals. Tenim la sensació d’entrar dins d'un documental d'aquells de la 2! Davant nostre creua de sobte una girafa, veiem diverses zebres, nyus, babuïns, impales, búfals, tortugues, secretàries (uns ocells ben vistosos)... Semblem uns nens en estat d’excitació: amb els ulls oberts com i emocionats cada vegada que veiem un animal diferent, les sorpreses són permanents. En Deo ens explica que, a diferència d’altres parcs, al Tarangire solen haver-hi animals durant tot l'any. Aquí els animals troben menjar tot l’any i no migren a altres zones com passa per exemple al Serengueti, on nyus i zebres sempre van fent el cicle migratori en direcció de les agulles del rellotge cap a les zones de pluja. Si més no, curiós... A més de gaudir, aprenem!



    De sobte, apareix la primera família d'elefants del nostre primer dia de safari, i nerviosos, ens plantem d’un bot i aguaitem pel sostre obert del 4x4 per veure'ls encara incrèduls de que els tinguem tan a prop. Les poques vegades que havíem vist elefants al natural havia estat en un zoo i de més lluny: ara estàvem a només dos metres d'ells. Increïble!

    Per cert, saps que l'elefant és un dels animals que té millor memòria? En Deo ens explica una història que coneix sobre un jeep que en un safari va atropellar un elefant i que aquest, al cap d'uns quants anys, al retrobar-se amb el mateix cotxe que li havia fet mal, el va reconèixer i el va atacar. També són les elefantes de més edat les que guien els grups, fet especialment important en època de sequera: tot i que faci temps que no hi passen o bé quedi lluny, recorden tots i cadascun dels llocs on han trobat aigua i font d’aliment al llarg de la seva vida. Sembla mentida com poden arribar a ser d’intel·ligents aquests animals!



    Però l'animal més divertit que veiem és el "pumba", et sona aquest nom? Sí, és el porc senglar de la pel·lícula "El Rey Leon". De fet, pumba és el seu nom en swuajili, igual que el lleó es diu "simba" –aquí tampoc es van repensar gaire a l’hora de batejar els protagonistes de la història-. El pumba es un porc senglar que des de ben petit corre que se les pela i juga a barallar-se amb els seus germanets, però no es tracta de només un joc: aquest activitat els hi serveix d'entrenament per sobreviure quan sigui més gran. Un fet particular que ens va sorprendre d'aquest animal va ser la seva singular manera de menjar, avançant recolzat sobre el seus genolls davanters per tenir l'herba més a prop. Ens hem fet un fart de riure veient el pumba menjant!



    Més endavant trobem una vintena d'impales, un mascle amb el seu harem de femelles, que ens miren una mica espantats dubtant de si quedar-se o fugir. Els mascles impales són polígams, i marquen un territori amb les seves defecacions. Qualsevol impala mascle que entri a aquest indret es buscarà problemes, en canvi les femelles seran sempre benvingudes: aquestes trien el seu mascle en funció de la fortalesa de l’animal i la seva zona de pastura. No és estrany per tant trobar també deambulant per altres zones petits grups de mascles joves, esperant a fer-se adults i forts per tenir el seu propi harem.



    El moment trist del dia el passem quan ens trobem un elefant malalt que jau a la vora del camí. Se’l veu cansat i no té força per mantenir-se dret. Quan tenen alguna malaltia o veuen que s'aproxima la seva mort, aquests animals s'estimen més quedar-se sols per no endarrerir la resta del grup. Després d’acabar de veure una manada amb un munt d’elefants petits, aquest fet ens fa reflexionar sobre com n’és de sàvia la natura. Uns moren i d’altres neixen, és el cicle de la vida animal i la selecció natural fa que els més forts sobrevisquin i que els més dèbils deixin camí als més joves.



    El sol comença a baixar i és hora de tornar al campament. Abans de sortir del parc però, i a mode de comiat, veiem una de les escenes més entranyables que en ha ofert la jornada: una girafa alletant la seva cria. Que maco! 



    Després de dos dies recorrent el Parc Nacional de Tarangire, podem dir que no podíem haver viscut millor inici del nostre “safari” (viatge) per Tanzània, un bon bateig per la nostra primera incursió a la sabana africana. El  Parc Nacional del Serengueti i la zona del cràter Ngorongoro són les nostres properes parades, llocs mítics amb els que sempre hem somiat anar i on veurem altres animals que ens apassionen: lleons, lleopards, hipopòtams, rinoceronts, guepards, cocodrils, més girafes i elefants... "Els 5 grans" ens esperen! :)

    Informació pràctica:

    Aquest safari l'hem fet amb la companyia local Deo Adventure. Des del moment que ens vam posar en contacte, en tot moment han procurat que tinguem una gran experiència, aconsellant-nos la millor opció de ruta i adaptant-se a les nostres preferències. Durant el safari ens hem allotjat en zones d'acampada dels parcs, a excepció de l'Ngorongoro, on vam ens permetre el luxe de dormir en un lodge. Durant el safari comptàvem amb guia, conductor i cuiner, tots ells són uns grans professionals i es desviuen per satisfer al viatger. El Deo parla un bon espanyol, un element de valor afegit a tenir molt present.

    Un safari sempre és un viatge car, l'elevat preu de les entrades als parcs n'és el principal culpable. Una forma d'estalviar costos és evitar intermediaris i contractar directament amb una empresa local. Els preus són habitualment un "tot inclòs": cotxe, gasolina, menjar, entrades als parcs, conductor, cuiner i guia. A la web de Deo Adventure:< a href="http://www.deoadventure.co.tz/">www.deoadventure.co.tz
    trobaràs les seves propostes d'itineraris (adaptables a les necessitats del viatger).

    Descomptes:

    Bones notícies! Per ser lector de Quaderns de Bitàcola t'oferim un descompte del 5% pels safaris de Deo Adventure. Aquest descompte s'aplicarà sobre els preus de la web. Per aconseguir-lo quan et posis en contacte amb el Deo per demanar-li pressupost, només cal que diguis que ets amic dels "Quaderns de Bitàcola" i que vols el teu 5% de descompte. Has d'escriure el missatge a l'adreça deoadventure@deoadventure.co.tz amb còpia a nosaltres (info@quadernsdebitacola.com).

    T'ha agradat? Comparteix aquesta entrada!

    12 abril de 2015

    Premi al Millor blog de viatges de la Vila de Lloret

    Tenim una gran notícia! “Quaderns de bitàcola” ha estat guardonat amb el Premi al Millor blog de viatge en la onzena edició de la Nit de la Cultura Lloretenca, un acte que es va celebrar el passat 10 d’abril de 2015 al Teatre de Lloret de Mar. Com és habitual, en aquesta nit es van entregar els premis Vila de Lloret, el Premi Joan Llaverias i el guardó Sa Gavina. Aquest any, la regidoria de cultura ha decidit anar més enllà fent un reconeixement a altres formes d’escriptura digitals creant tres noves categories: Premi al Millor blog literari (Entrellum), Premi al Millor post turístic publicat sobre Lloret (Equipatge de mà) i Premi al Millor blog de viatges (nosaltres). No cal dir que estem contentíssims de rebre aquest reconeixement.


    En el cas del Premi al Millor blog de viatges, el jurat tenia en compte el contingut, la qualitat, el disseny, l’originalitat i la periodicitat del blog, així com la interacció amb el públic i la seva presència a les xarxes socials. Volem felicitar a l’Ajuntament de Lloret aquesta gran iniciativa per difondre la literatura i els blogs de viatges. Esperem que segueixi per molt anys més!


    Lloret de Mar amb una maleta

    A la nostra estada hem aprofitat per voltar per Lloret que, més enllà del sol i la platja, té també racons interessants per descobrir. I és que aquesta vila té una llarga història que val la pena conèixer a través del seu llegat patrimonial.

    Per la nostra visita no ens hem volgut deixar el nostre recent estrenat premi a l’hotel -una maleta (molt adient tenint en compte que la temàtica del premi són els viatges)-, així que ens l’hem emportat de passeig amb nosaltres. Aquí tens un tastet d’alguns dels indrets de Lloret més interessants!



    El Museu del Mar:
    Ubicat a l’antiga Casa Garriga, el Museu del Mar és un edifici de l’època del indianos, (segona meitat del segle XIX), aquells que anaven a fer fortuna a les Amèriques. Aquest museu explica de manera molt didàctica i lúdica la història de Lloret i la seva vinculació amb el mar, donant especial èmfasi en l’època daurada de la marina mercant (primera meitat del segle XIX). En el seu interior actualment també es troba la oficina d’informació turística de Lloret.


    Església parroquial de Sant Romà:
    Situada al centre de la vila, en aquest edifici es pot veure la petjada modernista de Lloret. Construïda al segle XVI, aquesta església bastida en estil gòtic català, té dues capelles laterals d’estil modernista, així com la imatge de la verge i una talla del Sant Crist.


    Can Saragossa:
    Un dels masos més antics de la vila que, amb la reforma modernista del segle XIX el van convertir en un lloc d’estiueig de luxe i cap a l’any 1960 en un hotel. Actualment l’edifici és propietat de l’Ajuntament i acull les exposicions permanents de la “Col.lecció de Joan Llaverias” (152 pintures i olis de l’artista de Lloret) i “El mon ibèric a Lloret de Mar”, on s’expliquen els tres poblats ibèrics que hi han a la vila: el de Montbarbat, Turó Rodó i Puig de Castellet.


    El cementiri modernista:
    És el llegat dels indians de Lloret en forma d’art funerari. A finals del s. XIX la iniciativa privada de diverses famílies amb vincles amb el comerç d’ultramar van fer possible el nou projecte de cementiri modernista, en el qual van participar arquitectes de renom com Puig i Cadafalch. Desenes de tombes escultòriques modernistes ben maques fan que valgui la pena acostar-se a aquest cementiri tan particular.


    Jardins de Santa Clotilde:
    Són uns jardins noucentistes situats sobre un penya-senyat amb vistes al mar, entre la cala Boadella i la platja de Fenals. El marquès de Roviralta al 1919 va encarregar el projecte a Nicolau Maria Rubió, un jove paisatgista i arquitecte que va aconseguir donar-li la forma clàssica retallant la vegetació i creant simetries en diferents alçades. Passejar per aquest jardins contemplant els seus til·lers, pins i escultures entre esglaons amb heura tot just al costat del mar és una experiència molt gratificant. Un bon indret on trobar la serenitat a Lloret.



    La nostra maleta ja ha voltat per tots aquest indrets. I tu, t'animes a visitar-los? :)


    *Nota: Especial menció i agraïments a l'Ajuntament i a Turisme de Lloret de Mar per la gran acollida que ens ha donat durant la nostra estada a la vila.

    T'ha agradat? Comparteix aquesta entrada!

      3 abril de 2015

      S.O.S. Vanuatu


      Els que ens coneixeu i els que ens heu anat seguint des dels començaments ja sabeu de la nostra fascinació per Vanuatu. Durant la nostra volta al món allà vam descobrir un país totalment desconegut fins uns mesos abans: vam admirar de ben a prop la lava de volcans en actiu, vam conèixer de prop els ritus i costums de diferents tribus i sobretot, vam conèixer una gent afable i simpàtica amb la que vam passar grans moments. Amb 83 illes i poc més de 250.000 habitants s’hi parlen un total de 106 llengües, amb aquesta dada ja pots suposar de la riquesa cultural i ètnica d’aquest petit país del Pacífic.

      Fa uns dies llegíem amb commoció la notícia del pas del cicló Pam, el més violent de la història del país. Aquesta desgràcia servia per a molts per situar en el mapa aquest arxipèlag del qual possiblement mai havien escoltat parlar. Una notícia llunyana per la majoria però molt propera per a nosaltres: de ben segur que molts dels que vam conèixer durant el nostre viatge van estar afectats de forma greu.


      Foto de Unicef Pacific

      Som comptats els catalans que hem tingut la sort de conèixer aquest país. Amb alguns ja sigui abans o després del viatge hem compartit experiències i també la tristor d’aquesta notícia. En Roger, que va passar un any convivint amb les tribus de les illes del sud de Vanuatu, ha aconseguit parlar amb un amic seu de l'illa de Tanna –una de les que nosaltres també vam visitar-. Aquest li ha explicat que no queda res dempeus: no ha sobreviscut cap collita ni pràcticament cap construcció, estan dormint al ras i passant gana, alguns van perdre la vida durant el cicló.

      El Roger, juntament amb el Gerard i la Cristina estan preparant una expedició d’ajuda solidària de primera necessitat que partirà pròximament des de Nova Caledònia. Seran dos velers carregats de medicaments, aigua, aliments, materials de construcció, etc. que anirà a socórrer els habitants de Tanna i de quatre illes més del sud del país a les que només s’hi pot accedir per mar. La Cristina anirà en un dels velers i s'encarregarà de supervisar personalment l'ús que es dóna a tot el material distribuït.

      Fins al moment cinc velers han anat i tornat ja de les cinc illes del sud i totes cinc expedicions (organitzades per francesos) han anat molt bé. Aquesta gent ha informat a l’expedició catalana de tot el necessari per tal que aquesta sigui també un èxit. Estan en contacte amb el Comitè de Crisi de Tanna (que gestionarà el repartiment de tot el material), en gestions amb les autoritats d'immigració i a més, treballen conjuntament amb l'associació de metges "Association Solidarité Tanna" (alguns dels seus metges viatjaran també en aquests dos velers). A la vegada estan també intentant convèncer més propietaris de velers perquè s'uneixin a la iniciativa, però sobretot necessiten de donatius per fer la compra dels materials d’ajuda solidària.


      Foto de Unicef Pacific

      A través d’aquest article et demanem el teu suport a aquesta expedició. Tot donatiu és bo, per petit que sigui. Pots fer-lo a través d’aquesta campanya de micromecenatge:

      Si us plau, ajuda'ns a ajudar.

      Moltes gràcies!

      T'ha agradat? Comparteix aquesta entrada!

         
        Continguts de Quaderns de bitàcola (Enric Vilagrosa i Celia López) | Tecnologia Blogger | Plantilla original de Wordpress Theme i Free Blogger Templates | Disseny adaptat per Quaderns de bitàcola
        cookie law