11 d’abril de 2018

Indrets imprescindibles per visitar a Menorca


Molt més petita que Mallorca, aquesta petita illa balear concentra en les seves 700 km2 una infinitat d'atractius patrimonials, culturals i gastronòmics. El seu encant radica a haver-hi sabut conservar el seu patrimoni, el paisatge i el seu estil de vida relaxada. Per això té un turisme allunyat de la massificació i la festa (que prolifera en altres illes properes), molt més familiar i tranquil. Encara que això no signifiqui no hagin llocs per veure, tot el contrari. A continuació expliquem els llocs imprescindibles para si viatges a Menorca:

Platges i cales

Sobren qualificatius per a les cales i platges de Menorca. Cadascuna d'elles té un segell que la fa única, un paradís de colors turqueses amb pins mediterranis que fa d'elles un lloc ideal per perdre's…Si ets l'únic que no se li ha ocorregut apropar-se a donar-se un bany, clar. Les més conegudes i més boniques es troben en el sud de la illa: Cala Macarella, Cala Macarelleta, Cala Turqueta, Cala Mitjana, Cala Galdana… Totes destaquen per la seva sorra blanca i aigües turqueses i cristal·lines. Si no vols trobar-te-les massificades de banyistes, l'ideal és anar en època que no sigui temporada alta i ja comenci a fer bon temps. Vas a gaudir molt més del bany i de la tranquil·litat.


Ciutadella, la ciutat senyorial

Amb les seves cases senyorials i avingudes per als vianants, Ciutadella és per a nosaltres la ciutat més agradable i amb més encant de la illa. Perdre's pels seus tranquils carrers pot convertir-se en un entretingut passeig, fent un recorregut per la interessant història d'aquesta ciutat que pot tenir com a punt final algun dels restaurants del port. Si tens la sort que el teu viatge coincideixi amb les festes de Sant Joan (24 de juny) i estàs a Ciutadella, prepara't perquè hi ha festa en gran. Gaudiràs de l'espectacle amb cavalls, encara que és l'època de major afluència de turistes i el preu de l'allotjament pot estar pels núvols.


Mahó, la perla anglesa

És la capital anglesa de la illa. En el casc històric de la capital menorquina es respira l'essència britànica, fruit dels anys de colonització. Tot això es pot veure a través de les places i les cases senyorials amb façanes i finestres típiques angleses pintades de vius colors i amb molt vidre. Una estampa molt fotogènica que no pansa desapercebuda als afeccionats a la fotografia.


Binibeca, un poble de pescadors

Un port amb barques petites, petits carrers plens de boniques buganvilles i de gats, cases baixes emblanquinades de blanc immaculat amb portes i finestres de fusta. Est és l'escenari que et trobes quan visites Binibeca, un poble creat en 1972 com un centre turístic que imita els poblets de pescadors tradicionals. No és que sigui un decorat, perquè allí viu gent i fins i tot podem trobar cartells als seus carrers que resen “no molestar als veïns”, així que encara que s'hagi creat com un reclam turístic, manté l'encant i l'arquitectura típica menorquina. Situat en la costa sud-est de Menorca, Binibeca està molt prop de Maó i s'ha convertit en un dels llocs més visitats pels turistes a l'estiu, així que si vas a veure-ho et recomanem anar a primera o última hora del dia.


Naveta des Tudons

La major atracció històrica que té Menorca són les restes de l'antiga cultura talaiòtica. La seva condició d'illa va fer que es conservaran intactes infinitat de construccions prehistòriques, sent de les més antigues d'Europa. La més coneguda i millor conservada és la Naveta des Tudons.

Es tracta d'una gran nau funerària invertida, un dels monuments més importants i simbòlics de la illa. Les grans dimensions d'aquesta tomba prehistòrica recorden llegendes relacionades amb els mítics gegants. Antigament es realitzaven en ella ritus i usos relacionats amb la màgia.


Poblat talaiòtic de Trepucó

La funcionalitat d'aquest recinte de taula era la d'un espai religiós i de culte. La taula de Trepucó, de grans dimensions (imposa en veure-la), està situada dins d'un recinte de planta aproximadament semicircular, amb una façana còncava.


Far de Favàritx

Aquest lloc solitari de la costa nord de Menorca, envoltat de penya-segats baixos de pissarra negra, és un dels més màgics de la illa. Les roques estan modelades amb la força de la Tramuntana, un vent que només arribar notem en les nostres cares i que, segons el dia que vagis, no et va deixarà caminar massa estona per la zona. Aquest és l'encant d'aquest racó, que allà es pot palpar la força extrema de la naturalesa.


Sa Cova d'en Xoroi

Es tracta d'un espai natural ubicat en un penya-segat de la costa sud de la illa. Una gruta carregada de mitologia amb un mirador impressionant des d'on es pot veure una de les millor postes de sol. Per la nit es converteix en una discoteca ben especial on solen punxar diversos DJ'S reconeguts.



Camí de cavalls

A qui els agradi fer trekings, gaudiran de valent fent el “Camí de Cavalls” (camí de cavalls) de Menorca, el GR 223I. Es tracta de 185 km de ruta que recorren tot el litoral de la illa. Una bonica manera de gaudir de paisatges únics i de gran bellesa.

Sens dubte Menorca està dins de la nostra llista d'illes favorites i amb platges paradisíacas, i a més amb el gran al·licient que la tenim molt a prop per gaudir-la. T'animes a conèixer-la?

27 de març de 2018

10 motius per viatjar amb un nadó


Ben sovint, la gent pensa que quan es tenen fills ja no podrà viatjar o, com a molt, que els viatges que es faran amb els fills poden arribar a ser una bogeria per la logística que representa la seva planificació i dur-los a terme. Res més lluny de la realitat. Basat en la nostra experiència, avui dia podem assegurar que viatjar amb nadons és molt fàcil. I ara que la nostra nena passa dels dos anys de vida, podem dir que fins i tot que viatjar amb nadons és més fàcil que viatjar amb els nens quan són més grans. Perquè? De seguit expliquem 10 raons per arribar a aquesta conclusió:



1) El porta-bebès, la solució perfecta pel transport de nadons

Quan es tracta de viatjar amb nadons que encara no caminen i –encara- tenen poc pes, la millor opció pel seu transport és dur-los en una còmoda motxilla porta-bebès, adequada al seu pes. Això pot permetre als pares durant el viatge aprofitar les estones que el nadó dorm per fer coses que quan aquest nadó sigui gran, segurament serà difícil dur a terme. Això vol dir aprofitar per caminar per terreny que no puguem anar amb un cotxet, fer visites a interiors de llocs, com poden ser museus, etc. Hem de tenir en compte que més endavant, quan el nadó camini i tingui més autonomia, voldrà fer més coses (com jugar en un parc) i no tindrem tantes estones en que dormi tantes hores. Així que aprofiteu!



2) Avantatges per volar amb avió amb un nadó

D'un temps cap aquí, els aeroports donen prioritat a les famílies amb nens que viatgen en avió, tant a l'hora de passar els controls com a l'hora d'embarcar. Existeix un accés diferent per a famílies als controls de l'aeroport que facilita no haver de fer la gran cua que se sol formar als controls habituals. Ho agraireu molt. El mateix ocorre a l'hora d'embarcar: normalment s'anuncia pel megàfon quin és l'ordre de prioritat d'embarcar i les famílies amb nadons entren abans a l'avió. Així tenim més temps per col·locar tranquil·lament l'equipatge i acomodar el nadó, cosa que fa molt més còmode el viatge.


A banda de la prioritat per a famílies, val a dir que en general ens hem trobat un molt bon servei de les hostesses de l'avió, que faciliten al màxim la comoditat del vol per a les famílies amb nadons. Sempre estan atentes en tot moment a qualsevol necessitat que es pugui presentar.

3) El menjar

Si el teu nadó és dels que prenen pit, pensa que ho podrà fer de manera exclusiva (només pit, no farinetes) fins als 6 mesos de vida, així que quan es viatgis no t'hauràs de preocupar pel seu menjar, ja que la llet materna ja la incorporada la seva mare i es pot donar de menjar al nadó en qualsevol moment, no caldrà haver d'estar escalfant biberons. Una molt bona raó per viatjar amb nadons!

4) La son del nadó

Els nadons poden passar la majoria del temps dormint; per regla general i quan són molt petits dormen unes setze hores al dia. Una vegada les necessitats bàsiques del nadó estiguin cobertes els pares poden seguir amb la seva ruta traçada per aquest dia. El que vol dir que durant un viatge, quan el nadó dorm els pares poden arribar a relaxar-se i aprofitar per anar a menjar, prendre alguna cosa, etc.


5) Seguir uns horaris

La prioritat, quan fem un viatge amb una nadó (o nadons) és sempre que aquest tingui cobertes les seves necessitats bàsiques (menjar, dormir i higiene). Mentre aquesta premissa es compleixi, el nadó estarà a gust tant a casa com a l'indret més recòndit del món. El que sí hem comprovat quan hem viatjat amb nadó és que -dins del possible- aquest/a tingui uns horaris de menjars i de son que no variïn gaire d'un dia a l'altre. Si aconseguim que tingui el mateix horari, aconseguirem també poder organitzar-nos nosaltres i tindrem un viatge bastant agradable.

6) Bolquers durant el viatge

Pensa que en tots els llocs del món hi ha nens, així que trobaràs bolquers en gairebé qualsevol part del món, tret que te'n vagis a l'indret més remot del planeta. Si el teu viatge és de molts dies (més d'una setmana) recomanem no omplir la maleta de bolquers, ja que t'ocuparien molt. En aquest cas, l'ideal és dur bolquers per als tres o quatre primers dies i ja a la destinació, comprar-ne segons el que necessitis.


7) El nadó socialitza amb tothom

Tot i que viatgem a un país ben llunyà on la cultura sigui molt diferent a la nostra i la llengua sigui diferent, generalment la gent se sol sentir atreta pels nadons. Sempre criden l'atenció un petit/a que balbuceja i riu, oi? I més si aquest té tan sols uns pocs mesos.

Sempre que hem viatjat amb la nostra petita, ens hem trobat que ha despertat la curiositat de molta gent local on hem anat. És molt habitual que se t'acostin per voler veure'l, dir-li quatre coses (de manera amable) i que ens alguns casos si vulguin fer una foto. Així que viatjar amb nadons facilita el contacte amb altres persones i ajuda a socialitzar.


8) Imaginació al poder

El fet de viatjar amb un nadó vol dir també passar moltes hores junts en transports, com l'avió, el bus, el cotxe...Per entretenir-lo/a, faràs tot el que se t'acut i te les ingeniaràs fent volar la imaginació. Qualsevol material es convertirà en una joguina: un cartró, els dits de la mà o unes gomes poden arribar a ser la mar d'entretinguts pel nadó.


9) Viatjar fa feliços els nadons

Al 99% dels nadons els encanta veure i tocar tot allò que per a ells és una novetat. Imagina si el treus de casa i el duus a un lloc nou, a una casa nova, un paisatge diferent, altres nens, idioma diferent...Tot allò que és nou atraurà l'atenció del nadó i veurem que cada moment el viurà amb total intensitat. Se'l veurà feliç. De fet, el que fa més feliç a un nen/a és poder passar tooooot el temps del món amb els seus pares.


10) Mono de viatge

Si després de la primera vegada d'un viatge amb el teu nadó tens ganes de repetir (segur que sí!), pensa que això és només la primera passa, el primer viatge de molt que vindran. Perquè...Ho has endevinat! Això crea addicció! I segur que el teu/va petit/a estarà encantat/da de marxar de viatge. 

T'ha agradat? Comparteix aquesta entrada!

    15 de març de 2018

    Kang, un poble tradicional de 3000 anys de l'Iran


    Al nostre primer viatge per Iran, al 2013, vam trobar a faltar visitar Mashhad, la ciutat més sagrada del país, on es pot visitar el mausoleu de Ali ibn Musa al-Rida (el vuitè imam del xiisme) i que converteix la ciutat en un dels primers centres de pelegrinatge religiós. Així que en el nostre segon viatge (desembre del 2016), aquesta vegada amb la petita Ivet que tan sols tenia 17 mesos de vida, vam decidir que seria una de les destinacions que no ens podíem perdre. El que no sabíem és que coneixeríem també una les viles amb més encant de la zona: Kang.


    Ens va rebre a casa seva la nostra amfitriona de couchsurfing, la Fereshte, amb els seus dos fills i marit. Aquella nit vam tenir una agradable conversa sobre costums i gastronomia i ella ens va suggerir (a banda de veure la famosa tomba) acompanyar-nos a l'endemà a una antiga i petita vila anomenada Kang situada a la muntanya i que quedava a uns 48 km de Mashhad, on podríem veure l'autèntic estil de vida rural. I de passada, tindríem la oportunitat de visitar uns petroglifs de 4000 anys que quedaven de camí. Amb el que no comptàvem era amb una hospitalitat desbordant dels habitants del poble de Kang. Una vegada més, en vam trobar amb la increïble generositat iraniana que fa que en aquest país sempre ens trobem com a casa.

    Kang, una bonica vila on es conserva l'estil de vida rural

    A la zona muntanyosa de la província de Razavi Khorasan s'alça la tradicional la vila anomenada Kang, un poble de més de 3000 anys ha sobreviscut a desastres naturals, com terratrèmols, hiverns gèlids i sequeres. És petita, hi viuen només 354 famílies (poc més de 1400 habitants) que es dediquen a criar bestiar (ovelles, vaques) i a l'agricultura: horts amb pomers, cirerers, vinyes... Es tracta d'un poble escalonat amb habitatges fets amb maons de fang i on la majoria tenen balcons de terrasses i terrats de terra. Així que una teulada d'una casa pot formar part del terra d'una altra. Els seus carrers són empinats, ja que estan en una muntanya i també es pot veure estructures fetes amb pissarra per a les construccions, un material propi de la zona que el tenen al seu abast. La localització de les cases és un indicador de l'estatus de la família que hi viu: quan més a dalt està situada, més alt és l'estatus.



    Quan vam anar era hivern (desembre) i la neu cobria gran part de la vila. El primer que vam fer a l'arribar va ser pujar uns 400 metres a dalt d'una muntanya des d'on hi havia la millor panoràmica de tot el poble, dels més típics del nord d'Iran. Les cases apilades de color blanquinós i marró, algunes amb la xemeneia sortint fum i rodejades de neu feien que tinguéssim al davant nostre una magnífica postal de Nadal.


    Era la primera vegada que la Ivet veia la neu i la tocava, el que va fer despertar una curiositat innata per tocar contínuament aquesta matèria freda i blanca que per a ella era tan estranya, i que desapareixia al poc de tenir-la a les mans.


    Una vegada allà ens vam donar compte que la vida allà no tenia les mateixes comoditats que a la ciutat: gèlides temperatures, camins empinats pels que només es pot accedir a peu i carrers embarrats sense asfaltar.


    Era migdia i tocava dinar, i la Fereshte ens va dur a la casa d'una família del poble que coneixia. A l'arribar a l'entrada de la casa vam netejar les nostres sabates del fang i la neu i ens vam descalçar per entrar, com és costum en qualsevol casa iraniana. Allà vam conèixer a una somrient mestressa de la casa i dues filles seves, i ens van convidar a passar a una altra sala que tenien condicionada amb estufa i tota coberta de catifes. Semblava que havia de ser una habitació més petita, però es tractava d'una sala ben gran que era el menjador de la casa. Allà estava la família al complert, pare, 2 fills i 2 filles, 2 nétes, germana i neboda que venien a visitar-los...Tots asseguts al terra al voltant d'una petita taula baixa, tapats amb mantes. Ens va fer tanta gràcies veure'ls a tots amb la manta que el pare i un fill, en adonar-se, ens van convidar a seure amb ells i tapar-nos també. No cal dir que vam riure molt amb ells. Tot i no parlar gaire anglès, vam tenir conversa tota l'estona que vam estar dinant. Per cert, el dinar era un estofat d'olla amb productes locals boníssim i un pa fet per ells. La Ivet va quedar dormida a sobre d'una manta a la catifa amb l'escalfor que emanava de l'estufa.



    Més tard vam caminar pels carrers més pendents del poble, on vam veure ovelles, gallines, ànecs...Un nen petit intentava ficar a recer del plugim algunes ovelles que no volien entrar a l'estable. Era un dels fills d'una dona jove que estava fent un té a la llenya (la manera més tradicional iraniana) al carrer, just a la casa del davant. Es va presentar, es deia Zohre, i ens va convidar a prendre una tassa de te a casa seva. Vam acceptar encantats i després de descalçar-nos vam pujar les empinades escales de la casa (gairebé totes les casses tenen escales per protegir-se de la neu). En una petita sala ben calenta estaven els seus fills: la Mobina, de 10 anys, i l'Ali i l'Abolfazl, uns bessons de quatre anys. Ens va servir el te ben calent amb uns blocs de sucre dur que es desfeien de seguida i tot seguit els nens van començar a treure d'una bossa unes peces de fusta de colors per jugar. Durant tota l'estona que vam estar allà van jugar plegats els nens. Vam adonar-nos compte de la facilitat d'enteniment que tenen els nens en pocs minuts de conèixer-se, tot i que no parlin ni s'expressin igual. El llenguatge del joc és universal.



    Vam passar l'estona petant la xerrada amb la Zhore, gràcies a la traducció a l'anglès que ens feia la Feresthe, i vam prendre dos o tres tes. Ens va explicar que dedicava a tenir cura dels fills, recollia te i plantes medicinals de la zona (hi ha moltes a la zona) i les venia. Vam emportar-nos dues bosses de te collit per ella. Arribat el moment ens delia haver de dir adéu a aquesta família per tornar a Mashhad, la Ivet estava tant a gust jugant amb els nens que no volia marxar. I nosaltres tampoc.

    Tenim un bon record del poble, un indret que sembla d'una altra època i on la gent duu un ritme de vida relaxat i que gira al voltant de la família i el camp. Esperem tornar més endavant i tornar a veure la Zhore i els seus fills.

    Informació pràctica pel viatger

    Com arribar: des de Mashhad (48 Km) el més fàcil (i creiem que la única opció possible) és anar en cotxe (1h). Aconsellem consultar el la climatologia abans d'anar, sobretot si viatges en època hivernal com nosaltres, ja que pots trobar neu a la carretera.


    Altres posts sobre Iran:

    T'ha agradat? Comparteix aquesta entrada!

      2 de març de 2018

      Taiwan: natura en estat pur


      L'aigua i el vent, aliats amb el pas del temps ha forjat els paisatges de la illa de Formosa. El verd de la seva exuberant vegetació, el gris d'unes roques d'origen volcànic que cauen en picat sobre el mar i l'immens blau de l'oceà Pacífic conformen la varietat cromàtica de Taiwan, un país que ens ha sorprès gratament per la intensitat dels seus paisatges.



      Només aterrar, en el trajecte de tren que ens porta de l'aeroport a Taipei, la natura ja fa acte de presència en el que seria només un preàmbul del que ens esperava: una densa jungla en la que sembla que no hi pugui caber ni un sol arbre més ens dóna la benvinguda. Ja a la capital, la sensació es magnifica: des de l'alçada del mirador del gratacels Taipei 101 veiem sota nostre els edificis d'una gran ciutat de gairebé 3 milions d'habitants, però el que més ens sobta és veure com el verd de la jungla està a tocar mateix dels seus edificis més alts. Dóna la sensació que la natura estigui esperant el seu moment per tornar a fer seu allò que l'home li ha usurpat a base d'asfalt i formigó.


      Vistes de Taipei des de l'Elephant Mountain

      En un perímetre de 30 km els capitalins tenen la fortuna de disposar d'una diversitat paisatgística que faria les delícies de qualsevol amant de la natura. Els boscos de Wulai, les cascades de Sandiaoling, les aigües termals de Beitou... Però pel seu contrast amb tota la resta, ens quedem amb els paratges del parc geològic de Yehliu.

      Yehliu bé podria ser l'escenari natural d'una pel·lícula de ciència-ficció. I és que si un li posa una mica d'imaginació, sembla que passegi per indrets d'un altra planeta. L'erosió ha moldejat de forma atzarosa les roques a tocar de mar. Hi ha qui sap veure en elles les formes del cap d'una reina, d'un conill, de canelobres o fins i tot d'un tros de tofu. Nosaltres hem d'admetre que algunes se'ns escapaven... Pot sonar a excusa, però és que les varietats cromàtiques impossibles dels seus marrons ens distreien a l'hora d'intentar distingir-les.






      Fotos del parc geològic de Yehliu

      A la costa est de Taiwan sembla que no hagi espai pels punts intermitjos, i és que paral·lela a la línia de mar discorre una gran serralada que s'enfila fins als 3.400 m en només 60 km terra endins. Les planícies no tenen espai en aquest país.

      És en aquest context en el que se situa el Parc Nacional de Taroko, un altre dels indrets paisatgístics més imponents de Taiwan. El seu principal atractiu són les seves gorges, creades per l'ascens continu de les muntanyes i el poder erosiu del riu Liwu. Diverses rutes de senderisme travessen les entranyes d'aquest parc nacional, però pels més mandrosos existeix també la possibilitat d'arribar a alguns dels seus punts més importants recorrent una espectacular carretera panoràmica. A més del seu atractiu natural, Taroko està esquitxat també de diversos temples i assentaments dels antics aborigens taiwanesos que atorguen un valor extra al lloc.






      Diferents indrets del Parc Nacional de Taroko

      Finalment, no podíem acabar aquest article sense fer esment dels salvatges paisatges de l'Illa Verda. Irònicament, la bellesa d'aquesta petita illa tocada pel vent contrasta amb l'horror viscut pels presos polítics que hi van estar empresonats durant el període del White Terror. Potser no són els paisatges més impressionants de Taiwan però segurament seran el que més recordarem pel fet de gaudir-los en gairebé total soledat.




      Paratges de l'Illa Verda

      T'ha agradat? Comparteix aquesta entrada!

       
      Continguts de Quaderns de bitàcola (Enric Vilagrosa i Celia López) | Tecnologia Blogger | Plantilla original de Wordpress Theme i Free Blogger Templates | Disseny adaptat per Quaderns de bitàcola
      cookie law