25 novembre de 2014

De Kochi a Mysore: història d'un aniversari en un cotxe


Aquest article és de l'Anna,
la nostra autora convidada del mes de novembre


Diumenge, 8 de novembre de 2009

Avui per fi torna a brillar el sol. En tots els sentits de la paraula. Ha parat de ploure, ja no tinc mal de panxa, i de dia les coses es veuen d’una altra manera. Hem anat als molls a veure com els pescadors utilitzen les xarxes xineses. És molt curiós i el paisatge és de pel.lícula. Ens hem fet un munt de fotos amb els peixos que tenien a la llotja, i sense demanar-nos res a canvi. Només per fer “marketing” de la seva parada, però no ens han pressionat per comprar ni res. La gent és molt cordial.




Com que feia sol i ja duia el biquini hem agafat un ferry fins a Vippin, i d’allà a la platja Cherai amb rickshaw. Fort Cochin està bé però no hi ha platja per banyar-te, i avui fa calor. El rickshaw ens deixa en una platja, tierra de nadie, on només hi ha un resort al davant i un parell de grups d’adolescents mirant un parell de guiris que van en biquini. Sembla que estem en una peli de l’Esteso!

Lloguem unes tumbones i unes tovalloles i ens posem a prendre el sol sense cap mania. La platja en sí no mata, però fa sol, fa calor i l’aigua està de perles. Molesta el fet que els tios vagin passant per davant nostre com qui no vol la cosa per mirar els nostres "cuerpos serranos", és tant patètic que et fa riure i tot. Algun inclús gosa tirar fotos com aquell qui està tirant fotos del bonic paisatge. Passen per davant nostre, mirant de reüll, giren i tornen a passar. Per favor!!!!! Que sutils!!!!!

Quan arribem a Fort Cochin, després del viatge de tornada en ferry, decidim fer-nos un homenatge i comprar peix a la llotja. Comprem ½ quilo de gambes i ens anem a un restaurant a que ens les facin. Aquí es porta molt el tema de comprar peix als pescadors i anar a uns restaurants que ja estan especialitzats en cuinar el peix que la gent porta. 300 Rp les gambes i 100 Rp per coure-les. Ens hem posat les botes! Súper bones!!!




A la tarda donem una volta pel poble i comencem a preparar la ruta cap a Mysore, el nostre pròxim destí. Com que el tema autobusos no ens motiva gaire hem mirat preus per un taxi. Ens costa 6600 Rp. A la nostra guesthouse coneixem una parella de Cadis, que volen fer més o menys la mateixa ruta que nosaltres i els hi deixo caure el nostre plan per si volen compartir taxi, que així alleugerim despeses. Per demà hem contractat un tour pels backwaters.


Dilluns, 9 de novembre de 2009

Aquest matí ens han recollit a les 8:00 AM i després d’una hora de cotxe hem agafat una canoa per navegar pels canals. Ha sigut un pal!!!! TRES HORES de canoa, a més s’ha posat a ploure, i ens hem hagut de refugiar en una casa particular durant una estona. Pel camí ens han ensenyat quatre coses, bastant turistada: com feien corda de la pela del coco, i cervesa de la pela del coco també... Després ens han donat un coco per beure, però jo he passat de probar-lo, perquè avui faig la dieta de “no menjo res per si de cas”, perquè porto uns dies que no faig net i m’he passat mitja nit al lavabo.

Després ens han portat a dinar al mig de la selva. Ens han posat una fulla de plataner com a “plat” i una mica d'arròs amb salses vàries. Jo menjo tres grans d'arròs i un mini plàtan i a passar lleuger, que si veus com està al lavabo, se’t treuen les ganes de menjar, no fos cas que.... Després de dinar hem agafat un vaixell més gran, però que també el feien anar amb uns pals de bambú. Entre el moviment de la barca i la pluja m’he quedat friti-friti!

Per sopar la Nuri m’ha convidat a menjar un peix i un plat de gambes per celebrar per avançat el seu aniversari. Estàvem pendents dels de Cadis pel tema taxi, i al final decideixen apuntar-se amb nosaltres, perquè el temps tampoc acompanya molt per quedar-se allà. Així que demà comença la nostra aventura.


Dimarts, 10 de novembre de 2009

Avui en Divo ens ha recollit a les 6.00 A.M. . És el nom del nostre conductor, un indi de mig metro amb el cabell a lo “Boney M”. Quan portàvem dues horetes se’ns ha rebentat una roda i hem hagut d’anar al taller, cosa que el tio ha aprofitat per fer la revisió anual del cotxe. Una hora i mitja esperant allà al sol!!!




La parella de Cadis es diuen Francis i Yolanda, i la veritat és que el Francis anima bastant el trajecte. Arreglada la roda, continuem tirant, i hem passat per una collada on només es veia boira, hi havia despreniments de roques i anaven caient branques pel camí. Semblava que estiguéssim en una peli de Hitchkock. Tela de viatge. Llavors hem empalmat per una carretera de cabres i amb els sotracs se li ha trencat el canvi de marxes i la quarta marxa ha deixat de funcionar!!! Alguna cosa portàvem arrossegant pel terra que ens donava la sensació que el cotxe es desmuntaria en qualsevol moment. Era tant desastrós tot que ens estàvem pixant de riure. A part , el conductor súper diplomàtic el pobre, passant de tercera a quinta com si no passés res!!!




El més lògic, per la fressa, és que el cotxe hagués fet PLAFFFFFFF!!! haguessin caigut les portes, i ens haguéssim quedat caminant dins el cotxe, com si fos dels Picapiedra. Tenia tots els números perquè passés això, però inexplicablement el cotxe ha arribat a Mysore. Ara, el viatge de tornada no me’l vull ni imaginar. Pobre Divo!

En Francis ha arribat desquiciat, de cansat (com tots), i emprenyat perquè a més el Divo ens demanava més cèntims. Al final, hem pagat 5.700 Rp. Amb propina inclosa. Hem anat primer a un hotel bastant bo, perquè el Francis volia relax i dutxar-se amb aigua calenta, però hem pujat les tres flors, i l’hem trobat massa bo i massa car; així que li hem dit la petita mentirijilla de que no hi havia aigua calenta perquè no repliqués! :) Que dolentes!
Hem acabat a l’hotel Maurya, per 500 Rp, l’habitació està molt bé, i tenim, llençols, tovalloles, i aigua calenta de 5.00 A.M a 8.00 P.M. DELUXE!!! La Nuri i jo ens quedem l’habitació més xusquera, que dona al carrer, per no discutir, ja que el Francis ja té prou amb lo seu i amb dutxar-se amb aigua freda. Qualsevol li diu res...

Després hem anat a sopar a un restaurant mig bo, que havíem llegit que tenien carn. Com he pogut m’he escapat per dir-li al maître que portés un pastís i hi enxufés les espelmes que jo portava des de casa, per celebrar l'aniversari de la Nuri. Són taaaaaaantt patates!! després de venir-me a preguntar 3 cops: ho portem ja??? ja ho portem??? i jo: noooooo, pels postres!!! De cop, s’acosta un tio amb un pastel, amb la mateixa gràcia que podria portar un lluç, i el deixa a la taula. Olé, quina gràcia innata!!! Amb tota la calma s’ha tret les espelmes de la butxaca i després de deu minuts les ha encès. Cinc minuts més tard posaven el Happy Birthday to you. (NO COMMENTS). La Nuri ha estat molt contenta igual, perquè no s’ho esperava i li ha fet molta ilu. Per celebrar-ho hem fet un Gintonic de postres, sense carinyo, però almenys porta alcohol!

________________________________________________________________________


L'Anna va descobrir el cuquet de viatjar quan va fer el seu primer viatge a l'Índia. L'experiència de viatjar per lliure va ser tant enriquidora, que després no ha pogut parar. Cambodja, Tailàndia, Xina, Turquia, Tanzània, Kenya o Myanmar són altres dels seus grans viatges. Anys més tard de la seva primera estada a l'Índia va voler tornar-hi; ens ho explica en aquest relat fresc i espontani. És la nostra autora convidada i temporalment li hem cedit el bloc per a que ens expliqui el seu viatge. -- Enric i Celia


T'ha agradat? Comparteix aquesta entrada!

    20 novembre de 2014

    De Delhi a Amritsar: la meva relació d'amor/odi amb l'Índia


    Aquest article és de l'Anna,
    la nostra autora convidada del mes de novembre

    Diuen que l'Índia t’enamora o la odies! Jo me'n vaig enamorar, i per això vam repetir un segon any i espero que no sigui últim. Com que el primer any el vam dedicar a fer el Rajhastan, el segon any vaig voler tastar els contrastos d’aquest gran país veient una mica del nord i una mica del sud. Comencem per Amritsar:


    Divendres, 30 d'octubre de 2009

    Després de passar-nos des d’ahir al matí entre avions i aeroports, a les 7.00 a.m. hem arribat a Delhi. La veritat és que no recordava les coses dolentes del viatge anterior. Un cop arribes a casa només enyores les coses bones. Així que quan hem agafat el taxi i ha començat a conduir com un boig i he tornat a experimentar, a l'igual que l’any passat, que la finalitat de molta gent és l’estafa a comissió, doncs m'he disgustat una mica. He tingut la sensació de que m’havia equivocat de destí. Aquesta sensació és generalitzada per la gent que viatja a aquest país; tothom queda fart de les històries que et passen però l'Índia té alguna cosa que t’enganxa i et fa tornar.




    El taxista ens ha portat a Paharganj, “hogar, dulce hogar”, és com qui torna al poble quan comença l’estiu. Ja ens ho coneixem tot, no fa ni dotze mesos que vam venir per primera vegada, i ens movem amb tota naturalitat, inclús hi ha botiguers que se’n recorden de nosaltres de l’any passat. Increïble! Hem anat a la guesthouse que havia triat per internet. Aquest any em vaig voler assegurar el tiro, i vaig reservar per no haver d’estressar-nos només arribar. No és agradable arribar a les 4 del matí i haver-te d’obrir pas entre la gent que dorm pels carrers per buscar un lloc on caure mort. Així que la primera nit ja sabíem on dormiríem!

    Organitzar el viatge té coses bones i coses dolentes. Coses bones, que t’ho fas a la teva mida, tries el que et sembla...coses dolentes..,que si la cagues, la cagues tu i ningú més. En aquest cas la vaig cagar: L’habitació era molt pitjor que la que vam anar l’any passat (el lavabo i la dutxa ni comentar-ho), però amb lo cansades que estàvem, i com que només era per una nit, ens hem conformat amb el què ens ha tocat.

    Després de dormir una estoneta, hem posat direcció a l’estació de tren. Si podem, la idea és comprar els bitllets aquesta tarda i marxar demà a Amritsar. Porto tots els horaris dels trens triats i impresos per no tenir cap problema. Però “maldita suerte la nuestra” que per variar ens han acabat enredat i ens han portat a una agència turística, que es feia dir "governamental", però que en realitat era la màfia de Delhi... Entro súper disposada a no comprar res. Només vull informació. Jo volia anar a una oficina de turisme, i no a una agència mig il·legal! Sempre igual!!!!

    Total, que uns nois amb pinta mafiosos, ens fan seure, fan bromes, ens conviden a te, però en realitat tu el que vols és anar al gra perquè saps que tard o d’hora sortiràs escaldat. Dues hores més tard, hem sortit amb un tour contractat pel nord de l'Índia, de 6 dies, un bitllet d’avió per anar al sud, i un de tren per tornar cap a Delhi. Sort que jo només volia el bitllet de tren! Hem pagat 237 euros per tot. A mi no em sembla car, però et quedes amb aquella sensació de que t’estan enredant. I molt!!! El més interessant és que ens enllaçaran tots els llocs on volem anar, que de l’altra manera ens haguéssim fet un fart d’agafar busos i trens.




    Dissabte, 31 d'octubre de 2009

    A les 6.00 a.m. ens ha recollit el taxista, amb una conducció en la seva línia, no t’acabes d’acostumar mai. Els cotxes aquí a l'Índia quan volen adelantar no tenen intermitents, han de tocar el clàxon, avisant com dient “vigila que vinc” i passen. Com més diners tens més bon clàxon et poses, perquè és l’eina més valorada quan estàs al volant.

    Després de 8 hores i un parell de tes pel camí hem arribat a Amritsar, i ens hem dirigit a la guesthouse que havia triat, prop del temple. Ens ensenyen les habitacions, i després de tres opcions totalment descartables ens ensenya una que ens sembla prou bé, i quan em despisto me l’havia colat sense aigua calenta. Baixo altre cop amb la motxilla carregada i els hi dic emprenyada que sinó hi ha aigua calenta marxem. Es queixen una mica, mouen les mans, posen el crit al cel... com fan ells, i casualment al final ens en deixen una pel mateix preu i amb aigua calenta. És ben bé que si no et poses serio et prenen el pèl...! L’habitació realment és gran i està bé, i aigua calentaaaa, em posaré a plorar!!!

    Quan ens disposem a sortir de l’hotel per anar a veure el Temple Daurat, el taxista insisteix en fer-nos la ruta pel Golden Temple. Entrem, amb les sabates fora, i el mocador al cap, senyal de respecte pels sijhs. És preciós, tot il·luminat, com si fos Nadal; la gent ens va parant per fer-se fotos amb nosaltres i el taxista sembla que ha agafat el rol de manager-segurata i ens va apartant la gent i decidint amb qui ens podem tirar fotos. Serà possible? No hi ha molt turisme aquí i la gent ens mira amb desconfiança.





    Recomanat per la Lonely i amb ganes d’un bon àpat anem al restaurant més recomanat d’Amritsar, així que no ens ho pensem i creuem tota la ciutat amb rickhsaw per poder anar a un lloc com cal. El problema és que el rickhsaw ens deixa a l’altra banda de carretera d’on està el restaurant. Problema gros, perquè aquí no hi ha ni passos de vianants ni semàfors que valguin. És la llei de la selva. Després de deu minuts intentant creuar, vam haver de demanar ajuda a un policia que amb un bastó a la mà va anar parant el trànsit perquè poguéssim creuar el carrer. Un bon sopar per finalitzar el dia i a descansar que demà hi tornem.


    Diumenge, 1 de novembre de 2009 

    A les 9.00 AM hem sortit al carrer. La gent continua mirant-nos malament, i a més ens han recomanat que sent noies no és recomanable fumar pel carrer, que està molt mal vist :/

    ________________________________________________________________________


    L'Anna va descobrir el cuquet de viatjar quan va fer el seu primer viatge a l'Índia. L'experiència de viatjar per lliure va ser tant enriquidora, que després no ha pogut parar. Cambodja, Tailàndia, Xina, Turquia, Tanzània, Kenya o Myanmar són altres dels seus grans viatges. Anys més tard de la seva primera estada a l'Índia va voler tornar-hi; ens ho explica en aquest relat fresc i espontani. És la nostra autora convidada i temporalment li hem cedit el bloc per a que ens expliqui el seu viatge. -- Enric i Celia


    T'ha agradat? Comparteix aquesta entrada!

      16 novembre de 2014

      Autora del mes de novembre: l'Anna,viatgera wanderlust


      Wanderlust!

      És molt difícil definir-se un mateix, i més com a viatgera. Jo només sé que m'encanta viatjar, i que des que vaig començar no he pogut parar. Viatjar enganxa, i enganxa molt! Els primers viatges que vaig fer van ser amb família i ja em van fer entrar el cuc de conèixer llocs nous, i espavilar-me fora de casa, però el meu viatge de descobriment i creixement personal va ser a l'Índia. Viatjant per un mes sencer, amb motxilla, sense més planificació que el vol d'anada i tornada. Per mi va ser una sensació màgica. Des de llavors no he parat, i cada any intento fer una escapadeta d'aquestes. Per mi viatjar és descobrir llocs, conèixer gent, trobar-te a tu mateix (encara que soni a tòpic), desfer-te de prejudicis i d'obligacions, per mi viatjar és llibertat. I un pot pensar, "està clar, són vacances", però aquesta llibertat no me la dona estar a la piscina d'un hotel i també són vacances. És un viatge a allò desconegut, on cada dia saps com comença però no com acabarà, on aprens més valors en una setmana que en tota una vida d'escola, on cada dia tens reptes a superar, on ets tu qui decideixes el quan, el com i on. En fi, que espero no deixar de fer-ho mai i continuar aprenent dels altres, i animo a tothom que deixi les pors i els prejudicis a casa i es llanci a aquest món desconegut que tant té per ensenyar-nos.




      Un viatge a l'Índia

      Ens va marcar de tal manera el viatge a l'Índia pel Rajhastan, que sabíem que no podíem tardar gaire a tornar-hi, així que el segon viatge no es va fer esperar, i tant bon punt posàvem els peus a terres catalanes ja estàvem preparant un segon viatge a aquest meravellós país per l'any següent...

      Com que el primer viatge a la India va ser pel Rajhastan i va ser una mica estressant (Les distàncies són molt llargues i ens passàvem dies sencers a la carretera), aquest el vaig voler preparar una mica més relaxat, fer parada a menys llocs i gaudir-los amb més calma, i per acabar unes merescudes vacances a Goa. Així vaig preparar un viatge de contrastos per veure una mica de tot. El viatge va començar per Delhi, d'allà vam anar pujant cap al nord, fent parada a Amritsar (Punjab) i continuant fins a Dharamsala (refugi de milers de tibetans, i on es refugia al Dhalai Lama). D'aquí vam baixar cap al sur, per fer la zona de Kerala, vam continuar per Mysore, Hampi, i vam acabar a Goa. La tornada la vam fer des de Mumbay, i això ens va permetre també fer un petit tastet d'aquesta increïble ciutat.




      Ara que ja saps la ruta, en els propers posts explicaré el meu viatge a l'Índia en més detall. Què vam veure, com ens yvam moure i moltes experiències que queden per al record!

      ________________________________________________________________________


      L'Anna va descobrir el cuquet de viatjar quan va fer el seu primer viatge a l'Índia. L'experiència de viatjar per lliure va ser tant enriquidora, que després no ha pogut parar. Cambodja, Tailàndia, Xina, Turquia, Tanzània, Kenya o Myanmar són altres dels seus grans viatges. Anys més tard de la seva primera estada a l'Índia va voler tornar-hi; ens ho explica en aquest relat fresc i espontani. És la nostra autora convidada i temporalment li hem cedit el bloc per a que ens expliqui el seu viatge. -- Enric i Celia


      T'ha agradat? Comparteix aquesta entrada!

        11 novembre de 2014

        Entrevistes viatgeres: Marta i Adrià



        Una de les coses que més uneixen a la gent són els interessos, el hobbies, uns mateixos gustos... Pel que fa als viatges, quan no estem fora, personalment tenim també una mena d'addicció per llegir què fan altres viatgers i per quedar amb ells que no ens la pot treure ningú...! És una mena d'obsessió que s'ha convertit en una rutina a la que ja estem habituats. És per aquesta raó que un dia qualsevol vam conèixer a la Marta i l'Adrià en una trobada improvitzada de gent amb els mateixos interessos i curiositat pels viatges del altres. Va ser així com es va iniciar la nostra relació: amb una cervesa a la mà i xerrant dels projectes comuns, d'una o altra destinació... Aquelles converses que s'han de deixar en un punt i seguit i un "Hem de quedar més endavant" per continuar-la. Ells estaven a punt d'iniciar un llarg viatge pel sud-est asiàtic i en aquell moment nosaltres ja havíem tornat de la nostra volta al món, així que et pots imaginar l'enveja sana que ens feien...

        La Marta i l'Adrià són una parella de "viatgeaddictes" que han estat recorrent durant un any i mig el sud-est asiàtic i Oceania, parant per països tan diversos com Tailàndia, Cambotja, Myanmar, Nova Zelanda, Austràlia, Fiji... Expliquen les seves experiències en els seu Suc de Coco i Crónicas de un Camaleón, on també els hi agrada parlar sobre la fauna i el paisatge de cada lloc que visiten. Tots dos han viscut una experiència irrepetible i tenen moltes coses per explicar, que tot seguit coneixerem!





        Perfil viatger



        Quants països heu visitat? Adrià: 30. Marta: 21
          Pes habitual de vostra motxilla? A: 16 Kg, M:13 Kg.

          El darrer viatge? Un any i mig recorrent el sud-est asiàtic i Oceania.
            La propera destinació? Acabem de tornar, encara no ho sabem, però tenim molts destins a la ment.
            El destí favorit? A: Austràlia. M: Himàlaia
              Un racó especial aprop de casa? A: la vall de Núria. M: el delta de l’Ebre
                Un destí pendent? A: Japó. M: Argentina.

                  Si poguéssiu fer un viatge en el temps, on aniríeu? A: Catalunya durant l’Edat Mitjana. M: A la Grècia Clàssica.
                    Música per escoltar mentre viatgeu? A: Bob Marley. M: Macaco.
                      Una pel.lícula que us faci viatjar? "Set anys en el Tibet".




                      L'entrevista


                      Com va començar la vostra passió viatgera?

                      A: Arrel del meu primer viatge a Costa Rica. Em va fascinar amb quina facilitat podia gaudir de la fauna i flora autòctones. Sempre he estat un apassionat de la natura i viatjar em permet gaudir de l’observació d’espècies i hàbitats que no tenim a casa. Normalment quan em plantejo un viatge solc buscar destins rics en Parcs Naturals i zones protegides.

                      M: enamorar-me d’un viatger i estar sempre oberta a viure noves experiències. Un cop vaig començar a viatjar vaig descobrir que m’entusiasmava descobrir nous paisatges així com noves olors i sabors.




                      Quin és el viatge/destí que us ha marcat més com viatgers?

                      A: Madagascar, en concret un recorregut que vaig fer durant cinc dies en canoa per un riu remot envoltat de tribus. Va ser una experiència molt autèntica.

                      M: una travessa d’onze dies pel Nepal. Caminar per l’Himàlaia, el sostre del món, immersa en la cultura nepalesa-tibetana. Un viatge físic i espiritual en el que l’esforç es veia recompensat per un entorn impressionant i majestuós. La millor experiència de la meva vida.





                      Quin és el destí que més us ha sorprès i per què?

                      Austràlia és un dels països que més ens ha sorprès per l’accessibilitat a escenaris naturals molt diferents i remots. Recórrer una part d’aquest enorme i fascinant país amb furgoneta va ser una aventura fantàstica. Ens va captar l’atenció amb quina facilitat hom pot sentir la llibertat de gaudir d’una gran diversitat de paisatges, descobrir fauna autòctona extraordinària i acampar enmig de paratges increïbles.


                      Una anècdota divertida?

                      Quan vam estar a Filipines vam anar a una petita illa a fer esnorquel amb tortugues (Apo Island). Feia una estona que estàvem a l’aigua observant-les quan, de sobte, dues rèmores que les acompanyaven i que devien fer uns cinquanta centímetres de llarg van venir directes cap a nosaltres. Se’ns van posar just sota la panxa com si també fóssim tortugues i no ens les vam poder treure de sobre fins que vam sortir de l’aigua.




                      I una anècdota no tan divertida?

                      A Filipines, viure un terratrèmol de 7’2 a l’escala de Richter, en el que van morir més de dues-centes persones, i patir per la possibilitat que es generés un tsunami. Al cap de deu dies, estant encara al mateix país, va passar el tifó Yolanda que es va cobrar la vida de milers de persones. Vam tenir molta sort perquè en les dues ocasions ens trobàvem molt a prop de les zones afectades.


                      Què és el més important que heu après viatjant?

                      Per una banda, la importància de preservar el medi, malauradament queden pocs llocs intactes en el planeta, si no en tenim cura haurem perdut el nostre patrimoni més valuós. D’altra, la capacitat d’adaptació que tenim les persones. Al viatjar et dones compte de quantes coses materials pots prescindir. Satisfà més omplir la motxilla de records i vivències que no pas de coses.




                      Perquè recomanaríeu a altres persones a viatjar?

                      Perquè viure noves experiències enriqueix i alimenta l’esperit. Viatjar és trobar-te envoltat de paisatges diferents, descobrir noves olors i sabors, adaptar-te a nous medis, entendre que hi ha moltes maneres de viure la vida però que, en el fons, totes i tots ens assemblem molt. Viatjar és una molt bona manera d’obrir la teva ment.




                      Un consell pràctic per a futurs viatgers.

                      Es pot viatjar amb molt pocs diners. Hi ha moltes maneres de viatjar i molts destins que es poden ajustar segons la butxaca de cadascú. Si un en té ganes, el factor econòmic no hauria de frenar les ganes de descobrir món.



                      T'ha agradat? Comparteix aquesta entrada!

                         
                        Continguts de Quaderns de bitàcola (Enric Vilagrosa i Celia López) | Tecnologia Blogger | Plantilla original de Wordpress Theme i Free Blogger Templates | Disseny adaptat per Quaderns de bitàcola
                        cookie law