25 de juny de 2015

Un matí als Encants Vells de Barcelona


Un dels clàssics de Barcelona és anar un dissabte al matí als Encants Vells, o més coneguts antigament com "Fira de Bellcaire". Ja feia anys que no hi anàvem i al tornar hem rememorat aquells caps de setmana en que mirar i remenar entre objectes curiosos, antics i diversos era una de les diversions més apassionants que es podien fer quan eres un jove adolescent. El ventall de coses era tan ampli que semblava que hi anéssim a trobar tresors. I ara també, hi ha coses que no canvien.


encants barcelona
Vistes a la Torre Agbar i el Museu del Disseny des del pis superior dels Encants de Barcelona

L'origen dels Encants es remunten a l'entorn de l'any 1200 i tenen l'origen en el costum de subhastar els béns dels difunts per pagar l'enterrament, les misses i els deutes. La història del mercat és un recull de vivències i anècdotes de tota mena: subhastes de pertinences de personatges il·lustres com Pau Claris, troballes diverses que s'han fet dins d'un matalàs o amagades sota un calaix, una època en que va ser mercat d'esclaus de segona mà, clients habituals famosos com Salvador Dalí.. Tampoc són poques les vicissituds viscudes pels firaires, alguns dels quals han viscut en barraques al mateix mercat o han vist com el foc unes vegades, o l'aigua en altres, els feien malbé el gènere que tenien per vendre. D'històries n'hi ha moltes per explicar!

Sembla que els primers encants es feien als porxos de Sant Jaume, l'església que a l'edat mitjana era on avui dia hi ha la plaça de Sant Jaume. Posteriorment es va ubicar a la plaça Nova (davant de la catedral), al carrer del Consolat de Mar, al solar on actualment hi ha el Mercat de Sant Antoni i a l'avinguda de Mistral. No va ser fins poc abans de l'Exposició Internacional del 1929 que es va instal·lar al camp del Sidral, un sector de l'actual plaça de les Glòries que antigament eren descampats on hi havien les vies del tren. Alguns del paradistes l’any 1931 van reubicar-se en un camp de futbol abandonat que hi havia al carrer de València amb Dos de Maig.


encants vells barcelona
Els Encants als Camps del Sidral  del 1928 al 1930 (foto de Brangulí, ANC)

Finalment el 25 de setembre de 2013, a uns 50 metres de distància de la seva ubicació anterior, s'inaugura la flamant estructura que dóna cobertura als nous Encants. L'edifici forma part del projecte de remodelació de l'anell de les Glòries i és a tocar d'altres construccions també interessants a nivell arquitectònic. La Torre Agbar, dissenyada per l'arquitecte Jean Nouvel és un dels edificis moderns més coneguts de l'skyline d Barcelona i que properament serà reconvertida en un hotel (de luxe? ja veurem!). Just al costat de la Torre trobem el "Hub" o el Museu del Disseny de Barcelona, un original edifici i espai de referència del disseny amb col·leccions de les seves diferents branques artístiques. Pròxims estan també el Teatre Nacional de Catalunya de Ricard Bofill i l'Auditori de Rafael Moneo.


encants barcelona
Reflexos en la coberta daurada dels Encants de Barcelona

El mercat té una superfície de 33.306 m2 distribuïda en diferents nivells, espai que permet de sobres encabir i modernitzar tots els establiments dels comerciants que ja existien. Com no podia ser d'altra manera en aquesta zona de Barcelona, el disseny té una part important en el projecte: la part més destacable i impactant és la seva gran coberta, de plafons daurats reflectants, dissenyada per Jean Nouvel -una solució artística que permet donar aixopluc els dies de pluja, i ombra quan el sol toca de valent-. La majoria de les parades eren les que ja existien abans als Encants, així que no ha estat un canvi traumàtic pels venedors, sinó al contrari, podríem dir que ha millorat la qualitat del lloc on treballen. Ara tenen un lloc on guardar la mercaderia, un sostre que els protegeix de les inclemències del temps, lavabos i seguretat. De fet, creiem que en aquest canvi han sortit guanyant.


BArcelona
Vista dels Encants Vells de barcelona a l'Avda. Meridiana amb

Les parades es distribueixen a diferents nivells. són petites botiguetes a l'estil quiosc de revistes, on els venedors tenen un lloc fix on poder també guardar sota clau (i amb persiana) els seus productes. És però al pati principal (a la planta carrer) on el mercat conserva la seva essència de sempre. Aquí es troben les paradetes a l'aire lliure, el rovell de l'ou del mercat. Al terra s'exposen tota mena d'artefactes: mobiliari antic o modern, peces de ferreteria, discos de vinil, llibres, etc. És aquí on s'escolten les veus dels venedors que tenen tot barat i on tothom curioseja, regateja, toca i remou... un caos dins d'un ordre que ens encanta.


encants barcelona
Pati central del Encants Vells

En qualsevol racó es pot trobar tota mena de gangues: calçotets per 1 €, llibres per 0,50 €, munts de roba on tothom remena, vaixelles incompletes esperant el seu proper amo, làmpares retro, monedes de països on no hem estat mai, matalassos per emportar-te sota el braç, nines amb cabells despentinats que semblen sortides d'una pel·lícula de por, postals amb escrits romàntics que algun dia van ser una declaració d'amor, àlbums de fotos que ens recorden al mateix que teníem quan érem petits... Els Encants Vells formen part de la nostra vida, i cada vegada que hi tornem no podem negar que tenim una sensació molt familiar.


muñecas encants
Nines en una paradeta dels Encants que semblen d'una pel.lícula de terror!

Una de les peculiaritats dels Encants és que és l'únic mercat d'Europa on es fan subhastes. Sí, sí, has llegit bé! Tots els dilluns, dimecres i dijous de 7:15 fins a les 9:00 en el pati central se subhasten lots exposats en les quaranta parades que fan aquesta activitat. I el més interessant és que és públic, és a dir, qualsevol pot anar i comprar un lot. I com funciona? A primera hora els compradors liciten per un lot exposat, que pot ser de qualsevol producte (mobles, estoc de fàbriques, roba, eines, etc...). A mesura que es fa fent la subhasta els lots es van detallant. A primera hora es venen els objectes més preuats, així que si estàs interessat en comprar alguna cosa o veure com es desenvolupa l'acció, el millor és ser matiner.


cartel encants
Entre els objectes hi ha troballa: en cartell de pel-lícula "Sonrisas y lágrimas"

Tens alguna cosa per vendre? Aquí també ho pots fer! Gairebé totes les botigues dels Encants Vells de Barcelona vénen objectes de segona mà, així que si ets dels que no saps què fer amb aquell telèfon antic, o tens una col·lecció de cromos dels 80 que et fa nosa, pots acostar-te al mercat i preguntar a diversos venedors quan te'n poden donar. Ara, no et pensis que et faràs ric (a no ser que tinguis un Picasso!), pensa que ells ho venen barat, així que el preu que et poden donar potser no serà gaire elevat. Moltes vegades també s'accepta l'intercanvi d'objectes com a alternativa, que tampoc està malament! :)


encants
Parada d'objectes diversos als Encants


Informació pràctica

On estan?
Avinguda Meridiana, 69. Ben a prop trobem el centre comercial de les Glòries, la Torre Agbar, el museu del Disseny, l'Auditori i el Teatre Nacional de Catalunya.

Com arribar-hi?
Metro: L1 Glòries
Bus: H2, V21, 7, 92 i 192
TRAM: Línia T4 T5 i T6 Glòries
Els Encants disposen de pàrquing propi (entrada per Castillejos, 158).
On menjar?
A la planta superior dels Encants hi ha diversos bars, ideals per fer l'aperitiu. Pròxim està també el Centre Comercial de les Glòries on hi han diversos restaurants i establiments de menjar ràpid.

Horari d'apertura:
Dilluns, dimecres, divendres, dissabtes de 9:00h a 20:00h.
Consultar el calendari per veure els festius i altres dates especials.
Subhasta: Dilluns, dimecres i divendres de 8:00h a 9:30h.

Més informació:

Web dels Encants de Barcelona.
Facebook i twitter dels Encants de Barcelona.

Llibre: "Els Encants i la Fira de Bellcaire- Imatge i història de Barcelona”. Editorial Hores. Elaborat per membres del Taller d'Història del Clot i Camp de l'Arpa, i editat per l'Ajuntament de Barcelona.






T'ha agradat? Comparteix aquesta entrada!

11 de juny de 2015

Entrevista viatgera a Úrsula i Marc de "Mos am perdut"


A l´Úrsula i en Marc els hem conegut gràcies a les noves tecnologies, és a dir, les xarxes socials i el seu bloc de viatges, "Mos am perdut", on expliquen totes les seves experiències viatgeres que, per cert, recomanem el seguiu amb atenció! A banda d'aquest fet, vam esbrinar que tenim llaços una mica més enllà dels viatges: en Marc és de Sant Celoni, com la Celia, i l'Úrsula de Maials (Lleida), de la mateixa terra que prové la família de l'Enric. Així que amb tanta coincidència creiem que segurament estàvem destinats a conèixer-nos en persona algun dia. (Una trobada que esperem fer realitat quan tornin del seu actual viatge!...)

Es pot dir que aquesta parella són uns viatgers innats que des que van fer la seva primera escapada plegats a Itàlia no han parat d'acumular vivències ben interessants allà on van. Veneçuela, Nepal, Jordània, Marroc, Israel han estat algunes les destinacions visitades. Més tard, al 2012, van decidir marxar durant uns mesos pel sud-est asiàtic per gaudir d'un ritme de viatge diferent. sense la preocupació de tenir una data de tornada. Índia, Tailàndia, Laos, Filipines, Indonèsia, Malàisia són alguns dels països que han visitat en el seu GRAN VIATGE i que, després de fer una parada tècnica de tornada a casa per veure a família i amics, a hores d'ara continua per terres sud-americanes com Perú, Xile o Argentina. Quin serà la seva propera parada? Ah! I ens encanta la seva filosofia viatgera: "Endinseu-vos allà on aneu, barregeu-vos amb la gent (si us deixen) i gaudiu del trajecte". Què més es pot demanar?.


India
Al Taj Mahal (Agra, Índia)



Perfil viatger


Quants països heu visitat? Úrsula: 28, Marc: 29
    Pes habitual de vostra motxilla? U: 10 kg, M: 12 Kg.

    El darrer viatge? Xile.
      La propera destinació? Argentina.

      El destí favorit? (ciutat o país) M: Nepal. U: Bagan, Jerusalem, Varanasi.
        Un racó especial a prop de casa? Montseny i Montsant.
          Un destí/viatge somiat que us quedi pendent? Molts però potser pensem força en Ladakh (Índia), el Tibet i l'Antàrtida.

          Si poguéssiu fer un viatge en el temps, on aniríeu? M: Ruta de la Seda, Edat Mitjana. U: Qualsevol racó del Mediterrani durant l'Imperi Romà.
            Música per escoltar mentre viatgeu? Música catalana de fusió que ens contagiï, per exemple, Txarango!
              Una pel.lícula que us faci viatjar? "Slumdog Millionaire" (Danny Boyle, 2008)



                L'entrevista


                Com va començar la vostra passió viatgera?

                Al poc temps de conèixer-nos vam fer un viatge ràpid al nord d'Itàlia, a la Val di Ferro, per escalar. L'Úrsula, el febrer d'aquell mateix any havia anat a Venezuela i a l'octubre, hi vam tornar plegats. A partir d'aquell moment vam descobrir que això de viatjar ens agradava molt i vam decidir que pels aniversaris, enlloc de regalar-nos alguna cosa material, ens regalaríem un viatge. A més a més, fèiem un viatge una mica més llarg durant les vacances i sempre que podíem li trèiem la pols a la nostra auto-caravana. La qüestió era no ser a casa i fins aquí hem arribat (de moment!).

                camboya
                Angkor Wat, Cambotja


                Quin és el viatge/destí que us ha marcat més com viatgers?

                Nepal, ens va marcar força i per diferents motius. Primer pel xoc cultural que vam tenir en posar els peus a Katmandú, colors, olors, brossa, descobriment del budisme, gent amb un somriure etern als llavis i les nostres estimades muntanyes en tot el seu esplendor. A banda d'això, allà vam decidir que faríem un viatge llarg, el que a hores d'ara encara dura. Enmig de Katmandú vam trobar-nos en Jordi i la Lídia, uns amics de Sant Celoni que no sabíem que estaven voltant per llarg temps per aquest món. Trobar-nos allà va ser màgic i en aquell precís moment vam pensar que els somnis, es podien fer realitat.

                Nepal


                Quin és el destí que més us ha sorprès i per què?

                Filipines, perquè potser és la gran desconeguda d'Àsia i té grans tresors per oferir. Esperàvem més aviat poc del viatge i ens vam quedar amb ganes de molt més. Vam poder gaudir sobretot de natura en estat pur i per sempre més, recordarem el blau de les seves aigües, de les més boniques que hem vist mai!


                Filipines


                Una anècdota divertida?

                Als pocs dies d'haver començat el viatge, vam arribar a Jodhpur, a la Índia. Allà vam conèixer als nostres amics Luís i Nicky i després d'una estona xerrant vam sortir a explorar la ciutat. Als pocs minuts ens vam trobar amb una multitud de gent i carrosses vistoses que semblaven de l'orgull gai. Encara no sabem com, però de cop i volta estàvem tots quatre a dalt d'una carrossa. La gent es va desentendre del que estaven celebrant i vam ser nosaltres l'objectiu de totes les mirades i crits. Van embogir per minuts, érem els ídols de la massa de Jodhpur! :)


                I una anècdota no tan divertida?

                Quan ens van dir que en Marc tenia Dengue.


                Què és el més important que heu après viatjant?

                Hem après a desaprendre la normalitat del nostre món occidental i sobretot adonar-nos que si abans vivíem amb poc, ara podem viure amb res.

                Indonesia
                Kelimutu, Indonesia


                Perquè recomanaríeu a altres persones a viatjar?

                Viatjant s'esfumen molts perjudicis i s'aprèn molt més del que la gent s'imagina. Així que ja sabeu, si podeu, no dubteu en viatjar, el món és molt gran i preciós!


                Un consell pràctic per a futurs viatgers.

                No tingueu por, no us guieu només pel que us diguin els altres, endinseu-vos allà on aneu, barregeu-vos amb la gent (si us deixen) i gaudiu del trajecte. Nosaltres pensem que a gaudir també se'n aprèn i poc a poc, us anireu adonant de quina és la vostra forma predilecta de viatjar.

                Filipinas
                Illa de Malapascua, Filipines



                T'ha agradat? Comparteix aquesta entrada!

                  2 de juny de 2015

                  Nepal: Take your time IV


                  “Un sinònim de viure és viatjar”
                  (vist en un tuit)

                  Santurari de l'Annapurna

                  Post scriptum.

                  Matí del setè dia de trek: 26 de novembre de 2006. Hem fet nit en un lodge de l’Himàlaya (2.920m) i ens dirigim cap al camp base dels Annapurnes (4.130m). Tenim unes 7 horetes per davant. Fa força fresqueta (porto els guants valents). Núvols i boirina juguen amb el sol a veure qui tapa a qui. Neu ideal per caminar, pendent suau i continua amunt.

                  Els núvols i la boira de veritat són al meu cap: camino mirant les puntes de les botes (ara l'esquerra ara la dreta) i compto els foradets que deixen a la neu els bastons (989 l'esquerra, 987 el dret, 990…). No, no pinta gens bé el dia, el meu cap para per vés a saber on.

                  De lluny, veig que s'acosta un padrí, segurament anglès: cara vermellota de salut, cabells blanquinosos, sense bigoti, rascant la seixantena llarga...?, somriure permanent, això segur. Anava amb un parell de sherpes, i estic convençut que havíem coincidit amb ell, potser a Chhomrong? Baixant les escales? Als banys termals de Tatopani? Tant li fa. Segur que en algun moment havíem compartit una part del camí.
                  Era just a la meva alçada quan en un anglès gens entenedor li deuria preguntar una mena de cosa com ara "Good morning, sir, please, how long is ABC"? Va repassar encuriosit el meu lamentable rictus facial (i corporal), va ampliar encara més el somriure i, amb la mirada, em va convidar a aixecar el cap i fer una ullada al nostre voltant. Érem dintre del tram final de la vall que porta al circ dels Annapurnes envoltants de muntanyes que foradaven els núvols, coronades de neus mil.lenàries; amb el Machhapuchhre, a la dreta, presidint elegantment la nostra esceneta, fent honors a l'espectacle de la immensitat de la natura.

                  "Take your time", va dir, solament. Ho va dir suau. Ho va dir dolç. Ho vaig voler sentir amb una mena d'emoció que no he volgut oblidar. No crec que ens haguem vist mai més.

                  Viatjar també és això: aixecar la mirada de la punta dels dits dels propis peus, obrir els ulls al que t'envolta, girar el cervell i el pensament 360º o, millor, 720º. No esperar res, alliberar peatges de les pròpies convencions, certeses i seguretats i deixar que tot hi entri i tot et sorprengui. Tot.

                  “Take your time, my friend. Good luck.”


                  _______________________________________________________________________

                  "El meu primer viatge, viatge va ser al 99: un Vendrell-Tombouctou, a pèl. Uf! En un mil·lisegon vaig entendre dues coses simples. La primera, que viatjant vius més que no pas veus, i la segona, que la nostra lògica serveix aquí (i no sempre), però quasi mai, allí: c'est le dakan, ens deien, és el destí tubabus, les coses passen perquè són així, allà. Podria explicar bona part dels meus viatges a partir del dakan, del destí. He deixat que els viatges es teixeixin de casualitats que m'han portat per l'Argentina, Xile, Perú, Mèxic, Tanzània, Tunísia, Egipte, Camerun, Israel, Turquia, Iran, Índia, Vietnam, Cambodja... i el Nepal." 

                  El Pep és el nostre convidat del mes de maig i temporalment li hem cedit el bloc per a que ens expliqui el seu viatge pels Annapurnes. -- Enric i Celia


                  En Pep també ha escrit:
                  T'ha agradat? Comparteix aquesta entrada!

                    25 de maig de 2015

                    Nepal: Take your time III


                    “Apropar-se a l'abisme d'un mateix”
                    Walter Bonatti


                    Les hores de bus em van acompanyar amb la corresponent ració de pànic. Vivim en un món saturat de fonamentalismes i apriorismes de tota mena. Com reaccionarà un mateix i el microcosmos desconegut que m'acollirà a milers de metres d'alçada? Caminar et dóna per generar nous dubtes, per plantejar noves i velles qüestions, per tancar coses que hauries de tenir més que enterrades. Però, en realitat, potser sols camines per conèixer, per conèixer-los a ells i, perquè no, perquè et coneguin. Sobretot quan pots fer-ho sense cap pressa, quan els paisatges s'eternitzen, quan les paraules sonen reposades i tens temps per a tot: mirar, parlar, pensar, callar i, sobretot, BADAR (sí, en majúscules). A no ser que vulguis anar amb el cronòmetre enganxat al cul com un autòmat programat, ningú no pot estar hores i dies durant setmanes i no recórrer tants dubtes com preguntes amb respostes lleugeres, o brillants, o en blanc. A voltes, el temps corre. A voltes avancem lents tot consumint-nos. El vol cap a Jomosom em treu la tonteria de cop.


                    Cabina de l'avió

                    Matinada, molt de matinada a l’aeròdrom de Phokara, segons la bàscula (del segle I abans de Buda, com a mínim), la Maria –la meva motxilla, imprescindible batejar-la si vols tenir un bon trèkking- pesa 10 quilos. Aquest serà el pes que arrossegaré els propers dies, perquè no volem contractar porters: a les muntanyes cadascú ha de traginar el seu material. Porto dues mudes de cos per caminar, un folre prim, un de valent, els pantalonets de cotó i uns de plàstic, el cortavientos, dues mudes de roba interior i dos parells de mitjons per caminar, un kit complert de pijamitu (jersei cotó, pantalons i mitjons), botes potents, xancletes caminadores, pareu (que fa de tovallola), braga, gorra, guants valents, la mica d’higiene personal (amb 6 agulles estendre roba) i farmaciola, sac, bastons, frontal, encenedor, una banderola reivindicativa, bloc de notes i poca cosa més... Ara va de debò.

                    Crec que volàvem amb Cosmic Air, no n’estic segur. L'avió, un bimotor d’hèlices, de passadís únic: una filera de cadires individuals a l'esquerra i una a la dreta. Els pilots com els d'abans: una senyorassa jaqueta de cuir amb unes estrelles al pit i gorra. L'hostessa, amabilíssima, ens va donar cotó fluix (per a orelles i/o nas) i un caramelet de menta. Aixequem el vol i, oooh! Volar entre les muntanyes és una experiència que crec que val la pena de tenir a la vida, i tinc sort: he aterrat a Cuzco i sobrevolat part dels Andes. l'Himàlia té, òbviament, molta llegenda i mite, però el mateix encant que els altres.

                    L’habitacle dels pilots està tancat amb una cortineta que tenen completament oberta, i inevitablement la vintena que anem còmodament en el nostre seient individual, ara mirem per la finestra, ara mirem pel passadís per veure la cabina i les vistes que tenen els pilots, fins que encarem l'aeròdrom de Jomosom. Imagineu davant vostre un paisatge àrid, pedregós i, de cop i volta al mig comença una llengua d'asfalt, com si fos una carretera just davant dels vostres morros. L'avió té un lleuger balanceig a dreta i esquerra (per sort hi ha poc vent) i vint caps miren pel passadís com ens acostem a la llengua 'asfalt a través del vidre dels pilots. Semblem ballar tots acompassadament: tots els caps cap a la dreta, suaument cap a l'esquerra... i la pista, que es mou al teu ritme, ara cap un cantó, ara cap a l'altre. I de fons, el rum-rum poderós de les hèlices. No cal dir que el silenci dintre l'aparell és d'alçada, mai tan ben dit. És un d'aquells moments en què penses: és l'aterratge més fotut de la meva vida, no penso fer-ho mai més! Un parell d’anys després, a Lukla, vam comprovar empíricament que mai es pot dir que una cosa no la faràs mai més. Aterrem suaument a Jomosom. Molt suament. Aplaudiments merescuts per als pilots. Davant nostre un te calentonet.

                    Aquesta va ser la nostra ruta de 10 dies pels Annapurnes:

                    Dia 1- Vol a Jomoson (2.710m) i cap a Kalopani (2.530m), km: 24, desnivell: -180m, hores: 6h.
                    Dia 2- de Kalopani a Tatopani (1.190m), km: 26, desnivell: -1340m, hores: 8h.
                    Dia 3- de Tatopani a Ghorepani (2.750m), km: 14, desnivell: +1560m, hores: 8:30h.
                    Dia 4- de Ghorepani a Tadapani (2.590m), km: 20, desnivell: -160m, hores: 5. Amb ascensió matinal al Poon Hill (3.193m).
                    Dia 5- de Tadapani a Chhomrong (2.340m), km: 20, desnivell: -250m, hores: 5h.
                    Dia 6- de Chhomrong a Himalaya (2.920m), km: 22 desnivell: +620m, hores 8h. Amb les escales de baixada. 


                    Escales de Chhomrong

                    Dia 7- de Himalaia a ABC (4.130m), km: 10, desnivell: +1.210m, hores: 7h.
                    Dia 8- de ABC a Bamboo (2.335m), km: 20, desnivell: -1.795m, hores: 7h.
                    Dia 9- de Bamboo a Jhinu Danda (1.340m), km: 18, desnivell: -995m, hores 7h. Amb escales de pujada, les 2.466 escales de Chhomrong!
                    Dia 10- de Jhinu Danda a Naya Pull (1.190m), km.: 21, desnivell: -150m, hores: 7:30h i bus a Pokhara (per cert, està a 820m d’alçada).

                    Fer el cercle dels Annapurnes, de Jomoson a Naya Pull, té un avantatge definitiu respecte a d’altres rutes: la cota màxima és de 4.000 metres just al Santuari, però vas trampejant durant dies i dies entre els mil i els tres mil metres. Això significa simplement que hi viu gent, que hi ha vida. En d’altres trèkkings, posem per cas el de l’Everest, un cop passat Namche Bazaar agafes alçada i estàs per sobre dels 4.000 m i en aquella alçada tan sols hi ha lodgers que esperen els trèkkers que van de ruta. Als Annapurnes no.


                    Camí

                    És cert que l’A.C.A.P. (Annapurna Conservation Area Project) del govern nepalès ha permès que els habitants –essencialment pagesos i ramaders- complementin els seus ingressos amb l'atenció als visitants. Ja sigui amb petites paradetes on pots beure una cola o comprar una xocolata o uns fruits secs, o bé directament gestionant un lodge. Això facilita extraordinàriament la logística, atès que no has de traginar ni menjar ni material d'acampada. Però més enllà d'aquests avantatges operatius el que de debò el fa diferent és que hi viu gent. Pares un moment i seus en un pedrís, deixes anar les trinxes i diposites la Maria amb delicadesa al teu costat mentre l'acarones; treus la cantimplora o uns fruits secs o simplement pares a respirar i descansar un moment i, entre les cases del mig dels camps apareixen uns nens o un senyor o una padrina, i et miren encuriosits perquè, no ens enganyem, fas una pinta gens normal: sense afaitar ni dutxar, amb roba estrafolària i llampant, un motxillot a l'esquena, uns bastons com de ferro, uns botots enormes... No, definitivament no anem gens normal (ni per a ells ni per a ningú, tot i que a hores d’ara ja deuen estar més que acostumats) i s'acosten a tu. I riuen i s'asseuen davant teu i et miren. I és just és en aquest moment precís, en què es produeix un fet extraordinari: tu no vas sobrat de nepalès "annapurnec" ni ells de català normalitzat, però malgrat això establim una línia directa.


                    Pel camí

                    Comences per una cosa simple: treus la guia i els ensenyes fotos del seu país, ells et diuen una paraula que no coneixes però que t'esforces a repetir amb la conseqüent rialla generalitzada. Fet: acabes de fer nous coneguts i és un moment irrepetible. S'ho val, sens dubte. N'hi d'altres tipus posem per cas de nit en un lodge, tens la roba de caminar estesa sota la taula gran del menjador on hi ha el braseret per assecar-la. La noodle soup hi cantaven els àngels, ara fas un té i potser un roxy (aiguardent nepalés) i els demanes què vol dir Annapurna, i contesten: la deessa de les collites, l'abundància, el menjar. Caram, penses (mal fet això de pensar), normal és la més alta de totes. Però ells segueixen explicant: la més sagrada és el Machhapuchhre, que és inconfusible, atès que té el cim en forma de cua de peix, de V. És la muntanya de la deessa Xiva i mai ha estat escalada (certament no hi ha cap constància oficial que mai ningú hagi fet cim) precisament per estar dedicada a la divinitat. Contxu, penses de nou, una muntanya tan i tan important deu tenir un significat molt especial. Què significa Machhapuchhre?, els demanes. Doncs això, cua de peix...


                    Machhapuchhare

                    El cercle dels Annapurnes és un tomb al voltant d'una pila de muntanyes immenses. Comences caminant “per darrere” d’elles, fins que encares la vall que et porta al camp base a partir de Bamboo. És com si en un moment determinat puges pel mànec d’una raqueta de tennis (quan era jove no era popular el pàdel) fins arribar al cap, i allí, perfectament ordenats, d’esquerra a dreta tens Annapurna South (7.219m), Annapurna I (8.091m), Gangapurna (7.454m), Annapurna III (7.555m) i una mica per sota el magnífic Machhapuchhre (6.997m).

                    El paisatge d'aquest teatre immens paga la pena, encara que no siguis ni aficionat a l'alpinisme. Però no solament les muntanyes, el Nepal cau al sobre la línia del tròpic i per sota dels mil metres és xafogós i la natura és la pròpia. Vas de la calor Tatopani als -14º del camp base (ABC); dels camps d'arrossars amb búfals creuats per rius sinuosos a boscos profunds d'arbres imponents tallats per rius violents travessats per ponts impossibles i acabats en cascades de desenes de metres fins arribar a dalt, a la pedra i neu eixuta i els moments glaçats. Sí, allí ets una insignificança entre decorats que baixen directes del cel.


                    Molinets a Marpha

                    I més: els petits rituals. A les entrades/sortides dels poblets, et trobes els molinets d'oració fets de fusta o metall (coure o estany). Molts encastats als murs mani. El ritual consisteix a passar pels molinets i fer-los rodar sempre en el sentit de les agulles del rellotge i deixant-los a mà dreta. Els manis són piles ordenades de pedres amb lloses a dalt amb mantres universals gravats Om mani padme hum, l'oració que fa referència la perfecció. De manis n’hi ha de formes i alçàries i grandàries diferents, fets per milers d’artesans anònims durant centenars d’anys. Hi han anat emplenant els senders dels Annapurnes. Els mantres gravats en pedra fan la mateixa funció que els de les banderetes: deixar que el vent els escampi per arreu.


                    Roba estesa sota la taula

                    Hi ha, també, una part més mundana. Els lodges estan ben equipats, vull dir arreglats, nets, operatius i amables. Que ningú esperi luxes asiàtics: les habitacions acostumen a tenir un/s llit/s, una finestra, una cadira, pòster del Nepal i parets de fullola, més que suficient. Quan hi arribes, el ritual, fa no fa, és el següent: converteixes l’habitació en un estenedor improvisat (beneïda sigui la vaga d’escalada i les agulles d’estendre): samarretes, polars, gorres, calçotets, guants, mitjons.... tot penjat per sobre els llits i al voltant de les parets. La part més molla, per la suor o la pluja, la portes a la cambra principal del Lodge, que és el menjador. Acostuma a ser una habitació gran, amb finestres, banquetes i taules grans. Sota els seus faldons acostuma a situar-se un braseret i, al seu voltant, un cordill on penjar la roba per assecar-la. És a dir, vas sopant i allargant la mà sota la taula tot comprovant si els mitjons, posem per cas, es van eixugant. Si no ho aconsegueixes, l’endemà tens unes bones horetes caminat per penjar, amb les agulles la roba, humida a la motxilla i deixar que el sol l’assequi.

                    La higiene també està garantida, tots els lodges tenen dutxa amb aigua, aigua freda o galleda amb aigua calenta. Acostumen a estar en un annex a la construcció principal, de dimensions reduïdes, on la principal habilitat és aconseguir fer els malabarismes per evitar que la roba seca no et caigui al terra mullat: l’estadística diu que no ho aconsegueixes fins al tercer o quart intent. Però potser el que més sorprèn dels serveis no es pas la placa turca, ni la galleda amb aigua per esbaldir, sinó la tassa de metall... de metall? Sí. De matinada es fa una capeta de glaç a la superfície de l’aigua de la galleda que no podries trencar si la tassa fos de plàstic! Un cop cadascú ha acabat les seves ablucions personals, sentar-se davant les finestres que es van a poc a poc tenyint d’humitat, notar la suau escalforeta de braser mentre beus te o una sopa que crema o llegeixes o apuntes coses o fas un repàs al dia o bades o converses amb gent d’allí i aquí mentre a fora ronden gegants de vuit mil metres és un sensació que etiquetes amb hashtag #readyforlife.

                    En deuen quedar ideològicament pocs al món, i aquells que ens vam trobar, no sé ben bé si ho eren o no, però ells s’hi proclamaven i no sóc ningú per dir-ne res. Els maoistes nepalins tenien un check point poc abans de Naya Pull, qui diu un control diu una taula i dues cadires. La seva intenció era, ras i curt, cobrar-nos, en USD, per persona per poder passar. Una estona de remolejar; de fer tots plegats els pallassots; uns riures comuns i ens van deixar passar sense més complicacions, a cost zero per cert. Sí, la revolució ha de ser una altra cosa...


                    Control dels maoistes

                    Acabo amb una anècdota més personal: el 24 de novembre de 2006, es correspon al calendari nepalés amb un altre dia i un altre mes, però de l'any 2063, que justament coincideix amb el meu aniversari. Vés per on, al Nepal tenia 97 anys...! Va haver-hi festassa gran al lodge, aquella nit. A Chhomrong, per ser exactes.

                    Intento descriure les sensacions (compartides amb dos "friends" excepcionals, en Jordi i en Peri) d'una serralada imponent. No cal pontificar absolutament res, més enllà d'injectar les ganes d'anar-hi en segona persona del futur imperatiu: vés-hi!.

                    _______________________________________________________________________

                    "El meu primer viatge, viatge va ser al 99: un Vendrell-Tombouctou, a pèl. Uf! En un mil·lisegon vaig entendre dues coses simples. La primera, que viatjant vius més que no pas veus, i la segona, que la nostra lògica serveix aquí (i no sempre), però quasi mai, allí: c'est le dakan, ens deien, és el destí tubabus, les coses passen perquè són així, allà. Podria explicar bona part dels meus viatges a partir del dakan, del destí. He deixat que els viatges es teixeixin de casualitats que m'han portat per l'Argentina, Xile, Perú, Mèxic, Tanzània, Tunísia, Egipte, Camerun, Israel, Turquia, Iran, Índia, Vietnam, Cambodja... i el Nepal."

                    El Pep és el nostre convidat del mes de maig i temporalment li hem cedit el bloc per a que ens expliqui el seu viatge pels Annapurnes. -- Enric i Celia

                    En Pep també ha escrit:

                    T'ha agradat? Comparteix aquesta entrada!

                       
                      Continguts de Quaderns de bitàcola (Enric Vilagrosa i Celia López) | Tecnologia Blogger | Plantilla original de Wordpress Theme i Free Blogger Templates | Disseny adaptat per Quaderns de bitàcola
                      cookie law