18 de desembre de 2011

Post gastronòmic: nyam, nyam, que bo!


És xocant saber que a Vanuatu el canibalisme va existir fins al 1986, fa només vint-i-cinc anys, i més xocant encara és parlar amb la gent que viu al territori on han succeït aquests fets i t’expliquen els procediments per sacrificar a una persona. Molt possiblement alguna de la gent gran amb la que conversem haurà tastat en el seu moment carn humana...

El fet és que el canibalisme no era una qüestió de falta d’aliment, sinó que més aviat era de mostra de poder. En les disputes territorials entre diferents poblats moltes vegades es decidia sacrificar i menjar algun dels presoners capturats -ho decidia el cap del poblat-. Una cop lligat, se l’enterrava sota terra a excepció del cap, que quedava en la superfície, i se’l deixava patir durant una setmana en aquesta posició. Passats set dies, es desenterrava i portava a casa del cap del poblat on amb un simple gir lateral i sec del coll se li provocava la mort. Així, sense cap mena de senyal d’arma violenta, el portaven al lloc on seria cuinat i menjat. Desmitificant les pel·lícules de Hollywood hem de dir que no hem vist cap olla gegant ni res per l’estil.


 
  "Nimbaur melnambu": casa del cap, lloc de sacrificis i "cuina".


 Per a cada sacrifici es creava una mena de tomba a l'aire lliure 
on quedaven exposades les restes humanes de la persona
(fixeu-vos en el crani).


Cal dir també que tot formava part d’una cerimònia ritual i que només podien menjar carn humana el cap i els homes més respectables del poblat (mai dones ni nens). Després de l’àpat, aquestes persones no podien tenir contacte amb la resta del poblat durant un mes, ja que es considerava que l’ànima de la persona sacrificada encara estava a dins dels que se l’havien menjat.

Per a ells el canibalisme forma part de la seva història i en parlen amb tota la normalitat, a nosaltres en canvi aquesta visita ens ha impressionat molt: produeix certa angunia veure els llocs on es portaven a terme aquests sacrificis i veure-hi encara ossos humans.


Per a la tranquil·litat de les nostres famílies volem mostrar que 
avui dia a Vanuatu es menja altres tipus de carns més convencionals.


La nostra darrera excursió de Malekula (i també de Vanuatu) la vam destinar per a visitar un poblat "big namba". Tot i que a l’igual que els “small nambas” els seus homes utilitzin una baina per a cobrir el penis,  tenen unes costums i unes tradicions completament diferents a aquests. Us en deixem a continuació algunes fotos i un vídeo.




Les dones vesteixen amb unes faldilles més elaborades i al cap, en lloc de plomes porten una mena de perruca feta de fulles de plantes tenyides de color rosat. En les danses ballen gairebé sempre amb els seus fills, fent-los participar des de ben petits en les seves tradicions.






Temps enrere les dones quan es casaven es treien les dues dents frontals superiors en senyal de compromís. Avui dia ja no es practica aquest costum però es pot constatar en les dones més grans del poblat (fixeu-vos en la dona gran de l'esquerra).




Pel que fa a les seves dances, no sabríem ben bé com definir-les. En tot cas no són tan elaborades com les dels "small nambas". La part vocal en canvi té molta més importància. Us deixem el vídeo per a que ho pugueu veure amb els vostres propis ulls.




Deixem amb tristesa Vanuatu, on més que un viatge "geogràfic" hem viscut un viatge en el temps. Deixem enrere tribus i volcans per a tornar, en tan sols un vol de tres hores a la "civilització". Austràlia ens espera. Després del que hem vist, serà un canvi radical.

8 comentaris :

Lluis ha dit...

Ei, com us ho feu per aconseguir enregistrar uns vídeos tan genuïns? que potser els heu ofert a canvi una representació teatrat, tan viva i "real" com sigui possible, d'El silencio de los corderos"?

És curiós veure com n'és de diversa, la humanitat; i com dins d'una mateixa illa poden coexistir cultures tan variades. Ara: sempre és possible trobar algun rerefons comú. O és que potser no és costum entre nosaltres resoldre les disputes pel poder i el prestigi a base de "sacrificar" el rival i apropiar-nos de llurs béns, de llur posició i identitat? O és que potser no ens agrada oficialitzar i ritualitzar el triomf sobre l'adversar-hi, fent-ho així públic d'una manera irrevocable i, a ser possible, humiliant?

Anònim ha dit...

Hola als dos,
Enric, sàpigues que em va fer molta il·lusió poder parlar amb tu per telèfon. És el primer cop que parlo amb les meves "antípodes", i es va notar perquè no estic acostumat a que la veu vagi tan lenta. Us segueixo molt i us tinc molta ENVEGA SANA. Aprofiteu perquè això o bé no es fa mai(el més habitual) o be un cop a la vida vosaltres). Santi Romero.

Enric i Celia ha dit...

Santi, benvingut! Ens fa molta il·lusió el teu comentari!

Tens tota la raó Lluís, la diversitat i riquesa cultural de Vanuatu en pocs llocs del món es poden trobar.
Pel que fa a les cerimònies és qüestió de tenir sort de que coincideixi l'estada amb alguna celebració en els poblats pròxims. Per exemple: a Tanna, al poblat de John Frum cada divendres nit fan la cerimònia per al retorn del seu "profeta" i també és relativament fàcil coincidir amb festes de circumcisió en qualsevol de les illes. Si no es dóna el cas, en alguns poblats és possible demanar que te'n facin una petita recreació.

Juan Ramón Córdoba León ha dit...

Hola Parella, com us envejo, sento haver arribat tard a la vostra visita a Sydney us hauria enviat a una adreça i al mateix temps que m' hauríeu fet un gran favor, amb seguretat hauríeu afegit al vostre cúmul d'experiències una sense dubte interessant. En una altra ocasió.Encara que si heu de tornar a la gran ciutat m'ho dieu. Que sapigueu que us segueixo i que creuo els dits cada vegada que ho faig perquè seguiu gaudint del vostre viatge .. Una abraçada i feliç any
jramoncordoba@hotmail.com

Carla Llamas ha dit...

Un post impressionant., m'ha encantat! quina experiència!

Quaderns de bitàcola ha dit...

Hola Carla! Sí que va ser una experìencia, però de les bones! estar en un lloc on s'ha menjat carn humana no es fa cada dia...:-)

Qué bonito es viajar ha dit...

M'ha agradat molt aquest post , encara no ho havia llegit, impressionant experiència, quina enveja més dolenta, jeje. Saluts.

Quaderns de bitàcola ha dit...

Moltes gràcies per les teves paraules. Vanuatu és un dels països que més ens han impressionat i el canibalisme va ser una de les raons, realment va ser una experiència inoblidable. Salutacions!

 
Continguts de Quaderns de bitàcola (Enric Vilagrosa i Celia López) | Tecnologia Blogger | Plantilla original de Wordpress Theme i Free Blogger Templates | Disseny adaptat per Quaderns de bitàcola
cookie law