Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Inques. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Inques. Mostrar tots els missatges

5 de setembre del 2011

El Titicaca: dies de relax i curses


El llac Titicaca és un dels llocs més màgics i misteriosos d'Amèrica, les seves aigües banyen i conserven a una població majoritàriament indígena que encara guarda les tradicions de l'imperi inca. En aquest lloc passat i present es conjuguen al voltant d'un dels indrets més emblemàtics de la cultura inca... i és que d’acord a una antiga llegenda, des de les profunditats del Titicaca van emergir Manco Cápac i Mama Ocllo, fundadors de l’imperi precolombí.

Després d'un llarg dia d'autocar hem arribat a Puno, punt de partida del nostre periple de cinc dies per les illes d'Uros, Amantaní i Taquile al Perú, i la illa del Sol ja a Bolívia...

El nostre petit vaixell ens ha portat primer a les illes flotants dels Uros. Curioses per estar fetes de totora -una mena de canya fina pròpia del llac- que han d'anar renovant sovint, aquestes illes són tremendament turístiques. Tot i així ha valgut la pena fer-hi una petita parada camí d'Amantaní, la illa més allunyada de la península i el nostre principal destí del Titicaca peruà.

Illa flotant dels Uros
La Marta, una de les habitants de les illes flotants

A Amantaní tenen la seva pròpia realitat. Allunyada del sorolls i el tràfic de la ciutat (no hi ha ni un cotxe i només una moto en tota la illa), aquí tot és pau i tranquil·litat. Pots recórrer tota la illa en un dia i veure les runes de Pachamama i Pachatata, la resta del temps per descansar... que bé!

En aquesta illa no existeixen els hotels, són les famílies les que ofereixen als visitants un allotjament senzill però acollidor en les seves pròpies cases. A nosaltres ens han acollit el Ricardo i la Francisca, dos personatges ben autèntics que ens han tractat com veritables convidats, integrant-nos en la seva vida diària i donant-nos a conèixer sobre les seves costums i tradicions. La Francisca parla únicament quítxua i no entén ni "papa" de castellà, però no ens vam adonar fins al cap d’unes hores, abans pensàvem que no parlava gens. Tot ho tradueix el Ricardo, un home molt de la seva terra, que ens explica que en qualsevol viatge cap a fora de l’illa s’ha d’anar molt en compte, ja que hi ha perill a tot arreu. Són bona gent i ens han ofert dos dies inoblidables.


Un brindis amb el Ricardo
La Francisca, preparant el dinar.

El dia de tornada anem cap al port amb idea de passar per la illa Taquile. La Francisca ens acompanya al port i quina és la sorpresa que quan arribem veiem que la barca està marxant. Histèrics comencem a xiular i a fer senyals per a que torni... Ens hem de quedar un dia més? No hi han més barques? Però no, només ha estat un petit ensurt, aquesta mateixa barca torna mitja hora més tard i iniciem el nostre trajecte no sense marejar-nos una mica a causa de l'onatge... Comencem bé el dia!

A Taquile, només estem unes hores però en destaquem la curiosa indumentària de la gent: els homes porten una espècie de barretina de colors i unes faixes de diferents colors depenent de si són solters o casats, tots són molt amables. Tres hores més de barca i ja estem de tornada a Puno.




Durant el dia hem conegut a la Lourdes i el Gerard, una parella de Barcelona amb qui hem fet amistat i compartirem cinc dies del nostre viatge fins a La Paz. Hem passat molts bons moments amb junts i esperem poder coincidir amb ells en algun altre viatge (Tailàndia? Vietnam? Bé, ja ens confirmareu! ;-). Això si, no sabem ben bé la causa però des de que ens hem trobat no hem parat de córrer...

Per començar, el mateix dia que ens coneixem, decidim intentar creuar la frontera amb Bolívia i arribar a Copacabana. Justos de temps contractem amb ells i sis persones més una furgoneta. A l’arribar a la frontera, el conductor ens diu que ens deixa allà i aquí comença una bona discussió perquè havíem quedat que ens portava a Bolívia. Ell tossut i nosaltres també, fins que apareix una “señorita” que es veu que ens havia d’esperar i passar-nos a l’altra banda amb una altra furgoneta (a nosaltres no ens havien informat de res). Agafem les motxilles i aquí comença la nostra gimcana: tanquen la frontera en cinc minuts i hem d'anar a l'oficina d'immigració de Perú a segellar la sortida del país, córrer a l’altra banda de la frontera amb tot l’equipatge a través d'un descampat i tramitar l'entrada a Bolívia a l'oficina boliviana. S’ha de dir que córrer a 4.000 metres d’alçada i en pujada és tremendament esgotador... però prova superada: JA ESTEM A BOLÍVIA!

Aquí no s'acaben les nostres curses amb el Gerard i la Lourdes. Al dia següent agafem una altra barca que ens porta al nord de l'illa del Sol on, a part de veure la roca sagrada en la que va néixer la cultura inca i les restes precolombines del lloc, ens ha tocat córrer altre cop per a travessar l'illa de punta a punta i arribar al port del sud justets de temps per agafar la barca de tornada. Repetim, córrer a 4.000 metres d'alçada és esgotador i aquest cop han estat nou kilòmetres de pujades i baixades...


Vistes del Titicaca des de l'illa del Sol

Des d'aquest bloc agraïm públicament a la Lourdes i el Gerard que ens hagin ajudat a agafar forma física (tot i que ara que ens hem separat també agrairem poder recuperar el nostre ritme més pausat). Si algú dels que està llegint, per una d'aquestes casualitats de la vida, viatja en els propers dies al salar d'Uyuni i veu un parell de persones corrent, no dubteu, segur que seran ells. Si els atrapeu, saludeu-los de part nostra! ;-)


Corrent amb el Gerard i la Lourdes pels carrers de La Paz

1 de setembre del 2011

Machu Picchu, la ciutat perduda dels inques (o no tan perduda...)


Salutacions des del Machu Picchu, una de les set meravelles del món modern!

És irònic que aquest any es celebrin els 100 anys del seu descobriment quan en realitat la gent local coneixia el lloc des de sempre, tot i que no se li donava cap importància. No va ser fins al 1911, amb l'arribada del nord-americà Hiram Bingham, que va ser "descobert" per al "món civilitzat". De fet l’expedició ja passava de llarg quan unes famílies locals li va parlar de l'existència d'aquell lloc... Va ser un nen, fill d'una d'aquestes famílies, que el 24 de juliol de 1911 va acompanyar a Bingham a veure les restes i va facilitar el "descobriment" del Machu Picchu.

Està documentat que la gent de la zona ja coneixia de l'existència del Machu Picchu (Agustín Lizárraga, Melchor Arteaga, Justo A. Ochoa, Gabino Sánchez, Enrique Palma, Béjar, Monroy, Tomás E. Peine, etc.). De fet, el primer d'aquests es va establir a la zona del Machu Picchu al 1902 quan buscava terres de conreu, i les dues famílies locals que Bingham va trobar al lloc el que feien era conrear les mateixes terrasses de terra que ja utilitzaven el inques del Machu Pîcchu cinc-cents anys enrere. 

Bingham va tornar l'any següent en una expedició subvencionada per la Universitat de Yale i la National Geographic Society (si, els de la revista i els documentals). Aprofitant l’avinentesa (i amb el beneplàcit de la gent i autoritats locals) l'expedició americana es va emportar tot allò que tenia valor per a poder "estudiar-ho millor" en el seu país i després retornar-ho. I pel que sembla ho deuen d'estar estudiant a consciència perquè ja ha passat un segle i Estats Units continuen! 

Des de fa anys el govern del Perú està en litigi per a recuperar el patrimoni expol·liat però fins al moment els nord-americans han posat com a excusa que els materials estan millor a Estats Units i que el Perú no té un lloc a conservar-les adequadament (poc originals: aquesta història ens sona també a la que els anglesos tenen amb el grecs pels frisos del Partenó...). També els descendents d’Agustín Lizárraga, propietari de les terres del Machu Picchu quan aquest va ser “descobert”, estan en judici amb el govern del Perú per a que els hi retornin les seves terres (i treure així partit dels beneficis que deixen els milers de turistes que passen per allà cada any...).

En l’actualitat arribar al Machu Picchu requereix de certa dosi de paciència i d’organització. L’arribada al poble més proper al jaciment, Aguas Calientes o Machu Picchu pueblo, és desalentadora: consta bàsicament d’un únic carrer atestat d’hostals cutres, pub-restaurants amb música atronadora i llocs de massatges (???). És el poble menys agraciat que hem vist fins al moment. També cal tenir paciència per a pagar religiosament uns preus desmesurats fins i tot per a un europeu del tren i les entrades... però no n’hi ha una altra: és el peatge que cal pagar per a veure una de les meravelles del món.


El Machu Picchu de bon matí, sense turistes

Feta la contextualització història i havent-nos quedat descansats criticant Aguas Calientes, dir-vos que el Macchu Picchu és IMPRESSIONANT. Repetim: IMPRESSIONANT. 
 
Avui ha tocat matinar però ha valgut molt la pena: veure com la boira matinal va desapareixent i van emergint les runes davant dels nostres ulls és una sensació d’aquelles difícils d’oblidar. No ens hem cansat de voltar i voltar: hem observat les restes des de totes les perspectives possibles i hem recorregut tots els seus racons pedra a pedra... però és que en pocs llocs la natura i de la mà de l’home han propiciat un indret tan màgic com aquest.






Tot just acaba de començar el nostre viatge i ja hem experimentat un dels punts culminants de la nostra aventura. En moments com aquests ens adonem de com som d’afortunats...


Una migdiada amb vistes

Pròxima estació: el llac Titicaca, lloc del naixement del sol segons la mitologia inca...





26 d’agost del 2011

Qosqo, primer contacte amb la cultura quítxua!


Barreja de tradició andina i moderna vida peruana, Cuzco és la ciutat permanentment habitada més antiga d’Amèrica. Centre del que va ser el poderós imperi inca, actualment és tan la capital arqueològica de les amèriques com un dels museus vivents colonials millor conservats del continent. Les places estan plenes de descendents d’inques i dels conqueridors espanyols, però si avui dia hi ha un invasor aquest és el turista: la ciutat està plagada de visitants atrets per aquesta singular combinació d’esplendor colonial construït sobre els ciments de pedra dels inques. Mai haviem vist un lloc amb tanta oferta d’allotjament, restauració i d’agències de viatges... és el petit inconvenient de ser una ciutat tant atractiva.

Només arribar i donar un primer cop d’ull a la Plaza de Armas, hem oblidat per complet l'incident amb Peruvian Airlines i les molèsties que provoquen els 3.300 m d’alçada en els que ens trobem (cansament i mal de cap bàsicament). El centre històric és espectacular! Cuzco té molt ben merescuda la seva fama i val molt la pena perdre’s pels seus carrers per anar descobrint a cada cantonada un lloc amb encant.


Plaça d'Armes de Cuzco (Qosqo en quítxua)
Edificis colonials construïts a sobre de muralles inques

El segon dia d’estada hem agafat un autobús local que ens ha portat a Tambomachay, les restes inques més allunyades de la ciutat (a uns 8 km del centre). Des d’allà i caminant de retorn a la ciutat hem visitat també Pukapukara i Saqsaywaman (per a recordar-se dels noms!). L’últim, amb diferència, és el jaciment més impressionant de tots.

Es veu que Cuzco tenia forma de puma i que Saqsaywaman (Saqsay pels amics) n’era el cap. Nosaltres no hem estat capaços de distingir-ho però pel que diuen, les tres fileres de muralles que en queden representa que són les dents d’aquell puma. Ara bé, per la mida de les pedres, aquell puma devia d’impressionar molt... i això que diuen que actualment només queda el 20% de l’estructura original!


Alpaques pasturant a Saqsaywaman
L'Enric observant les càries d'una de les "dentetes" del "puma"

Aquests dies hem tingut també l'oportunitat de visitar petits poblets on la cultura quítxua encara es manté de forma intacta. En alguns moments sembla donar un salt en el temps: les cases són de tova, el treball en el camp és manual i les dones vesteixen amb unes robes tradicionals que pensàvem que ja només era cosa del passat. És curiós també escoltar parlar la llengua quítxua i veure les dificultats que la gent gran té per a parlar el castellà. Ens ha agradat molt poder compartir alguna estona amb aquesta gent, són molt autèntics i realment amables.


La Cèlia ajudant a pel·lar patates a la Lucinda i companyia
Dones del poble de Chinchero


Pròxima estació: Machu Picchu, la ciutat perduda dels inques!

Fins a la propera! ;-)

 
Continguts de Quaderns de bitàcola (Enric Vilagrosa i Celia López) | Tecnologia Blogger | Plantilla original de Wordpress Theme i Free Blogger Templates | Disseny adaptat per Quaderns de bitàcola
cookie law