7:06
Quaderns de bitàcola
El llac Titicaca és un dels llocs més màgics i misteriosos d'Amèrica, les seves aigües banyen i conserven a una població majoritàriament indígena que encara guarda les tradicions de l'imperi inca. En aquest lloc passat i present es conjuguen al voltant d'un dels indrets més emblemàtics de la cultura inca... i és que d’acord a una antiga llegenda, des de les profunditats del Titicaca van emergir Manco Cápac i Mama Ocllo, fundadors de l’imperi precolombí.
Després d'un llarg dia d'autocar hem arribat a Puno, punt de partida del nostre periple de cinc dies per les illes d'Uros, Amantaní i Taquile al Perú, i la illa del Sol ja a Bolívia...
El nostre petit vaixell ens ha portat primer a les illes flotants dels Uros. Curioses per estar fetes de totora -una mena de canya fina pròpia del llac- que han d'anar renovant sovint, aquestes illes són tremendament turístiques. Tot i així ha valgut la pena fer-hi una petita parada camí d'Amantaní, la illa més allunyada de la península i el nostre principal destí del Titicaca peruà.
 |
| Illa flotant dels Uros |
 |
| La Marta, una de les habitants de les illes flotants |
A Amantaní tenen la seva pròpia realitat. Allunyada del sorolls i el tràfic de la ciutat (no hi ha ni un cotxe i només una moto en tota la illa), aquí tot és pau i tranquil·litat. Pots recórrer tota la illa en un dia i veure les runes de Pachamama i Pachatata, la resta del temps per descansar... que bé!
En aquesta illa no existeixen els hotels, són les famílies les que ofereixen als visitants un allotjament senzill però acollidor en les seves pròpies cases. A nosaltres ens han acollit el Ricardo i la Francisca, dos personatges ben autèntics que ens han tractat com veritables convidats, integrant-nos en la seva vida diària i donant-nos a conèixer sobre les seves costums i tradicions. La Francisca parla únicament quítxua i no entén ni "papa" de castellà, però no ens vam adonar fins al cap d’unes hores, abans pensàvem que no parlava gens. Tot ho tradueix el Ricardo, un home molt de la seva terra, que ens explica que en qualsevol viatge cap a fora de l’illa s’ha d’anar molt en compte, ja que hi ha perill a tot arreu. Són bona gent i ens han ofert dos dies inoblidables.
 |
| Un brindis amb el Ricardo |
 |
| La Francisca, preparant el dinar. |
El dia de tornada anem cap al port amb idea de passar per la illa Taquile. La Francisca ens acompanya al port i quina és la sorpresa que quan arribem veiem que la barca està marxant. Histèrics comencem a xiular i a fer senyals per a que torni... Ens hem de quedar un dia més? No hi han més barques? Però no, només ha estat un petit ensurt, aquesta mateixa barca torna mitja hora més tard i iniciem el nostre trajecte no sense marejar-nos una mica a causa de l'onatge... Comencem bé el dia!
A Taquile, només estem unes hores però en destaquem la curiosa indumentària de la gent: els homes porten una espècie de barretina de colors i unes faixes de diferents colors depenent de si són solters o casats, tots són molt amables. Tres hores més de barca i ja estem de tornada a Puno.
Durant el dia hem conegut a la Lourdes i el Gerard, una parella de Barcelona amb qui hem fet amistat i compartirem cinc dies del nostre viatge fins a La Paz. Hem passat molts bons moments amb junts i esperem poder coincidir amb ells en algun altre viatge (Tailàndia? Vietnam? Bé, ja ens confirmareu! ;-). Això si, no sabem ben bé la causa però des de que ens hem trobat no hem parat de córrer...
Per començar, el mateix dia que ens coneixem, decidim intentar creuar la frontera amb Bolívia i arribar a Copacabana. Justos de temps contractem amb ells i sis persones més una furgoneta. A l’arribar a la frontera, el conductor ens diu que ens deixa allà i aquí comença una bona discussió perquè havíem quedat que ens portava a Bolívia. Ell tossut i nosaltres també, fins que apareix una “señorita” que es veu que ens havia d’esperar i passar-nos a l’altra banda amb una altra furgoneta (a nosaltres no ens havien informat de res). Agafem les motxilles i aquí comença la nostra gimcana: tanquen la frontera en cinc minuts i hem d'anar a l'oficina d'immigració de Perú a segellar la sortida del país, córrer a l’altra banda de la frontera amb tot l’equipatge a través d'un descampat i tramitar l'entrada a Bolívia a l'oficina boliviana. S’ha de dir que córrer a 4.000 metres d’alçada i en pujada és tremendament esgotador... però prova superada: JA ESTEM A BOLÍVIA!
Aquí no s'acaben les nostres curses amb el Gerard i la Lourdes. Al dia següent agafem una altra barca que ens porta al nord de l'illa del Sol on, a part de veure la roca sagrada en la que va néixer la cultura inca i les restes precolombines del lloc, ens ha tocat córrer altre cop per a travessar l'illa de punta a punta i arribar al port del sud justets de temps per agafar la barca de tornada. Repetim, córrer a 4.000 metres d'alçada és esgotador i aquest cop han estat nou kilòmetres de pujades i baixades...
 |
| Vistes del Titicaca des de l'illa del Sol |
Des d'aquest bloc agraïm públicament a la Lourdes i el Gerard que ens hagin ajudat a agafar forma física (tot i que ara que ens hem separat també agrairem poder recuperar el nostre ritme més pausat). Si algú dels que està llegint, per una d'aquestes casualitats de la vida, viatja en els propers dies al salar d'Uyuni i veu un parell de persones corrent, no dubteu, segur que seran ells. Si els atrapeu, saludeu-los de part nostra! ;-)
 |
| Corrent amb el Gerard i la Lourdes pels carrers de La Paz |
Publicat a:
Bolivia
,
Gent del mon
,
Inques
,
Llocs amb historia
,
Meravelles naturals
,
Peru
,
Sudamerica
