Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Balcans. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Balcans. Mostrar tots els missatges

3 de febrer del 2020

En territori hostil: els monuments medievals de Kosovo



Els capricis de la història han volgut que alguns dels principals llocs sagrats de l'Església ortodoxa sèrbia hagin quedat en territori kosovar, de majoria musulmana. La història recent de Kosovo es prou coneguda, però segurament no ho és tant la de la comunitat sèrbia que va decidir quedar-s’hi a viure després de la guerra. Avui el 90% del país és d’origen albanokosovar mentre que els d’origen serbi no arriben al 5%, però no sempre ha estat així: fins entrat el segle XX, els serbis eren la comunitat majoritària.

A Kosovo, en una vall tan sols un cent quilòmetres de llarg, hi ha 1300 temples i monestirs de l'Església ortodoxa sèrbia. Molts d’ells van ser fundats durant l’Edat mitjana i tenen un important val patrimonial però, tot i així, des de finals dels anys 90 més de 150 han estat destruïts per extremistes albanokosovars. Inicialment cal contextualitzar aquests fets en un període bèl·lic però, passats 20 anys des del final de la guerra, aquests encara continuen.

Davant aquest panorama, entre el 2004 i el 2006, la Unesco va declarar Patrimoni de la Humanitat quatre esglésies i monestirs d'especial valor per tal d'intentar protegir-los. Les comunitats religioses que hi viuen ho fan de forma completament aïllada: de forma autònoma i sense gairebé contacte amb la comunitat albanokosovar. Unitats de les KFOR (la força militar multinacional de pacificació liderada per l’OTAN) s’encarreguen de garantir la seva seguretat. Aquí la vida no és senzilla.




El monestir de Gračanica

El monestir de Gračanica, situat als afores de Pristina, va ser fundat al 1321 pel rei serbi Stefan Milutin. L’església va ser construïda sobre les ruïnes d'una altra del segle XIII, que a la vegada havia estat edificada sobre les restes d'una basílica cristiana del segle VI. Les pintures murals que avui s’hi veuen daten del segle XIV i les icones i retaule són del XVI. Gračanica és la culminació de la influència bizantina en les edificacions medievals sèrbies.

Després dels bombardejos de l’OTAN sobre objectius serbis del 1999, el bisbe de la zona va traslladar aquí la seva seu oficial des de Prizren. Des d’aleshores el monestir s'ha convertit no només en un important centre espiritual sinó també en un centre polític i nacional de els serbis de Kosovo. El 70% dels 10.000 habitants de Gračanica són serbis que, orgullosos dels seus orígens, no tenen inconvenient a penjades banderes en un país que els hi és hostil. No creiem que aquest fet agradi gaire als seus veïns de la capital.

La comunitat de 24 monges que encara avui viu al monestir es dedica, a més de les seves obligacions monàstiques, a pintar icones religioses segons la tradició ortodoxa. A diferència dels altres tres Monuments Medievals de Kosovo Patrimoni de la Unesco, aquí es pot veure de forma habitual a població civil resar i participar dels actes litúrgics.







El Patriarcat de Peć

El Patriarcat de Peć va ser el centre religiós més important de la Sèrbia medieval, mantenint el seu estatus fins al 1766. Aquí van viure els patriarques i arquebisbes de l'església ortodoxa del país, on també hi van ser enterrats.

El conjunt compren un parell d'esglésies i diverses capelles profusament pintades, a més d’una antiga torre de defensa i les restes de diferents estructures que no han arribat fins als nostres dies. El grup principal ha sobreviscut miraculosament als avatars de la història recent del país i més si considerem que Pec va ser una de les ciutats que més intensament va patir la Guerra de Kosovo: el 80% dels seus habitatges se’n van veure afectats en major o menor mesura (2774 cases van ser destruïdes i 1590 danyades d’un total de 5280 en només dos anys). Una anys abans però, al 1981, va patir l’atac d’un grup de radicals que van incendiar l’antic dormitori del convent quan a dins hi dormien les 26 monges que formaven la comunitat del moment.







El monestir de Visoki Dechani

Aquest és, en la nostra opinió, el més impressionant de tots els Monuments Medievals de Kosovo. I és que darrera dels murs de l'església del monestir de Visoki Dechani s'hi amaguen uns frescos bizantins de gran bellesa. Visoki Dechani be que podria qualificar-se com la Capella Sixtina dels Balcans, pocs cops hem vist una obra d'art de tal magnitud i a més tan desconeguda.

Al monestir hi viuen actualment 30 monjos, permanentment protegits per les KFOR. Les mesures de seguretat són rigoroses, fet que no és d’estranyar considerant els antecedents: des del final de la guerra, el recinte ha patit quatre atacs amb granades. El darrer incident data del 2016, quan quatre sospitosos armats amb fusells d’assalt i pistoles van ser detinguts al primer dels controls de la carretera d’accés.






Durant la nostra visita al monestir hem tingut sort de topar-nos amb el Peter, que a més d’explicar-nos els murals de l'església (érem nosaltres sols), ens ha mostrat les estances privades del monestir. Amablement ens va convidar també a licor, cafè i xocolata.




L'església de la Mare de Déu de Ljeviš

Prizren és la ciutat amb més encant de Kosovo, també la més agradable.  Romans, búlgars, bizantins, serbis, otomans i albanesos han deixat petjada al llarg de la història. Diverses esglésies ortodoxes sèrbies conviuen en pau amb mesquites otomanes, almenys aparentment. Una volta per la ciutat i els seus voltants mostra que no sempre ha estat així: unes esglésies abandonades i d'altres de mig caigudes ho delaten. En aquest context, ens hem trobat tancada al públic l'església de Mare de Déu de Ljeviš.

L'església actual data de començaments del segle XIV, tot i que abans ja s'hi havien construït altres temples en el mateix emplaçament. Durant el període otomà va ser transformada en mesquita: tot i que s'hi va afegir un minaret, els turcs no van destruir l'església, i recobriren els frescs de manera que en tornar a esdevenir un temple cristià al 2012, les seves valuoses pintures es van poder recuperar. Més danys van patir al 2004 quan l'església va ser assaltada i cremada per albanokosovars. 




Aquesta ruta pels monuments medievals ens ha sacsejat les idees prèvies que teníem sobre Kosovo. Per una banda prèviament teníem un clar posicionament sobre el conflicte armat que va patir el país però ara veiem que no és tan senzill prendre partit per un o altre bàndol: evidentment els serbis van cometre barbaritats, però els albanokosovars tampoc es van quedar de braços creuats. La guerra forma part del passat però encara avui són visibles les conseqüències.  

D'altra banda hem d'admetre que, des del desconeixement, abans del viatge no teníem gaires expectaves sobre Kosovo a nivell cultural. El descobriment d'aquestes esglésies i monestirs ha estat una grata sorpresa que recomanem a tot aquell que es plantegi fer ruta pels Balcans.


5 de juliol del 2019

Albània, el país dels búnquers



Si alguna cosa sobta per sobre de tot a qualsevol que visiti Albània són els seus búnquers. És travessar la frontera i començar a veure’ls sense parar. Estan per tot arreu: a les muntanyes, a la platja, als parcs de les ciutats... Es compten per milers i són el testimoni més visible del passat del que va ser un del països més tancats del món.



Els búnquers, la conseqüència de la paranoia d’un home

Enver Hoxha va governar amb ma de ferro el país des del final de la Segona Guerra Mundial fins a la seva mort. Més de 40 anys en els que el dictador va aplicar un comunisme "pur" que el va portar a trencar relacions amb els seus aliats ideològics - Rússia i la resta de països del Pacte de Varsòvia primer i posteriorment amb Xina- quan considerà que aquests s'estaven allunyant de les línies marcades per Lenin, Stalin i Mao. Evidentment Albània també era també enemic dels països occidentals.

En aquest context, Albània es va tancar i va passar a ser un dels països més opacs del món. Hoxha a més estava convençut que un dia o altre seria envaït ja sigués per les potències capitalistes o bé pels seus antic socis comunistes. Les pors, basades en un fonament ben lògic, van acabar transformant-se amb el pas dels temps en una paranoia que va portar al dictador a construir bunkers per arreu del territori per defensar i protegir el país.

L’any 1971, el govern va aprovar el programa de "bunquerització" del país que havia de permetre crear entre 1975 i 1983 un total de 221.143 búnquers distribuïts per tota Albània. Finalment "només" se'n van construir 173.371, el que equival a 1 per cada 11 albanesos o 5,7 bunkers per km2. Una bestiesa de la que el país encara en paga les conseqüències.




La lluita popular, la resposta a una possible invasió

A la Segona Guerra Mundial Albània va ser l´únic país europeu que va aconseguir alliberar-se sense la intervenció de tropes estrangeres. És un fet que, tot i que els aliats van proporcionar armes i subministraments als partisans albanesos, va ser la gent del país que en un una guerra de guerrilles va aconseguir fer fora les tropes de feixistes italians i nazis alemanys. Ever Hoxha va ser un dels líders de la resistència i durant dècades el seu règim va mitificar la victòria dels partisans.

La defensa del país davant una eventual invasió externa va fonamentar-se també en base a milícies formades per civils. Gairebé tot el país es va implicar d'una manera o altra en sistema de defensa estatal: a més de l'exercit, 800.000 persones d'una població de prop de 3.000.000 en va formar part. Homes i dones, des dels 12 anys, participaven en entrenaments i simulacres que en època de màxima alerta es realitzaven dos cops al mes amb una durada de fins a tres dies. Cada persona tenia una funció i un lloc de combat assignat en algun dels búnquers pròxims a la seva residència o lloc de treball. Les cèl·lules locals del partit comunista organitzaven a la seva vegada a les famílies per netejar i mantenir aquestes fortificacions.

Cada unitat de defensa estava formada per diversos búnquers: els búnquers més petits tenien capacitat per a dos persones armades amb fusells que estaven a les ordres d’un búnquer més gran permanentment en guàrdia. Els comandants d’aquests búnquers grans es comunicaven amb els seus superiors per ràdio i amb els ocupants dels búnquers més petits mitjançant signes visuals que podien veure a través de les mateixes fissures des d'on es disparava. 

A priori qualsevol potència estrangera que s'hagués plantejat envair el país, no ho hagués tingut gens fàcil. Però la realitat és que el temut enemic no va arribar i que els búnquers d'Albània mai van arribar a ser utilitzats per al seu propòsit inicial.



Conseqüències de la bunquerització

En una època de complet aïllament, en la que la pròpia subsistència ja era un repte, el programa de bunquerització va suposar un important impacte a la feble economia del país. La fabricació dels búnquers va suposar un cost estimat d'un 3% del producte interior brut del país (despesa que se sumava al ja elevat pressupost del Ministeri de Defensa). De mitjana el cost de cada búnquer era l'equivalent a la de construcció de la vivenda d'una família albanesa.

A més, els búnquers ocupaven i obstruïen una àrea significativa de terra cultivable, en un país eminentment rural. Sens dubte la bunquerització van fer  ressentir la precària qualitat de vida dels albanesos. 




Els búnquers avui

Amb la caiguda del comunisme la majoria de búnquers van quedar abandonats, tot i que en les dècades posteriors alguns s'han reaprofitat per funcions dispars. Destruir-los i desfer-se de les seves runes tindria un cost molt elevat així doncs, mentrestant es busca un solució definitiva, continuen formant part del singular paisatge albanès.

L'escassetat d'habitatge després de la caiguda del règim comunista al 1990 va portar alguns albanesos a ocupar i instal·lar-se en búnquers abandonats. Però la foscor inferior i la manca d'aigua corrent i d'unes unes condicions higièniques mínimes van fer que amb poc pocs anys quedessin abandonats altre cop. Durant dècades no van ser poques tampoc les parelles que van trobar en els búnquers l'amagatall ideal per a les seves trobades íntimes.



 
A les àrees rurals és on la reutilització de búnquers ha tingut més fortuna, transformant-se en magatzems on guardar eines, animals i collites. A les ciutats, uns pocs han trobat un nou ús en forma quioscs, bars o testos. Fins i tot un emprenedor ha creat un petit hotel transformant els búnquers en habitacions. La imaginació no té límits en l'art del reciclatge, sobretot quan els recursos són limitats.
 
Els creatius i aspirants a artistes han trobat també en els búnquers el lloc ideal on plasmar les seves obres d'art. De vegades amb gràcia i d'altres no tant, però en tot cas donant color al trist gris del formigó.


 

Bunk'art, memòria històrica i art

Respecte a la recuperació de búnquers cal destacar Bunk'art, una iniciativa que en els darrers anys ha rehabilitat els dos principals búnquers de Tirana en centres culturals amb exposicions històriques i artístiques. A més de dinamitzar la vida cultural local, són actualment també un dels principals atractius de la capital pel visitant interessat en conèixer la història del país.

El Bunk'art 1 té seu en un barri a les afores de la ciutat, en l'antic búnquer del president Hoxha i del primer ministre Shehu. Els seus espais es distribueixen en 5 plantes sota terra, en gran part visitables. S'hi poden veure les estances privades dels governants i els seus llocs de comandament. Així mateix una part important de les sales estan dedicades a explicar la història del país durant el comunisme.





 
El Bunk'art 2 s'ubica al centre de Tirana, en el búnquer de l'antic Ministeri d'Afers Intens. Va ser construït entre 1981 i 1986 i és considerat una de les darreres "grans obres" del règim. Consta de 24 habitacions, l'apartament privat del ministre i una gran sala de comunicacions. Gran part de les estances ara les ocupa una exposició que explica l'aparell policial del règim i les seves funcions d'espionatge i repressió.





Per saber-ne més...

Si t'ha agradat el que t'hem explicat i vols saber una mica més sobre els búnquers d'Albània, et recomanem el guardonat documental "Mushrooms of Concrete" de Martijn Payens:



7 d’abril del 2019

Ohrid, tantes esglésies com dies té l'any


Diuen que a Ohrid hi ha tantes esglésies com dies te l’any. No sabem si aquesta afirmació és certa o bé més aviat forma part de la llegenda, però a Ohrid d'esglésies n'hem vist unes quantes. Sens dubte aquest llac i el poble que li dóna nom són el principal atractiu de Macedònia del Nord: només per arribar fins aquí, ja val la pena viatjar a aquest país.





Sveti Jovan, és l'església que més ens ha captivat, es troba en un espectacular paratge a la ribera del llac. La catedral Sveta Sofija, la més gran, conserva frescos de l’època bizantina. Sveti Climent i Pantelejmon, on hi han les restes d'un assentament del segle V dels primers cristians i la tomba de l'inventor del cirílic, transpiren historia a través de cadascuna de les seves pedres. Sveta Bogorodica Perivlepta i les seves magnífiques vistes sobre la ciutat...







Ohrid és un dels primers indrets europeus ocupats per l’home i des d’aleshores hi ha anat passant les grans civilitzacions de la regió: grecs, romans, bizantins, búlgars, serbis i otomans han passat per la ciutat deixant la seva petjada. Durant l'antiguitat, la gran ciutat Lychnidos, va emergir, amb el seu teatre antic i la seva acròpoli. Després de les invasions eslaves del començament de l'Edat Mitjana, la ciutat esdevingué al segle IX un gran centre religiós i cultural. Sant Climent d'Ohrid hi fundà llavors el seu monestir i creà l'alfabet ciríl·lic. Samuel de Bulgària en feu la capital del seu Imperi un segle més tard, construint una imponent fortalesa que encara avui conserva les seves muralles. Posteriorment hi van arribar també els otomans que hi van deixar les tradicionals cases que omplen amb encant el casc antic.





Resseguint la riba del llac i a tan sols 30 km de la ciutat, trobem també un dels monestirs ortodoxes més venerats del país. És Sveti Naum, que manté el nom del sant que el va fundar a l’edat mitja. Dins es troben les restes del sant i algunes de les pintures religioses millor conservades del país. Però el millor de tot és el seu enclavament: al costat del llac i amb les muntanyes de fons, gran part de l’any nevades.






El llac i la ciutat d'Ohrid han sabut mantenir l’essència de cadascuna de les cultures que hi ha anat passant, forjant un enclavament que avui és Patrimoni de la Humanitat i que permeten al visitant endinsar-se en uns paratges que tenen un magnetisme especial.




T'ha agradat? Comparteix aquesta entrada!

 
Continguts de Quaderns de bitàcola (Enric Vilagrosa i Celia López) | Tecnologia Blogger | Plantilla original de Wordpress Theme i Free Blogger Templates | Disseny adaptat per Quaderns de bitàcola
cookie law