2019: 30 aniversari de la caiguda del mur de Berlín

Versión en español

Article revisat i actualitzat el 9/11/2019

El 9 de Novembre de 2019 es compleixen 30 anys de la caiguda del Mur de Berlín, una data molt important per a molts berlinesos que van viure a una i altra banda i un fet que va marcar un capítol en les seves vides i en la història del s. XX.

Arran de la segona guerra mundial, l'any 45 els aliats van decidir dividir Alemanya en quatre parts controlades per URSS, EEUU, Regne Unit i França; al mateix temps Berlín també va ser dividit en quatre sectors i va començar la guerra freda entre capitalistes i comunistes. Al 49 es van fundar les dues repúbliques alemanyes, la RFA (part oest) i la RDA (part est). Cada vegada s'intensificava més el bloqueig a la part est i eren molts que fugien a la RFA, així que es va optar per prendre una mesura dràstica.

El 1961 va ser l'any que es va aixecar un dels Murs de la Vergonya, dividint la ciutat en dos: l'Alemanya Oriental (la RFA, dirigida per Estats Units i Gran Bretanya) i l'Alemanya Occidental (la RDA, dirigida per la Unió Soviètica). El més cruent de la situació que es va donar va ser que d'un dia per l'altre es va establir la prohibició creuar a l'altra banda, el que va provocar la dramàtica separació de famílies i amics durant 28 anys, des de la matinada del 13 d'agost de 1961 fins a la nit del 9 de novembre de 1989.

Gent de peu a la secció del mur de la Postdammer Platz, oberta el 11 de novembre de 1989 (John Tlumacki)

Molta gent va intentar travessar el mur de moltes maneres durant molts anys: amagats en cotxes, dins de maletes, fent túnels, tirant-se de les finestres del edificis...fins i tot algun soldat va creuar el mur per anar on estava la seva família. Dieun que existeix una malaltia anomenada "Mauerkranheit", un trastorn psicològic que afectava a les persones que vivien amb la por al cos a causa del mur i tenien símptomes de claustrofòbia, mania persecutòria, depressió i intents de suïcidi.

El soldat Conrad Schumann saltant el mur (fotografia de Peter Leibing)

Cotxe amb el qual es travessà el mur amagat dins el maleter

Les protestes del poble van començar a sorgir fins que la situació es va tornar insostenible. La primera notícia d'apertura del mur va ser quan el líder de la RDA (Alemanya Oriental) Erich Honecker, d'ideologia comunista i soviètica, va renunciar al càrrec el 18 d'octubre de 1989, sent reemplaçat pel seu company de partit Egon Krenz. Finalment, després d'anys d'espera, Schabowski (portaveu del Comitè Central) va donar una roda de premsa anunciant que "immediatament es podrà viatjar de la RFA a la RDA amb total llibertat". A partir d'aquest moment i durant dos dies, centenars de berlinesos van carregar contra el mur, enderrocant amb pedres, martells i qualsevol arma possible. Ara era possible passar del costat "soviètic" al costat "occidental" tan sols pujant a un dels 25 passos fronterers que van ser habilitats.

La porta de Brandemburg, supervivent en la segona guerra mundial, va quedar aïllada en terra de ningú durant la construcció del mur (el mur passava tot just per allà) i una vegada es va poder travessar aquest es va convertir en un lloc històric, on es va celebrar la reunificació. Avui dia és el símbol de Berlín i de la reunificació alemanya.

Porta de Brandemburg, tot un símbol a Berlín

La caiguda del Mur de la Vergonya va ser un punt i a part en la història contemporània, es va donar per finalitzat un període d'inestabilitat internacional, espionatge i prohibició de la llibertat com va ser la Guerra Freda, per començar una nova etapa. Berlín passava a ser un lloc més tranquil, tothom estava feliç de poder tornar a veure a les seves famílies i amics; començava un període d'obertura per tots.

Un nen saluda als soldats del mur de Berlín el 10 de novembre del 1989 (foto: John Tlumacki)

Quan arribes a Berlín i et dirigeixes al centre de la ciutat, es pot veure una línia doble de llambordes que marca el recorregut que tenia el mur original, al llarg de 5,7 quilòmetres dels 144 que tenia. És un record omnipresent que la ciutat ha volgut deixar per sempre i que nosaltres lloem, ja que forma part d'una història ben viva i molt singular. Altres ciutats han patit la segona guerra mundial, però Berlín és l'única on s'ha construït un mur i creiem que és bo que quedi constància d'aquest fet.

Llambordes que marquen el recorregut original del mur per tot Berlín.

Un dels punts més famós del mur de Berlín i més visitats és el Checkpoint Charlie, el pas fronterer més important entre l'any 45 i 90 i per on podien passar només militars, aliats i estrangers. Situat a FriedrictraBe, avui dia podem veure una rèplica de la caseta on els oficials feien guàrdia i també una gran foto d'un soldat. Just al costat podem veure el cartell d'advertiment que anuncia que s'està passant d'una zona a una altra. Aquí també trobem el Checkpoint Charlie Museum i el Black Box per recordar aquest capítol concret de la història. S'ha tornat un punt massa turístic segons la nostra opinió (just al costat és ple de botigues de souvenirs i un gran Mac Donald's), però creiem que la visita és un imperdible si vas per primera vegada a Berlín.

Checkpoint Charlie, el pas fronterer més famós de Berlín 

Cartell d'advertiment al Checkpoint Charlie

La ciutat és plena d'indrets que el govern ha volgut crear per mantenir el record de la història del mur que tant va afectar en les vides de molts berlinesos, records que honoren a les víctimes que un dia van intentar saltar el mur i van morir (unes 100 persones): Podem trobar fotografies de les víctimes al costat d'una part de mur que encara roman en peu.

Homenatge a les víctimes que van morir travessant el mur

Part del mur reconstruïda amb ferros

Els que molts no coneixen és el pas per on es va creuar per primera vegada el mur després de 28 anys de tancament. Aquest es troba a l'anomenada avui dia "Platz des 9 November 1989", molt a prop d'un pont que en el seu dia va ser molt simbòlic, milers de persones van travessar per aquí una vegada donat el permís per creuar d'una Alemanya a l'altra. Es pot trobar encara part del mur mig amagada entre les plantes que creixen i on antigament hi havia una torre de vigilància que ara ja no hi és. Curiosament, al primer pas per on van creuar les primeres persones ara trobem un Lidl, un dels establiments més coneguts mundialment de supermercats alemanys i podríem dir irònicament que és un símbol, capitalista...

Plaça 9 de Novembre 1989, l'indret on es va obrir el primer pas del mur

Part de mur a la Plaça 9 de Novembre 1989

I si encara queda en peu el lloc per a nosaltres més emblemàtic del mur de Berlín, resulta curiós veure que encara queden torres de vigilància del mur disseminades per la ciutat, algunes entre edificis de vivendes alts que s'han construït posteriorment i d'altres rodejades del mur original.

Antiga torre de vigilància del mur entre edificis

Part del mur en que es va conservar també una torre de vigilància

L'indret més famós del mur de Berlín i el més visitat és la East Side Gallery, que amb 1,3 Km. és la part millor conservada i la galeria d'art a l'aire lliure més llarga del món, on podem veure obres que 103 artistes famosos van plasmar per difondre un missatge d'esperança.

La East Side Gallery

Currículum vitae del mur de Berlin: del 69 al 81

Una de les obres més conegudes de la East Side Gallery és el "Petó etern" entre Leonid Brézhnev (cap d'Estat de la Unió Soviètica de l'època) i Erich Honecker (president de llavors de la República Democràtica d'Alemanya).

El graffiti "Petó etern"

Aquests murals són una mena de demostració de l'apertura després de la caiguda del mur, una visió molt més optimista que deixava enrere aquells anys grisos, fent una obra d'art per a tothom que contrastava aquells edificis homogenis comunistes que donaven un aire molt trist a la ciutat; es donava pas a uns anys on la creativitat sortia per tot arreu. I els colors també!

Un dels graffitis més coneguts de la East Side Gallery

Passejar pels diversos punts del mur de Berlín és passejar per la història, molt recent encara, però que ningú oblida. Esperem que serveixi perquè altres murs no es construeixin i que el seu testimoni sigui un exemple del que no s'ha de repetir.

Altres posts sobre Berlín:

• 10 motius per tornar a Berlín (o visitar-la per primer cop...)
• La millor arquitectura de Berlín

T'ha agradat? Comparteix aquesta entrada!

Continua llegint »

Publicat a: Alemanya , Berlin , Europa , Guerra , Llocs amb historia

Visita als escenaris de la Batalla d'Okinawa

Okinawa és un Japó molt diferent al de les grans illes del nord. Marcada pel seu clima semi-tropical i per una cultura pròpia, va ser terra del Regne Ryukyu en el passat i ho és de diverses bases militars nord-americanes en l'actualitat. Escenari de platges de somni i plató cinematogràfic de pel·lícules com Karate Kid i Kill Bill. I tristament marcada la cruel batalla de la II Guerra Mundial: justament conèixer de prop els esdeveniments que hi van succeir ha estat el gran motiu que ens ha portat fins aquí.

Fotografia exposada al Museu de la Pau d'Okinawa

Desenvolupada entre els mesos d'abril i juny de 1945, la Batalla d'Okinawa va ser la més important de les que van succeir al front del Pacífic durant la II Guerra Mundial i una de les dues úniques que es van desenvolupar en terres nipones -l'altra va ser la d'Iwo Jima-. Okinawa era la primera illa amb un número important de població i l'exercit japonès va decidir utilitzar-la com a escut contra els aliats, amb l'esperança de frenar el seu avanç implacable pel Pacífic. Aquesta decisió de sacrificar Okinawa per intentar protegir la resta del país, va suposar un alt preu en víctimes: de les 200.600 víctimes mortals de la batalla, la meitat en va ser població civil; i dels 85.000 soldats nipons que hi van lluitar només en van sobreviure 7.000, que van ser fets presoners. Per contra, dels 185.000 combatents nord-americans: en van perdre la vida 20.000, 55.000 van ser ferits i 26.000 hospitalitzats per motius psiquiàtrics.

Pel desplegament terrestre aliat van participar 330 vaixells de guerra i 1139 de transport -uns números a l'alçada dels del Desembarcament de Normandia-. Coneguda també com la "Tempesta d'acer", durant els 82 dies de la contesa es van llençar una total de 2.716.691 bombes, que va suposar una ràtio de gairebé 5 bombes per habitant si considerem la població de l'illa en aquella època. Tots aquests números donen idea de la cruesa de la batalla i del patiment d'una població que no tenia escapatòria i que en molts casos va veure's damnificada per l'exèrcit que en teoria la defensava.

Posteriorment el govern nord-americà va utilitzar l'argument del desproporcionat nombre de víctimes mortals de la batalla i la previsible dificultat que suposaria arribar fins a Tòquio, com a justificació pel llançament de les bombes d'Hiroshima i Nagasaki per forçar la rendició definitiva dels japonesos i l'acabament de la guerra. Per contra, dècades després i encara avui l'antic Regne Ryukyu torna a ser sacrificat pel govern nipó: mentre que l'ocupació de la major part del país va finalitzar al 1952, l'illa d'Okinawa va romandre sota control dels vencedors fins al 1972. Tot i així, el seu retorn al Japó va ser condicionat a l'acceptació de la permanència a l'illa de diverses bases militars i un contingent de 30.000 soldats de l'exercit americà: no en va, i amb certa sorna, Okinawa està considerada el "gran portaavions" dels Estats Units.

Fotografies exposades al Museu de la Pau d'Okinawa

El Parc Memorial de la Pau

El sud de l'illa va concentrar els darrers enfrontaments armats de la Batalla d'Okinawa, i avui és en aquesta zona on es concentra també el major nombre de membre de memorials que la recorden. El turó de Mabuni, on hi van morir un total de 35.000 persones, és on s'emplaça el Parc Memorial de la Pau, que va ser creat el 1995 , amb motiu del 50 aniversari dels fets.

El Parc ocupa una gran extensió amb diversos punts d'interès com el Museu de la Pau i monuments commemoratius. Destaquen la gran "pedra angular de la pau", un seguit de plaques de marbre en la que hi estan inscrits els noms de tots els soldats i civils morts dels dos bàndols, inclosos també coreans, taiwanesos i britànics. També hi ha una zona amb monuments funeraris donats per cadascuna de les altres 46 prefectures del Japó.

El Museu de la Pau d'Okinawa

El Museu de la Pau d'Okinawa és el millor lloc per saber i entendre millor el context i esdeveniments que van succeir durant la Batalla d'Okinawa. Aquest dóna un punt de vista molt humà dels esdeveniments, crític tant amb americans com japonesos. Ho explica de forma molt gràfica i amb el suport de diferents audiovisuals, organitzant els continguts en cinc sales temàtiques:

1) "El camí a la Batalla" 
Aquesta sala se centra en els antecedents i el context, fent especial èmfasi a la cultura ryukyu i al procés d'assimilació que van patir els habitants de l'illa per part de Japó (cal considerar que Okinawa va ser un regne independent fins al 1879).

2) "La tempesta de ferro"
Sala que fa èmfasi als bombardejos i les seves conseqüències tant en vides humanes com en la destrucció de ciutats, llocs històrics i paratges naturals: el bombardeig constant va provocar per exemple que una part important de població es quedés sense casa i marxés a viure en coves -on també trobaven protecció-, als camps va fer que fos impossible conrear la terra provocant la conseqüent ambruna.

3) "L'infern al camp de Batalla"
Sala dedicada exclusivament al desenvolupament dels 82 dies de desplegament i conquesta terrestre. A través d'un gran mapa i mitjançant el suport de diferents vídeos, es detalla dia a dia de la batalla.

4) "Testimonis"
És la sala més emotiva de totes i es dedica al relat en primera persona les experiències viscudes pels supervivents que van patir tot allò.

5) "La pedra angular de l'oceà Pacífic"
Finalment la darrera sala es dedica a la postguerra. S'hi expliquen els camps de refugiats, l'ocupació americana, les relacions entre la població local i nord-americans, i el ressorgiment econòmic i cultural de l'illa.

Sens dubte, el Museu de la Pau és el millor punt d'inici possible a la visita pels diferents escenaris de la Batalla d'Okinawa.

Escenaris dels suïcidis col·lectius

Miles de okiwanesos es van suïcidar durant els darrers dies de la Batalla d'Okinawa atemorits per l'arribada dels nord-americans. La propaganda japonesa havia difós rumors segons els quals els soldats aliats es dedicaven a violar les dones i torturar i matar als homes quan conquerien un territori. Davant aquesta perspectiva i moltes vegades motivats pel propi exèrcit nipó, els suïcidis col·lectius van ser comuns.

A l'inici de la batalla, l'exercit va lliurar a aquells civils que s'oferien voluntaris dues granades: una per llançar-la als americans i una altra per suïcidar-se, i no van ser poques les famílies que quan es van veure acorralades es van agafar a una magrana amb l'anella treta per a saltar pels aires. Però quan el material bèl·lic va començar a escassejar, les formes de suïcidi col·lectiu van començar a ser més rudimentaris donant lloc a situacions dantesques. Families senceres que es penjaven, caps de família que mataven a cops de pedra o bastonades als seus per després treure's també la vida, o bé comunitats de desenes o centenars de persones que es tiraven per penya-segats i s'estimbaven a les roques. Els penya-segats del sud de l'illa, especialment els pròxims al Parc Memorial de la Pau, van ser els punts que va registrar un major nombre de suïcidis.

El Memorial Himeyuri no To

Durant la Batalla d'Okinawa va ser movilizada en tasques de suport o directament a primera línia gran part de la població local. Aquest memorial, situat a 4 kilòmetres del Parc Memorial de la Pau, recorda a un grup d'escolars que van fer d'infermeres i que van trobar la mort en la cova on s'emplaça el monument.

Les Himeyuri van ser un grup de 222 alumnes i 18 professores de l'institut femení Daiichi i de l'escola Shihan que es van ser mobilitzades per l'exèrcit japonès el 23 de març de 1945 com a unitat d'infermeria. La majoria d'elles pensaven que el seu exèrcit derrotaria als americans en qüestió de dies i que la tasca que tenien encomanada seria relativament segura, allunyada del front. Res més lluny de la realitat: no van ser poques les vegades que van anar auxiliar als seus jugant-se la vida a primera línia. Tot i que durant els dos primers mesos de batalla miraculosament van patir poques baixes, en els darrers dies el grup va quedar atrapat entre el foc creuat en aquesta cova que feia funcions d'hospital de campanya. Un total de 210 van morir aquí: unes quan intentaven escapar i d'altres a causa d'una bomba de gas, també en va haver que directament es van suïcidar.

Aquest és un lloc molt visitat pels alumnes d'escoles i instituts d'Okinawa. Al costat del monument hi ha també un petit museu que detalla la trista història del valent grup de noies.

El quarter general de la marina japonesa

Finalment, la darrera visita indispensable per conèixer els principals indrets de la Batalla d'Okinawa és el Quarter General de la Marina Japonesa, una petita ciutat subterrània va ser construïda per amagar i protegir la comandància japonesa dels atacs aeris dels nord-americans. Des d'aquí és des d'on es va coordinar i dirigir el desenvolupament dels moviments de l'exercit imperial durant els darrers dies de la batalla.

Avui es només es poden recórrer 250 dels 450 metres dels seus túnels, suficients per sentir la claustrofòbia que devien sentir els 4.000 homes que hi van quedar atrapats quan els nord-americans van arribar a la zona. Entre el laberints de passadissos s'hi poden veure les petites estances que es van fer servir d'infermeria, centre de comunicacions i l'habitació del comandant, amb les seves darreres paraules escrites a la paret. Es poden observar també el forats i marques que van deixar les explosions de les granades que van matar els soldats que no van poder escapar. Quan els nord-americans hi van accedir s'hi van trobar amb les restes de 2.400 cossos, la resta va morir a les rodalies, en un atac suïcida desesperat.

Informació pràctica:

Un dia ben aprofitat és suficient per veure tots aquests llocs, tot i que l'òptim per veure'ls amb calma seria dedicar-ho dos dies. Diferents agències de viatges de Naha organitzen excursions per fer la visita però el temps que dediquen a cada parada és insuficient, sobretot al Parc i al Museu de la Pau. 

És possible arribar als diferents llocs explicats en transport públic des de Naha, però en la majoria dels casos suposa una combinació d'un mínim de dos autobusos (es poden consultar les rutes i horaris en aquesta web. En taxi, calculem que tots els trajectes suposarien un total d'uns 70 €.

Els museus tenen un horari d'obertura que va des de los 8:30 o les 9:00 a les 17:00 o les 17:30, en funció de l'època de l'any. Els preus de les entrades van dels 300 al 440 yens (entre 2 i 3,5 € al canvi).

Continua llegint »

Publicat a: Asia , Guerra , Japo , Llocs amb historia

Visita als escenaris del Dia D de la Batalla de Normandia

Conegut com a Dia D, el 6 de juny de 1944 és recordat com una dels dies més importants del segle XX. En el marc de la Segona Guerra Mundial, la matinada d'aquella llarga jornada començava l'operació Overlord amb el desembarcament massiu de tropes aliades (principalment estatunidencs, britànics i canadencs) a les platges franceses de Normandia. L'inici de la reconquesta del front occidental, fent pinça amb la recuperació del front oriental que els russos van iniciar l'any anterior, va suposar l'inici de la fi de l'imperi nazi. 

Aquesta invasió va ser, i continua considerant-se, el desembarcament de tropes més gran de la història, involucrant a gairebé tres milions de soldats. A pesar que en algunes de les platges el nombre de baixes aliades va ser important, el desembarcament va ser un èxit. Durant prop de dos mesos, però, la resistència alemanya a Normandia va ser ferma i el trencament definitiu del front no va arribar fins a finals de juliol.

En aquest episodi de la història cal destacar la participació en les tropes aliades d'antics combatents republicans de la Guerra Civil espanyola i el paper cabdal que hi va tenir en Juan Pujol Garcia, alies Garbo. El doble agent secret català va proporcionar a Alemanya informació falsa que va fer creure a Adolf Hitler que l'atac principal seria més tard i en un altre lloc, fet que va resultar decisiu per l'èxit del desembarcament: en un primer moment els nazis van pensar que l'atac es tractava d'una maniobra de distracció i, enlloc d'enviar-hi reforços, van concentrar-los a l'estret de Calais.

Sense estendre'ns més en el context històric, passem a explicar-te les que per nosaltres són les visites indispensables als escenaris del Dia D de la Batalla de Normardia.

Omaha Beach

Sword, Juno, Gold, Omaha i Utah. Aquests eren els cinc noms clau de les platges del desembarcament de Normandia. De totes elles, la d'Omaha era la millor defensada i la que més víctimes es va cobrar. Si existeix un lloc on el Desembarcament gairebé fracassa, aquest és Omaha Beach.

Es calcula que en només la primera hora del desembarcament aquí hi van morir 1000 soldats nord-americans. Després que la primera tongada d'assaltants fos salvatgement eliminada, la segona es va trobar amb una platja repleta de ferits, cadàvers i material destruït. Els que aconseguien travessar la platja es trobaven amb que havien d'escalar un terraplè protegit amb filferro d'espines, allò era una autèntica trampa. Només a partir del migdia, quan els aliats comencen a sorprendre als alemanys per la rereguarda i algunes de les posicions defensives es queden sense munició, s'aconsegueixen canviar les tornes.

Les bateries alemanyes de Longues-sur-Mer

La Muralla de l'Atlàntic era el sistema defensiu que Hitler va fer construir resseguint la costa d'Europa continental amb l'objectiu d'impedir un possible atac aliat des de les illes britàniques. Constava de més de 15.000 edificacions fortificades distribuïdes per 4000 km de longitud, des del nord de Noruega fins la frontera de França amb Espanya. Per construir-les els alemanys van necessitar 11 milions de tones de formigó i 1 milió de tones d'acer.

A Longues-sur-Mer es pot veure encara avui diverses bateries alemanyes que formaven part d'aquest mur teòricament infranquejable. Els projectils disparats des dels seus canons podien arribar a 20 km de distància, abastant la major part de les platges que van ser utilitzades durant el Dia D. Tot està tal qual va quedar fa 70 anys, tan els materials i armament són els originals.

Pointe du Hoc, escenari d'un dels episodis més èpics del desembarcament

A les 7:10 del dia D, 225 Rangers de l'exèrcit nord-americà desembarcaven aquí i escalaven els seus 30 m de penya-segat. La missió era deixar fora de joc la bateria de canons alemanya que apuntava a les platges d'Omaha i Utah. Per sorpresa seva, quan van arribar es van trobar amb que l'armament pesat havia estat retirat terra endins. Però igualment, durant dos dies i sense cap mena de descans, van haver de fer front als ferotges contraatacs alemanys. Quan van ser rellevats, 81 havien mort i 58 estaven ferits.

Avui el lloc conserva gairebé el mateix aspecte, amb els cràters de les explosions i les restes de les bases dels canons. Per la grandària dels forats deixats per les bombes, a un se li posa la pell de gallina pensant el que van patir aquí aquells homes.

Port Winston, la importància de la logística

La logística va ser un dels grans maldecaps del Dia D. Després de desembarcar sota l'efecte sorpresa les primeres remeses de soldats, com poder proveir-los de municions i nou armament? Com fer-los arribar menjar, aigua potable i gasolina pels seus vehicles? Com fer-hi arribar nous soldats per substituir-los o reforçar la línia de combat? Sens dubte l'empresa no era fàcil i conquerir algun dels ben defensats ports del Canal, no era una opció factible.

Per donar solució al problema, els aliats van construir dos ports artificials en les platges recent conquerides, de forma genèrica tenien per nom clau "Mulberry". Estaven formats per 146 blocs de formigó, remolcats des d'Anglaterra i enfonsats per formar un espigó semicircular. Durant els 3 mesos següents al Dia D per aquests ports van desembarcar 2,5 milions de soldats, 4 milions de tones de material i 500.000 vehicles.

A Arromanches, quan la marea és baixa, encara es poden veure les restes de l'imponent estructura d'un d'aquests ports: és deia Port Winston (anomenat així en honor a Winston Churchill). Sens dubte una de les grans consecucions de l'enginyeria durant la II Guerra Mundial.

El cementiri nord-americà de Coleville-sur-Mer

En una planícia a sobre de la platja d'Omaha s'estén el cementiri nord-americà més gran a Europa. És un dels testimonis muts de la Batalla de Normandia, és aquí on un pren consciència de l'alt cost humà de la contesa.

Llargues fileres de creus de marbre blanc, esquitxades també amb algunes estrelles de David jueves, es succeeixen fins a sumar 9.387 tombes. Estan perfectament alineades mirant cap a l'oest, direcció  al seu país d'origen. A l'entrada una escultura de bronze lloa l'esperit d'aquells joves nord-americans i un altre monument commemoratiu recorda als soldats que no van poder ser identificats i "que només Deu coneix".

Cal dir però que aquest cementiri va ser inaugurat al 1956. Durant la guerra els nord-americans van obrir un cementiri temporal a la localitat de Saint Mère Eglise, a 40 km d'aquí. Allà van ser enterrats uns 20.000 soldats durant la guerra, la meitat dels quals van ser traslladats a Coleville-sur-mer dos dècades després. Les restes de l'altra meitat van ser repatriades a Estats Units. 

Cementiri alemany de La Cambe

Aquest és el gran cementiri dels perdedors, el dels "dolents" de la pel·lícula. Segur que dels 21.222 combatents aquí enterrats n'hi havien molts ideològicament convençuts de la causa nazi, però també és segur que molts d'altres es van veure obligats a anar al front sense triar la causa o la lluita, simplement van tenir la mala sort de néixer en el lloc i l'època equivocada.  

La sobrietat destaca per sobre de tot en el principal cementiri alemany de Normandia. Al centre s'hi eleva un túmul coronat per una gran creu de roca volcànica flanquejada per dues estatues, sota seu s'hi ubica una fosa comuna en què estan enterrats 296 soldats, 207 dels quals sense identificar. Al voltant seu es distribueixen 49 agrupacions d'unes 400 tombes amb els noms dels militars gravats en unes petites làpides fixades al terra. Formacions de 5 creus de pedra alineades encapçalen cadascun d'aquests petits cementiris.

Els museus dedicats al desembarcament 

Els escenaris de la Batalla de Normandia conformen en si mateixos uns autèntics museus a l'aire lliure. Però per aquell que vulgui aprofundir en el context històric i els esdeveniments, la visita a algun dels museus dedicats al desembarcament és força recomanable. N'hi ha desenes, alguns de generalistes i d'altres que es centren en episodis concrets de la contesa. En tots ells es presenten materials originals, des de maquinària de guerra a pertinences personals dels soldats.

El mes complet de tots és el Museu Memorial de Caen, També destaquen entre els més recomanables el Museu Overlord d'Omaha Beach i el Museu Memorial de Bayeux.

__________________________

Informació pràctica pel viatger

La platja més famosa del desembarcament, l'espai millor conservat de les defenses nazis, un lloc on veure els cràters provocats per les bombes i fer-se una idea de la crueltat de la batalla, les restes d'un dels ports de proveïment dels aliats, un cementeri de cadascun dels bàndols i algun dels museus que documenten amb materials originals els esdeveniments de la batalla: aquestes són per nosaltres els visites mínimes necessàries per obtenir una visió global del que allà va passar.

Com arribar i com moure's: Si es vol fer de forma independent, aquesta és una ruta per fer en cotxe. Els aeroports de Rennes i Paris són els més propers amb vol directe des de Barcelona. En cas d'arribar i llogar cotxe des del primer, és molt recomanable incorporar a la ruta com a mínim Mont-Saint-Michel. En cas de no disposar de cotxe propi i descartat el transport públic, en cas de no conduir hi ha l'alternativa de les excursions organitzades, la majoria de les quals són d'un dia i tenen el punt de trobada a Caen.

Quan anar-hi i quant temps dedicar-hi: Un mínim de dos dies és el temps necessari per veure els espais proposats però, si disposes de més temps i vols aprofundir en la història, pensa que els espais històrics de Normandia donarien perfectament per un parell de setmanes de viatge. A excepció dels museus, els espais a visitar són a l'aire lliure: per climatologia, hores de sol i horaris d'obertura; primavera, estiu i començaments de tardor són la millor època per anar-hi.

On dormir: La petita ciutat de Bayeux és la base ideal per explorar els espais descrits, és agradable i cèntrica, a més de ser la seu el museu del famós tapís medieval. Amb més oferta hotelera està Caen, però queda en un dels extrems dels principals llocs a visitar.

Entrades: A excepció dels museus, la majoria dels espais històrics del Dia D són d'entrada gratuïta. L'entrada més cara és la del Museu Memorial de Caen (20 €), l'accés a la resta de museus val entre 7 i 8 €.

Fonts d'informació: La web de l'Oficina de Turisme de Normandia és una excel·lent font d'informació per preparar el viatge. Abans d'anar-hi és molt recomanable també documentar-se sobre el context històric i els esdeveniments ocorreguts, ja sigui amb la lectura d'un bon llibre d'història o bé a través de webs com D-Day Overlord.

Continua llegint »

Publicat a: França , Guerra , Llocs abandonats , Llocs amb historia