1 de setembre de 2019

Visita als escenaris de la Batalla d'Okinawa


Okinawa és un Japó molt diferent al de les grans illes del nord. Marcada pel seu clima semi-tropical i per una cultura pròpia, va ser terra del Regne Ryukyu en el passat i ho és de diverses bases militars nord-americanes en l'actualitat. Escenari de platges de somni i plató cinematogràfic de pel·lícules com Karate Kid i Kill Bill. I tristament marcada la cruel batalla de la II Guerra Mundial: justament conèixer de prop els esdeveniments que hi van succeir ha estat el gran motiu que ens ha portat fins aquí.


Fotografia exposada al Museu de la Pau d'Okinawa

Desenvolupada entre els mesos d'abril i juny de 1945, la Batalla d'Okinawa va ser la més important de les que van succeir al front del Pacífic durant la II Guerra Mundial i una de les dues úniques que es van desenvolupar en terres nipones -l'altra va ser la d'Iwo Jima-. Okinawa era la primera illa amb un número important de població i l'exercit japonès va decidir utilitzar-la com a escut contra els aliats, amb l'esperança de frenar el seu avanç implacable pel Pacífic. Aquesta decisió de sacrificar Okinawa per intentar protegir la resta del país, va suposar un alt preu en víctimes: de les 200.600 víctimes mortals de la batalla, la meitat en va ser població civil; i dels 85.000 soldats nipons que hi van lluitar només en van sobreviure 7.000, que van ser fets presoners. Per contra, dels 185.000 combatents nord-americans: en van perdre la vida 20.000, 55.000 van ser ferits i 26.000 hospitalitzats per motius psiquiàtrics.

Pel desplegament terrestre aliat van participar 330 vaixells de guerra i 1139 de transport -uns números a l'alçada dels del Desembarcament de Normandia-. Coneguda també com la "Tempesta d'acer", durant els 82 dies de la contesa es van llençar una total de 2.716.691 bombes, que va suposar una ràtio de gairebé 5 bombes per habitant si considerem la població de l'illa en aquella època. Tots aquests números donen idea de la cruesa de la batalla i del patiment d'una població que no tenia escapatòria i que en molts casos va veure's damnificada per l'exèrcit que en teoria la defensava.

Posteriorment el govern nord-americà va utilitzar l'argument del desproporcionat nombre de víctimes mortals de la batalla i la previsible dificultat que suposaria arribar fins a Tòquio, com a justificació pel llançament de les bombes d'Hiroshima i Nagasaki per forçar la rendició definitiva dels japonesos i l'acabament de la guerra. Per contra, dècades després i encara avui l'antic Regne Ryukyu torna a ser sacrificat pel govern nipó: mentre que l'ocupació de la major part del país va finalitzar al 1952, l'illa d'Okinawa va romandre sota control dels vencedors fins al 1972. Tot i així, el seu retorn al Japó va ser condicionat a l'acceptació de la permanència a l'illa de diverses bases militars i un contingent de 30.000 soldats de l'exercit americà: no en va, i amb certa sorna, Okinawa està considerada el "gran portaavions" dels Estats Units.



Fotografies exposades al Museu de la Pau d'Okinawa

El Parc Memorial de la Pau

El sud de l'illa va concentrar els darrers enfrontaments armats de la Batalla d'Okinawa, i avui és en aquesta zona on es concentra també el major nombre de membre de memorials que la recorden. El turó de Mabuni, on hi van morir un total de 35.000 persones, és on s'emplaça el Parc Memorial de la Pau, que va ser creat el 1995 , amb motiu del 50 aniversari dels fets.




El Parc ocupa una gran extensió amb diversos punts d'interès com el Museu de la Pau i monuments commemoratius. Destaquen la gran "pedra angular de la pau", un seguit de plaques de marbre en la que hi estan inscrits els noms de tots els soldats i civils morts dels dos bàndols, inclosos també coreans, taiwanesos i britànics. També hi ha una zona amb monuments funeraris donats per cadascuna de les altres 46 prefectures del Japó.





El Museu de la Pau d'Okinawa

El Museu de la Pau d'Okinawa és el millor lloc per saber i entendre millor el context i esdeveniments que van succeir durant la Batalla d'Okinawa. Aquest dóna un punt de vista molt humà dels esdeveniments, crític tant amb americans com japonesos. Ho explica de forma molt gràfica i amb el suport de diferents audiovisuals, organitzant els continguts en cinc sales temàtiques:

1) "El camí a la Batalla" 
Aquesta sala se centra en els antecedents i el context, fent especial èmfasi a la cultura ryukyu i al procés d'assimilació que van patir els habitants de l'illa per part de Japó (cal considerar que Okinawa va ser un regne independent fins al 1879).


2) "La tempesta de ferro"
Sala que fa èmfasi als bombardejos i les seves conseqüències tant en vides humanes com en la destrucció de ciutats, llocs històrics i paratges naturals: el bombardeig constant va provocar per exemple que una part important de població es quedés sense casa i marxés a viure en coves -on també trobaven protecció-, als camps va fer que fos impossible conrear la terra provocant la conseqüent ambruna.


3) "L'infern al camp de Batalla"
Sala dedicada exclusivament al desenvolupament dels 82 dies de desplegament i conquesta terrestre. A través d'un gran mapa i mitjançant el suport de diferents vídeos, es detalla dia a dia de la batalla.


4) "Testimonis"
És la sala més emotiva de totes i es dedica al relat en primera persona les experiències viscudes pels supervivents que van patir tot allò.


5) "La pedra angular de l'oceà Pacífic"
Finalment la darrera sala es dedica a la postguerra. S'hi expliquen els camps de refugiats, l'ocupació americana, les relacions entre la població local i nord-americans, i el ressorgiment econòmic i cultural de l'illa.


Sens dubte, el Museu de la Pau és el millor punt d'inici possible a la visita pels diferents escenaris de la Batalla d'Okinawa.

Escenaris dels suïcidis col·lectius

Miles de okiwanesos es van suïcidar durant els darrers dies de la Batalla d'Okinawa atemorits per l'arribada dels nord-americans. La propaganda japonesa havia difós rumors segons els quals els soldats aliats es dedicaven a violar les dones i torturar i matar als homes quan conquerien un territori. Davant aquesta perspectiva i moltes vegades motivats pel propi exèrcit nipó, els suïcidis col·lectius van ser comuns.

A l'inici de la batalla, l'exercit va lliurar a aquells civils que s'oferien voluntaris dues granades: una per llançar-la als americans i una altra per suïcidar-se, i no van ser poques les famílies que quan es van veure acorralades es van agafar a una magrana amb l'anella treta per a saltar pels aires. Però quan el material bèl·lic va començar a escassejar, les formes de suïcidi col·lectiu van començar a ser més rudimentaris donant lloc a situacions dantesques. Families senceres que es penjaven, caps de família que mataven a cops de pedra o bastonades als seus per després treure's també la vida, o bé comunitats de desenes o centenars de persones que es tiraven per penya-segats i s'estimbaven a les roques. Els penya-segats del sud de l'illa, especialment els pròxims al Parc Memorial de la Pau, van ser els punts que va registrar un major nombre de suïcidis.



El Memorial Himeyuri no To

Durant la Batalla d'Okinawa va ser movilizada en tasques de suport o directament a primera línia gran part de la població local. Aquest memorial, situat a 4 kilòmetres del Parc Memorial de la Pau, recorda a un grup d'escolars que van fer d'infermeres i que van trobar la mort en la cova on s'emplaça el monument.



Les Himeyuri van ser un grup de 222 alumnes i 18 professores de l'institut femení Daiichi i de l'escola Shihan que es van ser mobilitzades per l'exèrcit japonès el 23 de març de 1945 com a unitat d'infermeria. La majoria d'elles pensaven que el seu exèrcit derrotaria als americans en qüestió de dies i que la tasca que tenien encomanada seria relativament segura, allunyada del front. Res més lluny de la realitat: no van ser poques les vegades que van anar auxiliar als seus jugant-se la vida a primera línia. Tot i que durant els dos primers mesos de batalla miraculosament van patir poques baixes, en els darrers dies el grup va quedar atrapat entre el foc creuat en aquesta cova que feia funcions d'hospital de campanya. Un total de 210 van morir aquí: unes quan intentaven escapar i d'altres a causa d'una bomba de gas, també en va haver que directament es van suïcidar.




Aquest és un lloc molt visitat pels alumnes d'escoles i instituts d'Okinawa. Al costat del monument hi ha també un petit museu que detalla la trista història del valent grup de noies.

El quarter general de la marina japonesa

Finalment, la darrera visita indispensable per conèixer els principals indrets de la Batalla d'Okinawa és el Quarter General de la Marina Japonesa, una petita ciutat subterrània va ser construïda per amagar i protegir la comandància japonesa dels atacs aeris dels nord-americans. Des d'aquí és des d'on es va coordinar i dirigir el desenvolupament dels moviments de l'exercit imperial durant els darrers dies de la batalla.



Avui es només es poden recórrer 250 dels 450 metres dels seus túnels, suficients per sentir la claustrofòbia que devien sentir els 4.000 homes que hi van quedar atrapats quan els nord-americans van arribar a la zona. Entre el laberints de passadissos s'hi poden veure les petites estances que es van fer servir d'infermeria, centre de comunicacions i l'habitació del comandant, amb les seves darreres paraules escrites a la paret. Es poden observar també el forats i marques que van deixar les explosions de les granades que van matar els soldats que no van poder escapar. Quan els nord-americans hi van accedir s'hi van trobar amb les restes de 2.400 cossos, la resta va morir a les rodalies, en un atac suïcida desesperat.





Informació pràctica:

Un dia ben aprofitat és suficient per veure tots aquests llocs, tot i que l'òptim per veure'ls amb calma seria dedicar-ho dos dies. Diferents agències de viatges de Naha organitzen excursions per fer la visita però el temps que dediquen a cada parada és insuficient, sobretot al Parc i al Museu de la Pau. 

És possible arribar als diferents llocs explicats en transport públic des de Naha, però en la majoria dels casos suposa una combinació d'un mínim de dos autobusos (es poden consultar les rutes i horaris en aquesta web. En taxi, calculem que tots els trajectes suposarien un total d'uns 70 €.

Els museus tenen un horari d'obertura que va des de los 8:30 o les 9:00 a les 17:00 o les 17:30, en funció de l'època de l'any. Els preus de les entrades van dels 300 al 440 yens (entre 2 i 3,5 € al canvi).


 
Continguts de Quaderns de bitàcola (Enric Vilagrosa i Celia López) | Tecnologia Blogger | Plantilla original de Wordpress Theme i Free Blogger Templates | Disseny adaptat per Quaderns de bitàcola
cookie law