Kang, un poble tradicional de 3000 anys de l'Iran

Versión en español

Al nostre primer viatge per Iran, al 2013, vam trobar a faltar visitar Mashhad, la ciutat més sagrada del país, on es pot visitar el mausoleu de Ali ibn Musa al-Rida (el vuitè imam del xiisme) i que converteix la ciutat en un dels primers centres de pelegrinatge religiós. Així que en el nostre segon viatge (desembre del 2016), aquesta vegada amb la petita Ivet que tan sols tenia 17 mesos de vida, vam decidir que seria una de les destinacions que no ens podíem perdre. El que no sabíem és que coneixeríem també una les viles amb més encant de la zona: Kang.

Ens va rebre a casa seva la nostra amfitriona de couchsurfing, la Fereshte, amb els seus dos fills i marit. Aquella nit vam tenir una agradable conversa sobre costums i gastronomia i ella ens va suggerir (a banda de veure la famosa tomba) acompanyar-nos a l'endemà a una antiga i petita vila anomenada Kang situada a la muntanya i que quedava a uns 48 km de Mashhad, on podríem veure l'autèntic estil de vida rural. I de passada, tindríem la oportunitat de visitar uns petroglifs de 4000 anys que quedaven de camí. Amb el que no comptàvem era amb una hospitalitat desbordant dels habitants del poble de Kang. Una vegada més, en vam trobar amb la increïble generositat iraniana que fa que en aquest país sempre ens trobem com a casa.

Kang, una bonica vila on es conserva l'estil de vida rural

A la zona muntanyosa de la província de Razavi Khorasan s'alça la tradicional la vila anomenada Kang, un poble de més de 3000 anys ha sobreviscut a desastres naturals, com terratrèmols, hiverns gèlids i sequeres. És petita, hi viuen només 354 famílies (poc més de 1400 habitants) que es dediquen a criar bestiar (ovelles, vaques) i a l'agricultura: horts amb pomers, cirerers, vinyes... Es tracta d'un poble escalonat amb habitatges fets amb maons de fang i on la majoria tenen balcons de terrasses i terrats de terra. Així que una teulada d'una casa pot formar part del terra d'una altra. Els seus carrers són empinats, ja que estan en una muntanya i també es pot veure estructures fetes amb pissarra per a les construccions, un material propi de la zona que el tenen al seu abast. La localització de les cases és un indicador de l'estatus de la família que hi viu: quan més a dalt està situada, més alt és l'estatus.

Quan vam anar era hivern (desembre) i la neu cobria gran part de la vila. El primer que vam fer a l'arribar va ser pujar uns 400 metres a dalt d'una muntanya des d'on hi havia la millor panoràmica de tot el poble, dels més típics del nord d'Iran. Les cases apilades de color blanquinós i marró, algunes amb la xemeneia sortint fum i rodejades de neu feien que tinguéssim al davant nostre una magnífica postal de Nadal.

Era la primera vegada que la Ivet veia la neu i la tocava, el que va fer despertar una curiositat innata per tocar contínuament aquesta matèria freda i blanca que per a ella era tan estranya, i que desapareixia al poc de tenir-la a les mans.

Una vegada allà ens vam donar compte que la vida allà no tenia les mateixes comoditats que a la ciutat: gèlides temperatures, camins empinats pels que només es pot accedir a peu i carrers embarrats sense asfaltar.

Era migdia i tocava dinar, i la Fereshte ens va dur a la casa d'una família del poble que coneixia. A l'arribar a l'entrada de la casa vam netejar les nostres sabates del fang i la neu i ens vam descalçar per entrar, com és costum en qualsevol casa iraniana. Allà vam conèixer a una somrient mestressa de la casa i dues filles seves, i ens van convidar a passar a una altra sala que tenien condicionada amb estufa i tota coberta de catifes. Semblava que havia de ser una habitació més petita, però es tractava d'una sala ben gran que era el menjador de la casa. Allà estava la família al complert, pare, 2 fills i 2 filles, 2 nétes, germana i neboda que venien a visitar-los...Tots asseguts al terra al voltant d'una petita taula baixa, tapats amb mantes. Ens va fer tanta gràcies veure'ls a tots amb la manta que el pare i un fill, en adonar-se, ens van convidar a seure amb ells i tapar-nos també. No cal dir que vam riure molt amb ells. Tot i no parlar gaire anglès, vam tenir conversa tota l'estona que vam estar dinant. Per cert, el dinar era un estofat d'olla amb productes locals boníssim i un pa fet per ells. La Ivet va quedar dormida a sobre d'una manta a la catifa amb l'escalfor que emanava de l'estufa.

Més tard vam caminar pels carrers més pendents del poble, on vam veure ovelles, gallines, ànecs...Un nen petit intentava ficar a recer del plugim algunes ovelles que no volien entrar a l'estable. Era un dels fills d'una dona jove que estava fent un té a la llenya (la manera més tradicional iraniana) al carrer, just a la casa del davant. Es va presentar, es deia Zohre, i ens va convidar a prendre una tassa de te a casa seva. Vam acceptar encantats i després de descalçar-nos vam pujar les empinades escales de la casa (gairebé totes les casses tenen escales per protegir-se de la neu). En una petita sala ben calenta estaven els seus fills: la Mobina, de 10 anys, i l'Ali i l'Abolfazl, uns bessons de quatre anys. Ens va servir el te ben calent amb uns blocs de sucre dur que es desfeien de seguida i tot seguit els nens van començar a treure d'una bossa unes peces de fusta de colors per jugar. Durant tota l'estona que vam estar allà van jugar plegats els nens. Vam adonar-nos compte de la facilitat d'enteniment que tenen els nens en pocs minuts de conèixer-se, tot i que no parlin ni s'expressin igual. El llenguatge del joc és universal.

Vam passar l'estona petant la xerrada amb la Zhore, gràcies a la traducció a l'anglès que ens feia la Feresthe, i vam prendre dos o tres tes. Ens va explicar que dedicava a tenir cura dels fills, recollia te i plantes medicinals de la zona (hi ha moltes a la zona) i les venia. Vam emportar-nos dues bosses de te collit per ella. Arribat el moment ens delia haver de dir adéu a aquesta família per tornar a Mashhad, la Ivet estava tant a gust jugant amb els nens que no volia marxar. I nosaltres tampoc.

Tenim un bon record del poble, un indret que sembla d'una altra època i on la gent duu un ritme de vida relaxat i que gira al voltant de la família i el camp. Esperem tornar més endavant i tornar a veure la Zhore i els seus fills.

Informació pràctica pel viatger

Com arribar: des de Mashhad (48 Km) el més fàcil (i creiem que la única opció possible) és anar en cotxe (1h). Aconsellem consultar el la climatologia abans d'anar, sobretot si viatges en època hivernal com nosaltres, ja que pots trobar neu a la carretera.

Altres posts sobre Iran:

• Teheran, revolució i història recent d'Iran
• El desert de Lut, una meravella natural a l'Iran
• Bam i Rayen, un viatge a l'antiga Ruta de la Seda 
• Yazd, la ciutat de les torres de vent
• "I així parlà Zaratustra..." a l'Iran
• Meymand, el poble troglodita de l'Iran
• Shiraz, la ciutat del vi i de les dones a l'Iran
• Isfahan, la meitat del món
• Persèpolis, un imperi sota la neu
• Naqsh-e Rostam, la mini Petra d'Iran
• Nòmades! De sorpresa en sorpresa a l'Iran
• Guia pràctica d'Iran: ruta, preus, allotjament i transport
• Viatjar a Iran amb un bebè: guia de consells pràctics
• Varzaneh, el poble de les dones de blanc a l'Iran

T'ha agradat? Comparteix aquesta entrada!

Continua llegint »

Publicat a: Gent del mon , Informació pràctica , Iran

El hanbok, el vestit tradicional coreà

Versión en español

El hanbok coreà és un dels vestits tradicionals més elegants que hem conegut durant els nostres viatges. El que més ens ha atret però és veure'l al carrer i comprovar el seu ús va més enllà d'esdeveniments folklòrics. No és que la gent el vesteixi habitualment, l'ús del hanbok s'acostuma a reservar per les celebracions. Però tampoc és estrany veure a noies (sobretot) i parelles amb el vestit tradicional en els palaus reials de Seül, i no són pas figurants: són coreans que hi van de visita, però a qui els encanta sentir-se prínceps i princeses per un dia.

Curiosament la traducció literal de “hanbok” seria “roba coreana” i, tot i que en la seva forma més primitiva es pot trobar en pintures murals del segle III a.C., el que ha arribat als nostres dies és el que es vestia durant els segles XVIII i XIX de la dinastia Joseon. En l'antiguitat els colors del hanbok tenien un gran significat social, ja que s'usaven per a distingir al poble de la reialesa; a les dones casades de les solteres i, fins i tot encara en l'actualitat, a la mare de la núvia i la del nuvi en els casaments.

En el cas de les dones, el hanbok es compon d'una brusa o jaqueta entallada amb mànigues amples – anomenada jeogori– i d'una faldilla llarga –anomenada chima– que es lliga mitjançant una cinta just sota del pit, accentuant la forma del bust. Dels homes en destaca el jokki –una jaqueta fina– o el magoja –equivalent a una armilla–, en ambdós casos amb obertures laterals i llargs fins als genolls. Els complements també són importants i especialment vistosos, com els barrets masculins.

I tu què en penses? T'agrada el hanbok coreà?

T'ha agradat? Comparteix aquesta entrada!

Continua llegint »

Publicat a: Asia , Corea del Sud , Curiositats , Gent del mon

Varzaneh, el poble de les dones de blanc a l'Iran

Versión en español

Entre la ciutat de Kashan i Isfahan, trobem Varzaneh, un poble d’uns 11000 habitants que, aparentment, i segons la nostra guia de viatge no hauria de ser gaire important, si no fos per la peculiaritat de que les dones que hi viuen, que en comptes de vestir el típic “xador” de color negre el duen d'un blanc immaculat. Una imatge que trenca amb l'estereotip que teníem.

Vam arribar fins aquest poble gràcies a la recomanació d'un amic fotògraf, Rodolfo Contreras, i creiem que vam encertar de ple. Vam passar tres dies allotjats a la casa d’una família molt acollidora que vam contactar a través de couchsurfing, una manera de conèixer gent local que va resultar una molt grata experiència, tant per nosaltres com per la nostre petita Ivet. El fet és que aquesta família va resultar tan hospitalària que ens van fer sentir com a casa nostra. Tot i no parlar massa l'anglès, el marit ens va fer de guia pel poble i les rodalies i ens va dur als llocs més emblemàtics; va ser llavors quan vam descobrir que aquest poble posseeix un patrimoni ben interessant que encara estava per explotar (turísticament parlant).

Tot seguit hem fet un llistat dels indrets interessants per visitar a Varzaneh i les seves rodalies:

El pont Vell

Es tracta de l'últim pont vell que existeix sobre el riu Zayanderud i la seva missió actualment és connectar el districte vell de la ciutat amb el nou. Passejar per la seva riba quan cau el sol t'assegura una de les millors postals del poble, ja que els seus 10 arcs apuntats es reflecteixen al riu, amb la millor llum fotogràfica que pots trobar.

Torre dels ocells

Als voltants de Varzaneh existeixen més de 100 torres d'ocells, disseminades pel territori. Al contrari del que crèiem en un primer moment, no s'utilitzaven per enviar coloms missatgers a altres llocs (podia ser creïble, però no), sinó per utilitzar els fems que feien els coloms com a fertilitzant per les terres de cultiu de la zona. El fertilitzant sempre ha estat un bé molt preuat degut a que el terreny és desèrtic, per això l'enginy dels perses va fer que creessin aquesta fàbrica de fems ben a prop d'on vivien. Es tracta d'una torre plena de milers de petits forats per on poden entrar els ocells i establir el seu niu i així deixar les seves caques allà. Un invent molt intel·ligent!

Desert de Varzaneh

A només 15 km de Varzaneh trobem un dels deserts amb les dunes més altes d'Iran (fins a 62m d'alçada). Aquest desert d'uns 50 km de diàmetre, és un dels indrets on a la gent local li agrada anar i gaudir d'un pícnic tot veient un paisatge espectacular; fins i tot fer una foguera i cantar amb els amics, o bé practicar el sandboarding o fer alguna petita carrera de cotxes per les dunes. Aquest indret desèrtic és d'accés molt fàcil des de la ciutat de Varzaneh, ja que es pot arribar per carretera fins a les mateixes dunes. Una vegada deixat el cotxe, el millor és descalçar-se per pujar a peu a ritme lent la pendent d'una de les dunes més altes, d'es d'on es podrà veure unes vistes immillorables de tot el desert. Val la pena l'esforç, inclús portejant una bebè!

Les dunes de sorra normalment no es mouen molt amb el vent, així que (segons ens han dit) hi ha gent que acampa diverses nits allà. De totes maneres, s'ha de considerar que excepte estiu i a finals de la primavera, la temperatura sovint baixa per sota 10° (sobretot durant els mesos de gener i febrer), a causa de la manca d'humitat. Per una altra banda, a l'estiu és preferible evitar anar-hi a les hores centrals del dia, ja que les temperatures poden passar dels 40ºC.

Llac de sal 

A 30 kilòmetres de Varzaneh trobem un dels deserts de sal més impressionants del país, que en realitat és un llac que gairebé en la seva totalitat s'ha assecat. Es tracta d’una extensió de 15 Km i per sota del nivell del mar, que ha fet que el paisatge desèrtic de la zona es converteixi de color blanc. Una imatge més semblant a un paisatge de neu que pròpiament de sal.

Molí dels camells:

Un vell sistema per moldre blat ha estat reviscut per utilitzar els camells de la zona. Avui dia ja fa un segle de l'última vegada que un iranià va utilitzar aquest sistema. Mohammadi és el propietari i fundador del molí dels camells, que actualment s'utilitza més amb propòsits turístics, tot i que mol blat ocasionalment per familiars i parents. Mentre canta una cançó folklòrica iraniana ben curiosa, estira la corda del camell, i aquest dóna voltes a una pedra que mol el blat. L'edifici on es troba la pedra és completament tradicional, la típica casa de tova que té un pati amb un espai on fer te. El molí de camells es troba per la carretera del cementiri de la ciutat. Es cobra una entrada de 50.000 rials.

Complex del bou

Haj-Ibrahim és el local que va fer reviure el sistema de fa 50 anys, utilitzant una cursa específica de bous que s'anomenava entre ells locals “la cursa Zaboli” (Zabol és una ciutat interior del sud-est d'Iran). En el cas del bou de Haj-Ibrahim, va passar més de 6 mesos per ensenyar un bou salvatge. El més increïble és que el bou només treballa quan el seu propietari li canta la seva cançó particular. El sistema és principalment un bou, una corda, una roda i una galleda. Utilitzant-lo, se subministra aigua als camps i es calcula que en les 6 hores que pot treballar un bou un dia es pot regar fins a 1500 metres quadrats de camp de blat, així que no és gens menyspreable. Aquest sistema s'utilitzava fa 600 anys fins fa només uns 10 anys, quan gradualment els pagesos van començar a regar amb aigua utilitzant altres màquines. L'entrada per veure el bou val 50,000 rials.

La ciutadella abandonada de Ghoortan

L'antiga ciutadella de Ghoortan és troba a només 12 km a l'oest de Varzaneh, a la riba del riu Zayanderud. Aquesta ciutadella feta de tova i actualment abandonada des de fa uns 30 anys ha sobreviscut a desastres naturals i moltes guerres des de fa més de 1000 anys. Amb una muralla de parets molt gruixudes fetes de fang, va ser en el seu dia un complex protegit per les persones que vivien en la regió. Actualment es pot entrar per la gran porta principal, sota una de les torres que queden dempeus, ara restaurada. Caminar pels seus carrers és endinsar-se en un lloc màgic, i un bon exercici d'imaginació per saber com devia ser allò abans que les parets de tova de moltes cases pel vent i el pas del temps caiguessin per no aixecar-se més, com si es tractés d'un poble fantasma. Avui dia, només quatre famílies hi viuen a l'interior de la ciutadella. Es pot esbrinar fàcilment on viuen veient on arriben els cables de l'electricitat.

Actualment, dins la ciutadella hi han quatre mesquites (una de ben nova), una casa de coloms, un molí i moltes cases mig derruïdes Està protegida per catorze torres de ronda, moltes mig caigudes, i hi ha dues portes d'entrada. El gruix de les parets varia de 3 a 4 m i tenen aproximadament 9m d'alçada. La ciutadella té una àrea de 40.000 metres quadrats, així que podeu imaginar que no es tracta d'una petita ciutadella, en el seu moment va ser un lloc ben important.

La peculiaritat de Varzaneh

Tot i que els deserts se sorra i de sal, les ciutats de tova i les torres i els sistemes antics de treball al camp ens van fascinar, el que més ens va sorprendre de Varzaneh va ser veure les dones que vesteixen amb xador blanc, un fet atípic en la resta del país.

Alguns creuen que el fet que les dones de Varzaneh vesteixin xador de color blanc prové del Zoroastrianisme, una de les religions més antigues del món, degut a que el blanc era un color sagrat. I que aquesta tradició està instaurada des de fa milers d'anys en la regió. De fet, no és gens estrany trobar objectes zoroastres en les cases de Varzaneh, i també escoltar parlar un dialecte ben diferent al parsi que diuen que prové del zoroastrisme. D'altres creuen que el fet de vestir de color blanc (en comptes de negre) és a causa de l'abundància de cotó en aquesta regió, ja que durant centenars d'anys s'ha conreat cotó en aquestes terres. Mentre que algunes persones senzillament pensen que el blanc és un color còmode que no dóna calor durant els calorosos estius que hi ha a la zona. De fet, el més curiós de passejar per Varzaneh, es veure barrejades dones que vesteixen de negre amb d'altres de blanc, com si de peces d'escacs es tractés.

Informació pràctica pel viatger

Com arribar: des de Kashan (300 Km) el més fàcil és anar amb un bus local (4h/100.000 rials pp). Hi han busos aproximadament cada 2 h de freqüència. Aconsellem preguntar horaris a l'estació de bus de Kashan o bé a l'hotel on ens allotgem.

Altres posts sobre Iran:

• Teheran, revolució i història recent d'Iran
• El desert de Lut, una meravella natural a l'Iran
• Bam i Rayen, un viatge a l'antiga Ruta de la Seda 
• Yazd, la ciutat de les torres de vent
• "I així parlà Zaratustra..." a l'Iran
• Meymand, el poble troglodita de l'Iran
• Shiraz, la ciutat del vi i de les dones a l'Iran
• Isfahan, la meitat del món
• Persèpolis, un imperi sota la neu
• Naqsh-e Rostam, la mini Petra d'Iran
• Nòmades! De sorpresa en sorpresa a l'Iran
• Guia pràctica d'Iran: ruta, preus, allotjament i transport
• Viatjar a Iran amb un bebè: guia de consells pràctics

T'ha agradat? Comparteix aquesta entrada!

Continua llegint »

Publicat a: Asia , Gent del mon , Iran

Santiagueros: vides anònimes de Santiago de Cuba

Versión en español

Viatjar per Cuba és visitar els seus monuments i gaudir de les seves platges, però també conèixer la seva gent. Val la pena seure i conversar, a través de les reflexions i històries de les persones és com un obté una millor aproximació a com és la vida al país. Aquestes són les històries d'algunes de les persones que vam conèixer a Santiago.

Enrique Berdión

L'Enrique és enginyer en telecomunicacions i va treballar per la companyia estatal fins l'any 2000, quan es va jubilar amb 60 anys. Ara en té 76 i viu amb un dels seus fills a Santiago.

El pare del Enrique era originari de Cibanal de Argusino, un poblet de Lleó, a Espanya. Al 1925, amb només 19 anys va emigrar a Cuba per lliurar-se del servei militar. A l'Havana va casar-se amb una cubana i van tenir vuit fills: set varons i una única fèmina, la més petita de tots.

L'any 2004 va fer realitat un dels seus somnis i és que va aconseguir viatjar a Espanya per conèixer la seva família espanyola. Al poble del seu pare hi va conèixer a la tia Maria, germana del seu pare, i alguns dels seus cosins -la Maria avui té més de 100 anys-. En aquell viatge va viatjar també a Barcelona, d'on recorda que tot just es posava en funcionament el tramvia. Allà hi viu una altra de les seves cosines, la Purificación. I allà també hi anat a viure un dels seus fills, que és metge i està convalidant els seus estudis per poder exercir i aspirar a tenir una millor vida de la que ara mateix li pot oferir Cuba.

Manuel Montoya

En Manuel té 67 anys i l'hem conegut al carrer, venent les seves titelles artesanals. Té tres fills, de 38, 33 i 20 anys i si té una passió aquests són els nens.

Era encara petit quan la Revolució, però recorda l'entrada dels combatents a Santiago. Ens explica que a diferència d'uns anys abans, al gener del 1959 no es va produir cap tret al Cuartel Moncada. L'exèrcit de Batista a Santiago es va rendir sense oferir resistència i des del balcó de l'ajuntament de la ciutat va ser des d'on Fidel va proclamar el triomf de la Revolució. El Manuel i companys seus de generació van estrenar a l'any següent els edificis de l'antic Cuartel pel seu nou ús d'escola.

Al Manuel se li donava bé dibuixar i de jove va treballar de pintor rotulista d'avions. Això va ser abans de traslladar-se a l'Havana per treballar durant 23 anys de dibuixant de dibuixos animats per la televisió pública. També hi va fer d'atrecista. Un cop jubilat va tornar a la seva Santiago natal i va començar a modelar titelles, és una forma de continuar amb els dibuixos i estar a prop dels nens. Tota la família intervé en el procés: un fa els motllos, un altre els vestits i finalment ell els dibuixa i pinta. El que més il·lusió li fa és veure la cara de felicitat dels nens als qui els acaben de regalar una de les seves creacions.

Celina Fernández

La Celina és la nostra "àvia de Cuba", hospitalitat és poc per definir el que hem tingut els dies que hem estat a casa seva. Ens ha cuidat, ens ha mimat i ens ha fet sentir com uns més de la seva família. El seu color preferit és el vermell.

Les faccions de la cara de la Celina, denoten cert exotisme, i no és per menys: per les seves venes corre una barreja de sang cubana, espanyola i siriana. El seu pare era de les Canàries i la seva mare va ser una de les poques emigrants sirianes que van arribar a Holguín durant la primera meitat del segle XX. La mare va morir quan ella era petita i el seu pare es va casar en segones núpcies. En total són quatre germans.

La Celina és una dona emprenedora i de caràcter. Respon al perfil de matriarca cubana que ja hem vist en diverses ocasions durant el nostre viatge, la família gira entorn a ella. Ella organitza, ella dirigeix, ella es preocupa per tots i cadascun dels seus. També és pionera: fa 17 anys que allotja viatgers a casa seva -quan va començar només hi havien cinc cases que ho fessin a Santiago- i també va obrir el primer Coppelia de la ciutat l'any 80, on hi va treballar fins fa tres anys, quan es va jubilar.

Rodolfo Lucas Gorguet

El Rodolfo té 17 anys i és net de la Celina. Des de fa temps que té clar que vol ser actor i dedicar-s'hi professionalment. És la seva passió i hi dedica tots els seus esforços.

Pertany a la companyia "Caminos" amb la que ha actuat ja a tots els teatres de Santiago. També ha actuat per la resta del país on la seva companyia ha guanyat diferents premis. Des de fa un any que representa el musical "El Rey León" on dóna vida al personatge de "Pumba". L'estiu del 2015, enlloc de gaudir de les vacances com la resta de xavals de la seva edat, el va dedicar a assajar i preparar l'obra.

Els seus esforços estan començant a donar fruits. Aquest any entrarà a estudiar Arts escèniques a Santiago: dels 200 aspirants que es van presentar per obtenir una de les 10 places assignades a la ciutat, ell va obtenir la tercera millor nota de les proves d'accés. Si tot va bé, després de quatre anys aquí, passarà a estudiar al Instituto superior de Arte de la Havana.

Continua llegint »

Publicat a: Carib , Cuba , Gent del mon

Històries d'Armènia, el país a través de la seva gent

Versión en español

Armènia és un país conegut sobretot pels seus monestirs i esglésies, la majoria d'ells situats en paratges de gran bellesa. Però també és en la seva gent on amaga un dels seus grans tresors, molts cops desapercebut pel viatger. A l'igual que les pedres dels seus temples, el poble armeni ha sabut sobreviure al pas del temps tot i les penalitats a les que els ha sotmès la història. Ho ha fet amb valentia, forjant-se un caràcter orgullós dels seus orígens però a la vegada hospitalari amb l'estranger.

Hi ha experiències que converteixen un dia de viatge qualsevol en un dia per a recordar. Dies en els que, quan repasses mentalment el que has fet, te n'adones que no has vist res de tot allò que la guia et diu que has de veure. Dies en els que, per atzar, acabes per creuar-te amb persones que t'obren les portes de casa seva i de la seva vida, que t'acaben de conèixer però que comparteixen amb tu el que tenen i la seva història vital. Un d'aquests dies el vam viure durant la nostra ruta pels pobles de les muntanyes, al nord de Yerevan. Aquestes són les històries de la gent que hi vam conèixer.

Manooshak, la nena que ens va robar el cor

Fem parada a Semenovka, un poble que no té res i per on la gent passa habitualment de llarg. Una dona gran ens surt al pas per preguntar-nos qui som. Intercanviem unes paraules i ens convida a casa seva. Allà trobem la seva néta, Manooshak, una noieta ben alegre que no tindrà més de vuit o nou anys. Viuen juntes pràcticament des de que va néixer: la seva mare no la pot cuidar perquè ha de treballar a la ciutat i només es veuen els pocs dies que té de vacances, del seu pare no se'n sap res. Viuen amb allò bàsic i sense cap ajut del govern, tot i que diverses vegades l'han demanada. A Emma, l'àvia de la nena, se li entelen els ulls a l'explicar la història de la petita. Ens vol convidar a cafè, però decidim marxar. El dia tot just acaba de començar.

L'Oliver, història d'un supervivent

El seu pare li va posar "Oliver" en honor al protagonista d'una novel·la de Jack London. Viu a Semenovka, el mateix poble de l'Emma i la Manooshak, però és originari de Spitak. Allà va patir el capítol més traumàtic de la seva vida. A les 11:41 del 7 de desembre de 1988 el terra va començar a moure's violentament sota els seus peus. Va viure en primera persona un terratrèmol de magnitud 7,2 sobre l'escala Richter, recordad com un dels més tràgics del segle XX. Hi van morir 25.000 persones i la ciutat va quedar en runes. L'Oliver va tenir la sort de salvar la pell -no la van tenir alguns familiars i molts dels seus amics-. Sense casa ni res que el lligués a quedar-se, va decidir fugir del seu passat i iniciar una nova vida a Semenovka.

El Sergey, un dels darrers molokans

El Sergey viu a Lermontovo i és un dels pocs molokans que queden a Armènia. Aquests són cristians d'origen rus i van arribar al país fa més de 200 anys fugint de la persecusió a la que van ser sotmesos durant el regnat de Catalina II per negar-se a acceptar la veneració d'icones de l'església ortodoxa. Dels 18 pobles molokans que van fundar, ja només en queden dos: Lermontovo y Fioletovo.

Al Sergey el coneixem davant de casa seva, just acaba d'arribar-hi amb el tractor i una carreta plena de llenya, li en farà falta molta per passar el fred hivern. Tot i no ser gaire gran llueix una llarga barba blanca, un dels elements identificatius de la minoria a la que pertany: la seva particular lectura del cristianisme, recomana deixar-la créixer a tots els homes casats a partir dels 40 anys -resulta ser que els hipsters no són tan moderns com es pensaven-. Les dones en canvi, porten mocador al cap a partir dels 5 anys.

El Sergey parla rus però també parla perfectament l'armeni, té telèfon mòbil i de televisor no en té perquè no vol. Ens ho remarca perquè està cansat de llegir difamacions sobre la seva religió, escrites per alguns periodistes que van passar abans per allà i que exageraven les seves cròniques. Certament, si nosaltres ens havíem arribat fins a Lermontovo era principalment perquè havíem llegit que els molokans vivien com fa dècades i que s'oposaven a la incorporació de la tecnologia a les seves vides. Res més lluny de la realitat: aquí hi ha cotxes, ordinadors, telèfons mòbils i fins i tot wifi al centre comunal. Tampoc és veritat que els visitants no siguin benvinguts: com a tot arreu hi ha gent més oberta i d'altra que no tant.

En canvi sí que és cert que en aquests pobles mantenen ben vius els seus orígens. Observem com tots els cartells del poble són en rus i el Sergey ens confirma que a l'escola les classes són en rus. També ens explica que, tot i que el comunisme fa anys que es va acabar, el govern rus no els ha deixat pas de banda: subvenciona alguns dels serveis bàsics del poble i ofereix ajuts a tot aquell que vulgui tornar a la mare pàtria.

Per cert, "molokan" vol dir "bevedor de llet" i és que, de forma ritual, antigament bevien llet els dimecres i els divendres. El Sergey riu quan li preguntem si encara ho continuen fent.

El Navet i la Larisa, hospitalitat yazidi en estat pur

Els yazidis són una minoria d'origen kurd -a Armènia en viuen uns 40.000-, són seminòmades, creuen en la reencarnació i la seva religió té per déus al sol i al paó reial. Era de nit quan vam arribar a Rya Taza, un poble d'aquesta minoria. No teníem gens clar que trobéssim a algú que a aquelles hores tingués ganes de conversar sobre el seu tipus de vida i religió amb uns desconeguts com nosaltres.

Una casa amb la llum encesa i un senyor que en surt, la nostra intèrpret corre cap allà i li explica qui som i què hi hem vingut a fer. Content perquè ens interessem per la seva cultura ens convida a entrar a casa seva, són pocs els estrangers que paren allà. El Navet ens presenta a la seva dona Larisa i a la resta de la seva família. No tarda a aparèixer el té i un bon plat de formatge casolà a taula. Conversem, riem, mengem... Ens convida a quedar-nos a dormir, si ens hi quedem a l'endemà matarà una cabra en honor nostre. Ens convida també a la boda de la seva filla que justament es casa a l'endemà al vespre, però per aleshores ja no serem a Armènia.

Per moments com aquests és pels que realment val la pena viatjar!

Foto de Rodolfo Contreras

T'ha agradat? Comparteix aquesta entrada!

Continua llegint »

Publicat a: Armenia , Asia , Fotografia , Gent del mon

Vivint el Veterans Day a Nova York

Versión en español

Cada 11 de novembre se celebra a Nova York el "Veterans Day" ("Dia dels Veterans"), una festa oficial i pública dels Estats Units que honora a veterans militars, és a dir, persones que van servir en les Forces Armades dels Estats Units. Coincideix amb altres dies de festa, entre ells el "Dia de l'Armistici" i el "Dia de la Memòria", que se celebra a altres països que marquen l'aniversari de la fi de la Primera Guerra Mundial.

Per què el "Veterans Day" se celebra l'11 de novembre?

Se celebra l'11 de novembre per recordar la fi oficial de la Primera Guerra Mundial aquest mateix dia al 1918, ja que les hostilitats principals de la Primera Guerra Mundial es van acabar formalment "a les 11 hores del dia 11 del mes 11" de 1918, quan l'armistici amb Alemanya va entrar en vigor. Els Estats Units van nomenar aquest dia el "Dia de l'Armistici", tot i que al 1954, la mateixa festivitat es va passar a dir "Dia dels Veterans", ja que es tracta en gran mesura d'una desfilada de soldats veterans de totes les guerres en les que ha participat EEUU. El Regne Unit, França, Austràlia i el Canadà també commemoren als veterans de la primera i segona Guerra Mundial en aquesta data.

El Veterans Day només se celebra a Nova York?

No, als Estats Units se celebra cada any al "Veterans Day" una cerimònia oficial d'ofrena floral a la Tomba del Soldat Desconegut al Cementiri Nacional d'Arlington, a l'estat de Virgínia, i també  desfilades i altres commemoracions es duen a terme en els estats de tot el país. Tot i que la desfilada de Nova York és la més multitudinària i famosa.

A banda del "Veterans Day" existeix també el "Memorial Day", tot i que no s'ha de confondre un amb l'altre: el "Dia dels Veterans" és una celebració per honorar els veterans dels Estats Units pel seu patriotisme, amor a la pàtria, i la voluntat de servir i sacrificar-se pel bé comú, mentre que el "Memorial Day" honora aquells que van morir mentre feien el servei militar.

Aquest 11 de novembre, coincidint amb la nostra estada a Nova York, vam tenir l'oportunitat de veure en viu i en directe durant més de quatre hores la desfilada del Veterans Day, una de les desfilades militars més famoses del món. Aquest dia desfilen més de 20.000 persones per la 1.3 milla de la Fifth Avenue de Nova York, des de la 26th Street a l'52nd Street. Aquest dia es poden veure veterans de guerra de totes les èpoques (incloent alguns veterans de la Segona Guerra Mundial, guerra del Vietnam, Corea...), militars en servei actiu (guerra d'Afganistan...), grups de policies, alguns conduint la seva Harley Davidson (amb les seves ulleres de sol i jaqueta de pell típica de motoristes). I tot amenitzat amb el ritme de les bandes de música universitàries, on sonaven trompetes, trombons, platerets i inclús alguna gaita! D'altres anaven acompanyades de nombroses majorettes sincronitzades al ritme de la música i passant fred amb els seus mallots, tenint en compte que la temperatura aquest 11 de novembre no pujava dels 6 Cº...

Dins de la desfilada hi havien personatges il·lustres de la ciutat, com l'actual alcalde de la ciutat, Bill de Blasio, acompanyat de diversos polítics, i fins i tot miss USA 2015, l'Olivia Jordan! (aquí podeu veure que és ben cert!).

Policies i persones voluntàries pertanyents a organitzacions del Veterans repartien al públic banderetes americanes, polseres, caramels, pilotes petites i adhesius amb imatges commemoratives per recordar aquell dia. De tant en tant algun policia espontani s'acostava al públic per animar l'ambient i a la gent a onejar la bandera americana. Algun marine que altre, ple de l'emoció del moment ens va xocar la mà!

Vam quedar bocabadats de l'enorme sentiment patriòtic del americans (sabíem que en tenien, però no fins a aquest grau). Molta gent rere les tanques del carrer per on passava la desfilada, s'exaltava i aplaudia cada vegada que veien un nou grup de veterans o bé militars en exercici actual i els hi agraïen públicament el servei prestat a la nació. Tot i que no hi estem acostumats a aquestes desfilades militars tan patriòtiques, hem de dir que ens va semblar tot un espectacle del qual no ens podíem perdre cap detall!

T'ha agradat? Comparteix aquesta entrada!

Continua llegint »

Publicat a: America del nord , Ciutats , Estats Units , Festes , Gent del mon , Guerra , Nova York

Aquest 2015 l'exposició "Retorn als orígens" es mou!

Versión en español

Si no vas poder veure l'exposició a Santa Coloma, estàs de sort: "Retorn als orígens, viatge a la vall de l'Omo" s'exposarà en diferents municipis durant aquest 2015. La nostra primera exposició de fotografia està de gira!

Començarem per Barcelona ciutat. Des del 15 de gener i fins al 7 de febrer la podràs a l'Espai Fotogràfic Can Basté (Pg. Fabra i Puig, 274 - M Virrei Amat). La inauguració serà el dijous 15 de Gener a les 19 h. Allà estarem per explicar l'exposició i el nostre viatge pel sud d'Etiòpia a tothom que vingui. T'hi esperem!

Però això no és tot, com t'hem dit, l'exposició ha pres embranzida i al llarg de 2015 estarà exposada a diferents espais de la província de Barcelona. Aquí et deixem els llocs i les dates on la podràs trobar. Aprofita si hi ha algun lloc que t'agafa més a prop de casa! :)

Llocs i dates on estarà l'exposició al 2015:

• Barcelona: del 15 de gener al 7 de febrer a Can Basté. (*Inauguració el 15 de gener a les 19h.). Horari: Matins de dimarts a divendres de 9,30h a 13,30h i dissabtes de 10,30 a 13,30h. - Tardes de dilluns a divendres de 16h a 22h i dissabtes de 16,30h a 20,30h.

• Taradell: del 25 de febrer al 22 de març a la Biblioteca Antoni Pladevall.

• Vilassar de Dalt: del 31 de març al 21 d’abril a la Biblioteca Can Manyer.

• Tordera: del 30 d’abril al 24 de maig a la Biblioteca.

• Caldes de Montbui: del 2 al 28 de juny a la Biblioteca.

• Sant Adrià de Besòs: del 7 de juliol al 3 d’agost a la Biblioteca.

• Piera: del 12 d'agost al 9 de setembre a la Biblioteca.

• Esparreguera: del 21 de setembre al 12 d’octubre a la Biblioteca l’Ateneu.

• Olesa de Montserrat: del 21 d’octubre a l’11 de novembre a la Biblioteca Santa Oliva.

• Sant Vicenç Castellet: del 20 de novembre a l’11 de desembre a la Biblioteca Salvador Vives Casajuana.

De què tracta l'exposició?

L'exposició “Retorn als orígens: viatge a la vall de l’Omo” és el testimoni d’un fragment d’Àfrica que encara existeix però que està desapareixent molt ràpidament. Al sud d'Etiòpia, a tocar amb les fronteres de Kenya i de Sudan del Sud, a la Vall de l'Omo, trobem ètnies molt diferent entre elles, tot i que geogràficament molt pròximes entre si. L'exposició és un reportatge fotogràfic del nostre viatge a la zona que mostra el dia a dia i els rituals ancestrals de quatre ètnies: els suri, els hamer, els arbore i els dassanech.

Aquesta exposició pretén donar testimoni d’una forma de vida que, a tan sols unes hores de vol de casa, dista molt de l’occidental. Un al.legat a la diversitat humana que parteix, justament, d’una de les zones on es concentren alguns dels jaciments paleontològics més importants del món i que permetran al visitant de l’exposició fer un viatge de retorn als orígens.

Aquesta és una exposició produïda per l'Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet i la Xarxa de centres cívics i casals de la ciutat. Hem comptat també amb la col·laboració tècnica de Can Basté. Volem donar les gràcies també a la Diputació de Barcelona i la Xarxa de Biblioteques Municipals de donar-nos l'oportunitat d'exposar en diversos dels seus equipaments.

Més informació:

Exposició de fotografia: "Retorn als orígens: viatge a la vall de l'Omo"

"Retorn al orígens: viatge a la vall de l'Omo" ja és una realitat

Com muntar una exposició fotogràfica en 10 passos. "Retorn als orígens", the making-of

Continua llegint »

Publicat a: Africa , Etiopia , Exposicions , Fotografia , Gent del mon , Retorn als origens

Rostres de l'Índia

Versión en español

Una mirada, un rostre, una expressió… Molts cops aquests diuen molt més que no pas un paisatge o un monument espectacular. Reflecteixen una història, un moment, una vida, una realitat... No són poques les vegades que anem a visitar un lloc i el que ens acaba captant l’atenció són les persones que, com nosaltres, l’han anat a veure. És a través de les persones de qui més pots aprendre de la cultura, el pensament i la situació d’un país... Observar, conversar, reflexionar, aprendre...

T'ha agradat? Comparteix aquesta entrada!

Continua llegint »

Publicat a: Asia , Fotografia , Gent del mon , India