0:30
Quaderns de bitàcola
Aquesta setmana celebrem l'aniversari del blog i volem fer-ho de forma especial. En aquest article rememorem amb tots vosaltres les experiències que més ens han marcat en aquests darrers cinc anys de viatges. Totes elles tenen a d'altres persones com a protagonistes: viatjant hem vist monuments espectaculars, paisatges que et treuen la respiració, però són les persones les que realment et permeten conèixer el lloc. D'aquests moments són dels que guardem millor els records.
Armènia a través de la seva gent
La Manooshak, una nena de no més de vuit o nou anys, viu amb la seva àvia pràcticament des de que va néixer. L'Oliver passa ja dels vuitanta anys, va sobreviure a un dels terratrèmols més tràgics del segle XX. El Sergey és un dels pocs "molokans" que queden a Armènia, cristians d'origen rus que mantenen una forma de vida molt tradicional. El Navet i la Larisa són "yazidis", minoria semi-nòmada kurda que creu en la reencarnació i té per déus al sol i al paó reial. A Armènia vam conèixer els matisos de la seva cultura a través de l'hospitalitat de la seva gent i ho vam fer acompanyats de la nostra petita Ivet, que tot just comptava amb tres mesos de vida quan hi vam anar. (llegir més)
Meymand: intentant arreglar un televisor en una cova de l'Iran
A Meymand l'anomenen el poble "troglodita", pels seus curiosos habitacles que daten de més de 10.000 anys. Són unes coves naturals excavades a la roca pura de la muntanya. La gent viu de manera relaxada enmig de la natura, amb un rierol que els proporciona aigua i amb poques comoditats, tal i com vivien els seus avantpassats des de fa generacions. Sense saber ben bé com, allà vam acabar dins de la cova d'una senyora, intentant arreglar un televisor. Una de les situacions més surrealistes que hem viscut en els nostres viatges. (llegir més)
La Francisca i el Ricardo, convivint amb una família del Titicaca
A l'illa d'Amantaní ens vam allotjar a casa del Ricardo i la Francisca. Ens van tractar com a veritables convidats, integrant-nos en la seva vida diària i donant-nos a conèixer sobre les seves costums i tradicions. La Francisca parla únicament quítxua però no ens vam adonar fins al cap d’unes hores, abans pensàvem que no parlava gens. Tot ho traduïa el Ricardo, un home molt de la seva terra, que ens explicà que en qualsevol viatge cap a fora de l’illa s’ha d’anar molt en compte, ja que hi ha perill a tot arreu. Són bona gent i ens han van oferir dos dies inoblidables. (llegir més)
El dia a dia dels poblets del llac Atitlán
“El llac més meravellós del món”, així va definir el Llac Atitlán l’escriptor Aldous Huxley. Les seves vores l'esquitxen diferents poblets, cadascun amb les seves particularitats. Durant els dies que hi vam estar vam conèixer al Pedro, el gelater ambulant de San Juan, un senyor elegant com pocs. La Micaela, que asseguda al portal de casa seva ensenyava a la seva filla Dolores el calendari maia i que, molt amablement, ens va afegir a la classe. El Francisco, que va emigrar a Estats Units buscant una millor vida i que va acabar d’il·legal i empresonat per uns mesos, abans de poder tornar al seu país. O l’Ana, una teixidora que ens va explicar el poc que li paguen pels seus brodats i que després els botiguers venen a preus abusius pels turistes. Històries humanes que ens van captivar i ens van ajudar a conèixer una mica més la vida al llac, més enllà dels fantàstics paisatges. (llegir més)
Oventic: Trobada amb els zapatistes de l'EZLN
Fa temps que els mitjans de comunicació se'n van oblidar, però el moviment zapatista encara resisteix a Chiapas. En el nostre viatge per terres mexicanes, una de les nostres inquietuds va ser conèixer de primera mà la situació actual d'aquest moviment revolucionari i així va ser com vam arribar a Oventic, una de les seves comunitats. Allà ens va rebre la Junta del Buen Gobierno, amb la que vam tenir l'oportunitat de conversar i saber sobre el seu sistema de govern i serveis públics, completament al marge de l'estat oficial. (llegir més)
Bou Meng, un dels únics 7 supervivents de la presó S-21
Cambotja va viure el seu infern durant 3 anys, 8 mesos i 20 dies: exactament aquest temps és el que va durar el règim dels khmers rojos, entre 1975 i 1979. Durant el nostre pas per Phnom Penh vam visitar l'antiga presó de seguretat S-21. Allà vam tenir l'oportunitat de conèixer a Bou Meng, un dels seus únics set supervivents. El senyor Meng, que va sobreviure gràcies a les seves dots d'artista pintant retrats dels oficials de la presó i dels líders khmers, va patir tortures diverses i va perdre la seva dona però avui mira cap al futur amb entusiasme. (llegir més)
Ochmaa, la nostra àngel de la guarda
Viatjar no sempre es un camí de roses, hi ha situacions crítiques en les que sembla que els elements es conjurin per complicar-ho tot. És aleshores quan et preguntes: "Què nassos faig jo aquí amb lo bé que s'està casa...". Per sort, te n'acabes sortint, sobretot si se t'apareix un àngel de la guarda com l'Ochmaa. Aquesta va ser la nostra particular odissea per arribar a Mongòlia des de la Xina. (llegir més)
El donga és una trobada entre els poblats de la zona, on els adolescents d'una i altra tribu han de demostrar la seva valentia lluitant per parelles amb bastons ben llargs. El vencedor obté l'estima del poblat al que representa, prestigi social i l'estima de les noies joves que ben atentes segueixen l'esdeveniment. Els participants, que poden arribar a ser més d'un centenar, lluiten per parelles i van quedant eliminats fins que queden només dos lluitadors, dels quals sortirà el vencedor del torneig. Vam ser molt afortunats de poder assistir en l'esdeveniment: no té una data fixa i fins que no vam arribar a territori surma no vam saber que justament coincidia amb els dies de la nostra estada. (llegir més)
Per uns moments vam arribar a pensar que seríem menjats! Això és el que ens va passar el cap quan vam visitar l'illa de Malekula a Vanuatu. Allà el canibalisme va existir fins fa només trenta anys: és xocant parlar amb la gent que viu al territori on han succeït aquests fets i que t’expliquen els procediments per sacrificar a una persona. Molt possiblement alguna de la gent gran amb la que vam conversar havia tastat en el seu moment carn humana... (llegir més)
Quatre dies de navegació per la costa xilena en un vaixell de carga
Onze mil tones de carrega, vint tripulants, trenta-dos passatgers i quinze cavalls vam conviure en un vaixell de 115 m d’eslora durant més de 2.000 km de navegació des de Puerto Natales a Puerto Montt. Quatre dies en un vaixell de càrrega ofereixen molts moments de silenci que conviden al descans i a la reflexió, però a la vegada les estones mortes en un espai tan reduït conviden inevitablement a entaular conversa amb els altres viatgers creant-se un clima de gran camaraderia. L'alemanya Katja, l'italià Massimo i els xilens Paola i Alex van ser els nostres companys d'aventura. Amb l'Alex i el Massimo hem continuat mantenint relació i ens hem tornat a veure en quatre ocasions més. (llegir més).
L'illa de Pasqua de la mà del Paki i la Maria José
Un matí vam decidir llogar unes bicicletes per a recórrer l’illa i per una d’aquestes casualitats de la vida vam anar a petar a casa del Paki i la Maria José. La cara d'ell ens va ser familiar des d’un primer moment però no sabíem pas de què... parlant, parlant, ens va comentar que estava casat amb una noia de Granada... Ah, si! Va ser llavors quan vam lligar caps: eren els del reportatge d’”Españoles en el mundo” sobre l’illa de Pasqua! De seguida ens van obrir les portes de casa. Vam tenir l’oportunitat de poder compartir moments divertits i ens van donar a conèixer una visió de l’illa molt més local. Cinc anys després vam tornar a l'illa i ens vam retrobar. (llegir més)
Publicat a:
