Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Guatemala. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Guatemala. Mostrar tots els missatges

14 d’agost del 2016

La gent: les millors experiències dels nostres viatges



Aquesta setmana celebrem l'aniversari del blog i volem fer-ho de forma especial. En aquest article rememorem amb tots vosaltres les experiències que més ens han marcat en aquests darrers cinc anys de viatges. Totes elles tenen a d'altres persones com a protagonistes: viatjant hem vist monuments espectaculars, paisatges que et treuen la respiració, però són les persones les que realment et permeten conèixer el lloc. D'aquests moments són dels que guardem millor els records.

Armènia a través de la seva gent

La Manooshak, una nena de no més de vuit o nou anys, viu amb la seva àvia pràcticament des de que va néixer. L'Oliver passa ja dels vuitanta anys, va sobreviure a un dels terratrèmols més tràgics del segle XX. El Sergey és un dels pocs "molokans" que queden a Armènia, cristians d'origen rus que mantenen una forma de vida molt tradicional. El Navet i la Larisa són "yazidis", minoria semi-nòmada kurda que creu en la reencarnació i té per déus al sol i al paó reial. A Armènia vam conèixer els matisos de la seva cultura a través de l'hospitalitat de la seva gent i ho vam fer acompanyats de la nostra petita Ivet, que tot just comptava amb tres mesos de vida quan hi vam anar. (llegir més)



Meymand: intentant arreglar un televisor en una cova de l'Iran

A Meymand l'anomenen el poble "troglodita", pels seus curiosos habitacles que daten de més de 10.000 anys. Són unes coves naturals excavades a la roca pura de la muntanya. La gent viu de manera relaxada enmig de la natura, amb un rierol que els proporciona aigua i amb poques comoditats, tal i com vivien els seus avantpassats des de fa generacions. Sense saber ben bé com, allà vam acabar dins de la cova d'una senyora, intentant arreglar un televisor. Una de les situacions més surrealistes que hem viscut en els nostres viatges. (llegir més)



La Francisca i el Ricardo, convivint amb una família del Titicaca

A l'illa d'Amantaní ens vam allotjar a casa del Ricardo i la Francisca. Ens van tractar com a veritables convidats, integrant-nos en la seva vida diària i donant-nos a conèixer sobre les seves costums i tradicions. La Francisca parla únicament quítxua però no ens vam adonar fins al cap d’unes hores, abans pensàvem que no parlava gens. Tot ho traduïa el Ricardo, un home molt de la seva terra, que ens explicà que en qualsevol viatge cap a fora de l’illa s’ha d’anar molt en compte, ja que hi ha perill a tot arreu. Són bona gent i ens han van oferir dos dies inoblidables. (llegir més)



El dia a dia dels poblets del llac Atitlán

“El llac més meravellós del món”, així va definir el Llac Atitlán l’escriptor Aldous Huxley. Les seves vores l'esquitxen diferents poblets, cadascun amb les seves particularitats. Durant els dies que hi vam estar vam conèixer al Pedro, el gelater ambulant de San Juan, un senyor elegant com pocs. La Micaela, que asseguda al portal de casa seva ensenyava a la seva filla Dolores el calendari maia i que, molt amablement, ens va afegir a la classe. El Francisco, que va emigrar a Estats Units buscant una millor vida i que va acabar d’il·legal i empresonat per uns mesos, abans de poder tornar al seu país. O l’Ana, una teixidora que ens va explicar el poc que li paguen pels seus brodats i que després els botiguers venen a preus abusius pels turistes. Històries humanes que ens van captivar i ens van ajudar a conèixer una mica més la vida al llac, més enllà dels fantàstics paisatges. (llegir més)



Oventic: Trobada amb els zapatistes de l'EZLN

Fa temps que els mitjans de comunicació se'n van oblidar, però el moviment zapatista encara resisteix a Chiapas. En el nostre viatge per terres mexicanes, una de les nostres inquietuds va ser conèixer de primera mà la situació actual d'aquest moviment revolucionari i així va ser com vam arribar a Oventic, una de les seves comunitats. Allà ens va rebre la Junta del Buen Gobierno, amb la que vam tenir l'oportunitat de conversar i saber sobre el seu sistema de govern i serveis públics, completament al marge de l'estat oficial. (llegir més)  



Bou Meng, un dels únics 7 supervivents de la presó S-21

Cambotja va viure el seu infern durant 3 anys, 8 mesos i 20 dies: exactament aquest temps és el que va durar el règim dels khmers rojos, entre 1975 i 1979. Durant el nostre pas per Phnom Penh vam visitar l'antiga presó de seguretat S-21. Allà vam tenir l'oportunitat de conèixer a Bou Meng, un dels seus únics set supervivents. El senyor Meng, que va sobreviure gràcies a les seves dots d'artista pintant retrats dels oficials de la presó i dels líders khmers, va patir tortures diverses i va perdre la seva dona però avui mira cap al futur amb entusiasme. (llegir més)




Ochmaa, la nostra àngel de la guarda

Viatjar no sempre es un camí de roses, hi ha situacions crítiques en les que sembla que els elements es conjurin per complicar-ho tot. És aleshores quan et preguntes: "Què nassos faig jo aquí amb lo bé que s'està casa...". Per sort, te n'acabes sortint, sobretot si se t'apareix un àngel de la guarda com l'Ochmaa. Aquesta va ser la nostra particular odissea per arribar a Mongòlia des de la Xina. (llegir més)



El donga és una trobada entre els poblats de la zona, on els adolescents d'una i altra tribu han de demostrar la seva valentia lluitant per parelles amb bastons ben llargs. El vencedor obté l'estima del poblat al que representa, prestigi social i l'estima de les noies joves que ben atentes segueixen l'esdeveniment. Els participants, que poden arribar a ser més d'un centenar, lluiten per parelles i van quedant eliminats fins que queden només dos lluitadors, dels quals sortirà el vencedor del torneig. Vam ser molt afortunats de poder assistir en l'esdeveniment: no té una data fixa i fins que no vam arribar a territori surma no vam saber que justament coincidia amb els dies de la nostra estada. (llegir més)



Per uns moments vam arribar a pensar que seríem menjats! Això és el que ens va passar el cap quan vam visitar l'illa de Malekula a Vanuatu. Allà el canibalisme va existir fins fa només trenta anys: és xocant parlar amb la gent que viu al territori on han succeït aquests fets i que t’expliquen els procediments per sacrificar a una persona. Molt possiblement alguna de la gent gran amb la que vam conversar havia tastat en el seu moment carn humana... (llegir més)



Quatre dies de navegació per la costa xilena en un vaixell de carga

Onze mil tones de carrega, vint tripulants, trenta-dos passatgers i quinze cavalls vam conviure en un vaixell de 115 m d’eslora durant més de 2.000 km de navegació des de Puerto Natales a Puerto Montt. Quatre dies en un vaixell de càrrega ofereixen molts moments de silenci que conviden al descans i a la reflexió, però a la vegada les estones mortes en un espai tan reduït conviden inevitablement a entaular conversa amb els altres viatgers creant-se un clima de gran camaraderia. L'alemanya Katja, l'italià Massimo i els xilens Paola i Alex van ser els nostres companys d'aventura. Amb l'Alex i el Massimo hem continuat mantenint relació i ens hem tornat a veure en quatre ocasions més. (llegir més).



L'illa de Pasqua de la mà del Paki i la Maria José


Un matí vam decidir llogar unes bicicletes per a recórrer l’illa i per una d’aquestes casualitats de la vida vam anar a petar a casa del Paki i la Maria José. La cara d'ell ens va ser familiar des d’un primer moment però no sabíem pas de què... parlant, parlant, ens va comentar que estava casat amb una noia de Granada... Ah, si! Va ser llavors quan vam lligar caps: eren els del reportatge d’”Españoles en el mundo” sobre l’illa de Pasqua! De seguida ens van obrir les portes de casa. Vam tenir l’oportunitat de poder compartir moments divertits i ens van donar a conèixer una visió de l’illa molt més local. Cinc anys després vam tornar a l'illa i ens vam retrobar. (llegir més)



I tu què opines? Hi ha millor experiència que conèixer gent mentre viatges?


T'ha agradat? Comparteix aquesta entrada!

    26 de setembre del 2013

    Tikal, la perla maia de Guatemala


    De la selva de El Petén sorgeixen milers de construccions entre temples, palaus, plataformes cerimonials i jocs de pilota; unes ocultes per les arrels i la floresta, d'altres de desenterrades i restaurades. Diuen que l'antiga Tikal dels maies era comparable al Nova York dels nostres dies per la sorprenent alçada dels seus edificis i per la gran grandària de les restes trobades. El que és segur és que amb els seus 150.000 habitants en la seva època de màxim apogeu, Tikal era una gran metròpoli quan la majoria de les grans ciutats europees de l'actualitat tot just començaven a fer-se un nom.

    Avui visitem Tikal, una de les ciutats llegendàries del món maia i de la història de les civilitzacions.





    Tanca els ulls i imagina per un moment que viatges 1.500 anys enrere. Posa't en la pell d'una persona d'aquella època, en el seu context històric i amb els coneixements del moment...

    Continua imaginant i ara posa't en la pell d'un comerciant que després d'un llarg viatge arriba per primer cop a una ciutat tan gran en extensió com la Barcelona d'avui dia. Sense cap mena de dubte la mirada se t'aniria cap al cel, buscant el final d'uns temples mai vistos abans i que arriben als 70 metres d'alçada, l'equivalent a un edifici actual de més de vint pisos. Des de dalt d'una d'aquestes piràmides el Governador es comunica amb els déus, mentre que el poble, des de baix i davant d'aquesta grandesa monumental, escolta els desitjos dels déus transmesos per aquest, que representa la veu del poder diví...

    Visitant Tikal no podem deixar de pensar en quines devien de ser les sensacions d'una persona d'aquells temps davant de tot el que tenim davant. De ben segur que "bocabadat" seria poc per definir les sensacions d'aquest viatger de l'època...


    campo refugiados sahara


    Tikal és tan extens que és possible sentir-se a soles amb la selva i els temples maies, gairebé sense haver-te creuat amb altres persones, i això la fa ben especial. Les construccions estan unides per llargs senders que avancen sota la protecció de grans arbres, d'on emanen olors i sons desconeguts per nosaltres. Micos, ocells, insectes, rèptils i el gran depredador de la selva, el sigil·lós jaguar, poblen les rodalies d'aquesta ciutat. Sembla ser que govern i arqueòlegs tenen molt present la importància de l'entorn natural on es troba el jaciment i que per això s'ha decidit mantenir gran part de la selva per tal de conservar la fauna i la flora de la zona. Un valor afegit per la nostra visita.





    Per poder veure tal i com ho veiem avui dia Tikal s'han hagut de treure molts arbres, sorra, pedres, enfiladisses i restaurar molts temples. Tot es va trobar enterrat i envaït per la selva, però de moment només s'ha recuperat les parts més importants i centrals del conjunt. Feina impossible recuperar les 16.000 construccions que es calcula que queden per descobrir. La restauració s'ha de fer d'una manera manual, sense utilitzar grues ni eines metàl.liques, amb eines de fusta per no fer malbé la pedra calcària dels antics edificis. Una feina lenta i costosa que permet veure temples que tot just comencen a renéixer d'entremig de les entranyes de la terra després de restar molts anys engolits per la vegetació.





    No hem parat de caminar en tot el dia. A munt i avall els senders ens van obrint de tant en tant per descobrir-nos un nou temple o palau. No perdem l'oportunitat de pujar fins dalt de tot en aquells que és possible. Emociona pujar fins a la seva cúspide, treure el cap per sobre els arbres i contemplar a vista d'ocell el jaciment. Des d'aquests miradors privilegiats es poden distingir d'altres temples sobresortint entre un mar de verdor inacabable. És realment des d'aquí que un se n'adona de la magnitud del que té davant seu.





    Tots els camins conflueixen a la Gran Plaça, on s'alcen cara a cara els dos edificis més esvelts: el Temple del Gran Jaguar, segurament el més representariu de Tikal, i el Temple de les Màscares. El primer, més gran i alt, representa el sol i la masculinitat. El segon, un pèl més petit, la lluna i la feminitat. Entre un i altre, just al mig de la plaça, hi ha una pedra circular on els descendents dels antics maies encara celebren els seus ritus en l'actualitat. El 21 de desembre de 2012 s'hi va celebrar allà el canvi del cicle del calendari maia, una nova etapa i, per a molts, la fi del món... unes imatges que van donar la volta al món.






    Els edificis de la gran plaça van ser construïts a començaments del segle VIII, coincidint amb l'època de màxim esplendor de la ciutat i de l'inici del seu declivi. Només 200 anys després els maies ja havien abandonat completament Tikal. Els motius encara són difusos, potser la superpoblació, l'abús dels recursos, la sequera, les guerres internes... o potser una mica tot plegat van ser les causes que van posar fi al brillant període clàssic maia. De fet quan Hernán Cortés va travessar la selva del Petén, al 1525, les ciutats maies feia cinc segles que s'havien despoblat i que havien estat cobertes pel bosc tropical.




    Després d'estar voltant per les runes durant vuit hores tenim la sensació que tot just hem descobert la punta de l'iceberg. No hem parat però sóm conscients que ens deixem molt per veure. Marxem i ho fem amb la necessitat de conèixer molt més sobre aquesta cultura. Marxem, però ho fem sabent que possiblement algun dia hi tornarem.




    Informació útil

    Com arribar: Flores és la ciutat més pròxima a Tikal. Nosaltres hi hem arribat dels de Palenque (Mèxic) però també està ben connectat amb altres atractius turístics de Guatemala i amb Belize city. Disposa també d'aeroport.

    Deu hores separen Palenque de Flores per terra. El viatge s'organitza en tres trajectes: bus Palenque-Frontera Corozal, creuament en barca del riu Usumacinta (frontera natural entre Mèxic i Guatemala) i bus La Técnica-Santa Elena (Flores) Tikal (Guatemala). És un viatge que es pot fer per lliure però que val la pena contractar amb una agència de viatges per a coordinar els horaris en un sol dia. En total són 10 hores pel que vam pagar 350 pesos. Existeix també la possibilitat de fer el trajecte en dos dies i fer parada per visitar els jaciments arqueològics de Bonampak i Yaxchilán (les agències organitzen paquets per 1.000-1.200 pesos que inclou transport, allotjament i menjars). Pacteu bé amb l'agència el transport: nosaltres el primer trajecte el vam fer de forma ràpida i còmoda en una van turística però en el trajecte de Guatemala ens van col·locar en un autobús local d'aquells en els que vas enxovat, que paren cada minut per agafar gent i que van a 10 Km per hora. Se'ns va fer llarguíssim.

    Flores està a 60 km del jaciment arqueològic de Tikal, un trajecte d'1h de bus. Les agències organitzen vans en diferents horaris amb un preu de 70 pesos anada/tornada.

    Allotjament: Existeixen tres possibilitats: Flores, el Remate i la zona de serveis del jaciment de Tikal. Els hotels són més cars a Tikal, tot i que també existeix l'opció d'acampar (en els jardins dels mateixos hotels, en els que t'ofereixen la tenda i el sac). Després de valorar les opcions nosaltres vam optar per Flores, un poble amb encant rodejat per les aigües de la Laguna de Petén (on et pots banyar) i on hi ha un munt d'opcions d'allotjaments.

    Hotel La Unión. Situat al carrer del mateix nom, amb vistes al llac (des d'on es veu una bona posta de sol). Habitació doble amb bany, wi-fi, TV i balcó per 150 pesos.

    Menjar: Flores té una àmplia oferta de restaurants. Els que tenen terrassa amb vistes al llac són els més cars, però són ideals per fer-hi una cervesa a la posta de sol. Davant de l'hotel La Unión hi ha un restaurant familiar econòmic amb una carta amb plats per entre 20 i 50 pesos. No recordem el nom però no té pèrdua, està al terrat d'un bloc de dos pisos.

    Dins de la zona arqueològica no hi ha restaurants ni botiguetes on comprar menjar. Cal anar a la zona de serveis de l'entrada on hi ha els restaurants dels hotels, els quals són cars. Val la pena portar entrepans per no perdre temps.

    De viatger a viatger: Les agències de Flores, a part de només transport, ofereixen per poc més la possibilitat d'incloure guia (100 pesos). Són visites per grups d'un màxim de 12 persones (nosaltres vam ser 6) de tres hores de durada que valen molt la pena. A més d'explicar-te la història i anècdotes de l'antiga Tikal, t'acompanyen pels llocs més emlemàtics i interessants. Un aspecte a remarcar considerant la gran quantitat d'edificis i grandària del jaciment arqueològic. A més, un cop feta la visita, tens temps lliure de sobres per acabar de veure per lliure el jaciment amb la possibilitat d'optar per diferents horaris de transport per tornar a Flores.

    L'entrada a Tikal té un preu de 150 pesos però aquest es duplica si visites el jaciment a l'alba o a la posta de sol. Les agències de Flores ofereixen transport per visitar el jaciment a aquella hora, possibilitat que té molt bona acollida entre els visitants. No dubtem de les magnífiques vistes que aquella hora es deuen veure dels temples però té també les seves desavantatges: de bon matí acostuma a haver una boirina que impedeix la bona visibilitat (almenys a l'estiu) i tothom puja al mateix temple a veure la sortida i la posta de sol. Veure l'alba suposa matinar de forma considerable (les furgonetes surten a les 3:30 de Flores) i anar-hi coincidint amb la posta de sol suposa no disposar de temps lliure per visitar el jaciment pel teu compte.



    D'aquest viatge també hem escrit:

    T'ha agradat? Comparteix aquesta entrada!

      3 de setembre del 2013

      El llac Atitlán: segons diuen, el llac més bonic del món


      “El llac més meravellós del món”


      Així va definir el Llac Atitlán l’escriptor Aldous Huxley i segurament molts dels que arriben fins aquí s’emporten aquesta sensació. Aquest lloc és idíl·lic i digne de les postals més maques de Centre Amèrica. Al voltant del llac uns turons amb petits poblets esquitxen el paisatge, per sobre seu s'alcen imponents els volcans, impregnant la zona d'una gran bellesa. Cada indret d'aquest llac és únic i especial, no ens estranya que molts estrangers hagin seguit les passes de Huxley i s'hi hagin quedat a viure.

      El paisatge actual del llac es va començar a formar fa uns 85.000 anys, en la gran erupció coneguda com a "Chocoyos", en la qual la cendra va arribar fins a Panamà i els EEUU. La gran quantitat de magma que es va arribar a acumular va fer que la superfície s'enfonsés, formant un gran forat que es va anar omplint d'aigua fins a convertir-se en llac. Més tard −uns milers d'anys, per cert− van emergir d'aquest indret diversos volcans que avui dia coneixem amb el nom de volcà San Pedro, Atitlán i Tolimán, tots ells de més de 3000 metres per sobre del nivell del mar. Una història molt científica i poc imaginativa per a un lloc de llegenda.





      Fugint de Panajachel, on s’hi concentra la major oferta turística, hem anat a buscar la tranquil·litat San Marcos La Laguna i allà hem establert la nostra base d’operacions. Pels matins ens hem dedicat a saltar de poble en poble. Les tardes ens les hem pres més relaxadament, de vegades voluntàriament i d’altres de forma més obligada quan la pluja ha fet acte de presència.





      Cada poble és diferent, cadascun amb les seves particularitats. No és pas per la seva arquitectura que aquests són interessants, de fet no són res de l’altre món en aquest sentit. És la gent i la seva cultura el que els fa interessants: s’hi parlen diferents llengües i els vestits típics −que aquí no es treuen només per les festes sinó que es porten cada dia−, diferencien els habitants d’un poble i un altre. Als colors i detalls dels vestits de les dones ja ens hem acostumat després d’uns dies viatjant per Guatemala. Ens sobten però els pantalons curts dels homes d’alguns dels pobles que, juntament amb els seus barrets, els fa peculiars a la nostra mirada.




      Durant aquests dies hem conegut al Pedro, el gelater ambulant de San Juan, un senyor elegant com pocs. La Micaela, que asseguda al portal de casa seva ensenyava a la seva filla Dolores el calendari maia i que, molt amablement, ens va afegir a la classe. El Francisco, que va emigrar a Estats Units buscant una millor vida i que va acabar d’il·legal i empresonat per uns mesos, abans de poder tornar al seu país. O l’Ana, una teixidora que ens va explicar el poc que li paguen pels seus brodats i que després els botiguers venen a preus abusius pels turistes. Històries humanes que ens han captivat i ens han ajudat a conèixer una mica més la vida al llac, més enllà dels fantàstics paisatges.


                                         L'Ana                                       La Micaela i la seva filla Dolores                                        
       El Pedro i el seu carret de gelats


      Curiosament la majoria de pobles del llac adopten noms bíblics: Santa Caterina, San Antonio, San Lucas, Santiago, San Pedro, San Juan, San Pablo, San Marcos… tenim la sensació de fer un repàs al santoral en un bon lloc on, justament, el cristianisme conviu amb altres creences menys convencionals. San Marcos La Laguna és lloc de concentració de seguidors de la Nova Era i Santiago Atitlán és la llar Maximón, una deïtat pròpia de les terres altes de Guatemala que suposadament és una barreja de déus maies, San Simó i Pedro de Alvarado (sí, sí, heu llegit bé: Pedro de Alvarado, el conqueridor espanyol de Guatemala). Conèixer de la seva existència ens ha picat la curiositat i no hem pogut evitar anar a conèixer una mica més sobre ell.





      Si el seu origen ja sorprèn, veure el lloc on el veneren encara més. La seva residència no és estable, va passant de casa en casa entre els veïns de Santiago d’any en any, o sigui que primer ens toca preguntar. Un cop localitzat, i pagat el pertinent “donatiu”, entrem a la seva “capella”. La representació en sí és una figura de fusta fumant un puro i vestida amb vistosos mocadors de seda. Al voltant seu estampetes de Jesucrist, altres sants cristians i les ofrenes, que són ben poc convencionals: tabac i ampolles d’aiguardent. Tot plegat il·luminat amb llumetes de colors fent pampallugues... Curiós, nosaltres no podem evitar recordar la seva similitud amb el candomblé brasileny.




      No sabem si el Llac Atitlán serà el llac més meravellós del món -a nosaltres el llac Titicaca i els estanys del sud de Bolívia ens van robar el cor-, però sense cap mena de dubte és un lloc que val molt la pena. Paisatge idíl·lic i poblets, cadascun amb la seva singularitat. També és aquí, més que a Antigua, on comencem a veure escenes de la vida quotidiana indígena dels descendents dels maies.





      Informació útil

      Com arribar: Panajachel és la porta d’entrada al llac i té connexió directa en transport públic amb Antigua (3h), Guatemala City (4h) i Chichicastenango (1,5h). El poble en sí no té gaire encant, però és el centre neuràlgic per on passa tot turista o visitant que vol veure el llac Atitlán i els pobles de la zona. Per visitar els pobles del llac la millor opció són els petits vaixells que voregen el lateral occidental del llac fent parada en diverses poblacions o bé les camionetes per visitar els pobles del lateral oriental.

      Allotjament: Nosaltres hem optat per allotjar-nos al poblet de San Marcos, a la posada del mateix nom. Hem encertat tan en el poble –tranquil i amb les millors vistes al llac- com en lloc. 125 quetzals l’habitació doble amb bany amb esmorzar inclòs. Té encant i bon ambient, tot i que el restaurant és car pel que són els preus del país. Recomanable.

      Menjar: A tots els pobles hi ha petits restaurants locals en els que es pot menjar bé i barat (entre 16 i 20 quetzals per plat de carn o peix acompanyat habitualment d’arròs, amanida, tortitas i beguda).

      De viatger a viatger: Si voleu fer compres de souvenirs, els pobles més barats són Santiago i Santa Caterina amb diferència. Alerta amb els horaris de les barques, no són del tot fiables tot i que són regulars. Els preus dels trajectes són fixes i van dels 15 als 25 quetzals depenent de si aquest és més llarg o curt, no us deixeu ensarronar si us en demanen més.



       D'aquest viatge també hem escrit:

      T'ha agradat? Comparteix aquesta entrada!

        29 d’agost del 2013

        Els mercats de Guatemala: Chichicastenango i Sololá


        El món maia continua viu més enllà de les seves pedres. Potser la seva època de màxim esplendor sí que es va quedar en temps passats reflectits en els seus famosos jaciments arqueològics, però la cultura, costums i fisonomia d’aquell poble ha anat evolucionant i sobreviscut fins als nostres dies a través dels indígenes que avui poblen Guatemala i el sud de Mèxic.

        En els pobles, en el camp, també a les ciutats. Arreu es poden contemplar escenes de la vida quotidiana dels descendents dels antics maies però possiblement és en els mercats on aquestes adquireixen més colorit. Cada població té el seu mercat i el de Chichicastenango té la fama de ser el més gran de Centreamèrica. Des d’Antigua i de camí al llac Atitlán, hi hem fet parada per veure un dels atractius indispensables de Guatemala. Posteriorment i per recomanació d’altres viatgers també hem fet una escapadeta al mercat de Sololá, molt pròxim del llac Atitlán.




        Cada dijous i diumenge, el poble de Chichicastenango es converteix en un gran punt de trobada. Fins allà s’arriba multitud de gent arribada dels pobles de la zona per vendre, per comprar i per intercanviar els seus productes. Els que venen de més lluny ja hi arriben el dia anterior, deixen la seva càrrega a la plaça principal, cuinen el seu menjar i, quan ja és de nit, estenen la seva manta al terra i es posen a dormir fins l'endemà.

        El mercat també atreu a multitud turistes. Un detall que a priori ens tirava una mica enrere però val a dir que un cop allà, tot i que la presència d’estrangers com nosaltres era evident, aquesta tampoc era agobiant donada la immensitat del mercat. De fet podem parlar d’una mena de doble mercat: un d’encarat al turista que amb les seves artesanies, mascares i teixits típics que fan les delícies del caçador de souvenirs; i un altre de més autèntic en el que els agricultors venen les llegums, blat de moro o verdures que cultiven a les seves terres.







        Més petit però també fora dels circuits turístics és el mercat de Sololá. Aquest darrer aspecte el fa realment interessant: en tot el matí només ens vam creuar amb un altre estranger. Una sort de secret que Guatemala ens tenia guardat i que ens va permetre gaudir de la seva autenticitat en el seu estat més pur.









        Encara que no es compri res, la visita a un mercat guatemaltec val molt la pena. Allà tot es tenyeix de vermells, blaus, brodats i ratlles, de la mateixa manera que van vestides les dones del país. Allà també es pot veure de prop la forma de vida rural de Guatemala i el dia a dia de la gent que va a comprar. Si parem atenció, també s’hi poden escoltar llengües desconegudes per la nostra oïda, evolució de l’antic llenguatge maia. Una oportunitat per conversar i conèixer amb gent d'altres indrets que difícilment podríem haver conegut en un altre context.





        Informació útil

        Com arribar: Chichicastenango està ben comunicat sobretot els dies de mercat, des d’Antigua (a 2,5 h de viatge) i des del llac Atitlán (a 1,5 h) les agències de viatges ofereixen transport per uns 150 quetzals (anada i tornada. Sololà està a 9 km de Panajachel (porta d’entrada al llac Atitlán), des d’allà surten camionetes que per 3 quetzales et porten a la plaça principal de Sololá. Un cop allà hi ha autobusos urbans (chicken bus) que per 1 quetzal el pugen al mercat (també s’hi pot pujar caminant).

        De viatger a viatger:
         Una bona opció en ruta és visitar el mercat de Chichicastenango des d'Antigua i després de visitar-lo continuar fins a Panajachel en el mateix dia, és perfectament factible. Els preus del mercat de Chichicastenango són més elevats que els que trobareu al llac Atitlán, si voleu comprar algun record, millor fer-ho als poblets del llac. A Chichi reserveu una estona per visitar l’església de Santo Tomás, escenari de rituals maies més que no pas cristians. També és interessant el cementiri amb les seves tombes de tots colors, tot i que aquest queda una mica més lluny.


        A la camioneta amb el Juanjo, camí del mercat de Sololá



         D'aquest viatge també hem escrit:

        T'ha agradat? Comparteix aquesta entrada!

           
          Continguts de Quaderns de bitàcola (Enric Vilagrosa i Celia López) | Tecnologia Blogger | Plantilla original de Wordpress Theme i Free Blogger Templates | Disseny adaptat per Quaderns de bitàcola
          cookie law