Dos anys en família, dos anys de viatges

Versión en español

Ja són dos anys viatjant en família des que vam començar tal dia com avui, un 27 de juliol de 2015, el GRAN VIATGE de ser pares. Avui just la nostra filla Ivet compleix dos anyets (que ràpid han passat!) i ens agradaria compartir tots els viatges que hem fet amb ella des que va néixer fins al moment.

Després de viure l'experiència de viatjar en família durant el seu primer any de vida i veure que el fet de ser pares no ens aturava a viatjar, sinó més aviat al contrari -amb 12 mesos de vida Ivet ja havia estat a 15 països- ens hem animat encara més a voltar pel món. Sempre hi ha alguns propòsits viatgers que ens marquem, no amb la intenció de seguir fil per randa, però sí amb la il·lusió de poder complir-ne algun. No cal dir que aquests dos últims anys viatjar ha estat per nosaltres tota una experiència vital, per la senzilla raó que hem conegut els llocs des d'una altra mirada, la de la nostra petita. I la nostra petita ha viscut un munt de noves experiències: veure nous animals, sentir altres llengües, jugar amb nens que parlaven i vestien diferent, escoltar càntics religiosos, banyar-se en un mar ple de peixos, tastar menjars diferents, dormir en tot tipus d'allotjaments, moure's en transports molt diversos, rebre petons de desconeguts i invitacions, conèixer diferents aeroports...Tot això i molt més en dos anys de vida (24 mesos), resumits en els 29 països que ha estat:

Any 2015

Croàcia, Montenegro i Bòsnia

El primer vol de la Ivet i primer viatge en família a Europa va ser quan ella tenia tan sols 1 mes i mig de vida i vam estar una setmana. Agafant com a base Dubrovnik, vam fer excursions d'un dia a diversos indrets de la costa dàlmata i de les veïnes Montenegro i Bòsnia-Hercegovina.

Geòrgia, Armènia, Nagorno Karabahk, Atenes i Jordània

Com que va anar tan bé el primer viatge en família a Croàcia, ens vam animar de seguida i ens vam decidir per un viatge de tres setmanes i mitja quan la Ivet tenia 2 mesos i mig. Vam fer ruta veient els monestirs de Geòrgia i Armènia, vam conèixer de prop la forma de vida de minories com els molokans i els yazedis, i vam descobrir una república no reconeguda, Nagorno Karabakh, on la Ivet va ser la turista més jove a qui li van segellar el passaport.

Nova York (USA)

La primera vegada que la Ivet va creuar l'oceà i va trepitjar el continent americà va ser a una de les nostres ciutats preferides, Nova York, on aquesta era la quarta vegada que la trepitjàvem i no ens cansaríem mai de tornar-hi. Vam “viure” a la ciutat durant més de tres setmanes al barri de Harlem. La Ivet tenia sols 4 mesos de vida i la dúiem gairebé sempre a la motxilla, així que ens vam "patejar" la ciutat amb ella a sobre durant 24 dies. Anàvem a menjar al Central Park, vam pujar a l'Empire State, vam saludar a l'estàtua de la Llibertat, vam anar a veure partits de bàsquet i de futbol americà, fins i tot vam anar a un concert privat i a museus, tot un repte amb una bebè...i la Ivet ens va deixar fer tot!

Any 2016

Istanbul

Primera vegada que la Ivet trepitjava Àsia i tercera que nosaltres trepitjàvem Istanbul, una ciutat amb identitat pròpia de Turquia, de ritme trepidant. Ens encanta tornar a aquells llocs que ens roben el cor, i aquesta vegada ens ho vam prendre amb calma, tornant reviure les millors experiències que es poden tenir a Istanbul, l'antiga Constantinopla.

Dresden, Bautzen, Meissen i Leipzig (Alemanya)

Per setmana Santa vam voler tornar a Alemanya (després d'haver estat el passat any a Berlin) i conèixer la Saxònia alemanya, així que vam agafar de base Dresden i des d'allà vam anar a Bautzen, on viu una minoria anomenada sòrabs que parlen la seva pròpia llengua. A la Ivet el que més li va emocionar va ser una processó a aquesta ciutat on desfilaven un munt de cavalls.

Xile, Illa de Pàsqua, Roma i el Vaticà (Itàlia)

Ivet va cap a Amèrica 2n cop (després de Nova York). Anar a Rapa Nui és anar un dels llocs més màgics i allunyats del continent. Per nosaltres era el segon cop que anàvem a Xile i Rapa Nui després de la nostra volta al món...Teníem unes ganes infinites de tornar-hi! No sabem si la Ivet recordarà la illa o els moais que hi ha per tot arreu, però les gallines de la casa on ens allotjàvem segur que sí. Cada dia els hi donava de menjar.

Fes (Marroc)

És la primera vegada que Ivet trepitja el continent africà i Fes és una de les millors ciutats per fer-ho. Lluny de la massificació turística, Fes conserva encara l'autenticitat de la medina i dels gremis artesans que ja no es troben aquí. Ivet escolta per primera vegada la crida a l'oració en un país musulmà. Per ella és com una nova música que la fa ballar!

Canadà, Cuba i Mèxic DF

3a vegada que la Ivet creua l’oceà per anar Canadà, el Carib i de rebot a Mèxic DF (fem escala unes hores). La pobra Ivet està més que acostumada a agafar vols i se'ls passa pràcticament dormint. Tornem a Cuba després de 10 anys i encara (per poc temps) amb en Fidel, i constatem que el país caribeny està canviant molt de pressa. Ivet dóna les seves primeres passes a Cuba, i també aprèn a cantar i ballar...Serà per la música que sentim constantment per tot arreu? A Santiago de Cuba coneixem a la Celina, que va ser l’àvia cubana de la Ivet durant el nostre viatge.

Normandia (França)

Anem cap a França i per primera vegada fem ruta en cotxe amb la Ivet i es comporta com una campiona! Coneixem els indrets emblemàtics de la Segona guerra Mundial i el dia D. Esperem que algun dia Ivet torni i li agradi reviure la història.

Iran i Dubai

Un dels millors països per viatjar en família. Els iranians són taaan amables i hospitalaris que en aquest segon viatge a Iran vam voler fer couchsurfing i va estar una experiència molt gratificant. Per primera vegada Ivet va conèixer el desert i va pujar a una gran duna, també va conèixer molts nens que, tot i no entendre's, jugaven a qualsevol cosa. Ella, segur que com nosaltres, quan li expliquem i entengui el viatge que va fer, desitjarà tornar ben aviat a Iran.

2017

Granada (Espanya)

Sembla mentida, però va ser la primera vegada que visitàvem aquesta ciutat, i aquesta vegada amb la Ivet. L'Alhambra, el seu ambient de barri, els seus banys àrabs i les seves tapes acompanyades de cervesa (o a la inversa) ens van seduir. Així com Sierra Nevada, la muntanya més propera que tenen els granadins per anar a esquiar, just al costat de la ciutat. Vam fer una escapada d'un dia la on la Ivet es va tirar en trineu i va fer un ninot de neu per primer cop.

Corea del Sud i Beijing (Xina)

Corea del Sud és un dels països que ens ha sorprès gratament (degut a que pensàvem que seria molt semblant a Japó i ja havíem estat allà) i en el que vam trobar la barreja d'un modernisme urbà i a la vegada història del país en els seus palaus i tradicions. Ivet sap dir “adéu” en coreà, ja que ho pronuncia igual que els coreans: ANIOOO!

Moldàvia i Transnístria

Poc sabíem del país amb menys turisme d'Europa fins que vam començar a llegir sobre Moldàvia. A banda de ser un dels països preferits pels amants del vi (té la bodega subterrània més llarga del món, amb 170 Km), al costat d'aquest existeix Transnístria, una república no reconeguda on es respira encara un ambient soviètic que sembla d'altres temps. La Ivet en aquest viatge va aprendre a fer "Chin Chin!" amb les copes.

Malta

Un dels països més petits d'Europa que sempre ens havia cridat l'atenció pel seu llegat anglès i perquè conserva encara l'arquitectura i alguns costums anglesos dels seus avantpassats. Ivet va aprendre a dir “Bye bye!” i “Ciao!”, una barreja ntre anglès i italià.

Indonèsia i Qatar

Primera vegada de la Ivet al sud-est asiàtic. Creiem que Indonèsia és un bon lloc per iniciar-se. Ha conegut els costums Tana Toraja (funerals) a Sulawesi i ha vist molts búfals per primera vegada, ha pujat les escales del temple budista més gran del món a Borobudur (Java) i ha tingut el seu primer contacte amb un volcà en actiu, el Bromo. Ha vist horitzons camps de conreus d'arròs i s'ha banyat en platges plenes de palmeres on la marea jugava a baixar i pujar tot el dia a les Gili. Un viatge ben complert ple d'inputs i moltes emocions.

Avui celebrem que la Ivet fa dos anys i ja sabem quin regal li agradaria: un viatge a...? Quina serà la seva propera destinació?

T'ha agradat? Comparteix aquesta entrada!

Continua llegint »

Publicat a: Africa , Alemanya , America del nord , Armenia , Corea del Sud , Croacia , Cuba , Estats Units , Europa , França , Illa de Pasqua , Indonesia , Iran , Ivet , Mexic , Moldavia , Nova York , Xile

La gent: les millors experiències dels nostres viatges

Versión en español

Aquesta setmana celebrem l'aniversari del blog i volem fer-ho de forma especial. En aquest article rememorem amb tots vosaltres les experiències que més ens han marcat en aquests darrers cinc anys de viatges. Totes elles tenen a d'altres persones com a protagonistes: viatjant hem vist monuments espectaculars, paisatges que et treuen la respiració, però són les persones les que realment et permeten conèixer el lloc. D'aquests moments són dels que guardem millor els records.

Armènia a través de la seva gent

La Manooshak, una nena de no més de vuit o nou anys, viu amb la seva àvia pràcticament des de que va néixer. L'Oliver passa ja dels vuitanta anys, va sobreviure a un dels terratrèmols més tràgics del segle XX. El Sergey és un dels pocs "molokans" que queden a Armènia, cristians d'origen rus que mantenen una forma de vida molt tradicional. El Navet i la Larisa són "yazidis", minoria semi-nòmada kurda que creu en la reencarnació i té per déus al sol i al paó reial. A Armènia vam conèixer els matisos de la seva cultura a través de l'hospitalitat de la seva gent i ho vam fer acompanyats de la nostra petita Ivet, que tot just comptava amb tres mesos de vida quan hi vam anar. (llegir més)

Meymand: intentant arreglar un televisor en una cova de l'Iran

A Meymand l'anomenen el poble "troglodita", pels seus curiosos habitacles que daten de més de 10.000 anys. Són unes coves naturals excavades a la roca pura de la muntanya. La gent viu de manera relaxada enmig de la natura, amb un rierol que els proporciona aigua i amb poques comoditats, tal i com vivien els seus avantpassats des de fa generacions. Sense saber ben bé com, allà vam acabar dins de la cova d'una senyora, intentant arreglar un televisor. Una de les situacions més surrealistes que hem viscut en els nostres viatges. (llegir més)

La Francisca i el Ricardo, convivint amb una família del Titicaca

A l'illa d'Amantaní ens vam allotjar a casa del Ricardo i la Francisca. Ens van tractar com a veritables convidats, integrant-nos en la seva vida diària i donant-nos a conèixer sobre les seves costums i tradicions. La Francisca parla únicament quítxua però no ens vam adonar fins al cap d’unes hores, abans pensàvem que no parlava gens. Tot ho traduïa el Ricardo, un home molt de la seva terra, que ens explicà que en qualsevol viatge cap a fora de l’illa s’ha d’anar molt en compte, ja que hi ha perill a tot arreu. Són bona gent i ens han van oferir dos dies inoblidables. (llegir més)

El dia a dia dels poblets del llac Atitlán

“El llac més meravellós del món”, així va definir el Llac Atitlán l’escriptor Aldous Huxley. Les seves vores l'esquitxen diferents poblets, cadascun amb les seves particularitats. Durant els dies que hi vam estar vam conèixer al Pedro, el gelater ambulant de San Juan, un senyor elegant com pocs. La Micaela, que asseguda al portal de casa seva ensenyava a la seva filla Dolores el calendari maia i que, molt amablement, ens va afegir a la classe. El Francisco, que va emigrar a Estats Units buscant una millor vida i que va acabar d’il·legal i empresonat per uns mesos, abans de poder tornar al seu país. O l’Ana, una teixidora que ens va explicar el poc que li paguen pels seus brodats i que després els botiguers venen a preus abusius pels turistes. Històries humanes que ens van captivar i ens van ajudar a conèixer una mica més la vida al llac, més enllà dels fantàstics paisatges. (llegir més)

Oventic: Trobada amb els zapatistes de l'EZLN

Fa temps que els mitjans de comunicació se'n van oblidar, però el moviment zapatista encara resisteix a Chiapas. En el nostre viatge per terres mexicanes, una de les nostres inquietuds va ser conèixer de primera mà la situació actual d'aquest moviment revolucionari i així va ser com vam arribar a Oventic, una de les seves comunitats. Allà ens va rebre la Junta del Buen Gobierno, amb la que vam tenir l'oportunitat de conversar i saber sobre el seu sistema de govern i serveis públics, completament al marge de l'estat oficial. (llegir més)  

Bou Meng, un dels únics 7 supervivents de la presó S-21

Cambotja va viure el seu infern durant 3 anys, 8 mesos i 20 dies: exactament aquest temps és el que va durar el règim dels khmers rojos, entre 1975 i 1979. Durant el nostre pas per Phnom Penh vam visitar l'antiga presó de seguretat S-21. Allà vam tenir l'oportunitat de conèixer a Bou Meng, un dels seus únics set supervivents. El senyor Meng, que va sobreviure gràcies a les seves dots d'artista pintant retrats dels oficials de la presó i dels líders khmers, va patir tortures diverses i va perdre la seva dona però avui mira cap al futur amb entusiasme. (llegir més)

Ochmaa, la nostra àngel de la guarda

Viatjar no sempre es un camí de roses, hi ha situacions crítiques en les que sembla que els elements es conjurin per complicar-ho tot. És aleshores quan et preguntes: "Què nassos faig jo aquí amb lo bé que s'està casa...". Per sort, te n'acabes sortint, sobretot si se t'apareix un àngel de la guarda com l'Ochmaa. Aquesta va ser la nostra particular odissea per arribar a Mongòlia des de la Xina. (llegir més)

A Etiòpia vivim el donga, l'esdeveniment més important de la tribu surma

El donga és una trobada entre els poblats de la zona, on els adolescents d'una i altra tribu han de demostrar la seva valentia lluitant per parelles amb bastons ben llargs. El vencedor obté l'estima del poblat al que representa, prestigi social i l'estima de les noies joves que ben atentes segueixen l'esdeveniment. Els participants, que poden arribar a ser més d'un centenar, lluiten per parelles i van quedant eliminats fins que queden només dos lluitadors, dels quals sortirà el vencedor del torneig. Vam ser molt afortunats de poder assistir en l'esdeveniment: no té una data fixa i fins que no vam arribar a territori surma no vam saber que justament coincidia amb els dies de la nostra estada. (llegir més)

Nyam, nyam, que bo!

Per uns moments vam arribar a pensar que seríem menjats! Això és el que ens va passar el cap quan vam visitar l'illa de Malekula a Vanuatu. Allà el canibalisme va existir fins fa només trenta anys: és xocant parlar amb la gent que viu al territori on han succeït aquests fets i que t’expliquen els procediments per sacrificar a una persona. Molt possiblement alguna de la gent gran amb la que vam conversar havia tastat en el seu moment carn humana... (llegir més)

Quatre dies de navegació per la costa xilena en un vaixell de carga

Onze mil tones de carrega, vint tripulants, trenta-dos passatgers i quinze cavalls vam conviure en un vaixell de 115 m d’eslora durant més de 2.000 km de navegació des de Puerto Natales a Puerto Montt. Quatre dies en un vaixell de càrrega ofereixen molts moments de silenci que conviden al descans i a la reflexió, però a la vegada les estones mortes en un espai tan reduït conviden inevitablement a entaular conversa amb els altres viatgers creant-se un clima de gran camaraderia. L'alemanya Katja, l'italià Massimo i els xilens Paola i Alex van ser els nostres companys d'aventura. Amb l'Alex i el Massimo hem continuat mantenint relació i ens hem tornat a veure en quatre ocasions més. (llegir més).

L'illa de Pasqua de la mà del Paki i la Maria José

Un matí vam decidir llogar unes bicicletes per a recórrer l’illa i per una d’aquestes casualitats de la vida vam anar a petar a casa del Paki i la Maria José. La cara d'ell ens va ser familiar des d’un primer moment però no sabíem pas de què... parlant, parlant, ens va comentar que estava casat amb una noia de Granada... Ah, si! Va ser llavors quan vam lligar caps: eren els del reportatge d’”Españoles en el mundo” sobre l’illa de Pasqua! De seguida ens van obrir les portes de casa. Vam tenir l’oportunitat de poder compartir moments divertits i ens van donar a conèixer una visió de l’illa molt més local. Cinc anys després vam tornar a l'illa i ens vam retrobar. (llegir més)

I tu què opines? Hi ha millor experiència que conèixer gent mentre viatges?

T'ha agradat? Comparteix aquesta entrada!

Continua llegint »

Publicat a: Armenia , Asia , Cambotja , Etiopia , Guatemala , Iran , Mexic , Mongolia , Peru , Vanuatu , Xile

Un any en família, un any de viatges

Versión en español

Sembla que va ser ahir que la nostra filla Ivet venia al món, portant sota el braç el millor viatge de les nostres vides. Avui just compleix un anyet i ens agradaria compartir tots els viatges que hem fet amb ella des que va néixer fins al moment. Trencant els pronòstics de tots aquells que ens repetien el tòpic “Amb criatures se us ha acabat això de viatjar” (no sabien el que ens deien...) hem de dir que estem mantenint els nostres propòsits viatgers, tant els que ens havíem marcat pel 2015 com els de 2016. I és que, comptant comptant, ens hem adonat que la nostra petita, amb 12 mesos de vida, ja ha estat a 15 països. No és que ens haguem proposat que trepitgi tots els països possibles, però s'han donat les circumstàncies de que hem pogut viatjar més del que ho fem habitualment, i és clar, nosaltres hem aprofitat! Aquí va un resum del primer any de vida viatgera de la Ivet:

La Ivet mirant per la finestra de l'avió

Setembre 2015: Croàcia, Montenegro i Bòsnia-Hercegovina 

(edat de la Ivet: 1 mes i mig)

Aquest va ser el primer vol i el primer viatge a Europa amb la Ivet. La idea inicial era passar una setmana a Dubrovnik (Croàcia). Com a pares novells no sabíem que ens depararia viatjar amb una bebè i no volíem arriscar. Ens va anar tan bé, que després de passar uns dies a la ciutat emmurallada ens vam animar a fer ruta per recórrer alguns dels indrets més atractius de la costa dàlmata, Montenegro i Bòsnia-Herzegovina. Ens va agradar especialment l’illa de Korcula (on diuen que va néixer Marco Polo), Kótor i Mòstar, on encara es poden veure els vestigis de la guerra dels Balcans.

Davant del pont de Mostar (Bòsnia i Herzegovina), tot un símbol de la recent guerra

Octubre 2015: Geòrgia,Armènia,Nagorno-Karabagh,Jordània i Atenes 

(edat de la Ivet: 2 mesos i mig)

Després de la grata experiència de la primera escapada, el nostre segon viatge en família va ser al Caucas, una regió a la que fa temps li teníem ganes. Vam estar una setmana a Geòrgia prenent com a base la seva capital, Tiflis, i una altra setmana a Yerevan, la capital d’Armènia. Ens vam dedicar a veure les ciutats i fer excursions d’un dia a indrets propers. Una de les millors experiències que vam tenir a Armènia va ser visitar diversos pobles on vivien les comunitats minoritàries com els molokans i els yazidis, que ens van oferir la seva hospitalitat. Des d'allà ens vam arribar fins Nagorno Karabagh, una república no reconeguda que oficialment pertany a l'Azerbaidjan. Com anècdota, ens quedem amb l'entrada al país on els oficials fronterers no donaven crèdit a que viatgéssim amb una bebé tan petita: ens van assegurar que la Ivet era la turista més jove que mai havia entrat al país. Com a plat fort del viatge vam anar a Jordània, on vam visitar les ciutats d’Ammam, el desert de Wadi Rum i la mítica Petra, un dels nostres somnis viatgers des que vam veure de petits la pel·lícula d'"Indiana Jones y la última cruzada". En una de les escales del viatge vam aprofitar també per tornar a visitar Atenes.

Fent ruta pels monestirs de Geòrgia

La façana del tresor de Petra, Jordània

Novembre 2015: Nova York

(edat de la Ivet: 4 mesos)

24 dies realitzant un dels somnis que sempre havíem volgut fer: viure per un temps a una de les nostres ciutats preferides. Llogant un apartament 4 dies a Brooklyn y la resta a Harlem (part dominicana) i decidint quan ens llevàvem allò que voliem fer. Hi ha alguna cosa millor a fer? En plena tardor vam passejar per la gran la ciutat per racons que no coneixíem, vam recórrer el Central park, i vam estar en llocs tant simbòlics com l’Empire State Building, Times Square o the Brooklyn Bridge. Vam coincidir també amb festivitats com el Veteran's Day o el dia d'Acció de Gràcies. Si Nova York ja ens encanta, aquesta vegada ens haguéssim quedat a viure per un any!

A Times Square de nit, Nova York (EEUU).

Gener de 2016: Istanbul

(edat de la Ivet:5 mesos i mig)

Per començar amb bon peu l’any 2016 el mes de gener vam anar a Istanbul. Era la tercera vegada que hi anàvem i la primera destinació llunyana a la que vam anar com a parella. Es nota que aquesta ciutat ens apassiona? Passejar per Sultanhamet, l'avinguda Istiklal o el barri d’Eyup va ser la nostra rutina a la ciutat (a més de travessar fins a la part asiàtica d’Istanbul), palpant el ritme del dia a dia. Llàstima que uns terroristes van truncar el viatge d’uns turistes alemanys: va haver 8 víctimes davant de la mesquita blava. Nosaltres ens trobàvem a l’hotel en aquell moment i no ens va passar res, tot i que va ser un ensurt. Durant aquells dies no va haver sensació d’inseguretat, però sí de tristor pel succeït. Una llàstima, tractant-se d'una de les ciutats més maques del mediterrani. (La nostra aparició a IHA, la TV internacional turca, parlant del que havia succeït).

Davant de la mesquita de d'Ortaköy, a la riba del Bòsfor, Istanbul (Turquia)

Amb Santa Sofia de fons, Istanbul

Març 2016: Dresde (Alemanya)

(edat de la Ivet:7 mesos)

Per setmana santa ens vam estimar dedicar els quatre dies festius per anar a Saxònia. Dresde és maca i té encant, malgrat que va ser reconstruïda per complet després de la II Guerra Mundial, la ciutat ha sabut mantenir el mateix estil robust i monumental que en temps passats. Vam aprofitar per acostar-nos a Bautzen, on viu la minoria dels sòrabs i s'hi ubica una de les presons secretes més importants de l'antiga RDA, curiossísim! També vam visitar Meissen i Leipzig, fent coincidir el nostre vol de tornada des d’aquesta darrera ciutat.

Vista de la Catedral de Meissen, a Saxònia, Alemanya

Maig 2016: Illa de Pasqua, Xile, Roma i El Vaticà

(edat de la Ivet: 9 mesos i mig)

Aprofitant l’avinentesa que era el 40 aniversari de l’Enric i gràcies a una bona oferta de vol Roma-Santiago de Xile vam decidir que visitaríem uns dels indrets més màgics que mai havíem visitat: l'Illa de Pasqua! Com el vol sortia des de Roma, vam passar un parell de dies a la capital d’Itàlia: feia un any hi havíem estat amb la Ivet a dins de la panxa de la Cèlia i ara hi tornàvem amb ella als braços. A Santiago de Xile vam estar amb amics i l'Illa de Pasqua va tornar a ser màgica als nostres ulls, sobretot per les seves postes de sol davant del mar i el Tahai (moai).

Al Coliseu de Roma, Itàlia

De relax davant de l'Ahu Tongariki, Rapa Nui (Xile)

Juny 2016: Fes 

(edat de la Ivet: 10 mesos i mig)

5 dies de relax a Fes, una de les nostres ciutats preferides del Marroc, tot fent una escapada d'un dia a Meknes (una altra ciutat que ens agrada molt) va ser el "bateig de la Ivet a un nou continent: Àfrica. Primera vegada que trepitja terres africanes i primera vegada que menja cous-cous, boníssim! Tot i ser primers de juny, la calor comença a ser considerable i tractem de no sortir al carrer a les hores de més sol. 

A la porta Bab el-Mansour de Meknès, Marroc

Qui ens havia de dir que la nostra petita veuria més països en un any que nosaltres en mitja vida? El fet és que ens hem adonat que quan es troba de viatge sempre està contenta, així que no tenim més remei que seguir viatjant... Quin sacrifici més gran! Proper viatge... A un país ben llunyà, comença per C i acaba per A... :)

T'ha agradat? Comparteix aquesta entrada!

Continua llegint »

Publicat a: Africa , America del nord , Armenia , Asia , Ciutats , Croacia , Estambul , Estats Units , Europa , Illa de Pasqua , Ivet , Nova York , Sudamerica , Turquia , Xile

Històries d'Armènia, el país a través de la seva gent

Versión en español

Armènia és un país conegut sobretot pels seus monestirs i esglésies, la majoria d'ells situats en paratges de gran bellesa. Però també és en la seva gent on amaga un dels seus grans tresors, molts cops desapercebut pel viatger. A l'igual que les pedres dels seus temples, el poble armeni ha sabut sobreviure al pas del temps tot i les penalitats a les que els ha sotmès la història. Ho ha fet amb valentia, forjant-se un caràcter orgullós dels seus orígens però a la vegada hospitalari amb l'estranger.

Hi ha experiències que converteixen un dia de viatge qualsevol en un dia per a recordar. Dies en els que, quan repasses mentalment el que has fet, te n'adones que no has vist res de tot allò que la guia et diu que has de veure. Dies en els que, per atzar, acabes per creuar-te amb persones que t'obren les portes de casa seva i de la seva vida, que t'acaben de conèixer però que comparteixen amb tu el que tenen i la seva història vital. Un d'aquests dies el vam viure durant la nostra ruta pels pobles de les muntanyes, al nord de Yerevan. Aquestes són les històries de la gent que hi vam conèixer.

Manooshak, la nena que ens va robar el cor

Fem parada a Semenovka, un poble que no té res i per on la gent passa habitualment de llarg. Una dona gran ens surt al pas per preguntar-nos qui som. Intercanviem unes paraules i ens convida a casa seva. Allà trobem la seva néta, Manooshak, una noieta ben alegre que no tindrà més de vuit o nou anys. Viuen juntes pràcticament des de que va néixer: la seva mare no la pot cuidar perquè ha de treballar a la ciutat i només es veuen els pocs dies que té de vacances, del seu pare no se'n sap res. Viuen amb allò bàsic i sense cap ajut del govern, tot i que diverses vegades l'han demanada. A Emma, l'àvia de la nena, se li entelen els ulls a l'explicar la història de la petita. Ens vol convidar a cafè, però decidim marxar. El dia tot just acaba de començar.

L'Oliver, història d'un supervivent

El seu pare li va posar "Oliver" en honor al protagonista d'una novel·la de Jack London. Viu a Semenovka, el mateix poble de l'Emma i la Manooshak, però és originari de Spitak. Allà va patir el capítol més traumàtic de la seva vida. A les 11:41 del 7 de desembre de 1988 el terra va començar a moure's violentament sota els seus peus. Va viure en primera persona un terratrèmol de magnitud 7,2 sobre l'escala Richter, recordad com un dels més tràgics del segle XX. Hi van morir 25.000 persones i la ciutat va quedar en runes. L'Oliver va tenir la sort de salvar la pell -no la van tenir alguns familiars i molts dels seus amics-. Sense casa ni res que el lligués a quedar-se, va decidir fugir del seu passat i iniciar una nova vida a Semenovka.

El Sergey, un dels darrers molokans

El Sergey viu a Lermontovo i és un dels pocs molokans que queden a Armènia. Aquests són cristians d'origen rus i van arribar al país fa més de 200 anys fugint de la persecusió a la que van ser sotmesos durant el regnat de Catalina II per negar-se a acceptar la veneració d'icones de l'església ortodoxa. Dels 18 pobles molokans que van fundar, ja només en queden dos: Lermontovo y Fioletovo.

Al Sergey el coneixem davant de casa seva, just acaba d'arribar-hi amb el tractor i una carreta plena de llenya, li en farà falta molta per passar el fred hivern. Tot i no ser gaire gran llueix una llarga barba blanca, un dels elements identificatius de la minoria a la que pertany: la seva particular lectura del cristianisme, recomana deixar-la créixer a tots els homes casats a partir dels 40 anys -resulta ser que els hipsters no són tan moderns com es pensaven-. Les dones en canvi, porten mocador al cap a partir dels 5 anys.

El Sergey parla rus però també parla perfectament l'armeni, té telèfon mòbil i de televisor no en té perquè no vol. Ens ho remarca perquè està cansat de llegir difamacions sobre la seva religió, escrites per alguns periodistes que van passar abans per allà i que exageraven les seves cròniques. Certament, si nosaltres ens havíem arribat fins a Lermontovo era principalment perquè havíem llegit que els molokans vivien com fa dècades i que s'oposaven a la incorporació de la tecnologia a les seves vides. Res més lluny de la realitat: aquí hi ha cotxes, ordinadors, telèfons mòbils i fins i tot wifi al centre comunal. Tampoc és veritat que els visitants no siguin benvinguts: com a tot arreu hi ha gent més oberta i d'altra que no tant.

En canvi sí que és cert que en aquests pobles mantenen ben vius els seus orígens. Observem com tots els cartells del poble són en rus i el Sergey ens confirma que a l'escola les classes són en rus. També ens explica que, tot i que el comunisme fa anys que es va acabar, el govern rus no els ha deixat pas de banda: subvenciona alguns dels serveis bàsics del poble i ofereix ajuts a tot aquell que vulgui tornar a la mare pàtria.

Per cert, "molokan" vol dir "bevedor de llet" i és que, de forma ritual, antigament bevien llet els dimecres i els divendres. El Sergey riu quan li preguntem si encara ho continuen fent.

El Navet i la Larisa, hospitalitat yazidi en estat pur

Els yazidis són una minoria d'origen kurd -a Armènia en viuen uns 40.000-, són seminòmades, creuen en la reencarnació i la seva religió té per déus al sol i al paó reial. Era de nit quan vam arribar a Rya Taza, un poble d'aquesta minoria. No teníem gens clar que trobéssim a algú que a aquelles hores tingués ganes de conversar sobre el seu tipus de vida i religió amb uns desconeguts com nosaltres.

Una casa amb la llum encesa i un senyor que en surt, la nostra intèrpret corre cap allà i li explica qui som i què hi hem vingut a fer. Content perquè ens interessem per la seva cultura ens convida a entrar a casa seva, són pocs els estrangers que paren allà. El Navet ens presenta a la seva dona Larisa i a la resta de la seva família. No tarda a aparèixer el té i un bon plat de formatge casolà a taula. Conversem, riem, mengem... Ens convida a quedar-nos a dormir, si ens hi quedem a l'endemà matarà una cabra en honor nostre. Ens convida també a la boda de la seva filla que justament es casa a l'endemà al vespre, però per aleshores ja no serem a Armènia.

Per moments com aquests és pels que realment val la pena viatjar!

Foto de Rodolfo Contreras

T'ha agradat? Comparteix aquesta entrada!

Continua llegint »

Publicat a: Armenia , Asia , Fotografia , Gent del mon