14 de novembre de 2019

Què veure al centre històric de Tallin, Estònia


Tallin és la capital d'Estònia, un país situat a la vora de la mar Bàltic, al golf de Finlàndia, que el 1991 va obtenir la seva independència de l'antiga Unió Soviètica, juntament amb Letònia i Lituània. Fundada a principis de l'Edat Mitjana, va adquirir molta importància com a port comercial per la seva situació estratègica i va pertànyer a la Lliga Hanseàtica. Aquesta bonica ciutat conserva, com poques a Europa, l'ambient dels segles XIV i XV, pel que el seu centre històric és Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO des del 1997.


El seu centre històric es pot recórrer en un dia, però és recomanable quedar-se, com a mínim una nit, per poder passejar a última hora del dia, quan la majoria de turistes ja han marxat i els carrers de la ciutat antiga queden solitaris. De fet és el millor moment per visitar-la, ja que passejar pels seus carrers de conte sense gairebé ningú esdevé un moment únic. Perquè tinguis una idea de què et trobaràs a la ciutat antiga aquí t'expliquem alguns llocs que no et pots perdre en la teva visita a Tallin:

Muralla de la ciutat

Construïda entre els segles XIII i XV, va tenir un eminent caràcter defensiu. Té gairebé 2 quilòmetres de llarg i és una de les més ben conservades de tot Europa. Hi ha un tram restaurat que es pot recórrer entre les torres Kuldjala Torn, Sauna Torn i Nunna Torn.




Torres

La muralla va arribar a tenir fins a 46 torres defensives, aquestes són les més famoses:
La torre Paks Margareeta o Margarida la Grossa, amb un diàmetre de 25 metres és la més gran que es conserva. Dins d'aquesta torre trobem el Museu Marítim d'Estònia o Eesti Meremuuseum.


També la torre Kiek in de Kök, de 38 metres d'altura i que data de segle XV; dins hi ha el Museu de la Ciutat i els túnels del bastió, que són el sistema de passadissos construïts sota dels antics bastions del turó de Toompea, dominant la ciutat.

Portes d'accés

Originalment la muralla va tenir 6 portes d'accés a la ciutat de les que avui es conserven 2. La porta de Viru, que data del segle XIV, i és la principal porta d'accés a la ciutat vella. Conserva les seves torres originals, una de les imatges més típiques de Tallin.

També es recomanable visitar la porta Rannuvärav, que és a prop del port i té adossada la torre Paks Margareeta.



Plaça de l'Ajuntament

Aquesta cèntrica plaça, cor de la ciutat amb restaurants i terrasses, era en l'antiguitat el lloc on se celebrava el mercat. Hi destaca l'edifici gòtic de l'Ajuntament (Raekoda), construït entre els segles XIV i XV. Té una torre octogonal de més de 60 metres d'altura coronada per un penell en forma de guerrer amb una espasa; és coneguda com el Vell Tomás (Vana Toomas) i és el símbol de la ciutat. La torre, a l'igual que algunes sales de l'edifici, es pot visitar.


5252
Criden l'atenció les curioses gàrgoles verdes de metall que representen caps de drac, a la part alta de la façana de l'edifici. Al davant de l'Ajuntament està la que es diu que és la farmàcia més antiga del món, en actiu des de 1422, la Raeapteek.


Passatge de Santa Caterina

Aquest estret carreró empedrat uneix els carrers Vene i Müürivah, i està cobert per uns arcs de teules. Una de les parets del carreró pertany a l'església de Santa Caterina, un antic convent dominic restaurat al segle XX.



Església de Sant Olav o Oleviste Kirik

És l'església més antiga de Tallin, construïda al segle XII i dedicada a el rei Olaf II de Noruega. Destaca la seva alta i punxeguda torre, d'uns 125 metres, que sobresurt entre les teulades i a la qual es pot pujar per més de 200 graons per admirar les vistes de la ciutat; antigament va poder tenir funció de vigilància o per atreure comerciants.

Catedral Alexander Nevsky

Situada al cim del turó Toompea, va ser construïda a la fi de el segle XIX i es va convertir en un dels temples ortodoxos més importants de l'aleshores imperi rus. Són característiques les seves cúpules de ceba i la façana està decorada amb alguns mosaics.


Castell de Toompea i Parlament

Al davant de la catedral es troba l'edifici palatí de Parlament d'Estònia, amb la seva característica façana rosa, que forma part del Castell Toompea.

El castell data del segle XIII encara que va ser reconstruït durant el XVIII; actualment només es conserven els murs nord i oest. La torre més famosa del conjunt és cridada Pikk Hermann, i en ella oneja la bandera d'Estònia.

Mirador de Patkuli

Al turó Toompea, és el lloc des del qual s'obté la imatge més típica de Tallin, amb les seves teulades i cúpules, així com vistes del port i la part més moderna de la ciutat.



A banda d'aquests indrets que hem esmentat, hi han molts altres racons del centre històric que de ben segur són encantadors. Com hem comentat, si passeges a última hora del dia els descobriràs tu mateix.

9 de novembre de 2019

2019: 30 aniversari de la caiguda del mur de Berlín

Article revisat i actualitzat el 9/11/2019

El 9 de Novembre de 2019 es compleixen 30 anys de la caiguda del Mur de Berlín, una data molt important per a molts berlinesos que van viure a una i altra banda i un fet que va marcar un capítol en les seves vides i en la història del s. XX.

Arran de la segona guerra mundial, l'any 45 els aliats van decidir dividir Alemanya en quatre parts controlades per URSS, EEUU, Regne Unit i França; al mateix temps Berlín també va ser dividit en quatre sectors i va començar la guerra freda entre capitalistes i comunistes. Al 49 es van fundar les dues repúbliques alemanyes, la RFA (part oest) i la RDA (part est). Cada vegada s'intensificava més el bloqueig a la part est i eren molts que fugien a la RFA, així que es va optar per prendre una mesura dràstica.

El 1961 va ser l'any que es va aixecar un dels Murs de la Vergonya, dividint la ciutat en dos: l'Alemanya Oriental (la RFA, dirigida per Estats Units i Gran Bretanya) i l'Alemanya Occidental (la RDA, dirigida per la Unió Soviètica). El més cruent de la situació que es va donar va ser que d'un dia per l'altre es va establir la prohibició creuar a l'altra banda, el que va provocar la dramàtica separació de famílies i amics durant 28 anys, des de la matinada del 13 d'agost de 1961 fins a la nit del 9 de novembre de 1989.

9 noviembre 1989 Berlin, Berlin, muro
Gent de peu a la secció del mur de la Postdammer Platz, oberta el 11 de novembre de 1989 (John Tlumacki)
Molta gent va intentar travessar el mur de moltes maneres durant molts anys: amagats en cotxes, dins de maletes, fent túnels, tirant-se de les finestres del edificis...fins i tot algun soldat va creuar el mur per anar on estava la seva família. Dieun que existeix una malaltia anomenada "Mauerkranheit", un trastorn psicològic que afectava a les persones que vivien amb la por al cos a causa del mur i tenien símptomes de claustrofòbia, mania persecutòria, depressió i intents de suïcidi.

berlin
El soldat Conrad Schumann saltant el mur (fotografia de Peter Leibing)

muro Berlín, Berlín
Cotxe amb el qual es travessà el mur amagat dins el maleter

Les protestes del poble van començar a sorgir fins que la situació es va tornar insostenible. La primera notícia d'apertura del mur va ser quan el líder de la RDA (Alemanya Oriental) Erich Honecker, d'ideologia comunista i soviètica, va renunciar al càrrec el 18 d'octubre de 1989, sent reemplaçat pel seu company de partit Egon Krenz. Finalment, després d'anys d'espera, Schabowski (portaveu del Comitè Central) va donar una roda de premsa anunciant que "immediatament es podrà viatjar de la RFA a la RDA amb total llibertat". A partir d'aquest moment i durant dos dies, centenars de berlinesos van carregar contra el mur, enderrocant amb pedres, martells i qualsevol arma possible. Ara era possible passar del costat "soviètic" al costat "occidental" tan sols pujant a un dels 25 passos fronterers que van ser habilitats.

La porta de Brandemburg, supervivent en la segona guerra mundial, va quedar aïllada en terra de ningú durant la construcció del mur (el mur passava tot just per allà) i una vegada es va poder travessar aquest es va convertir en un lloc històric, on es va celebrar la reunificació. Avui dia és el símbol de Berlín i de la reunificació alemanya.

Berlin
Porta de Brandemburg, tot un símbol a Berlín

La caiguda del Mur de la Vergonya va ser un punt i a part en la història contemporània, es va donar per finalitzat un període d'inestabilitat internacional, espionatge i prohibició de la llibertat com va ser la Guerra Freda, per començar una nova etapa. Berlín passava a ser un lloc més tranquil, tothom estava feliç de poder tornar a veure a les seves famílies i amics; començava un període d'obertura per tots.

Un nen saluda als soldats del mur de Berlín el 10 de novembre del 1989 (foto: John Tlumacki)

Quan arribes a Berlín i et dirigeixes al centre de la ciutat, es pot veure una línia doble de llambordes que marca el recorregut que tenia el mur original, al llarg de 5,7 quilòmetres dels 144 que tenia. És un record omnipresent que la ciutat ha volgut deixar per sempre i que nosaltres lloem, ja que forma part d'una història ben viva i molt singular. Altres ciutats han patit la segona guerra mundial, però Berlín és l'única on s'ha construït un mur i creiem que és bo que quedi constància d'aquest fet.

muro berlin, berlin
Llambordes que marquen el recorregut original del mur per tot Berlín.
Un dels punts més famós del mur de Berlín i més visitats és el Checkpoint Charlie, el pas fronterer més important entre l'any 45 i 90 i per on podien passar només militars, aliats i estrangers. Situat a FriedrictraBe, avui dia podem veure una rèplica de la caseta on els oficials feien guàrdia i també una gran foto d'un soldat. Just al costat podem veure el cartell d'advertiment que anuncia que s'està passant d'una zona a una altra. Aquí també trobem el Checkpoint Charlie Museum i el Black Box per recordar aquest capítol concret de la història. S'ha tornat un punt massa turístic segons la nostra opinió (just al costat és ple de botigues de souvenirs i un gran Mac Donald's), però creiem que la visita és un imperdible si vas per primera vegada a Berlín.

berlin
Checkpoint Charlie, el pas fronterer més famós de Berlín 

berlin
Cartell d'advertiment al Checkpoint Charlie

La ciutat és plena d'indrets que el govern ha volgut crear per mantenir el record de la història del mur que tant va afectar en les vides de molts berlinesos, records que honoren a les víctimes que un dia van intentar saltar el mur i van morir (unes 100 persones): Podem trobar fotografies de les víctimes al costat d'una part de mur que encara roman en peu.

muro berlin, berlin
Homenatge a les víctimes que van morir travessant el mur

berlin
Part del mur reconstruïda amb ferros

Els que molts no coneixen és el pas per on es va creuar per primera vegada el mur després de 28 anys de tancament. Aquest es troba a l'anomenada avui dia "Platz des 9 November 1989", molt a prop d'un pont que en el seu dia va ser molt simbòlic, milers de persones van travessar per aquí una vegada donat el permís per creuar d'una Alemanya a l'altra. Es pot trobar encara part del mur mig amagada entre les plantes que creixen i on antigament hi havia una torre de vigilància que ara ja no hi és. Curiosament, al primer pas per on van creuar les primeres persones ara trobem un Lidl, un dels establiments més coneguts mundialment de supermercats alemanys i podríem dir irònicament que és un símbol, capitalista...

berlin
Plaça 9 de Novembre 1989, l'indret on es va obrir el primer pas del mur

berlin
Part de mur a la Plaça 9 de Novembre 1989

I si encara queda en peu el lloc per a nosaltres més emblemàtic del mur de Berlín, resulta curiós veure que encara queden torres de vigilància del mur disseminades per la ciutat, algunes entre edificis de vivendes alts que s'han construït posteriorment i d'altres rodejades del mur original.

berlin
Antiga torre de vigilància del mur entre edificis

berlin
Part del mur en que es va conservar també una torre de vigilància

L'indret més famós del mur de Berlín i el més visitat és la East Side Gallery, que amb 1,3 Km. és la part millor conservada i la galeria d'art a l'aire lliure més llarga del món, on podem veure obres que 103 artistes famosos van plasmar per difondre un missatge d'esperança.

berlin
La East Side Gallery

muro berlin, berlin, east side gallery
Currículum vitae del mur de Berlin: del 69 al 81

Una de les obres més conegudes de la East Side Gallery és el "Petó etern" entre Leonid Brézhnev (cap d'Estat de la Unió Soviètica de l'època) i Erich Honecker (president de llavors de la República Democràtica d'Alemanya).

muro berlin, East side Gallery, Berlin
El graffiti "Petó etern"

Aquests murals són una mena de demostració de l'apertura després de la caiguda del mur, una visió molt més optimista que deixava enrere aquells anys grisos, fent una obra d'art per a tothom que contrastava aquells edificis homogenis comunistes que donaven un aire molt trist a la ciutat; es donava pas a uns anys on la creativitat sortia per tot arreu. I els colors també!

berlin, muro berlin
Un dels graffitis més coneguts de la East Side Gallery

Passejar pels diversos punts del mur de Berlín és passejar per la història, molt recent encara, però que ningú oblida. Esperem que serveixi perquè altres murs no es construeixin i que el seu testimoni sigui un exemple del que no s'ha de repetir.

Altres posts sobre Berlín:

Oferta National Geographic
T'ha agradat? Comparteix aquesta entrada!

9 d’octubre de 2019

25 coses que has de saber abans d’anar al Japó



Si tens pensat viatjar al Japó hi han algunes coses que t'agradarà saber abans d'anar-hi, algunes són relatives a les tradicions, altres curiositats...totes ben interessants!

1. Millor època per viatjar. El Japó és un país que té les èpoques molt marcades, això vol dir que a l'estiu fa molta calor i a l'hivern molt de fred. Si viatges a l'agost passaràs molta calor -hi ha molta humitat- i a l'hivern molt fred. L'època ideal és a la primavera o a la tardor. És recomanable evitar anar-hi l'última setmana d'abril i la primera de maig, ja que són vacances al Japó i tots els hotels estan plens, i també els mesos de juny i juliol, que és època de pluges.


2. Transport. El transport és una de les coses més cares del país. Existeix el JAPAN RAIL PASS, que permet utilitzar qualsevol tren de la companyia JR durant 1, 2 o 3 setmanes, depenent del que t'interessi. Només es pot comprar des de fora del país, així que pots preguntar en una agència si t'interessa. El seu preu no és barat, però només amb un trajecte de Tòquio a Kyoto ja s'amortitza.


3. Com moure't. Al Japó condueixen per l'esquerra i amb prou prudència en general. També al carrer i al metro es manté aquesta norma de caminar per l'esquerra, així que quan vagis per un túnel del metro veuràs fletxes on s'indica per on has de caminar per no entorpir el pas de la gent que camina en la direcció contrària. A les escales mecàniques del metro, els japonesos es queden a la banda dreta per deixar pas per l'esquerra als que tenen més pressa. I tot amb un perfecte ordre. Al carrer normalment també trobem indicat un carril per circular les bicicletes i un altre per les persones.


4. Facilitats per persones amb mobilitat reduïda i cotxets. Podríem dir que Japó és el paradís per a aquest sector de viatgers. El transport està perfectament adaptat: a cada parada de metro trobes un ascensor (es pot consultar l'entrada correcta que disposa d'ascensor), i aquest sempre està senyalitzat amb cartells de prioritat de pas per minusvàlids, embarassades, persones amb nens petits, gent gran i que té mobilitat reduïda. Dins dels vagons de metro i bus ocorre el mateix.
Els carrers -i ens ha sorprès gratament- estan en la seva majoria (en especial Kyoto, Tòquio, Osaka...) adaptats amb camins per cecs fins els semàfors i on hi ha passos de zebra, també amb rampes. Una delícia!


5. Puntualitat japonesa. Aquí tots els trens funcionen amb la màxima puntualitat. Si arribes un minut tard al teu tren, no pensis pas que potser l'agafaràs perquè va una mica tard, com sol ser habitual a casa nostra...Si surt a les 9:05 a les 9:04 el senyor amb l'uniforme del tren ja estarà avisant i xiulant per a que el tren marxi al minut. Així que un consell és arribar amb temps a les estacions. Diríem que la puntualitat japonesa és la competència asiàtica de la puntualitat alemanya a Europa.


6. Fer cues. La gran norma del Japó per no atabalar-te esperant el metro. Per entrar als vagons de metro, de tren o bé per pujar a l'autobús, tothom fa una cua ordenada. En totes les estacions de tren i de metro el terra està senyalitzat on queda la porta del vagó per fer la cua en aquell punt, i també per on ha de sortir la gent del vagó. En alguns llocs també s'indica quants vagons té el metro.

7. Dormir a tot arreu. Els japonesos tenen la gran capacitat de dormir-se, sobretot en els trajectes de transport públic, com el metro. Així que és habitual veure gairebé tot un vagó amb la gent dormida a primera o última hora del dia.


8. Nets i polits. Tot està absolutament net al carrer; de fet, a vegades és difícil trobar papereres, ja que molta gent s'endú les escombraries a casa i allà reciclen: combustible, no combustible i vidre.

9. Allotjament. Hi ha quatre tipus d'allotjaments que aconsellem:
*Ryokan. Hotels de l'estil tradicional japonès on es dorm en un tatami amb futon i pots banyar-te en un ofuro.
*Youth hostel. És l'equivalent dels albergs d'aquí i sol ser la opció més barata.
*Business hotel. És l'opció que solen utilitzar els japonesos que viatgen per negocis. Són convencionals, barats i solen estar a prop de les estacions de tren
*Apartaments. És l'opció que vam escollir nosaltres i creiem que la millor per a viatjar en família. Els apartaments al Japó solen ser petits però tenen tot allò bàsic.
Altres opcions són els hotels de l'amor -per hores- i els hotels càpsula, no apte per a claustrofòbics.


10. Descalçar-se. Els japonesos tenen per costum descalçar-se abans d'entrar a l'interior d'una casa o un temple, per això "allá donde fueres, haz lo que vieres". Per una altra banda, anar descalç ho trobem d'una comoditat absoluta i ens agrada tant que a casa nostra també ens hem endut aquesta tradició japonesa.

11. Seguretat. Japó és un dels països més segurs del món: rarament et robaran algun objecte o tindràs un altercat, tot el contrari. Els japonesos tenen un alt sentiment d'ajudar a qui ho necessita, si vas pel carrer perdut segurament et preguntaran si et poden ajudar (tot i que no saben gaire anglès). La gent deixa les seves pertinences a la taula quan va al lavabo d'un restaurant o la bicicleta davant de casa seva sense cadenat. Si perds alguna cosa al metro, el més probable és que algú la reculli i la dugui a objectes perduts. Això denota la consciència col·lectiva d'ajudar a l'altre.

12. Lavabos. Hi ha per tot arreu i estan extremadament nets. Si tens una necessitat urgent, a cada sortida de metro i pel carrer pots trobar-ne. Veuràs que la neteja és omnipresent en els lavabos, vagis on vagis, i que molt d'ells disposen de botons per a ajudar-te a netejar millor i inclús hi han seient per a deixar el nadó mentre l'utilitzes.


13. Menjar. Al Japó és fàcil menjar bé i barat. El menú més habitual són els noodles (fideus) en un bol amb sopa, verdures i carn, acompanyats d'arròs i un got de té o aigua que el reomple tantes vegades com vulguis. El preu sol rondar entre els 6-10€ i es paga habitualment en efectiu quan ja has menjat, directament a la caixa. Si el que busques són menús més variats, sushi o menjar més elaborat, calcula gastar-te uns 25€ mínim per persona. Per cert, que al Japó està mal vist deixar propina, així que surt ben econòmic menjar de restaurant.


14. Tendes. Igual que les màquines expenedores, n'hi ha per tot arreu. Les cadenes més conegudes són Lawson, 7 eleven i Family Mart, i els preus van de més barat a més car en l'ordre que les hem nombrat. El més interessant que trobem és el menjar cuinat –només ha d'escalfar– que et permet dinar o sopar pel mòdic preu de 4 a 6€. Es pot escalfar en els mateixos establiments, així que sempre que no trobis un restaurant, saps que pots comptar amb aquesta opció.


15. Màquines expenedores. Japó és el país de les màquines expenedores. De cafè, gelats, sandwiches, galetes, xocolates, pastes, caramels, yogurs... Però sobretot refrescs. De qualsevol gust, amb gas, sense, de diferents marques, envoltoris i etiquetes i dibuixets. N'hi ha per tot arreu i sempre et salven de tenir set o gana.


16. Fumar. Està prohibit fumar al carrer caminant, per això hi ha àrees exclusives per a fumadors, on no molesten als no fumadors. Això es manté en els llocs interiors, tot i que en algun restaurant es pot fumar.


17. Pluja. Al Japó plou sovint, sobretot si viatges a l'hivern o a l'estiu –època de tifons-, per això és útil dur paraigües. Si no en tens, et seran de gran utilitat els típics paraigües transparents baratíssims per 3-4€ que venen en les botigues del metro.

18. Diners. La millor manera de dur yuans japonesos és traient diners de caixers, una vegada arribats. Tot i que sembla que al Japó hagi de ser un país on tot es pagui amb targeta, a gairebé tot arreu –tret de comprar bitllets de tren o per l'estil- demanen que es pagui en efectiu. Així que pensa que hauràs de treure una quantitat prou elevada com per poder pagar tot –entrades, menjars, compres...- en cash. És important mirar quin tipus de comissions ens apliquen segons la targeta que utilitzem per treure diners als caixers.

19. Connexió a Internet i mòbils. En la majoria d'allotjaments hi ha Internet, però no és fàcil trobar connexió gratuïta quan estàs al carrer. Per això trobem gairebé indispensable comprar una targeta SIM només arribar al país. Moltes companyies les ofereixen a través de màquines expenedores al mateix aeroport i pots agafar la que més s'adapti al que necessites.

20. Idiomes. Els japonesos no destaquen per saber molts idiomes, ni tan sols l'anglès el parlen molt bé, així que no esperis entendre't amb tothom en aquest idioma. Però no et preocupis, perquè faran tot el possible per entendre't, inclús utilitzar el Google translate. La majoria de cartells indicatius del llocs i de transport estan en anglès.


21. Amabilitat japonesa. Els japonesos són extremadament amables i hospitalaris amb els foranis. T'ajudaran en qualsevol situació que necessitis, només has de dirigir-te a ells -tot i que no saben gaire anglès-. És bastant habitual que sigui ells qui s'ofereixin a ajudar-te si veuen que t'has perdut o busques algun lloc.

22. Vestimenta. És habitual topar-te amb japonesos vestits amb el típic kimono quan anem a visitar un temple i, sobretot si coincideix amb alguna festivitat japonesa o bé a la primavera, quan els cirerers estan en flor. A ells els agrada molt fer-se fotos vestits així en els temples i rodejats de flors. Si vols fer-te una foto amb ells, no dubti ni un moment en demanar-ho, els hi encanta.


23. Sort. Els japonesos creuen molt en la sort i per això quan visiten un temple o un indret sagrat per ells, deixen alguna ofrena que els hi porta bona sort, com poden ser fustes que es compren al mateix lloc i es pinten o s'escriu algun desig.


24. Passejar gossos en cotxet. Tal i com llegeixes. Són molts els japonesos que cada vegada s'animen més a tenir un gos de mascota, i ja que en tenen el tracten tant bé que els hi compren un cotxet de passeig. Al tanto, que aquest costum s'està posant de moda aquí...


25. Parcs temàtics. Els japonesos -amb perdó- són uns frikis. Els agrada la tecnologia, el manga, els dibuixos, els noodles...I tot ho porten a la seva màxima expressió: parcs temàtics dedicats a allò que més els hi agrada. Al Japó podem trobar el Museu dels Noodles, Legoland, Disneyland Toquio, el Museu Ghibli, museus dedicats a robots i fins i tot els pots trobar a l'aire lliure...En fi, que podries anar cada dia a un museu diferent!



Si saps alguna cosa interessant o curiositat que penses que potser publicada en aquest article, no dubtis en deixar-nos un comentari. Sayõnara!

1 de setembre de 2019

Visita als escenaris de la Batalla d'Okinawa


Okinawa és un Japó molt diferent al de les grans illes del nord. Marcada pel seu clima semi-tropical i per una cultura pròpia, va ser terra del Regne Ryukyu en el passat i ho és de diverses bases militars nord-americanes en l'actualitat. Escenari de platges de somni i plató cinematogràfic de pel·lícules com Karate Kid i Kill Bill. I tristament marcada la cruel batalla de la II Guerra Mundial: justament conèixer de prop els esdeveniments que hi van succeir ha estat el gran motiu que ens ha portat fins aquí.


Fotografia exposada al Museu de la Pau d'Okinawa

Desenvolupada entre els mesos d'abril i juny de 1945, la Batalla d'Okinawa va ser la més important de les que van succeir al front del Pacífic durant la II Guerra Mundial i una de les dues úniques que es van desenvolupar en terres nipones -l'altra va ser la d'Iwo Jima-. Okinawa era la primera illa amb un número important de població i l'exercit japonès va decidir utilitzar-la com a escut contra els aliats, amb l'esperança de frenar el seu avanç implacable pel Pacífic. Aquesta decisió de sacrificar Okinawa per intentar protegir la resta del país, va suposar un alt preu en víctimes: de les 200.600 víctimes mortals de la batalla, la meitat en va ser població civil; i dels 85.000 soldats nipons que hi van lluitar només en van sobreviure 7.000, que van ser fets presoners. Per contra, dels 185.000 combatents nord-americans: en van perdre la vida 20.000, 55.000 van ser ferits i 26.000 hospitalitzats per motius psiquiàtrics.

Pel desplegament terrestre aliat van participar 330 vaixells de guerra i 1139 de transport -uns números a l'alçada dels del Desembarcament de Normandia-. Coneguda també com la "Tempesta d'acer", durant els 82 dies de la contesa es van llençar una total de 2.716.691 bombes, que va suposar una ràtio de gairebé 5 bombes per habitant si considerem la població de l'illa en aquella època. Tots aquests números donen idea de la cruesa de la batalla i del patiment d'una població que no tenia escapatòria i que en molts casos va veure's damnificada per l'exèrcit que en teoria la defensava.

Posteriorment el govern nord-americà va utilitzar l'argument del desproporcionat nombre de víctimes mortals de la batalla i la previsible dificultat que suposaria arribar fins a Tòquio, com a justificació pel llançament de les bombes d'Hiroshima i Nagasaki per forçar la rendició definitiva dels japonesos i l'acabament de la guerra. Per contra, dècades després i encara avui l'antic Regne Ryukyu torna a ser sacrificat pel govern nipó: mentre que l'ocupació de la major part del país va finalitzar al 1952, l'illa d'Okinawa va romandre sota control dels vencedors fins al 1972. Tot i així, el seu retorn al Japó va ser condicionat a l'acceptació de la permanència a l'illa de diverses bases militars i un contingent de 30.000 soldats de l'exercit americà: no en va, i amb certa sorna, Okinawa està considerada el "gran portaavions" dels Estats Units.



Fotografies exposades al Museu de la Pau d'Okinawa

El Parc Memorial de la Pau

El sud de l'illa va concentrar els darrers enfrontaments armats de la Batalla d'Okinawa, i avui és en aquesta zona on es concentra també el major nombre de membre de memorials que la recorden. El turó de Mabuni, on hi van morir un total de 35.000 persones, és on s'emplaça el Parc Memorial de la Pau, que va ser creat el 1995 , amb motiu del 50 aniversari dels fets.




El Parc ocupa una gran extensió amb diversos punts d'interès com el Museu de la Pau i monuments commemoratius. Destaquen la gran "pedra angular de la pau", un seguit de plaques de marbre en la que hi estan inscrits els noms de tots els soldats i civils morts dels dos bàndols, inclosos també coreans, taiwanesos i britànics. També hi ha una zona amb monuments funeraris donats per cadascuna de les altres 46 prefectures del Japó.





El Museu de la Pau d'Okinawa

El Museu de la Pau d'Okinawa és el millor lloc per saber i entendre millor el context i esdeveniments que van succeir durant la Batalla d'Okinawa. Aquest dóna un punt de vista molt humà dels esdeveniments, crític tant amb americans com japonesos. Ho explica de forma molt gràfica i amb el suport de diferents audiovisuals, organitzant els continguts en cinc sales temàtiques:

1) "El camí a la Batalla" 
Aquesta sala se centra en els antecedents i el context, fent especial èmfasi a la cultura ryukyu i al procés d'assimilació que van patir els habitants de l'illa per part de Japó (cal considerar que Okinawa va ser un regne independent fins al 1879).


2) "La tempesta de ferro"
Sala que fa èmfasi als bombardejos i les seves conseqüències tant en vides humanes com en la destrucció de ciutats, llocs històrics i paratges naturals: el bombardeig constant va provocar per exemple que una part important de població es quedés sense casa i marxés a viure en coves -on també trobaven protecció-, als camps va fer que fos impossible conrear la terra provocant la conseqüent ambruna.


3) "L'infern al camp de Batalla"
Sala dedicada exclusivament al desenvolupament dels 82 dies de desplegament i conquesta terrestre. A través d'un gran mapa i mitjançant el suport de diferents vídeos, es detalla dia a dia de la batalla.


4) "Testimonis"
És la sala més emotiva de totes i es dedica al relat en primera persona les experiències viscudes pels supervivents que van patir tot allò.


5) "La pedra angular de l'oceà Pacífic"
Finalment la darrera sala es dedica a la postguerra. S'hi expliquen els camps de refugiats, l'ocupació americana, les relacions entre la població local i nord-americans, i el ressorgiment econòmic i cultural de l'illa.


Sens dubte, el Museu de la Pau és el millor punt d'inici possible a la visita pels diferents escenaris de la Batalla d'Okinawa.

Escenaris dels suïcidis col·lectius

Miles de okiwanesos es van suïcidar durant els darrers dies de la Batalla d'Okinawa atemorits per l'arribada dels nord-americans. La propaganda japonesa havia difós rumors segons els quals els soldats aliats es dedicaven a violar les dones i torturar i matar als homes quan conquerien un territori. Davant aquesta perspectiva i moltes vegades motivats pel propi exèrcit nipó, els suïcidis col·lectius van ser comuns.

A l'inici de la batalla, l'exercit va lliurar a aquells civils que s'oferien voluntaris dues granades: una per llançar-la als americans i una altra per suïcidar-se, i no van ser poques les famílies que quan es van veure acorralades es van agafar a una magrana amb l'anella treta per a saltar pels aires. Però quan el material bèl·lic va començar a escassejar, les formes de suïcidi col·lectiu van començar a ser més rudimentaris donant lloc a situacions dantesques. Families senceres que es penjaven, caps de família que mataven a cops de pedra o bastonades als seus per després treure's també la vida, o bé comunitats de desenes o centenars de persones que es tiraven per penya-segats i s'estimbaven a les roques. Els penya-segats del sud de l'illa, especialment els pròxims al Parc Memorial de la Pau, van ser els punts que va registrar un major nombre de suïcidis.



El Memorial Himeyuri no To

Durant la Batalla d'Okinawa va ser movilizada en tasques de suport o directament a primera línia gran part de la població local. Aquest memorial, situat a 4 kilòmetres del Parc Memorial de la Pau, recorda a un grup d'escolars que van fer d'infermeres i que van trobar la mort en la cova on s'emplaça el monument.



Les Himeyuri van ser un grup de 222 alumnes i 18 professores de l'institut femení Daiichi i de l'escola Shihan que es van ser mobilitzades per l'exèrcit japonès el 23 de març de 1945 com a unitat d'infermeria. La majoria d'elles pensaven que el seu exèrcit derrotaria als americans en qüestió de dies i que la tasca que tenien encomanada seria relativament segura, allunyada del front. Res més lluny de la realitat: no van ser poques les vegades que van anar auxiliar als seus jugant-se la vida a primera línia. Tot i que durant els dos primers mesos de batalla miraculosament van patir poques baixes, en els darrers dies el grup va quedar atrapat entre el foc creuat en aquesta cova que feia funcions d'hospital de campanya. Un total de 210 van morir aquí: unes quan intentaven escapar i d'altres a causa d'una bomba de gas, també en va haver que directament es van suïcidar.




Aquest és un lloc molt visitat pels alumnes d'escoles i instituts d'Okinawa. Al costat del monument hi ha també un petit museu que detalla la trista història del valent grup de noies.

El quarter general de la marina japonesa

Finalment, la darrera visita indispensable per conèixer els principals indrets de la Batalla d'Okinawa és el Quarter General de la Marina Japonesa, una petita ciutat subterrània va ser construïda per amagar i protegir la comandància japonesa dels atacs aeris dels nord-americans. Des d'aquí és des d'on es va coordinar i dirigir el desenvolupament dels moviments de l'exercit imperial durant els darrers dies de la batalla.



Avui es només es poden recórrer 250 dels 450 metres dels seus túnels, suficients per sentir la claustrofòbia que devien sentir els 4.000 homes que hi van quedar atrapats quan els nord-americans van arribar a la zona. Entre el laberints de passadissos s'hi poden veure les petites estances que es van fer servir d'infermeria, centre de comunicacions i l'habitació del comandant, amb les seves darreres paraules escrites a la paret. Es poden observar també el forats i marques que van deixar les explosions de les granades que van matar els soldats que no van poder escapar. Quan els nord-americans hi van accedir s'hi van trobar amb les restes de 2.400 cossos, la resta va morir a les rodalies, en un atac suïcida desesperat.





Informació pràctica:

Un dia ben aprofitat és suficient per veure tots aquests llocs, tot i que l'òptim per veure'ls amb calma seria dedicar-ho dos dies. Diferents agències de viatges de Naha organitzen excursions per fer la visita però el temps que dediquen a cada parada és insuficient, sobretot al Parc i al Museu de la Pau. 

És possible arribar als diferents llocs explicats en transport públic des de Naha, però en la majoria dels casos suposa una combinació d'un mínim de dos autobusos (es poden consultar les rutes i horaris en aquesta web. En taxi, calculem que tots els trajectes suposarien un total d'uns 70 €.

Els museus tenen un horari d'obertura que va des de los 8:30 o les 9:00 a les 17:00 o les 17:30, en funció de l'època de l'any. Els preus de les entrades van dels 300 al 440 yens (entre 2 i 3,5 € al canvi).


 
Continguts de Quaderns de bitàcola (Enric Vilagrosa i Celia López) | Tecnologia Blogger | Plantilla original de Wordpress Theme i Free Blogger Templates | Disseny adaptat per Quaderns de bitàcola
cookie law