5 de juliol de 2019

Albània, el país dels búnquers



Si alguna cosa sobta per sobre de tot a qualsevol que visiti Albània són els seus búnquers. És travessar la frontera i començar a veure’ls sense parar. Estan per tot arreu: a les muntanyes, a la platja, als parcs de les ciutats... Es compten per milers i són el testimoni més visible del passat del que va ser un del països més tancats del món.



Els búnquers, la conseqüència de la paranoia d’un home

Enver Hoxha va governar amb ma de ferro el país des del final de la Segona Guerra Mundial fins a la seva mort. Més de 40 anys en els que el dictador va aplicar un comunisme "pur" que el va portar a trencar relacions amb els seus aliats ideològics - Rússia i la resta de països del Pacte de Varsòvia primer i posteriorment amb Xina- quan considerà que aquests s'estaven allunyant de les línies marcades per Lenin, Stalin i Mao. Evidentment Albània també era també enemic dels països occidentals.

En aquest context, Albània es va tancar i va passar a ser un dels països més opacs del món. Hoxha a més estava convençut que un dia o altre seria envaït ja sigués per les potències capitalistes o bé pels seus antic socis comunistes. Les pors, basades en un fonament ben lògic, van acabar transformant-se amb el pas dels temps en una paranoia que va portar al dictador a construir bunkers per arreu del territori per defensar i protegir el país.

L’any 1971, el govern va aprovar el programa de "bunquerització" del país que havia de permetre crear entre 1975 i 1983 un total de 221.143 búnquers distribuïts per tota Albània. Finalment "només" se'n van construir 173.371, el que equival a 1 per cada 11 albanesos o 5,7 bunkers per km2. Una bestiesa de la que el país encara en paga les conseqüències.




La lluita popular, la resposta a una possible invasió

A la Segona Guerra Mundial Albània va ser l´únic país europeu que va aconseguir alliberar-se sense la intervenció de tropes estrangeres. És un fet que, tot i que els aliats van proporcionar armes i subministraments als partisans albanesos, va ser la gent del país que en un una guerra de guerrilles va aconseguir fer fora les tropes de feixistes italians i nazis alemanys. Ever Hoxha va ser un dels líders de la resistència i durant dècades el seu règim va mitificar la victòria dels partisans.

La defensa del país davant una eventual invasió externa va fonamentar-se també en base a milícies formades per civils. Gairebé tot el país es va implicar d'una manera o altra en sistema de defensa estatal: a més de l'exercit, 800.000 persones d'una població de prop de 3.000.000 en va formar part. Homes i dones, des dels 12 anys, participaven en entrenaments i simulacres que en època de màxima alerta es realitzaven dos cops al mes amb una durada de fins a tres dies. Cada persona tenia una funció i un lloc de combat assignat en algun dels búnquers pròxims a la seva residència o lloc de treball. Les cèl·lules locals del partit comunista organitzaven a la seva vegada a les famílies per netejar i mantenir aquestes fortificacions.

Cada unitat de defensa estava formada per diversos búnquers: els búnquers més petits tenien capacitat per a dos persones armades amb fusells que estaven a les ordres d’un búnquer més gran permanentment en guàrdia. Els comandants d’aquests búnquers grans es comunicaven amb els seus superiors per ràdio i amb els ocupants dels búnquers més petits mitjançant signes visuals que podien veure a través de les mateixes fissures des d'on es disparava. 

A priori qualsevol potència estrangera que s'hagués plantejat envair el país, no ho hagués tingut gens fàcil. Però la realitat és que el temut enemic no va arribar i que els búnquers d'Albània mai van arribar a ser utilitzats per al seu propòsit inicial.



Conseqüències de la bunquerització

En una època de complet aïllament, en la que la pròpia subsistència ja era un repte, el programa de bunquerització va suposar un important impacte a la feble economia del país. La fabricació dels búnquers va suposar un cost estimat d'un 3% del producte interior brut del país (despesa que se sumava al ja elevat pressupost del Ministeri de Defensa). De mitjana el cost de cada búnquer era l'equivalent a la de construcció de la vivenda d'una família albanesa.

A més, els búnquers ocupaven i obstruïen una àrea significativa de terra cultivable, en un país eminentment rural. Sens dubte la bunquerització van fer  ressentir la precària qualitat de vida dels albanesos. 




Els búnquers avui

Amb la caiguda del comunisme la majoria de búnquers van quedar abandonats, tot i que en les dècades posteriors alguns s'han reaprofitat per funcions dispars. Destruir-los i desfer-se de les seves runes tindria un cost molt elevat així doncs, mentrestant es busca un solució definitiva, continuen formant part del singular paisatge albanès.

L'escassetat d'habitatge després de la caiguda del règim comunista al 1990 va portar alguns albanesos a ocupar i instal·lar-se en búnquers abandonats. Però la foscor inferior i la manca d'aigua corrent i d'unes unes condicions higièniques mínimes van fer que amb poc pocs anys quedessin abandonats altre cop. Durant dècades no van ser poques tampoc les parelles que van trobar en els búnquers l'amagatall ideal per a les seves trobades íntimes.



 
A les àrees rurals és on la reutilització de búnquers ha tingut més fortuna, transformant-se en magatzems on guardar eines, animals i collites. A les ciutats, uns pocs han trobat un nou ús en forma quioscs, bars o testos. Fins i tot un emprenedor ha creat un petit hotel transformant els búnquers en habitacions. La imaginació no té límits en l'art del reciclatge, sobretot quan els recursos són limitats.
 
Els creatius i aspirants a artistes han trobat també en els búnquers el lloc ideal on plasmar les seves obres d'art. De vegades amb gràcia i d'altres no tant, però en tot cas donant color al trist gris del formigó.


 

Bunk'art, memòria històrica i art

Respecte a la recuperació de búnquers cal destacar Bunk'art, una iniciativa que en els darrers anys ha rehabilitat els dos principals búnquers de Tirana en centres culturals amb exposicions històriques i artístiques. A més de dinamitzar la vida cultural local, són actualment també un dels principals atractius de la capital pel visitant interessat en conèixer la història del país.

El Bunk'art 1 té seu en un barri a les afores de la ciutat, en l'antic búnquer del president Hoxha i del primer ministre Shehu. Els seus espais es distribueixen en 5 plantes sota terra, en gran part visitables. S'hi poden veure les estances privades dels governants i els seus llocs de comandament. Així mateix una part important de les sales estan dedicades a explicar la història del país durant el comunisme.





 
El Bunk'art 2 s'ubica al centre de Tirana, en el búnquer de l'antic Ministeri d'Afers Intens. Va ser construït entre 1981 i 1986 i és considerat una de les darreres "grans obres" del règim. Consta de 24 habitacions, l'apartament privat del ministre i una gran sala de comunicacions. Gran part de les estances ara les ocupa una exposició que explica l'aparell policial del règim i les seves funcions d'espionatge i repressió.





Per saber-ne més...

Si t'ha agradat el que t'hem explicat i vols saber una mica més sobre els búnquers d'Albània, et recomanem el guardonat documental "Mushrooms of Concrete" de Martijn Payens:



20 de juny de 2019

Jan, un nou viatger ha arribat al món


Es diu Jan, té només un mes de vida i és el nou viatger de la família. 

Igual que la seva germana Ivet, sembla que ja té ganes de sortir a conèixer món. Encara que no parli, creiem que li endevinem el pensament: "Si la Ivet ja ha voltat per tants països tenint un, dos i tres anys... Jo també vull!". I nosaltres no podem pas decebre'l, oi?

Benvingut Jan, comença el gran viatge de la vida. Veuràs que hi han tants llocs interessants al món que et fascinarà coneixe'l!




Fotografies de Baby Foto Barcelona

6 de juny de 2019

Visita als escenaris del Dia D de la Batalla de Normandia


Conegut com a Dia D, el 6 de juny de 1944 és recordat com una dels dies més importants del segle XX. En el marc de la Segona Guerra Mundial, la matinada d'aquella llarga jornada començava l'operació Overlord amb el desembarcament massiu de tropes aliades (principalment estatunidencs, britànics i canadencs) a les platges franceses de Normandia. L'inici de la reconquesta del front occidental, fent pinça amb la recuperació del front oriental que els russos van iniciar l'any anterior, va suposar l'inici de la fi de l'imperi nazi. 

Aquesta invasió va ser, i continua considerant-se, el desembarcament de tropes més gran de la història, involucrant a gairebé tres milions de soldats. A pesar que en algunes de les platges el nombre de baixes aliades va ser important, el desembarcament va ser un èxit. Durant prop de dos mesos, però, la resistència alemanya a Normandia va ser ferma i el trencament definitiu del front no va arribar fins a finals de juliol.




En aquest episodi de la història cal destacar la participació en les tropes aliades d'antics combatents republicans de la Guerra Civil espanyola i el paper cabdal que hi va tenir en Juan Pujol Garcia, alies Garbo. El doble agent secret català va proporcionar a Alemanya informació falsa que va fer creure a Adolf Hitler que l'atac principal seria més tard i en un altre lloc, fet que va resultar decisiu per l'èxit del desembarcament: en un primer moment els nazis van pensar que l'atac es tractava d'una maniobra de distracció i, enlloc d'enviar-hi reforços, van concentrar-los a l'estret de Calais.

Sense estendre'ns més en el context històric, passem a explicar-te les que per nosaltres són les visites indispensables als escenaris del Dia D de la Batalla de Normardia.

Omaha Beach

Sword, Juno, Gold, Omaha i Utah. Aquests eren els cinc noms clau de les platges del desembarcament de Normandia. De totes elles, la d'Omaha era la millor defensada i la que més víctimes es va cobrar. Si existeix un lloc on el Desembarcament gairebé fracassa, aquest és Omaha Beach.

Es calcula que en només la primera hora del desembarcament aquí hi van morir 1000 soldats nord-americans. Després que la primera tongada d'assaltants fos salvatgement eliminada, la segona es va trobar amb una platja repleta de ferits, cadàvers i material destruït. Els que aconseguien travessar la platja es trobaven amb que havien d'escalar un terraplè protegit amb filferro d'espines, allò era una autèntica trampa. Només a partir del migdia, quan els aliats comencen a sorprendre als alemanys per la rereguarda i algunes de les posicions defensives es queden sense munició, s'aconsegueixen canviar les tornes.





Les bateries alemanyes de Longues-sur-Mer

La Muralla de l'Atlàntic era el sistema defensiu que Hitler va fer construir resseguint la costa d'Europa continental amb l'objectiu d'impedir un possible atac aliat des de les illes britàniques. Constava de més de 15.000 edificacions fortificades distribuïdes per 4000 km de longitud, des del nord de Noruega fins la frontera de França amb Espanya. Per construir-les els alemanys van necessitar 11 milions de tones de formigó i 1 milió de tones d'acer.

A Longues-sur-Mer es pot veure encara avui diverses bateries alemanyes que formaven part d'aquest mur teòricament infranquejable. Els projectils disparats des dels seus canons podien arribar a 20 km de distància, abastant la major part de les platges que van ser utilitzades durant el Dia D. Tot està tal qual va quedar fa 70 anys, tan els materials i armament són els originals.





Pointe du Hoc, escenari d'un dels episodis més èpics del desembarcament

A les 7:10 del dia D, 225 Rangers de l'exèrcit nord-americà desembarcaven aquí i escalaven els seus 30 m de penya-segat. La missió era deixar fora de joc la bateria de canons alemanya que apuntava a les platges d'Omaha i Utah. Per sorpresa seva, quan van arribar es van trobar amb que l'armament pesat havia estat retirat terra endins. Però igualment, durant dos dies i sense cap mena de descans, van haver de fer front als ferotges contraatacs alemanys. Quan van ser rellevats, 81 havien mort i 58 estaven ferits.

Avui el lloc conserva gairebé el mateix aspecte, amb els cràters de les explosions i les restes de les bases dels canons. Per la grandària dels forats deixats per les bombes, a un se li posa la pell de gallina pensant el que van patir aquí aquells homes.






Port Winston, la importància de la logística

La logística va ser un dels grans maldecaps del Dia D. Després de desembarcar sota l'efecte sorpresa les primeres remeses de soldats, com poder proveir-los de municions i nou armament? Com fer-los arribar menjar, aigua potable i gasolina pels seus vehicles? Com fer-hi arribar nous soldats per substituir-los o reforçar la línia de combat? Sens dubte l'empresa no era fàcil i conquerir algun dels ben defensats ports del Canal, no era una opció factible.

Per donar solució al problema, els aliats van construir dos ports artificials en les platges recent conquerides, de forma genèrica tenien per nom clau "Mulberry". Estaven formats per 146 blocs de formigó, remolcats des d'Anglaterra i enfonsats per formar un espigó semicircular. Durant els 3 mesos següents al Dia D per aquests ports van desembarcar 2,5 milions de soldats, 4 milions de tones de material i 500.000 vehicles.

A Arromanches, quan la marea és baixa, encara es poden veure les restes de l'imponent estructura d'un d'aquests ports: és deia Port Winston (anomenat així en honor a Winston Churchill). Sens dubte una de les grans consecucions de l'enginyeria durant la II Guerra Mundial.






El cementiri nord-americà de Coleville-sur-Mer

En una planícia a sobre de la platja d'Omaha s'estén el cementiri nord-americà més gran a Europa. És un dels testimonis muts de la Batalla de Normandia, és aquí on un pren consciència de l'alt cost humà de la contesa.

Llargues fileres de creus de marbre blanc, esquitxades també amb algunes estrelles de David jueves, es succeeixen fins a sumar 9.387 tombes. Estan perfectament alineades mirant cap a l'oest, direcció  al seu país d'origen. A l'entrada una escultura de bronze lloa l'esperit d'aquells joves nord-americans i un altre monument commemoratiu recorda als soldats que no van poder ser identificats i "que només Deu coneix".

Cal dir però que aquest cementiri va ser inaugurat al 1956. Durant la guerra els nord-americans van obrir un cementiri temporal a la localitat de Saint Mère Eglise, a 40 km d'aquí. Allà van ser enterrats uns 20.000 soldats durant la guerra, la meitat dels quals van ser traslladats a Coleville-sur-mer dos dècades després. Les restes de l'altra meitat van ser repatriades a Estats Units. 






Cementiri alemany de La Cambe

Aquest és el gran cementiri dels perdedors, el dels "dolents" de la pel·lícula. Segur que dels 21.222 combatents aquí enterrats n'hi havien molts ideològicament convençuts de la causa nazi, però també és segur que molts d'altres es van veure obligats a anar al front sense triar la causa o la lluita, simplement van tenir la mala sort de néixer en el lloc i l'època equivocada.  

La sobrietat destaca per sobre de tot en el principal cementiri alemany de Normandia. Al centre s'hi eleva un túmul coronat per una gran creu de roca volcànica flanquejada per dues estatues, sota seu s'hi ubica una fosa comuna en què estan enterrats 296 soldats, 207 dels quals sense identificar. Al voltant seu es distribueixen 49 agrupacions d'unes 400 tombes amb els noms dels militars gravats en unes petites làpides fixades al terra. Formacions de 5 creus de pedra alineades encapçalen cadascun d'aquests petits cementiris.





Els museus dedicats al desembarcament 

Els escenaris de la Batalla de Normandia conformen en si mateixos uns autèntics museus a l'aire lliure. Però per aquell que vulgui aprofundir en el context històric i els esdeveniments, la visita a algun dels museus dedicats al desembarcament és força recomanable. N'hi ha desenes, alguns de generalistes i d'altres que es centren en episodis concrets de la contesa. En tots ells es presenten materials originals, des de maquinària de guerra a pertinences personals dels soldats.

El mes complet de tots és el Museu Memorial de Caen, També destaquen entre els més recomanables el Museu Overlord d'Omaha Beach i el Museu Memorial de Bayeux.



__________________________

Informació pràctica pel viatger

La platja més famosa del desembarcament, l'espai millor conservat de les defenses nazis, un lloc on veure els cràters provocats per les bombes i fer-se una idea de la crueltat de la batalla, les restes d'un dels ports de proveïment dels aliats, un cementeri de cadascun dels bàndols i algun dels museus que documenten amb materials originals els esdeveniments de la batalla: aquestes són per nosaltres els visites mínimes necessàries per obtenir una visió global del que allà va passar.

Com arribar i com moure's: Si es vol fer de forma independent, aquesta és una ruta per fer en cotxe. Els aeroports de Rennes i Paris són els més propers amb vol directe des de Barcelona. En cas d'arribar i llogar cotxe des del primer, és molt recomanable incorporar a la ruta com a mínim Mont-Saint-Michel. En cas de no disposar de cotxe propi i descartat el transport públic, en cas de no conduir hi ha l'alternativa de les excursions organitzades, la majoria de les quals són d'un dia i tenen el punt de trobada a Caen.

Quan anar-hi i quant temps dedicar-hi: Un mínim de dos dies és el temps necessari per veure els espais proposats però, si disposes de més temps i vols aprofundir en la història, pensa que els espais històrics de Normandia donarien perfectament per un parell de setmanes de viatge. A excepció dels museus, els espais a visitar són a l'aire lliure: per climatologia, hores de sol i horaris d'obertura; primavera, estiu i començaments de tardor són la millor època per anar-hi.

On dormir: La petita ciutat de Bayeux és la base ideal per explorar els espais descrits, és agradable i cèntrica, a més de ser la seu el museu del famós tapís medieval. Amb més oferta hotelera està Caen, però queda en un dels extrems dels principals llocs a visitar.

Entrades: A excepció dels museus, la majoria dels espais històrics del Dia D són d'entrada gratuïta. L'entrada més cara és la del Museu Memorial de Caen (20 €), l'accés a la resta de museus val entre 7 i 8 €.

Fonts d'informació: La web de l'Oficina de Turisme de Normandia és una excel·lent font d'informació per preparar el viatge. Abans d'anar-hi és molt recomanable també documentar-se sobre el context històric i els esdeveniments ocorreguts, ja sigui amb la lectura d'un bon llibre d'història o bé a través de webs com D-Day Overlord.


30 de maig de 2019

El mar d'Aral: vaixells ancorats en el desert a Uzbekistan



Incredulitat, ràbia i impotència per parts iguals és el que vam sentir davant d'aquests paratges. On abans hi havia aigua, avui hi ha només sorra. On abans habitava una rica fauna marina, avui hi pasturen dromedaris. Ningú diria que només fa trenta anys, Moynaq era una pròspera ciutat pesquera amb un important port marítim. Si no fos perquè la sorra està plena de petxines i per les restes oxidades d'uns quants vaixells com els de la foto, no ens ho creuríem.

Per molt lluny que mirem, no hi ha ni rastre d'aigua en l'horitzó. El mar ha retrocedit 200 km enllà. Una bestiesa de la "gran" intel·ligència humana, una de les majors catàstrofes ecològiques de la humanitat. Ara l'únic que queda d'aquell passat portuari són les fàbriques de conserves mig enrunades i una desena de vaixells abandonats enmig de la sorra del desert, de color marronós degut a la climatologia del lloc que ha anat oxidant-los. Una imatge impactant que no deixa indiferent.




Avui el Mar d'Aral només és un miratge del que va arribar a ser. La raó? El govern rus va decidir desviar el curs de l'aigua dels rius Amu Daria i Sir Daria amb que s'alimentava el mar per tal de fer conreus destinats al cultiu del cotó. Això va provocar que el mar d'Aral, que ocupava 66.000 km2, hagi quedat reduït en l'actualitat a només un 10%.

Els canals d'irrigació van començar a construir-se a gran escala durant els anys 1930. La qualitat de la construcció de molts d'aquests canals era ínfima, la qual cosa deixava que una part important de l'aigua es filtrés o s'evaporés, arribant només un 30% al seu destí final. El creixement dels conreus i les ineficients infraestructures van motivar que cada cop es precisés  més i mes aigua, provocant que als anys 60 l'aigua que desembocava al Mar Aral procedent dels seus rius ja fos insuficient per manteninr-se. La tragèdia mediambiental començava.





Entre 1961 i 1970, el nivell del mar va descendir a un ritme mitjà de 20 cm l'any. En els anys 70, el ritme de descens del nivell gairebé es va triplicar, fins a assolir entre 50 i 60 cm anuals. En els anys 80, el nivell del mar es reduïa una mitjana d'entre 80 i 90 cm cada any. I malgrat això, el volum d'aigua utilitzada per a la irrigació continuar d'augmentar: la quantitat d'aigua extreta dels rius es va duplicar entre 1960 i 1980. Mentrestant, la producció de cotó gairebé es va duplicar en el mateix període.

El 1987, la disminució progressiva del nivell de les aigües va acabar dividint el llac en dos volums d'aigua separats, el mar d'Aral Nord i el mar d'Aral Sud, aquest darrer dividit al seu torn en la porció central i la porció occidental. Mentre el govern del Kazakhstan ha emprés accions per intentar salvar la part nord, el mar d'Aral Sud està abandonat a la seva sort.






L'ecosistema del mar d'Aral i dels deltes dels rius que hi confluïen està pràcticament destruït, en gran mesura per culpa de l'altíssima salinitat acumulada, molt superior a la de qualsevol mar o oceà.  La contracció del mar ha deixat extenses planes desèrtiques plenes de sal i de productes tòxics, que són arrossegats pel vent i les tempestes de sorra a les zones habitades. La terra del seu entorn està molt pol·luïda, i les persones que viuen a la regió pateixen escassetat d'aigua dolça i problemes de salut, amb una incidència elevada de certes formes de càncer i malalties pulmonars, entre altres patologies. És la venjança del mar en la seva darrera agonia.





Informació pràctica pel viatger:

A banda de visitar el famós triangle de les ciutats més conegudes: Samarcanda, Bukhara y Khiva; per poc que puguis, et recomanem incloure la visita a l'antic Mar d'Aral en la ruta del teu viatge per Uzbekistan, És fàcil arribar-hi, i molt recomanable: realment és quan estàs allà que te n'adones de la magnitud de la tragèdia.

Des de Nukus (ciutat que té aeroport i que està a 2,5 h de Khiva) es pot arribar a Moynaq en bus o llogant un taxi durant un dia. El trajecte Nukus-Moynaq es fa també en 2,5 h de cotxe. Hi ha agències que t'ofereixen l'opció d'arribar a l'aigua mateix del mar d'Aral en una excursió de dos dies (180 km des de Moynaq), però és una opció molt cara (450$ el cotxe) i diríem que poc recomanable (la zona està contaminada). A Nukus et recomanem també visitar el Museu Savitsky, la millor col·lecció d'art modern de l'antiga URSS.

Per a que et facis una idea de com era el mar d'Aral i la vida al port de Moynaq et recomanem el documental "Aral, el mar perdido", dirigit per la Isabel Coixet. És un curtmetratge ben documentat i interessant per entendre l'abans i el després d'aquest indret que ha canviat tant en tan poc temps. No només des de la perspectiva de l'ecologia o el paisatge, sinó també des del punt de vista de les vides de la gent.





 
Continguts de Quaderns de bitàcola (Enric Vilagrosa i Celia López) | Tecnologia Blogger | Plantilla original de Wordpress Theme i Free Blogger Templates | Disseny adaptat per Quaderns de bitàcola
cookie law