20 de juny de 2019

Jan, un nou viatger ha arribat al món


Es diu Jan, té només un mes de vida i és el nou viatger de la família. 

Igual que la seva germana Ivet, sembla que ja té ganes de sortir a conèixer món. Encara que no parli, creiem que li endevinem el pensament: "Si la Ivet ja ha voltat per tants països tenint un, dos i tres anys... Jo també vull!". I nosaltres no podem pas decebre'l, oi?

Benvingut Jan, comença el gran viatge de la vida. Veuràs que hi han tants llocs interessants al món que et fascinarà coneixe'l!




Fotografies de Baby Foto Barcelona

6 de juny de 2019

Visita als escenaris del Dia D de la Batalla de Normandia


Conegut com a Dia D, el 6 de juny de 1944 és recordat com una dels dies més importants del segle XX. En el marc de la Segona Guerra Mundial, la matinada d'aquella llarga jornada començava l'operació Overlord amb el desembarcament massiu de tropes aliades (principalment estatunidencs, britànics i canadencs) a les platges franceses de Normandia. L'inici de la reconquesta del front occidental, fent pinça amb la recuperació del front oriental que els russos van iniciar l'any anterior, va suposar l'inici de la fi de l'imperi nazi. 

Aquesta invasió va ser, i continua considerant-se, el desembarcament de tropes més gran de la història, involucrant a gairebé tres milions de soldats. A pesar que en algunes de les platges el nombre de baixes aliades va ser important, el desembarcament va ser un èxit. Durant prop de dos mesos, però, la resistència alemanya a Normandia va ser ferma i el trencament definitiu del front no va arribar fins a finals de juliol.




En aquest episodi de la història cal destacar la participació en les tropes aliades d'antics combatents republicans de la Guerra Civil espanyola i el paper cabdal que hi va tenir en Juan Pujol Garcia, alies Garbo. El doble agent secret català va proporcionar a Alemanya informació falsa que va fer creure a Adolf Hitler que l'atac principal seria més tard i en un altre lloc, fet que va resultar decisiu per l'èxit del desembarcament: en un primer moment els nazis van pensar que l'atac es tractava d'una maniobra de distracció i, enlloc d'enviar-hi reforços, van concentrar-los a l'estret de Calais.

Sense estendre'ns més en el context històric, passem a explicar-te les que per nosaltres són les visites indispensables als escenaris del Dia D de la Batalla de Normardia.

Omaha Beach

Sword, Juno, Gold, Omaha i Utah. Aquests eren els cinc noms clau de les platges del desembarcament de Normandia. De totes elles, la d'Omaha era la millor defensada i la que més víctimes es va cobrar. Si existeix un lloc on el Desembarcament gairebé fracassa, aquest és Omaha Beach.

Es calcula que en només la primera hora del desembarcament aquí hi van morir 1000 soldats nord-americans. Després que la primera tongada d'assaltants fos salvatgement eliminada, la segona es va trobar amb una platja repleta de ferits, cadàvers i material destruït. Els que aconseguien travessar la platja es trobaven amb que havien d'escalar un terraplè protegit amb filferro d'espines, allò era una autèntica trampa. Només a partir del migdia, quan els aliats comencen a sorprendre als alemanys per la rereguarda i algunes de les posicions defensives es queden sense munició, s'aconsegueixen canviar les tornes.





Les bateries alemanyes de Longues-sur-Mer

La Muralla de l'Atlàntic era el sistema defensiu que Hitler va fer construir resseguint la costa d'Europa continental amb l'objectiu d'impedir un possible atac aliat des de les illes britàniques. Constava de més de 15.000 edificacions fortificades distribuïdes per 4000 km de longitud, des del nord de Noruega fins la frontera de França amb Espanya. Per construir-les els alemanys van necessitar 11 milions de tones de formigó i 1 milió de tones d'acer.

A Longues-sur-Mer es pot veure encara avui diverses bateries alemanyes que formaven part d'aquest mur teòricament infranquejable. Els projectils disparats des dels seus canons podien arribar a 20 km de distància, abastant la major part de les platges que van ser utilitzades durant el Dia D. Tot està tal qual va quedar fa 70 anys, tan els materials i armament són els originals.





Pointe du Hoc, escenari d'un dels episodis més èpics del desembarcament

A les 7:10 del dia D, 225 Rangers de l'exèrcit nord-americà desembarcaven aquí i escalaven els seus 30 m de penya-segat. La missió era deixar fora de joc la bateria de canons alemanya que apuntava a les platges d'Omaha i Utah. Per sorpresa seva, quan van arribar es van trobar amb que l'armament pesat havia estat retirat terra endins. Però igualment, durant dos dies i sense cap mena de descans, van haver de fer front als ferotges contraatacs alemanys. Quan van ser rellevats, 81 havien mort i 58 estaven ferits.

Avui el lloc conserva gairebé el mateix aspecte, amb els cràters de les explosions i les restes de les bases dels canons. Per la grandària dels forats deixats per les bombes, a un se li posa la pell de gallina pensant el que van patir aquí aquells homes.






Port Winston, la importància de la logística

La logística va ser un dels grans maldecaps del Dia D. Després de desembarcar sota l'efecte sorpresa les primeres remeses de soldats, com poder proveir-los de municions i nou armament? Com fer-los arribar menjar, aigua potable i gasolina pels seus vehicles? Com fer-hi arribar nous soldats per substituir-los o reforçar la línia de combat? Sens dubte l'empresa no era fàcil i conquerir algun dels ben defensats ports del Canal, no era una opció factible.

Per donar solució al problema, els aliats van construir dos ports artificials en les platges recent conquerides, de forma genèrica tenien per nom clau "Mulberry". Estaven formats per 146 blocs de formigó, remolcats des d'Anglaterra i enfonsats per formar un espigó semicircular. Durant els 3 mesos següents al Dia D per aquests ports van desembarcar 2,5 milions de soldats, 4 milions de tones de material i 500.000 vehicles.

A Arromanches, quan la marea és baixa, encara es poden veure les restes de l'imponent estructura d'un d'aquests ports: és deia Port Winston (anomenat així en honor a Winston Churchill). Sens dubte una de les grans consecucions de l'enginyeria durant la II Guerra Mundial.






El cementiri nord-americà de Coleville-sur-Mer

En una planícia a sobre de la platja d'Omaha s'estén el cementiri nord-americà més gran a Europa. És un dels testimonis muts de la Batalla de Normandia, és aquí on un pren consciència de l'alt cost humà de la contesa.

Llargues fileres de creus de marbre blanc, esquitxades també amb algunes estrelles de David jueves, es succeeixen fins a sumar 9.387 tombes. Estan perfectament alineades mirant cap a l'oest, direcció  al seu país d'origen. A l'entrada una escultura de bronze lloa l'esperit d'aquells joves nord-americans i un altre monument commemoratiu recorda als soldats que no van poder ser identificats i "que només Deu coneix".

Cal dir però que aquest cementiri va ser inaugurat al 1956. Durant la guerra els nord-americans van obrir un cementiri temporal a la localitat de Saint Mère Eglise, a 40 km d'aquí. Allà van ser enterrats uns 20.000 soldats durant la guerra, la meitat dels quals van ser traslladats a Coleville-sur-mer dos dècades després. Les restes de l'altra meitat van ser repatriades a Estats Units. 






Cementiri alemany de La Cambe

Aquest és el gran cementiri dels perdedors, el dels "dolents" de la pel·lícula. Segur que dels 21.222 combatents aquí enterrats n'hi havien molts ideològicament convençuts de la causa nazi, però també és segur que molts d'altres es van veure obligats a anar al front sense triar la causa o la lluita, simplement van tenir la mala sort de néixer en el lloc i l'època equivocada.  

La sobrietat destaca per sobre de tot en el principal cementiri alemany de Normandia. Al centre s'hi eleva un túmul coronat per una gran creu de roca volcànica flanquejada per dues estatues, sota seu s'hi ubica una fosa comuna en què estan enterrats 296 soldats, 207 dels quals sense identificar. Al voltant seu es distribueixen 49 agrupacions d'unes 400 tombes amb els noms dels militars gravats en unes petites làpides fixades al terra. Formacions de 5 creus de pedra alineades encapçalen cadascun d'aquests petits cementiris.





Els museus dedicats al desembarcament 

Els escenaris de la Batalla de Normandia conformen en si mateixos uns autèntics museus a l'aire lliure. Però per aquell que vulgui aprofundir en el context històric i els esdeveniments, la visita a algun dels museus dedicats al desembarcament és força recomanable. N'hi ha desenes, alguns de generalistes i d'altres que es centren en episodis concrets de la contesa. En tots ells es presenten materials originals, des de maquinària de guerra a pertinences personals dels soldats.

El mes complet de tots és el Museu Memorial de Caen, També destaquen entre els més recomanables el Museu Overlord d'Omaha Beach i el Museu Memorial de Bayeux.



__________________________

Informació pràctica pel viatger

La platja més famosa del desembarcament, l'espai millor conservat de les defenses nazis, un lloc on veure els cràters provocats per les bombes i fer-se una idea de la crueltat de la batalla, les restes d'un dels ports de proveïment dels aliats, un cementeri de cadascun dels bàndols i algun dels museus que documenten amb materials originals els esdeveniments de la batalla: aquestes són per nosaltres els visites mínimes necessàries per obtenir una visió global del que allà va passar.

Com arribar i com moure's: Si es vol fer de forma independent, aquesta és una ruta per fer en cotxe. Els aeroports de Rennes i Paris són els més propers amb vol directe des de Barcelona. En cas d'arribar i llogar cotxe des del primer, és molt recomanable incorporar a la ruta com a mínim Mont-Saint-Michel. En cas de no disposar de cotxe propi i descartat el transport públic, en cas de no conduir hi ha l'alternativa de les excursions organitzades, la majoria de les quals són d'un dia i tenen el punt de trobada a Caen.

Quan anar-hi i quant temps dedicar-hi: Un mínim de dos dies és el temps necessari per veure els espais proposats però, si disposes de més temps i vols aprofundir en la història, pensa que els espais històrics de Normandia donarien perfectament per un parell de setmanes de viatge. A excepció dels museus, els espais a visitar són a l'aire lliure: per climatologia, hores de sol i horaris d'obertura; primavera, estiu i començaments de tardor són la millor època per anar-hi.

On dormir: La petita ciutat de Bayeux és la base ideal per explorar els espais descrits, és agradable i cèntrica, a més de ser la seu el museu del famós tapís medieval. Amb més oferta hotelera està Caen, però queda en un dels extrems dels principals llocs a visitar.

Entrades: A excepció dels museus, la majoria dels espais històrics del Dia D són d'entrada gratuïta. L'entrada més cara és la del Museu Memorial de Caen (20 €), l'accés a la resta de museus val entre 7 i 8 €.

Fonts d'informació: La web de l'Oficina de Turisme de Normandia és una excel·lent font d'informació per preparar el viatge. Abans d'anar-hi és molt recomanable també documentar-se sobre el context històric i els esdeveniments ocorreguts, ja sigui amb la lectura d'un bon llibre d'història o bé a través de webs com D-Day Overlord.


30 de maig de 2019

El mar d'Aral: vaixells ancorats en el desert a Uzbekistan



Incredulitat, ràbia i impotència per parts iguals és el que vam sentir davant d'aquests paratges. On abans hi havia aigua, avui hi ha només sorra. On abans habitava una rica fauna marina, avui hi pasturen dromedaris. Ningú diria que només fa trenta anys, Moynaq era una pròspera ciutat pesquera amb un important port marítim. Si no fos perquè la sorra està plena de petxines i per les restes oxidades d'uns quants vaixells com els de la foto, no ens ho creuríem.

Per molt lluny que mirem, no hi ha ni rastre d'aigua en l'horitzó. El mar ha retrocedit 200 km enllà. Una bestiesa de la "gran" intel·ligència humana, una de les majors catàstrofes ecològiques de la humanitat. Ara l'únic que queda d'aquell passat portuari són les fàbriques de conserves mig enrunades i una desena de vaixells abandonats enmig de la sorra del desert, de color marronós degut a la climatologia del lloc que ha anat oxidant-los. Una imatge impactant que no deixa indiferent.




Avui el Mar d'Aral només és un miratge del que va arribar a ser. La raó? El govern rus va decidir desviar el curs de l'aigua dels rius Amu Daria i Sir Daria amb que s'alimentava el mar per tal de fer conreus destinats al cultiu del cotó. Això va provocar que el mar d'Aral, que ocupava 66.000 km2, hagi quedat reduït en l'actualitat a només un 10%.

Els canals d'irrigació van començar a construir-se a gran escala durant els anys 1930. La qualitat de la construcció de molts d'aquests canals era ínfima, la qual cosa deixava que una part important de l'aigua es filtrés o s'evaporés, arribant només un 30% al seu destí final. El creixement dels conreus i les ineficients infraestructures van motivar que cada cop es precisés  més i mes aigua, provocant que als anys 60 l'aigua que desembocava al Mar Aral procedent dels seus rius ja fos insuficient per manteninr-se. La tragèdia mediambiental començava.





Entre 1961 i 1970, el nivell del mar va descendir a un ritme mitjà de 20 cm l'any. En els anys 70, el ritme de descens del nivell gairebé es va triplicar, fins a assolir entre 50 i 60 cm anuals. En els anys 80, el nivell del mar es reduïa una mitjana d'entre 80 i 90 cm cada any. I malgrat això, el volum d'aigua utilitzada per a la irrigació continuar d'augmentar: la quantitat d'aigua extreta dels rius es va duplicar entre 1960 i 1980. Mentrestant, la producció de cotó gairebé es va duplicar en el mateix període.

El 1987, la disminució progressiva del nivell de les aigües va acabar dividint el llac en dos volums d'aigua separats, el mar d'Aral Nord i el mar d'Aral Sud, aquest darrer dividit al seu torn en la porció central i la porció occidental. Mentre el govern del Kazakhstan ha emprés accions per intentar salvar la part nord, el mar d'Aral Sud està abandonat a la seva sort.






L'ecosistema del mar d'Aral i dels deltes dels rius que hi confluïen està pràcticament destruït, en gran mesura per culpa de l'altíssima salinitat acumulada, molt superior a la de qualsevol mar o oceà.  La contracció del mar ha deixat extenses planes desèrtiques plenes de sal i de productes tòxics, que són arrossegats pel vent i les tempestes de sorra a les zones habitades. La terra del seu entorn està molt pol·luïda, i les persones que viuen a la regió pateixen escassetat d'aigua dolça i problemes de salut, amb una incidència elevada de certes formes de càncer i malalties pulmonars, entre altres patologies. És la venjança del mar en la seva darrera agonia.





Informació pràctica pel viatger:

A banda de visitar el famós triangle de les ciutats més conegudes: Samarcanda, Bukhara y Khiva; per poc que puguis, et recomanem incloure la visita a l'antic Mar d'Aral en la ruta del teu viatge per Uzbekistan, És fàcil arribar-hi, i molt recomanable: realment és quan estàs allà que te n'adones de la magnitud de la tragèdia.

Des de Nukus (ciutat que té aeroport i que està a 2,5 h de Khiva) es pot arribar a Moynaq en bus o llogant un taxi durant un dia. El trajecte Nukus-Moynaq es fa també en 2,5 h de cotxe. Hi ha agències que t'ofereixen l'opció d'arribar a l'aigua mateix del mar d'Aral en una excursió de dos dies (180 km des de Moynaq), però és una opció molt cara (450$ el cotxe) i diríem que poc recomanable (la zona està contaminada). A Nukus et recomanem també visitar el Museu Savitsky, la millor col·lecció d'art modern de l'antiga URSS.

Per a que et facis una idea de com era el mar d'Aral i la vida al port de Moynaq et recomanem el documental "Aral, el mar perdido", dirigit per la Isabel Coixet. És un curtmetratge ben documentat i interessant per entendre l'abans i el després d'aquest indret que ha canviat tant en tan poc temps. No només des de la perspectiva de l'ecologia o el paisatge, sinó també des del punt de vista de les vides de la gent.





25 d’abril de 2019

Baalbek, la joia romana del Líban


A Baalbek trobem el monument històric més impressionant del Líban i segurament el jaciment més important i gran en dimensions de tot Orient Mitjà i no és d'estranyar, les seves runes van ser declarades Patrimoni de la humanitat per la UNESCO el 1984.

La ciutat de Baalbek, situada a la vall de Beka i a només 90 km de Beirut, la van fundar els fenicis, però van ser els romans els que li van donar el seu màxim esplendor. Aquí s'hi van construir alguns dels temples més grans de tot l'imperi i és sens dubte un dels jaciments arqueològics més impressionants que hem vist mai, i a això cal afegir que hem tingut la sort de visitar-ho gairebé en completa soledat, ja que no hi ha pràcticament turisme. Només per veure Baalbek ja val la pena venir fins al Líban!


L'entrada principal es troba a l'extrem sud-est del complex. Després de les taquilles, s'entra al recinte per una gran escalinata que duu al propileu, un pòrtic amb dues torres i una columnata. s'ha de caminar fins el pati hexagonal, on al final d'aquest es troba el Gran Pati o Pati dels Sacrificis, ple de nínxols, i més endavant trobarem el gran Temple de Júpiter.





Temple de Júpiter

Aquest gran temple romà era un santuari on a dins hi havia l'estàtua de déu. S'alçava per sobre de totes les construccions del recinte i per accedir-hi s'havia de pujar per una gran escalinata. Es va construir sobre una gran estructura de més de 90 metres de llarg, a la façana tenia un pòrtic de 10 columnes i 17 per cada banda; en aquell moment eren les més grans del món amb 22,9m d'alçada i 2,2m de perímetre, tot i que avui només queden en peu sis d'elles. Des de la seva ubicació hi ha unes bones vists del temple de Bacus.




El Temple de Bacus

Li deien el "temple petit“ perquè era el menor dels temples de Baalbek però tot i així és més gran que per exemple el Partenó d'Atenes. És un dels temples majors i millor conservats del món i la joia més impressionant del Líban, segons la nostra opinió.


Tot i que duu per nom Bacus, el temple no estava consagrat al déu del vi, sinó a Venus. Impressiona pujar per l'escalinata que duu a la seva entrada principal sense gairebé cap visitant més i veure el seu pòrtic de 8 columnes gegants a la seva façana i les 15 que té per cada banda. A més, conserva encara la seva decoració d'escultures de lleons i bous, guardians del temple.



Vam tenir el plaer de poder-lo visitar en total solitud, una experiència increïble i inimaginable en qualsevol recinte arquitectònic romà d'aquestes característiques que es pugui visitar a Europa. Així que vam estar el temps que vam voler en tranquil·litat, imaginant com devia ser allà la vida fa centenar d'anys, fent fotografies inèdites dels temples sense gent (i sense selfies!), al nostre ritme. És el que té de bo viatjar a un país com el Líban, ric en patrimoni històric i encara sense turisme.



Museu

Es troba a prop de les taquilles del recinte i allà es poden veure peces i objectes que van ser trobats a les runes de Baalbek (les que no van ser robades), com escultures o frisos. També hi ha una exposició ben detallada amb explicacions de les tècniques de construcció i fotografies antigues del jaciment, molt útil per fer-nos una idea de quin estat de conservació tenia fa uns anys.



Informació pràctica pel viatger

Com arribar des de Beirut: 

Baalbek està a gairebé 90 km de la capital del país i és ben fàcil arribar en transport públic. Des de l'estació d'autobusos de “Cola” s'ha d'agafar una furgoneta compartida fins a Chtoura per 5000l=3€ (1h) i des de Chtoura una altra furgoneta compartida per 2500l=1,50€ (40 min). Solen sortir furgonetes a aquesta destinació amb freqüència, només has de preguntar on vols anar; però de tornada a Beirut hi ha menys horaris i normalment l'últim autobús o furgoneta sol ser màxim capa a les 16-16:30 a l'hivern, així que tingues en compte de preguntar horaris abans per assegurar-te la tornada.
Pensa que les estacions d'autobusos al Líban en general no són com les d'aquí (amb un edifici principal), sinó una explanada on aparquen furgonetes i la gent va arribant i sortint i que les furgonetes paren on tu li diguis, a vegades fan parades al mig de la carretera (sí, és una una mica perillós) i des d'allà has de caminar on vulguis anar o bé agafar un taxi.

Preus: 

L'entrada al recinte costa 15000l pp (9€), amb dte estudiant 10000l 6€) i pots visitar també el museu que es troba a dins.

T'ha agradat? Comparteix aquesta entrada!

 
Continguts de Quaderns de bitàcola (Enric Vilagrosa i Celia López) | Tecnologia Blogger | Plantilla original de Wordpress Theme i Free Blogger Templates | Disseny adaptat per Quaderns de bitàcola
cookie law