Dos anys en família, dos anys de viatges

Versión en español

Ja són dos anys viatjant en família des que vam començar tal dia com avui, un 27 de juliol de 2015, el GRAN VIATGE de ser pares. Avui just la nostra filla Ivet compleix dos anyets (que ràpid han passat!) i ens agradaria compartir tots els viatges que hem fet amb ella des que va néixer fins al moment.

Després de viure l'experiència de viatjar en família durant el seu primer any de vida i veure que el fet de ser pares no ens aturava a viatjar, sinó més aviat al contrari -amb 12 mesos de vida Ivet ja havia estat a 15 països- ens hem animat encara més a voltar pel món. Sempre hi ha alguns propòsits viatgers que ens marquem, no amb la intenció de seguir fil per randa, però sí amb la il·lusió de poder complir-ne algun. No cal dir que aquests dos últims anys viatjar ha estat per nosaltres tota una experiència vital, per la senzilla raó que hem conegut els llocs des d'una altra mirada, la de la nostra petita. I la nostra petita ha viscut un munt de noves experiències: veure nous animals, sentir altres llengües, jugar amb nens que parlaven i vestien diferent, escoltar càntics religiosos, banyar-se en un mar ple de peixos, tastar menjars diferents, dormir en tot tipus d'allotjaments, moure's en transports molt diversos, rebre petons de desconeguts i invitacions, conèixer diferents aeroports...Tot això i molt més en dos anys de vida (24 mesos), resumits en els 29 països que ha estat:

Any 2015

Croàcia, Montenegro i Bòsnia

El primer vol de la Ivet i primer viatge en família a Europa va ser quan ella tenia tan sols 1 mes i mig de vida i vam estar una setmana. Agafant com a base Dubrovnik, vam fer excursions d'un dia a diversos indrets de la costa dàlmata i de les veïnes Montenegro i Bòsnia-Hercegovina.

Geòrgia, Armènia, Nagorno Karabahk, Atenes i Jordània

Com que va anar tan bé el primer viatge en família a Croàcia, ens vam animar de seguida i ens vam decidir per un viatge de tres setmanes i mitja quan la Ivet tenia 2 mesos i mig. Vam fer ruta veient els monestirs de Geòrgia i Armènia, vam conèixer de prop la forma de vida de minories com els molokans i els yazedis, i vam descobrir una república no reconeguda, Nagorno Karabakh, on la Ivet va ser la turista més jove a qui li van segellar el passaport.

Nova York (USA)

La primera vegada que la Ivet va creuar l'oceà i va trepitjar el continent americà va ser a una de les nostres ciutats preferides, Nova York, on aquesta era la quarta vegada que la trepitjàvem i no ens cansaríem mai de tornar-hi. Vam “viure” a la ciutat durant més de tres setmanes al barri de Harlem. La Ivet tenia sols 4 mesos de vida i la dúiem gairebé sempre a la motxilla, així que ens vam "patejar" la ciutat amb ella a sobre durant 24 dies. Anàvem a menjar al Central Park, vam pujar a l'Empire State, vam saludar a l'estàtua de la Llibertat, vam anar a veure partits de bàsquet i de futbol americà, fins i tot vam anar a un concert privat i a museus, tot un repte amb una bebè...i la Ivet ens va deixar fer tot!

Any 2016

Istanbul

Primera vegada que la Ivet trepitjava Àsia i tercera que nosaltres trepitjàvem Istanbul, una ciutat amb identitat pròpia de Turquia, de ritme trepidant. Ens encanta tornar a aquells llocs que ens roben el cor, i aquesta vegada ens ho vam prendre amb calma, tornant reviure les millors experiències que es poden tenir a Istanbul, l'antiga Constantinopla.

Dresden, Bautzen, Meissen i Leipzig (Alemanya)

Per setmana Santa vam voler tornar a Alemanya (després d'haver estat el passat any a Berlin) i conèixer la Saxònia alemanya, així que vam agafar de base Dresden i des d'allà vam anar a Bautzen, on viu una minoria anomenada sòrabs que parlen la seva pròpia llengua. A la Ivet el que més li va emocionar va ser una processó a aquesta ciutat on desfilaven un munt de cavalls.

Xile, Illa de Pàsqua, Roma i el Vaticà (Itàlia)

Ivet va cap a Amèrica 2n cop (després de Nova York). Anar a Rapa Nui és anar un dels llocs més màgics i allunyats del continent. Per nosaltres era el segon cop que anàvem a Xile i Rapa Nui després de la nostra volta al món...Teníem unes ganes infinites de tornar-hi! No sabem si la Ivet recordarà la illa o els moais que hi ha per tot arreu, però les gallines de la casa on ens allotjàvem segur que sí. Cada dia els hi donava de menjar.

Fes (Marroc)

És la primera vegada que Ivet trepitja el continent africà i Fes és una de les millors ciutats per fer-ho. Lluny de la massificació turística, Fes conserva encara l'autenticitat de la medina i dels gremis artesans que ja no es troben aquí. Ivet escolta per primera vegada la crida a l'oració en un país musulmà. Per ella és com una nova música que la fa ballar!

Canadà, Cuba i Mèxic DF

3a vegada que la Ivet creua l’oceà per anar Canadà, el Carib i de rebot a Mèxic DF (fem escala unes hores). La pobra Ivet està més que acostumada a agafar vols i se'ls passa pràcticament dormint. Tornem a Cuba després de 10 anys i encara (per poc temps) amb en Fidel, i constatem que el país caribeny està canviant molt de pressa. Ivet dóna les seves primeres passes a Cuba, i també aprèn a cantar i ballar...Serà per la música que sentim constantment per tot arreu? A Santiago de Cuba coneixem a la Celina, que va ser l’àvia cubana de la Ivet durant el nostre viatge.

Normandia (França)

Anem cap a França i per primera vegada fem ruta en cotxe amb la Ivet i es comporta com una campiona! Coneixem els indrets emblemàtics de la Segona guerra Mundial i el dia D. Esperem que algun dia Ivet torni i li agradi reviure la història.

Iran i Dubai

Un dels millors països per viatjar en família. Els iranians són taaan amables i hospitalaris que en aquest segon viatge a Iran vam voler fer couchsurfing i va estar una experiència molt gratificant. Per primera vegada Ivet va conèixer el desert i va pujar a una gran duna, també va conèixer molts nens que, tot i no entendre's, jugaven a qualsevol cosa. Ella, segur que com nosaltres, quan li expliquem i entengui el viatge que va fer, desitjarà tornar ben aviat a Iran.

2017

Granada (Espanya)

Sembla mentida, però va ser la primera vegada que visitàvem aquesta ciutat, i aquesta vegada amb la Ivet. L'Alhambra, el seu ambient de barri, els seus banys àrabs i les seves tapes acompanyades de cervesa (o a la inversa) ens van seduir. Així com Sierra Nevada, la muntanya més propera que tenen els granadins per anar a esquiar, just al costat de la ciutat. Vam fer una escapada d'un dia la on la Ivet es va tirar en trineu i va fer un ninot de neu per primer cop.

Corea del Sud i Beijing (Xina)

Corea del Sud és un dels països que ens ha sorprès gratament (degut a que pensàvem que seria molt semblant a Japó i ja havíem estat allà) i en el que vam trobar la barreja d'un modernisme urbà i a la vegada història del país en els seus palaus i tradicions. Ivet sap dir “adéu” en coreà, ja que ho pronuncia igual que els coreans: ANIOOO!

Moldàvia i Transnístria

Poc sabíem del país amb menys turisme d'Europa fins que vam començar a llegir sobre Moldàvia. A banda de ser un dels països preferits pels amants del vi (té la bodega subterrània més llarga del món, amb 170 Km), al costat d'aquest existeix Transnístria, una república no reconeguda on es respira encara un ambient soviètic que sembla d'altres temps. La Ivet en aquest viatge va aprendre a fer "Chin Chin!" amb les copes.

Malta

Un dels països més petits d'Europa que sempre ens havia cridat l'atenció pel seu llegat anglès i perquè conserva encara l'arquitectura i alguns costums anglesos dels seus avantpassats. Ivet va aprendre a dir “Bye bye!” i “Ciao!”, una barreja ntre anglès i italià.

Indonèsia i Qatar

Primera vegada de la Ivet al sud-est asiàtic. Creiem que Indonèsia és un bon lloc per iniciar-se. Ha conegut els costums Tana Toraja (funerals) a Sulawesi i ha vist molts búfals per primera vegada, ha pujat les escales del temple budista més gran del món a Borobudur (Java) i ha tingut el seu primer contacte amb un volcà en actiu, el Bromo. Ha vist horitzons camps de conreus d'arròs i s'ha banyat en platges plenes de palmeres on la marea jugava a baixar i pujar tot el dia a les Gili. Un viatge ben complert ple d'inputs i moltes emocions.

Avui celebrem que la Ivet fa dos anys i ja sabem quin regal li agradaria: un viatge a...? Quina serà la seva propera destinació?

T'ha agradat? Comparteix aquesta entrada!

Continua llegint »

Publicat a: Africa , Alemanya , America del nord , Armenia , Corea del Sud , Croacia , Cuba , Estats Units , Europa , França , Illa de Pasqua , Indonesia , Iran , Ivet , Mexic , Moldavia , Nova York , Xile

La gent: les millors experiències dels nostres viatges

Versión en español

Aquesta setmana celebrem l'aniversari del blog i volem fer-ho de forma especial. En aquest article rememorem amb tots vosaltres les experiències que més ens han marcat en aquests darrers cinc anys de viatges. Totes elles tenen a d'altres persones com a protagonistes: viatjant hem vist monuments espectaculars, paisatges que et treuen la respiració, però són les persones les que realment et permeten conèixer el lloc. D'aquests moments són dels que guardem millor els records.

Armènia a través de la seva gent

La Manooshak, una nena de no més de vuit o nou anys, viu amb la seva àvia pràcticament des de que va néixer. L'Oliver passa ja dels vuitanta anys, va sobreviure a un dels terratrèmols més tràgics del segle XX. El Sergey és un dels pocs "molokans" que queden a Armènia, cristians d'origen rus que mantenen una forma de vida molt tradicional. El Navet i la Larisa són "yazidis", minoria semi-nòmada kurda que creu en la reencarnació i té per déus al sol i al paó reial. A Armènia vam conèixer els matisos de la seva cultura a través de l'hospitalitat de la seva gent i ho vam fer acompanyats de la nostra petita Ivet, que tot just comptava amb tres mesos de vida quan hi vam anar. (llegir més)

Meymand: intentant arreglar un televisor en una cova de l'Iran

A Meymand l'anomenen el poble "troglodita", pels seus curiosos habitacles que daten de més de 10.000 anys. Són unes coves naturals excavades a la roca pura de la muntanya. La gent viu de manera relaxada enmig de la natura, amb un rierol que els proporciona aigua i amb poques comoditats, tal i com vivien els seus avantpassats des de fa generacions. Sense saber ben bé com, allà vam acabar dins de la cova d'una senyora, intentant arreglar un televisor. Una de les situacions més surrealistes que hem viscut en els nostres viatges. (llegir més)

La Francisca i el Ricardo, convivint amb una família del Titicaca

A l'illa d'Amantaní ens vam allotjar a casa del Ricardo i la Francisca. Ens van tractar com a veritables convidats, integrant-nos en la seva vida diària i donant-nos a conèixer sobre les seves costums i tradicions. La Francisca parla únicament quítxua però no ens vam adonar fins al cap d’unes hores, abans pensàvem que no parlava gens. Tot ho traduïa el Ricardo, un home molt de la seva terra, que ens explicà que en qualsevol viatge cap a fora de l’illa s’ha d’anar molt en compte, ja que hi ha perill a tot arreu. Són bona gent i ens han van oferir dos dies inoblidables. (llegir més)

El dia a dia dels poblets del llac Atitlán

“El llac més meravellós del món”, així va definir el Llac Atitlán l’escriptor Aldous Huxley. Les seves vores l'esquitxen diferents poblets, cadascun amb les seves particularitats. Durant els dies que hi vam estar vam conèixer al Pedro, el gelater ambulant de San Juan, un senyor elegant com pocs. La Micaela, que asseguda al portal de casa seva ensenyava a la seva filla Dolores el calendari maia i que, molt amablement, ens va afegir a la classe. El Francisco, que va emigrar a Estats Units buscant una millor vida i que va acabar d’il·legal i empresonat per uns mesos, abans de poder tornar al seu país. O l’Ana, una teixidora que ens va explicar el poc que li paguen pels seus brodats i que després els botiguers venen a preus abusius pels turistes. Històries humanes que ens van captivar i ens van ajudar a conèixer una mica més la vida al llac, més enllà dels fantàstics paisatges. (llegir més)

Oventic: Trobada amb els zapatistes de l'EZLN

Fa temps que els mitjans de comunicació se'n van oblidar, però el moviment zapatista encara resisteix a Chiapas. En el nostre viatge per terres mexicanes, una de les nostres inquietuds va ser conèixer de primera mà la situació actual d'aquest moviment revolucionari i així va ser com vam arribar a Oventic, una de les seves comunitats. Allà ens va rebre la Junta del Buen Gobierno, amb la que vam tenir l'oportunitat de conversar i saber sobre el seu sistema de govern i serveis públics, completament al marge de l'estat oficial. (llegir més)  

Bou Meng, un dels únics 7 supervivents de la presó S-21

Cambotja va viure el seu infern durant 3 anys, 8 mesos i 20 dies: exactament aquest temps és el que va durar el règim dels khmers rojos, entre 1975 i 1979. Durant el nostre pas per Phnom Penh vam visitar l'antiga presó de seguretat S-21. Allà vam tenir l'oportunitat de conèixer a Bou Meng, un dels seus únics set supervivents. El senyor Meng, que va sobreviure gràcies a les seves dots d'artista pintant retrats dels oficials de la presó i dels líders khmers, va patir tortures diverses i va perdre la seva dona però avui mira cap al futur amb entusiasme. (llegir més)

Ochmaa, la nostra àngel de la guarda

Viatjar no sempre es un camí de roses, hi ha situacions crítiques en les que sembla que els elements es conjurin per complicar-ho tot. És aleshores quan et preguntes: "Què nassos faig jo aquí amb lo bé que s'està casa...". Per sort, te n'acabes sortint, sobretot si se t'apareix un àngel de la guarda com l'Ochmaa. Aquesta va ser la nostra particular odissea per arribar a Mongòlia des de la Xina. (llegir més)

A Etiòpia vivim el donga, l'esdeveniment més important de la tribu surma

El donga és una trobada entre els poblats de la zona, on els adolescents d'una i altra tribu han de demostrar la seva valentia lluitant per parelles amb bastons ben llargs. El vencedor obté l'estima del poblat al que representa, prestigi social i l'estima de les noies joves que ben atentes segueixen l'esdeveniment. Els participants, que poden arribar a ser més d'un centenar, lluiten per parelles i van quedant eliminats fins que queden només dos lluitadors, dels quals sortirà el vencedor del torneig. Vam ser molt afortunats de poder assistir en l'esdeveniment: no té una data fixa i fins que no vam arribar a territori surma no vam saber que justament coincidia amb els dies de la nostra estada. (llegir més)

Nyam, nyam, que bo!

Per uns moments vam arribar a pensar que seríem menjats! Això és el que ens va passar el cap quan vam visitar l'illa de Malekula a Vanuatu. Allà el canibalisme va existir fins fa només trenta anys: és xocant parlar amb la gent que viu al territori on han succeït aquests fets i que t’expliquen els procediments per sacrificar a una persona. Molt possiblement alguna de la gent gran amb la que vam conversar havia tastat en el seu moment carn humana... (llegir més)

Quatre dies de navegació per la costa xilena en un vaixell de carga

Onze mil tones de carrega, vint tripulants, trenta-dos passatgers i quinze cavalls vam conviure en un vaixell de 115 m d’eslora durant més de 2.000 km de navegació des de Puerto Natales a Puerto Montt. Quatre dies en un vaixell de càrrega ofereixen molts moments de silenci que conviden al descans i a la reflexió, però a la vegada les estones mortes en un espai tan reduït conviden inevitablement a entaular conversa amb els altres viatgers creant-se un clima de gran camaraderia. L'alemanya Katja, l'italià Massimo i els xilens Paola i Alex van ser els nostres companys d'aventura. Amb l'Alex i el Massimo hem continuat mantenint relació i ens hem tornat a veure en quatre ocasions més. (llegir més).

L'illa de Pasqua de la mà del Paki i la Maria José

Un matí vam decidir llogar unes bicicletes per a recórrer l’illa i per una d’aquestes casualitats de la vida vam anar a petar a casa del Paki i la Maria José. La cara d'ell ens va ser familiar des d’un primer moment però no sabíem pas de què... parlant, parlant, ens va comentar que estava casat amb una noia de Granada... Ah, si! Va ser llavors quan vam lligar caps: eren els del reportatge d’”Españoles en el mundo” sobre l’illa de Pasqua! De seguida ens van obrir les portes de casa. Vam tenir l’oportunitat de poder compartir moments divertits i ens van donar a conèixer una visió de l’illa molt més local. Cinc anys després vam tornar a l'illa i ens vam retrobar. (llegir més)

I tu què opines? Hi ha millor experiència que conèixer gent mentre viatges?

T'ha agradat? Comparteix aquesta entrada!

Continua llegint »

Publicat a: Armenia , Asia , Cambotja , Etiopia , Guatemala , Iran , Mexic , Mongolia , Peru , Vanuatu , Xile

Palenque, la ciutat maia enmig de la selva

Versión en español

Mesoamèrica fou seu d'una de les cultures més sofisticades que han passat per la Humanitat: els maies. Grans observadors dels astres i la seva relació amb els cicles de la terra, arquitectes detallistes, matemàtics rigorosos, artistes exquisits... En el passat, els maies van edificar elevats temples, les façanes de les quals mostraven els rostres dels seus deus que es reencarnaven en els seus mandataris. Sota la seva tutela es van construir harmonioses ciutats que comptaven de sistemes per conservar l'aigua de pluja i evitaven inundacions. Desxifraren els secrets de l'agricultura i també de las ciències exactes. Desenvoluparen amb gran precisió calendaris per mesurar el seu dia a dia, els seus períodes de sembra i fins i tot els seus enfrontaments bèl·lics... Quan Europa vivia un dels períodes més foscos de la seva història, a Amèrica els maies vivien els seus dies de glòria.

Després de dues setmanes de viatge per terres maies ja teníem ganes de conèixer alguna de les restes de la seva època de màxima esplendor. Ho fem a Palenque, possiblement juntament amb Chichén Itzá (Mèxic), Tikal (Guatemala), Caracol (Belize) i Copán (Hondures), un dels jaciments arqueològics més importants d'aquesta cultura precolombina.

El trajecte d'autobús que ens porta de San Cristóbal de las Casas a Palenque ja sembla en si mateix un trajecte en l'espai-temps. Paulativament anem passant de les terres altes i fresques a una zona selvàtica molt més humida i xafogosa en la que els camps conreats es van transformant en una densa arbreda verda. Curiosament poble a poble que anem passant, cada cop ens costa més de veure homes o dones amb els vestits tradicionals de les ètnies descendents maies. A primer cop d'ull sembla que els maies actuals hagin fugit dels seus orígens ancestrals.

Arribats a l'estació d'autobusos, fugim de la ciutat i ens dirigim directament a la zona de El Panchán. A només un parell de kilòmetres de les restes arqueològiques i en plena selva. Un lloc immillorable per endinsar-nos en l'atmosfera dels antics maies. El fet de dormir aquí ens fa sentir una mica exploradors i el despertar amb el rebombori dels micos udoladors, augmenta aquesta sensació. El seu crit és esfereidor i, el primer cop que els escoltes, realment et poden arribar a espantar.

Després de tota la nit plovent sembla que la sort se'ns gira de cara: el temps millora i només entrar a la zona arqueològica coneixem al Rubisel, un espavilat noi de 15 anys que avui ens farà de guia. Ell va néixer en un poblet proper i des de petit que s'ha mogut entre els temples de la zona. Se'ls coneix pam a pam i la selva que els envolta és com la seva segona casa. Curiós i interessat pels seus orígens va començar a estudiar tot llibre sobre arqueologia que li queia a les seves mans, els primers regalats per uns turistes. Déu ni do si en sap! Hem fet un gran fixatge, és molt bon guia!.

El noiet comença explicant-nos que Palenque significa “tanca d'estaques de fusta” en referència a una fortalesa o un lloc voltat. Nom que no és l'original -el nom antic de la ciutat era Lakam Ha, que significa "Aigua Ampla"- però que li van donar els seus avantpassats molt abans que els famosos vestigis arqueològics fossin "descoberts" pel frare Pedro Lorenzo de la Nada al 1567. Aquesta història ens recorda a la del "descobriment" del Machu Picchu, de la que vam parlar al nostre viatge al Perú i en la que es fa palesa la paradoxa que els locals han conegut des de sempre l'existència del lloc, però en canvi som els occidentals els que ens emportem sempre el mèrit de "descobridors".
 
Orgullós, ens explica també que aquesta ciutat prehispànica està considerada com un dels llocs arqueològics més importants de Mesoamèrica, ja que els maies aquí van desenvolupar una arquitectura civil i religiosa que posteriorment van aplicar a altres llocs -Chichen Itza és posterior, ens remarca-. Inicialment ens sembla que Rubisel exagera quan parla de tanta majestuositat però només arribar als primers temples comencem a entendre el que ens diu... De cop i volta el caminet que anem seguint entre la densa vegetació s'obre a una gran explanada. El palau reial, el temple de les inscripcions i el temple de la calavera s'alcen davant nostre. La seva visió ens deixa literalment bocabadats.

Després de la plaça principal, altres temples van apareixent al nostre pas. No són tan espectaculars com els primers però cadascun té una història o un detall que el fa interessant i diferent als anteriors. Grimpar escales a munt fins a la part sagrada de la construcció i des d'on es veuen les millors vistes del recinte és el que més ens agrada. Gairebé sempre estem sols, ens sobta trobar tan poca gent en un paratge com aquest.

Palenque va ser habitada per primera vegada sobre el 100 a.C. i la seva època d'esplendor va ser des 630 fins al 740. Pakal fou el rei més venerat i el responsable de moltes de les construccions que tenim al davant. Poc a poc va començar a entrar en decadència i cap a l'any 900, sense conèixer-se ben bé les causes, Palenque va ser en gran part abandonat. El pas del temps i la força de la natura van fer la seva feina i, tot allò creat per l'home va ser engolit per la selva.

El més sorprenent de tot plegat és que a dia d'avui només veiem una part molt petita del que va arribar a ser tot allò: únicament s'han excavat un 2% de les runes, que en la seva globalitat ocupen una extensió de 20 km2. Imagineu-vos, un 98% d'aquella gran ciutat encara està sota terra!

Fem una petita incursió per la selva amb el noi. Impossible fer-la sols. No hi ha camins, és molt fàcil perdre-s'hi i aquí hi han zones on la vegetació quasi no deixa veure la llum del sol. Aquí cada monticle és un possible temple per descobrir i, de fet, veiem restes de murs entre la malesa i petits troços de ceràmica pel terra. La sensació que tenim és la d'estar dins d'una pel·lícula d'Indiana Jones!

Acabem la visita al museu, on destaquen les rèpliques de la màscara mortuòria i del sarcòfag replet d'inscripcions del Rei Pakal. És primera hora de la tarda i comença a ploure altre cop, hem tingut sort i el temps ens ha respectat. Ha estat un gran dia, ja tenim ganes d'arribar al nostre següent destí i continuar descobrint restes maies. En la propera entrada us explicarem la nostra experiència a Tikal!

PD. I per acabar, una curiositat: Saps que els temples i palaus de Palenque es van contruir sense eines de metall ni l'ajut d'animals de càrrega? Els maies no coneixien la roda... Com s'ho van fer???



Informació útil

Com arribar: Des de San Cristóbal de las Casas és un viatge de cinc hores en un còmode autobús i bona carretera. Diferents companyies fan el trajecte, nosaltres vam viatjar amb ADO. Hi ha autobusos freqüents i el bitllet val 96 pesos per persona. Palenque també té aeroport.

Des de Palenque ciutat a El Panchán i a la zona arqueològica passen furgonetes freqüents durant tot el dia per 20 pesos per persona. Des de El Panchán a les runes s'hi pot anar caminant (40 min aprox.).

Allotjament: Recomanem allotjar-se a la zona de El Panchán, a la carretera de Palenque ciutat a Palenque Ruinas. Hi han diversos allotjaments, nosaltres vam optar per una cabana amb bany a Kin Balam. Vam pagar 200 pesos per nit.

Menjar: Just al davant de les cabanyes Kin Balam hi ha un restaurant on hi va molta gent de la zona. S'hi pot trobar des de menjar típic (frijoles, arròs i tortitas) fins a hamburgueses i pizzes per uns 6 € el plat. La veritat és que per allà és gairebé la única opció que hi ha.

Dins de la zona arqueològica no hi ha restaurants ni botiguetes on comprar menjar. Només a l'entrada trobareu alguna paradeta on us oferiran menjar, bàsicament entrepans.  

De viatger a viatger: Les restes estan senyalitzades i disposen de cartells amb informació sobre les diferents construccions. Tot i així si voleu conèixer una mica més sobre la història i curiositats del lloc, us recomanem contractar el servei d'un guia; ell també us pot fer una incursió per la selva dels voltants de les runes per veure algun temple encara no desenterrat. No feu cas dels guies que ofereixen els seus serveis a l'entrada (tots intenten cobrar-vos més del compte). Podeu negociar preus amb altres guies que s'ofereixen dins del recinte. Nosaltres vam pagar 150 pesos el tour per les runes + la incursió a la selva, unes 3 hores i mitja en total.

L'entrada al recinte del parc val 27 pesos i l'entrada a les runes 57 pesos. Està inclosa la visita al museu, on es troba la rèplica del sarcòfag del rei Pakal. Calculeu un mínim de 4 hores per visitar el recinte còmodament.

1 € = 17 pesos mexicans


D'aquest viatge també hem escrit:

• Marxem a Guatemala!
• Antigua: arquitectura colonial envoltada de volcans
• El volcà Pacaya
• Els mercats de Guatemala: Chichicastenango i Sololá
• El llac Atitlán: segons diuen, el llac més bonic del món 
• Arribem a Chiapas! San Cristóbal de las Casas i San Juan Chamula
• Oventic: trobada amb els zapatistes del l'ELZN 

T'ha agradat? Comparteix aquesta entrada!

Continua llegint »

Publicat a: America del nord , Llocs amb historia , Mexic , Temples i palaus

Oventic: trobada amb els zapatistes de l'EZLN

Versión en español

L’1 de gener de 1994 el subcomandante Marcos i el seu Ejército Zapatista de Liberación Nacional (EZLN) va posar en el mapa San Cristóbal de las Casas i la seva lluita per un tracte més just per als pobles indígenes. En aquesta data, els zapatistes van ocupar breument aquesta i d’altres ciutats dels voltants i els mitjans de comunicació van donar repercussió a un problema bàsicament de lluita de classes al que el món li havia prestat fins aleshores poca atenció. Arreu no van ser pocs els que van simpatitzar amb la seva causa. Per nosaltres, San Cristóbal i Chiapas van passar a formar part d’aquells destins pendents de visitar algun dia del nostre ideari viatger.

Viatjar per nosaltres és més que visitar monuments o tenir estampes al passaport, quan viatgem intentem conèixer també una mica més sobre la gent que viu allà. Sobre el seu dia a dia, la seva cultura, les seves costums, les seves preocupacions i la seva forma d’entendre el món. Difícil tasca considerant que el viatger està sempre de pas i que es impossible conèixer en només uns dies, però almenys és un punt de partida que ens és útil per aprendre i crear-nos el nostre propi punt de vista coneixent amb els nostres ulls el que passa més enllà de la nostra realitat. Considerant aquest plantejament, és evident que la visita a un caracol va passar a ser un dels nostres objectius principals només trepitjar terres mexicanes. Avui ho hem fet, i hem tingut també l’oportunitat de ser rebuts i conversar amb els membres de la Junta de Buen Gobierno d’Oventic, una de les primeres comunitats zapatistas que es va crear. Una experiència que difícilment oblidarem.

No és nova la lluita indígena a l’estat de Chiapas. La independència de Mèxic havia de suposar en teoria una millora respecte a l’època colonial però després de la revolució mexicana, la successió de governants nombrats des de Ciutat de Mèxic, amb la complicitat dels terratinents locals, van continuar exercint un control gairebé feudal a Chiapas. Les insurreccions i protestes periòdiques són prova patent de les injustícies dels successius governs. Una lluita poc coneguda fins aquell 1 de gener de 1994. Pocs dies després els guerrillers van haver de retirar-se a les seves bases de la selva lacandona, però l’EZLN amb aquesta acció va saber donar un gran cop d’efecte per la seva causa.

La desigualtat de forces entre guerrillers i exercit mexicà va fer que les escaramuzas militars quedessin en segon terme i que els esforços zapatistes es concentressin en la seva campanya per cridar l’atenció de la comunitat internacional sobretot a partir de l’ús d’Internet, una arma molt més potent i incisiva que no pas les tradicionals armes de foc. El carismàtic subcomandante Marcos es va convertir ràpidament en una figura de culte i l’EZLN i la seva lluita a favor dels drets indígenes en una icona pels moviments antiglobalització.

Des d’aleshores a nivell polític poc ha avançat la cosa. Diversos intents de diàleg fracassats i dos intents d’introduir els drets dels pobles indígenes a la constitució mexicana que han quedat en paper mullat són els principals esdeveniments dels darrers vint anys. En l’actualitat la sensació que tenim és que el conflicte està en punt mort. Els zapatistes fan cas omís de tot allò que vingui del govern mexicà i han establert un sistema paral.lel de societat. Per la seva part, el govern mexicà sembla que també ignori als zapatistes en una mena de "viu i deixa viure" que ha portat a silenciar el problema a nivell internacional, el pitjor que pot passar a la causa zapatista.

Els zapatistes actualment estan organitzats en caracoles, exactament cinc comunitats formades per una trentena de municipis i gestionades per les Juntas de Buen Gobierno, que funcionen de forma autònoma i totalment desvinculada del govern mexicà. Els caracoles constitueixen, segons paraules del Subcomandante Marcos: “una pequeña parte de ese mundo al que aspiramos, hecho de muchos mundos”. "Son -afirma- como puertas para entrarse a las comunidades y para que las comunidades salgan; como ventanas para vernos dentro y para que veamos fuera; como altavoces para sacar lejos nuestra palabra y para escuchar la del que lejos está. Pero sobre todo para recordarnos que debemos velar y estar pendientes de la cabalidad de los mundos que pueblan el mundo". Una d’aquestes comunitats, la primera que es va crear: és Oventic.

La primera sensació que tenim només arribar a Oventic és la de respecte i incertesa. La furgoneta en la que hi arribem ens deixa davant una barrera custodiada per un home encaputxat que teòricament està armat. Ens acostem, en revisa de dalt a baix i ens pregunta que volem. Després d’explicar-li els nostres motius avisa a dos homes més, també encaputxats, que ens interroguen una mica més a fons i ens fan identificar. Aquets darrers marxen per uns minuts i tornen: tenim permís per visitar el poblat però inicialment ens diu que no ens podrà rebre la Junta de Buen Gobierno. Insistim, li diem que venim expressament des de Guatemala a visitar-los. Dubten, marxen i tornen al cap d’uns minuts més. Ens diuen que esperem allà fora. Tornen a marxar i ens deixen amb el vigilant de l’entrada.

L’espera es fa llarga. Passen dues hores en les que tenim temps de pensar en el que estem fent, en si valdrà o no la pena, en com serà per dins i com estarà organitzat el poblat. Més enllà de la barrera veiem com va passant la gent, gent ben normal que fan les seves activitats quotidianes, les mateixes que es fan en qualsevol altre poblet de la zona. Curiosament veiem passar també un dels homes que ens ha interrogat, aquest cop sense passamuntanyes, el reconeixem per la seva camisa. Passat aquest temps tornen els dos emmascarats, aquest cop amb bones notícies: haurem d’esperar una mica més però serem rebuts per set dels nou membres de la Junta. Les nostres cares canvien de fesomia i s’esvaeixen els nostres dubtes, l’espera haurà valgut la pena.

Traspassem ja la barrera i entrem ja a dins del que és pròpiament el poblat. És hora ja de dinar i tenim l’oportunitat de dinar a la cantina del poble. Mengem rodejats de pòsters revol.lucionaris i acompanyats de música, totes les lletres tenen missatge. Just fet el darrer mos ens venen a buscar, és hora de reunir-nos amb la Junta de Buen Gobierno.

La cabana en la que ens reben és de fusta -com gairebé totes les construccions del poblat- i més aviat petita pel que suposem que hauria de ser per un òrgan de govern. Una antiga taula de despatx amb tres cadires, dues fotocopiadores i diverses banquetes són l’unic mobiliari. La decoració tampoc deixa lloc al més mínim luxe o signe d’opulència, un quadre amb el retrat del que suposem que és el Subcomandante Marcos i un munt de fotografies i de banderes d’arreu que tot just deixen veure els colors de les parets.

Allà dins ens estaven esperant ja asseguts els set membres de la Junta que ens havien de rebre. La majoria són joves o de mitjana edat, els hi calculem entre ens 25 i els 40 anys, a excepció d’una de les dues dones que, molt possiblement, tindrà la seixantena. Ens conviden a passar i seure. A la banqueta de darrere nostre seuen també els dos homes que ens han acompanyat, els mateixos que durant mig matí han anat i venint durant la nostra espera. Som conscients que per temes de seguretat han d’anar amb la cara coberta però sincerament, l’escena no convidava a tenir una conversa relaxada. L’escena i el lloc imposava una mica.

Després de la benvinguda protocol.lària i les presentacions ens pregunten que volem saber sobre ells. Els hi preguntem sobre la situació actual de la seva lluita i sobre les seves relacions amb el govern, també ens preocupem sobre el seu sistema educatiu i sanitari i sobre com és la vida en un sistema que han creat de forma totalment paral·lela al legalment establert. Pregunta a pregunta, abans de contestar, entre ells es consulten en la seva llengua sobre la resposta a donar i fins i tot sobre la conveniència de contestar. De fet, al.legant altre cop a temes de seguretat, ens deixen sense contestar algunes de les nostres qüestions i les que ens contesten són amb respostes mesurades i estudiades prèviament. El que inicialment semblava més aviat una entrevista improvitzada evoluciona al cap de poc en una conversa ideològica, tocant temes més generals ens sentim tots plegats més còmodes. En total no va ser més de mitja hora la que vam passar allà dins. Potser ens hagués agradat conèixer amb una mica més de detall però en sortim satisfets. Paraula a paraula han aconseguit transmetre’ns que els seus ideals continuen intactes i que, per molt temps que passi o contratemps que tinguin, ells continuaran lluitant per la igualtat dels drets dels indígenes.

Acabada la conversa és hora de visitar el poblat. Ens acompanya un altre senyor, no sabem si per fer-nos de guia o bé per vigilar-nos, possiblement per ambdues coses. Ens deixen passejar per tot arreu, únicament amb la condició de que no fem fotos de la gent que va amb la cara descoberta que, per sort són tots. Caminant per l’únic carrer de la comunitat no tenim pas la sensació d’estar en un poble diferent als que hem vist aquests dies per Chiapas, únicament les façanes de les cases vistosament decorades amb motius zapatistes delaten la identitat del lloc. Són veritables obres d’art.

No sabem si la negociació política amb el govern mexicà per la millora de les condicions dels indígenes arribarà a bon port algun dia, tan de bó així sigui. Però el que si que hem vist avui és un poble amb tots els serveis bàsics -un hospital i dues escoles en són l’exemple- que han aconseguit amb la seva persistència. Un esforç que els ha portat a millorar les seves condicions de vida respecte a les de fa uns anys i que d’alguna forma aquest és el seu gran triomf davant una realitat preestablerta que no era la seva.

Difícilment oblidarem el dia d’avui. Avui hem aprés i possiblement hem crescut una mica més com a persones. Ens emportem a la motxilla una gran experiència i un munt de temes en els que reflexionar. Per dies així val molt la pena viatjar.

Informació útil

Com arribar: Des d'un dels carrers adjacents al mercat de Sant Cristóbal surten les minivans que porten d'Oventic. Són les que van direcció a Bochil i us deixaran a la carretera, just a l'entrada del poblat. El trajecte dura 1h 30 min. i el preu del bitllet és de 25 pesos per trajecte. El darrer col·lectiu de tornada a San Cristobal passa a les 17 h.

Allotjament: La visita a Oventic es pot fer perfectament en un  dia des de San Cristóbal. A San Cristóbal ens vam allotjar a la Posada Yaxchilan.

Menjar: Per visitar Oventic és possible que us facin esperar a l'entrada una bona estona (nosaltres ho vam fer per dues hores), per tant és recomanable que us emporteu alguna cosa per menjar. Una altra alternativa és menjar a la cantina de la pròpia comunitat (si us donen permís). Nosaltres fer per 30 pesos vam menjar un plat combinat d'ous amb frijoles, arròs i tortitas.

De viatger a viatger: Tingues present que Oventic no és una visita turística. Per la visita heu d'anar documentats. A l'entrada d'Oventic us poden demanar el passaport per comprovar la vostra identitat així com registrar les vostres motxilles.

Considerant la possible espera per entrar al poblat, és convenient sortir d'hora des de San Cristóbal. Si vas a Oventic d'hora i tens sort d'obtenir ràpid el permís per visitar el poblat, és possible visitar en el mateix dia San Juan Chamula. Les furgonetes que porten a Oventic passen també per San Juan.



 D'aquest viatge també hem escrit:

• Marxem a Guatemala!
• Antigua: arquitectura colonial envoltada de volcans
• El volcà Pacaya
• Els mercats de Guatemala: Chichicastenango i Sololá
• El llac Atitlán: segons diuen, el llac més bonic del món 
• Arribem a Chiapas! San Cristóbal de las Casas i San Juan Chamula

T'ha agradat? Comparteix aquesta entrada!

Continua llegint »

Publicat a: America del nord , Gent del mon , Mexic