13 de setembre de 2013

Oventic: trobada amb els zapatistes de l'EZLN


L’1 de gener de 1994 el subcomandante Marcos i el seu Ejército Zapatista de Liberación Nacional (EZLN) va posar en el mapa San Cristóbal de las Casas i la seva lluita per un tracte més just per als pobles indígenes. En aquesta data, els zapatistes van ocupar breument aquesta i d’altres ciutats dels voltants i els mitjans de comunicació van donar repercussió a un problema bàsicament de lluita de classes al que el món li havia prestat fins aleshores poca atenció. Arreu no van ser pocs els que van simpatitzar amb la seva causa. Per nosaltres, San Cristóbal i Chiapas van passar a formar part d’aquells destins pendents de visitar algun dia del nostre ideari viatger.

Viatjar per nosaltres és més que visitar monuments o tenir estampes al passaport, quan viatgem intentem conèixer també una mica més sobre la gent que viu allà. Sobre el seu dia a dia, la seva cultura, les seves costums, les seves preocupacions i la seva forma d’entendre el món. Difícil tasca considerant que el viatger està sempre de pas i que es impossible conèixer en només uns dies, però almenys és un punt de partida que ens és útil per aprendre i crear-nos el nostre propi punt de vista coneixent amb els nostres ulls el que passa més enllà de la nostra realitat. Considerant aquest plantejament, és evident que la visita a un caracol va passar a ser un dels nostres objectius principals només trepitjar terres mexicanes. Avui ho hem fet, i hem tingut també l’oportunitat de ser rebuts i conversar amb els membres de la Junta de Buen Gobierno d’Oventic, una de les primeres comunitats zapatistas que es va crear. Una experiència que difícilment oblidarem.


mexico

chiapas, mexico


No és nova la lluita indígena a l’estat de Chiapas. La independència de Mèxic havia de suposar en teoria una millora respecte a l’època colonial però després de la revolució mexicana, la successió de governants nombrats des de Ciutat de Mèxic, amb la complicitat dels terratinents locals, van continuar exercint un control gairebé feudal a Chiapas. Les insurreccions i protestes periòdiques són prova patent de les injustícies dels successius governs. Una lluita poc coneguda fins aquell 1 de gener de 1994. Pocs dies després els guerrillers van haver de retirar-se a les seves bases de la selva lacandona, però l’EZLN amb aquesta acció va saber donar un gran cop d’efecte per la seva causa.

La desigualtat de forces entre guerrillers i exercit mexicà va fer que les escaramuzas militars quedessin en segon terme i que els esforços zapatistes es concentressin en la seva campanya per cridar l’atenció de la comunitat internacional sobretot a partir de l’ús d’Internet, una arma molt més potent i incisiva que no pas les tradicionals armes de foc. El carismàtic subcomandante Marcos es va convertir ràpidament en una figura de culte i l’EZLN i la seva lluita a favor dels drets indígenes en una icona pels moviments antiglobalització.




Des d’aleshores a nivell polític poc ha avançat la cosa. Diversos intents de diàleg fracassats i dos intents d’introduir els drets dels pobles indígenes a la constitució mexicana que han quedat en paper mullat són els principals esdeveniments dels darrers vint anys. En l’actualitat la sensació que tenim és que el conflicte està en punt mort. Els zapatistes fan cas omís de tot allò que vingui del govern mexicà i han establert un sistema paral.lel de societat. Per la seva part, el govern mexicà sembla que també ignori als zapatistes en una mena de "viu i deixa viure" que ha portat a silenciar el problema a nivell internacional, el pitjor que pot passar a la causa zapatista.

Els zapatistes actualment estan organitzats en caracoles, exactament cinc comunitats formades per una trentena de municipis i gestionades per les Juntas de Buen Gobierno, que funcionen de forma autònoma i totalment desvinculada del govern mexicà. Els caracoles constitueixen, segons paraules del Subcomandante Marcos: “una pequeña parte de ese mundo al que aspiramos, hecho de muchos mundos”. "Son -afirma- como puertas para entrarse a las comunidades y para que las comunidades salgan; como ventanas para vernos dentro y para que veamos fuera; como altavoces para sacar lejos nuestra palabra y para escuchar la del que lejos está. Pero sobre todo para recordarnos que debemos velar y estar pendientes de la cabalidad de los mundos que pueblan el mundo". Una d’aquestes comunitats, la primera que es va crear: és Oventic.


chiapas, mexico




La primera sensació que tenim només arribar a Oventic és la de respecte i incertesa. La furgoneta en la que hi arribem ens deixa davant una barrera custodiada per un home encaputxat que teòricament està armat. Ens acostem, en revisa de dalt a baix i ens pregunta que volem. Després d’explicar-li els nostres motius avisa a dos homes més, també encaputxats, que ens interroguen una mica més a fons i ens fan identificar. Aquets darrers marxen per uns minuts i tornen: tenim permís per visitar el poblat però inicialment ens diu que no ens podrà rebre la Junta de Buen Gobierno. Insistim, li diem que venim expressament des de Guatemala a visitar-los. Dubten, marxen i tornen al cap d’uns minuts més. Ens diuen que esperem allà fora. Tornen a marxar i ens deixen amb el vigilant de l’entrada.

L’espera es fa llarga. Passen dues hores en les que tenim temps de pensar en el que estem fent, en si valdrà o no la pena, en com serà per dins i com estarà organitzat el poblat. Més enllà de la barrera veiem com va passant la gent, gent ben normal que fan les seves activitats quotidianes, les mateixes que es fan en qualsevol altre poblet de la zona. Curiosament veiem passar també un dels homes que ens ha interrogat, aquest cop sense passamuntanyes, el reconeixem per la seva camisa. Passat aquest temps tornen els dos emmascarats, aquest cop amb bones notícies: haurem d’esperar una mica més però serem rebuts per set dels nou membres de la Junta. Les nostres cares canvien de fesomia i s’esvaeixen els nostres dubtes, l’espera haurà valgut la pena.

Traspassem ja la barrera i entrem ja a dins del que és pròpiament el poblat. És hora ja de dinar i tenim l’oportunitat de dinar a la cantina del poble. Mengem rodejats de pòsters revol.lucionaris i acompanyats de música, totes les lletres tenen missatge. Just fet el darrer mos ens venen a buscar, és hora de reunir-nos amb la Junta de Buen Gobierno.


chiapas, mexico


La cabana en la que ens reben és de fusta -com gairebé totes les construccions del poblat- i més aviat petita pel que suposem que hauria de ser per un òrgan de govern. Una antiga taula de despatx amb tres cadires, dues fotocopiadores i diverses banquetes són l’unic mobiliari. La decoració tampoc deixa lloc al més mínim luxe o signe d’opulència, un quadre amb el retrat del que suposem que és el Subcomandante Marcos i un munt de fotografies i de banderes d’arreu que tot just deixen veure els colors de les parets.

Allà dins ens estaven esperant ja asseguts els set membres de la Junta que ens havien de rebre. La majoria són joves o de mitjana edat, els hi calculem entre ens 25 i els 40 anys, a excepció d’una de les dues dones que, molt possiblement, tindrà la seixantena. Ens conviden a passar i seure. A la banqueta de darrere nostre seuen també els dos homes que ens han acompanyat, els mateixos que durant mig matí han anat i venint durant la nostra espera. Som conscients que per temes de seguretat han d’anar amb la cara coberta però sincerament, l’escena no convidava a tenir una conversa relaxada. L’escena i el lloc imposava una mica.

Després de la benvinguda protocol.lària i les presentacions ens pregunten que volem saber sobre ells. Els hi preguntem sobre la situació actual de la seva lluita i sobre les seves relacions amb el govern, també ens preocupem sobre el seu sistema educatiu i sanitari i sobre com és la vida en un sistema que han creat de forma totalment paral·lela al legalment establert. Pregunta a pregunta, abans de contestar, entre ells es consulten en la seva llengua sobre la resposta a donar i fins i tot sobre la conveniència de contestar. De fet, al.legant altre cop a temes de seguretat, ens deixen sense contestar algunes de les nostres qüestions i les que ens contesten són amb respostes mesurades i estudiades prèviament. El que inicialment semblava més aviat una entrevista improvitzada evoluciona al cap de poc en una conversa ideològica, tocant temes més generals ens sentim tots plegats més còmodes. En total no va ser més de mitja hora la que vam passar allà dins. Potser ens hagués agradat conèixer amb una mica més de detall però en sortim satisfets. Paraula a paraula han aconseguit transmetre’ns que els seus ideals continuen intactes i que, per molt temps que passi o contratemps que tinguin, ells continuaran lluitant per la igualtat dels drets dels indígenes.


chiapas, mexico

chiapas, mexico



Acabada la conversa és hora de visitar el poblat. Ens acompanya un altre senyor, no sabem si per fer-nos de guia o bé per vigilar-nos, possiblement per ambdues coses. Ens deixen passejar per tot arreu, únicament amb la condició de que no fem fotos de la gent que va amb la cara descoberta que, per sort són tots. Caminant per l’únic carrer de la comunitat no tenim pas la sensació d’estar en un poble diferent als que hem vist aquests dies per Chiapas, únicament les façanes de les cases vistosament decorades amb motius zapatistes delaten la identitat del lloc. Són veritables obres d’art.



chiapas, mexico



No sabem si la negociació política amb el govern mexicà per la millora de les condicions dels indígenes arribarà a bon port algun dia, tan de bó així sigui. Però el que si que hem vist avui és un poble amb tots els serveis bàsics -un hospital i dues escoles en són l’exemple- que han aconseguit amb la seva persistència. Un esforç que els ha portat a millorar les seves condicions de vida respecte a les de fa uns anys i que d’alguna forma aquest és el seu gran triomf davant una realitat preestablerta que no era la seva.

Difícilment oblidarem el dia d’avui. Avui hem aprés i possiblement hem crescut una mica més com a persones. Ens emportem a la motxilla una gran experiència i un munt de temes en els que reflexionar. Per dies així val molt la pena viatjar.





Informació útil

Com arribar: Des d'un dels carrers adjacents al mercat de Sant Cristóbal surten les minivans que porten d'Oventic. Són les que van direcció a Bochil i us deixaran a la carretera, just a l'entrada del poblat. El trajecte dura 1h 30 min. i el preu del bitllet és de 25 pesos per trajecte. El darrer col·lectiu de tornada a San Cristobal passa a les 17 h.

Allotjament: La visita a Oventic es pot fer perfectament en un  dia des de San Cristóbal. A San Cristóbal ens vam allotjar a la Posada Yaxchilan.

Menjar: Per visitar Oventic és possible que us facin esperar a l'entrada una bona estona (nosaltres ho vam fer per dues hores), per tant és recomanable que us emporteu alguna cosa per menjar. Una altra alternativa és menjar a la cantina de la pròpia comunitat (si us donen permís). Nosaltres fer per 30 pesos vam menjar un plat combinat d'ous amb frijoles, arròs i tortitas.

De viatger a viatger: Tingues present que Oventic no és una visita turística. Per la visita heu d'anar documentats. A l'entrada d'Oventic us poden demanar el passaport per comprovar la vostra identitat així com registrar les vostres motxilles.

Considerant la possible espera per entrar al poblat, és convenient sortir d'hora des de San Cristóbal. Si vas a Oventic d'hora i tens sort d'obtenir ràpid el permís per visitar el poblat, és possible visitar en el mateix dia San Juan Chamula. Les furgonetes que porten a Oventic passen també per San Juan.



 D'aquest viatge també hem escrit:

T'ha agradat? Comparteix aquesta entrada!

    14 comentaris :

    Mª Mercè ha dit...

    Nois, m'heu emocionat sabent que heu pogut estar a Oventic.

    Us envío una abraçada ben forta!!

    Quaderns de bitàcola ha dit...

    Hola Mercè! La veritat que aquesta experiència la recordarem sempre, tenir una conversa amb els zapatistes no es pot fer cada dia! Abraçades de retorn!

    Marta A. ha dit...

    Wow!
    Menuda experiencia chicos!! Esto queda para contarlo a los nietos porque no es algo que haga todos los días ni fácil de conseguir, supongo. Aplaudo vuestra valentía!!!
    Un abrazo!!!

    Quaderns de bitàcola ha dit...

    Hola Marta! La verdad es que sí, historias para no dormir, je je!! después de estar 2 horas esperando a ver si nos atendían valió la pena. Abrazos!

    xipo ha dit...

    Espectacular!! Vaya historia y una experiencia única!

    Quaderns de bitàcola ha dit...

    Hola Xipo! Y que lo digas, si no es por las imágenes que tenemos la gente no se lo cree...! :-) Saludos viajeros!

    Mariló Sanz Mora ha dit...

    Excel.lent...no cal més paraules...

    Quaderns de bitàcola ha dit...

    Ostres Mariló, moltes gràcies per les teves paraules!

    Mariló Sanz Mora ha dit...

    Paraules merescudes. El bon viatger sempre vol saber més del que veu. Mira per on...m'heu inspirat un pensament viatger que tal volta forme part del meu bloc....jejeje. Seguiu així...viatjant i compartint.

    Quaderns de bitàcola ha dit...

    Gràcies altre cop Mariló.
    Paraules que posen la pell de gallina venint de tu. Contents també de ser inspiradors de pensaments viatgers. Si l'acabes de transformar en mots ja ens diràs... ;)

    Bea ha dit...

    Menuda experiencia!! Expectacular...

    Quaderns de bitàcola ha dit...

    Hola Bea! Fue una experiencia para recordar siempre! Saludos! :-)

    Verónica Paz ha dit...

    em sembla sencillament impresionant!!!

    Quaderns de bitàcola ha dit...

    Hola Verónica! Moltes gràcies! T'apuntes pel proper viatge a Mèxic? ;)

     
    Continguts de Quaderns de bitàcola (Enric Vilagrosa i Celia López) | Tecnologia Blogger | Plantilla original de Wordpress Theme i Free Blogger Templates | Disseny adaptat per Quaderns de bitàcola
    cookie law