Gondar, "el Camelot d'Àfrica"

Castells a l'Africa negra? 
No, no pot ser, vam pensar el primer cop que vam escoltar parlar sobre Gondar...

Ai, ignorants de nosaltres! Doncs resulta que si, que si que existeixen i nosaltres que els hem vist amb els nostres propis ulls, en podem donar fe. Coneguda com la "Camelot d'Àfrica", Gondar és la ciutat que potser més ens va sorprendre durant el nostre viatge per Etiòpia i no és per menys: es tracta de l'únic lloc d'Àfrica negra on es pot trobar un conjunt de castells medievals.

Situada als peus de les muntanyes de Simien, Gondar va ser la segona capital del regne axumita després d'Axum i aquesta circumstància va fer que esdevingués el centre polític, administratiu, comercial, religiós i cultural del país durant més de dos-cents cinquanta anys. L'emperador Fasilidas, conegut per "Fasil", va aixecar-hi el primer castell i els seus successors van construir la resta de fortaleses, a més d'esglésies i els banys, fins completar un conjunt arquitectònic que avui dia és Patrimoni de la Humanitat i que distingeix la ciutat.

En total són sis els castells que formen el recinte real de Fasilidas, una extensió considerable rodejada per una muralla 900 metres. L'esmentat castell de Fasilidas, l'arxiu Reial o biblioteca, l'església Gimjabet Maryam, el castell de Iyasu I, el complex Kuskuam, el Monestir de Debre Birham Selassie i els banys en són els edificis més destacables. L'estil arquitectònic amb el que estan construïts és sens dubte singular: partint d'una base àrab, s'hi van integrar influències d'estil barroc europeu -introduït pels missioners portuguesos- i les tècniques índies de la cocció de la cal -aportades pels mestres constructors arribats des de Goa-.

Els banys de Fasilidas s'utilitzaven per la pràctica d'esports i per la celebració de cerimònies religioses. Quan nosaltres els vam visitar es trobaven en restauració i les arrels dels arbres s'havien fet seu el mur que rodeja les piscines, creant una escena que ens recorda a la d'alguns temples d'Angkor. Tot i així vam poder-nos fer una idea de com devia arribar a ser allò en temps de glòria. Encara avui durant l'Epifania, cada mes de gener, se segueixen utilitzant omplint-los amb aigua dels rius del voltant. És una de les celebracions més importants d'Etiòpia, a la que moltíssimes persones acudeixen per veure la simulació del bateig de Crist. El dia d'abans de l'Epifania els sacerdots agafen el Tabot, que simbolitza l'Arca de l'Aliança, de cadascuna de les 20.000 esglésies que hi ha al país, i el porten a l'estany, llac o riu, per beneir-ho per l'endemà. Els keteras o sacerdots utilitzen esplèndids vestits cerimonials de vellut i llueixen els seus paraigües.

Allunyat del centre i enfilat dalt d'un turó, el Monestir Debre Birham Selassie ens tenia reservada la darrera sorpresa de la nostra visita a la ciutat. L'exterior és més aviat sobri, però el seu interior conserva les pintures religioses millor conservades del país. La pintura religiosa etíop té les seves arrels a l'antiga Constantinoble i, a més de vida i miracles de sants i màrtirs, també explica la història del país. Tot i això, ens quedem amb el sostre artesanat amb les seves fileres d'àngels (80 exactament) que miren en totes direccions, vigilant de ben a prop el que fan els feligresos sota seu. Justament la imatge d'aquests àngels és una de les fotografies que més surten a les guies i pamflets promocionals del país.

Marxem de Gondar amb la sensació de que és una ciutat diferent, especial. No és pas d'estranyar que Tolkien s'inspirés en aquest lloc per crear el mític regne de Gondor de "El senyor dels anells".

Continua llegint »

Publicat a: Africa , Curiositats , Etiopia , Llocs amb historia , Temples i palaus

En territori hostil: els monuments medievals de Kosovo

Els capricis de la història han volgut que alguns dels principals llocs sagrats de l'Església ortodoxa sèrbia hagin quedat en territori kosovar, de majoria musulmana. La història recent de Kosovo es prou coneguda, però segurament no ho és tant la de la comunitat sèrbia que va decidir quedar-s’hi a viure després de la guerra. Avui el 90% del país és d’origen albanokosovar mentre que els d’origen serbi no arriben al 5%, però no sempre ha estat així: fins entrat el segle XX, els serbis eren la comunitat majoritària.

A Kosovo, en una vall tan sols un cent quilòmetres de llarg, hi ha 1300 temples i monestirs de l'Església ortodoxa sèrbia. Molts d’ells van ser fundats durant l’Edat mitjana i tenen un important val patrimonial però, tot i així, des de finals dels anys 90 més de 150 han estat destruïts per extremistes albanokosovars. Inicialment cal contextualitzar aquests fets en un període bèl·lic però, passats 20 anys des del final de la guerra, aquests encara continuen.

Davant aquest panorama, entre el 2004 i el 2006, la Unesco va declarar Patrimoni de la Humanitat quatre esglésies i monestirs d'especial valor per tal d'intentar protegir-los. Les comunitats religioses que hi viuen ho fan de forma completament aïllada: de forma autònoma i sense gairebé contacte amb la comunitat albanokosovar. Unitats de les KFOR (la força militar multinacional de pacificació liderada per l’OTAN) s’encarreguen de garantir la seva seguretat. Aquí la vida no és senzilla.

El monestir de Gračanica

El monestir de Gračanica, situat als afores de Pristina, va ser fundat al 1321 pel rei serbi Stefan Milutin. L’església va ser construïda sobre les ruïnes d'una altra del segle XIII, que a la vegada havia estat edificada sobre les restes d'una basílica cristiana del segle VI. Les pintures murals que avui s’hi veuen daten del segle XIV i les icones i retaule són del XVI. Gračanica és la culminació de la influència bizantina en les edificacions medievals sèrbies.

Després dels bombardejos de l’OTAN sobre objectius serbis del 1999, el bisbe de la zona va traslladar aquí la seva seu oficial des de Prizren. Des d’aleshores el monestir s'ha convertit no només en un important centre espiritual sinó també en un centre polític i nacional de els serbis de Kosovo. El 70% dels 10.000 habitants de Gračanica són serbis que, orgullosos dels seus orígens, no tenen inconvenient a penjades banderes en un país que els hi és hostil. No creiem que aquest fet agradi gaire als seus veïns de la capital.

La comunitat de 24 monges que encara avui viu al monestir es dedica, a més de les seves obligacions monàstiques, a pintar icones religioses segons la tradició ortodoxa. A diferència dels altres tres Monuments Medievals de Kosovo Patrimoni de la Unesco, aquí es pot veure de forma habitual a població civil resar i participar dels actes litúrgics.

El Patriarcat de Peć

El Patriarcat de Peć va ser el centre religiós més important de la Sèrbia medieval, mantenint el seu estatus fins al 1766. Aquí van viure els patriarques i arquebisbes de l'església ortodoxa del país, on també hi van ser enterrats.

El conjunt compren un parell d'esglésies i diverses capelles profusament pintades, a més d’una antiga torre de defensa i les restes de diferents estructures que no han arribat fins als nostres dies. El grup principal ha sobreviscut miraculosament als avatars de la història recent del país i més si considerem que Pec va ser una de les ciutats que més intensament va patir la Guerra de Kosovo: el 80% dels seus habitatges se’n van veure afectats en major o menor mesura (2774 cases van ser destruïdes i 1590 danyades d’un total de 5280 en només dos anys). Una anys abans però, al 1981, va patir l’atac d’un grup de radicals que van incendiar l’antic dormitori del convent quan a dins hi dormien les 26 monges que formaven la comunitat del moment.

El monestir de Visoki Dechani

Aquest és, en la nostra opinió, el més impressionant de tots els Monuments Medievals de Kosovo. I és que darrera dels murs de l'església del monestir de Visoki Dechani s'hi amaguen uns frescos bizantins de gran bellesa. Visoki Dechani be que podria qualificar-se com la Capella Sixtina dels Balcans, pocs cops hem vist una obra d'art de tal magnitud i a més tan desconeguda.

Al monestir hi viuen actualment 30 monjos, permanentment protegits per les KFOR. Les mesures de seguretat són rigoroses, fet que no és d’estranyar considerant els antecedents: des del final de la guerra, el recinte ha patit quatre atacs amb granades. El darrer incident data del 2016, quan quatre sospitosos armats amb fusells d’assalt i pistoles van ser detinguts al primer dels controls de la carretera d’accés.

Durant la nostra visita al monestir hem tingut sort de topar-nos amb el Peter, que a més d’explicar-nos els murals de l'església (érem nosaltres sols), ens ha mostrat les estances privades del monestir. Amablement ens va convidar també a licor, cafè i xocolata.

L'església de la Mare de Déu de Ljeviš

Prizren és la ciutat amb més encant de Kosovo, també la més agradable.  Romans, búlgars, bizantins, serbis, otomans i albanesos han deixat petjada al llarg de la història. Diverses esglésies ortodoxes sèrbies conviuen en pau amb mesquites otomanes, almenys aparentment. Una volta per la ciutat i els seus voltants mostra que no sempre ha estat així: unes esglésies abandonades i d'altres de mig caigudes ho delaten. En aquest context, ens hem trobat tancada al públic l'església de Mare de Déu de Ljeviš.

L'església actual data de començaments del segle XIV, tot i que abans ja s'hi havien construït altres temples en el mateix emplaçament. Durant el període otomà va ser transformada en mesquita: tot i que s'hi va afegir un minaret, els turcs no van destruir l'església, i recobriren els frescs de manera que en tornar a esdevenir un temple cristià al 2012, les seves valuoses pintures es van poder recuperar. Més danys van patir al 2004 quan l'església va ser assaltada i cremada per albanokosovars. 

Aquesta ruta pels monuments medievals ens ha sacsejat les idees prèvies que teníem sobre Kosovo. Per una banda prèviament teníem un clar posicionament sobre el conflicte armat que va patir el país però ara veiem que no és tan senzill prendre partit per un o altre bàndol: evidentment els serbis van cometre barbaritats, però els albanokosovars tampoc es van quedar de braços creuats. La guerra forma part del passat però encara avui són visibles les conseqüències.  

D'altra banda hem d'admetre que, des del desconeixement, abans del viatge no teníem gaires expectaves sobre Kosovo a nivell cultural. El descobriment d'aquestes esglésies i monestirs ha estat una grata sorpresa que recomanem a tot aquell que es plantegi fer ruta pels Balcans.

Continua llegint »

Publicat a: Balcans , Europa , Kosovo , Llocs amb historia , religions , Temples i palaus

2019: 30 aniversari de la caiguda del mur de Berlín

Versión en español

Article revisat i actualitzat el 9/11/2019

El 9 de Novembre de 2019 es compleixen 30 anys de la caiguda del Mur de Berlín, una data molt important per a molts berlinesos que van viure a una i altra banda i un fet que va marcar un capítol en les seves vides i en la història del s. XX.

Arran de la segona guerra mundial, l'any 45 els aliats van decidir dividir Alemanya en quatre parts controlades per URSS, EEUU, Regne Unit i França; al mateix temps Berlín també va ser dividit en quatre sectors i va començar la guerra freda entre capitalistes i comunistes. Al 49 es van fundar les dues repúbliques alemanyes, la RFA (part oest) i la RDA (part est). Cada vegada s'intensificava més el bloqueig a la part est i eren molts que fugien a la RFA, així que es va optar per prendre una mesura dràstica.

El 1961 va ser l'any que es va aixecar un dels Murs de la Vergonya, dividint la ciutat en dos: l'Alemanya Oriental (la RFA, dirigida per Estats Units i Gran Bretanya) i l'Alemanya Occidental (la RDA, dirigida per la Unió Soviètica). El més cruent de la situació que es va donar va ser que d'un dia per l'altre es va establir la prohibició creuar a l'altra banda, el que va provocar la dramàtica separació de famílies i amics durant 28 anys, des de la matinada del 13 d'agost de 1961 fins a la nit del 9 de novembre de 1989.

Gent de peu a la secció del mur de la Postdammer Platz, oberta el 11 de novembre de 1989 (John Tlumacki)

Molta gent va intentar travessar el mur de moltes maneres durant molts anys: amagats en cotxes, dins de maletes, fent túnels, tirant-se de les finestres del edificis...fins i tot algun soldat va creuar el mur per anar on estava la seva família. Dieun que existeix una malaltia anomenada "Mauerkranheit", un trastorn psicològic que afectava a les persones que vivien amb la por al cos a causa del mur i tenien símptomes de claustrofòbia, mania persecutòria, depressió i intents de suïcidi.

El soldat Conrad Schumann saltant el mur (fotografia de Peter Leibing)

Cotxe amb el qual es travessà el mur amagat dins el maleter

Les protestes del poble van començar a sorgir fins que la situació es va tornar insostenible. La primera notícia d'apertura del mur va ser quan el líder de la RDA (Alemanya Oriental) Erich Honecker, d'ideologia comunista i soviètica, va renunciar al càrrec el 18 d'octubre de 1989, sent reemplaçat pel seu company de partit Egon Krenz. Finalment, després d'anys d'espera, Schabowski (portaveu del Comitè Central) va donar una roda de premsa anunciant que "immediatament es podrà viatjar de la RFA a la RDA amb total llibertat". A partir d'aquest moment i durant dos dies, centenars de berlinesos van carregar contra el mur, enderrocant amb pedres, martells i qualsevol arma possible. Ara era possible passar del costat "soviètic" al costat "occidental" tan sols pujant a un dels 25 passos fronterers que van ser habilitats.

La porta de Brandemburg, supervivent en la segona guerra mundial, va quedar aïllada en terra de ningú durant la construcció del mur (el mur passava tot just per allà) i una vegada es va poder travessar aquest es va convertir en un lloc històric, on es va celebrar la reunificació. Avui dia és el símbol de Berlín i de la reunificació alemanya.

Porta de Brandemburg, tot un símbol a Berlín

La caiguda del Mur de la Vergonya va ser un punt i a part en la història contemporània, es va donar per finalitzat un període d'inestabilitat internacional, espionatge i prohibició de la llibertat com va ser la Guerra Freda, per començar una nova etapa. Berlín passava a ser un lloc més tranquil, tothom estava feliç de poder tornar a veure a les seves famílies i amics; començava un període d'obertura per tots.

Un nen saluda als soldats del mur de Berlín el 10 de novembre del 1989 (foto: John Tlumacki)

Quan arribes a Berlín i et dirigeixes al centre de la ciutat, es pot veure una línia doble de llambordes que marca el recorregut que tenia el mur original, al llarg de 5,7 quilòmetres dels 144 que tenia. És un record omnipresent que la ciutat ha volgut deixar per sempre i que nosaltres lloem, ja que forma part d'una història ben viva i molt singular. Altres ciutats han patit la segona guerra mundial, però Berlín és l'única on s'ha construït un mur i creiem que és bo que quedi constància d'aquest fet.

Llambordes que marquen el recorregut original del mur per tot Berlín.

Un dels punts més famós del mur de Berlín i més visitats és el Checkpoint Charlie, el pas fronterer més important entre l'any 45 i 90 i per on podien passar només militars, aliats i estrangers. Situat a FriedrictraBe, avui dia podem veure una rèplica de la caseta on els oficials feien guàrdia i també una gran foto d'un soldat. Just al costat podem veure el cartell d'advertiment que anuncia que s'està passant d'una zona a una altra. Aquí també trobem el Checkpoint Charlie Museum i el Black Box per recordar aquest capítol concret de la història. S'ha tornat un punt massa turístic segons la nostra opinió (just al costat és ple de botigues de souvenirs i un gran Mac Donald's), però creiem que la visita és un imperdible si vas per primera vegada a Berlín.

Checkpoint Charlie, el pas fronterer més famós de Berlín 

Cartell d'advertiment al Checkpoint Charlie

La ciutat és plena d'indrets que el govern ha volgut crear per mantenir el record de la història del mur que tant va afectar en les vides de molts berlinesos, records que honoren a les víctimes que un dia van intentar saltar el mur i van morir (unes 100 persones): Podem trobar fotografies de les víctimes al costat d'una part de mur que encara roman en peu.

Homenatge a les víctimes que van morir travessant el mur

Part del mur reconstruïda amb ferros

Els que molts no coneixen és el pas per on es va creuar per primera vegada el mur després de 28 anys de tancament. Aquest es troba a l'anomenada avui dia "Platz des 9 November 1989", molt a prop d'un pont que en el seu dia va ser molt simbòlic, milers de persones van travessar per aquí una vegada donat el permís per creuar d'una Alemanya a l'altra. Es pot trobar encara part del mur mig amagada entre les plantes que creixen i on antigament hi havia una torre de vigilància que ara ja no hi és. Curiosament, al primer pas per on van creuar les primeres persones ara trobem un Lidl, un dels establiments més coneguts mundialment de supermercats alemanys i podríem dir irònicament que és un símbol, capitalista...

Plaça 9 de Novembre 1989, l'indret on es va obrir el primer pas del mur

Part de mur a la Plaça 9 de Novembre 1989

I si encara queda en peu el lloc per a nosaltres més emblemàtic del mur de Berlín, resulta curiós veure que encara queden torres de vigilància del mur disseminades per la ciutat, algunes entre edificis de vivendes alts que s'han construït posteriorment i d'altres rodejades del mur original.

Antiga torre de vigilància del mur entre edificis

Part del mur en que es va conservar també una torre de vigilància

L'indret més famós del mur de Berlín i el més visitat és la East Side Gallery, que amb 1,3 Km. és la part millor conservada i la galeria d'art a l'aire lliure més llarga del món, on podem veure obres que 103 artistes famosos van plasmar per difondre un missatge d'esperança.

La East Side Gallery

Currículum vitae del mur de Berlin: del 69 al 81

Una de les obres més conegudes de la East Side Gallery és el "Petó etern" entre Leonid Brézhnev (cap d'Estat de la Unió Soviètica de l'època) i Erich Honecker (president de llavors de la República Democràtica d'Alemanya).

El graffiti "Petó etern"

Aquests murals són una mena de demostració de l'apertura després de la caiguda del mur, una visió molt més optimista que deixava enrere aquells anys grisos, fent una obra d'art per a tothom que contrastava aquells edificis homogenis comunistes que donaven un aire molt trist a la ciutat; es donava pas a uns anys on la creativitat sortia per tot arreu. I els colors també!

Un dels graffitis més coneguts de la East Side Gallery

Passejar pels diversos punts del mur de Berlín és passejar per la història, molt recent encara, però que ningú oblida. Esperem que serveixi perquè altres murs no es construeixin i que el seu testimoni sigui un exemple del que no s'ha de repetir.

Altres posts sobre Berlín:

• 10 motius per tornar a Berlín (o visitar-la per primer cop...)
• La millor arquitectura de Berlín

T'ha agradat? Comparteix aquesta entrada!

Continua llegint »

Publicat a: Alemanya , Berlin , Europa , Guerra , Llocs amb historia

Visita als escenaris de la Batalla d'Okinawa

Okinawa és un Japó molt diferent al de les grans illes del nord. Marcada pel seu clima semi-tropical i per una cultura pròpia, va ser terra del Regne Ryukyu en el passat i ho és de diverses bases militars nord-americanes en l'actualitat. Escenari de platges de somni i plató cinematogràfic de pel·lícules com Karate Kid i Kill Bill. I tristament marcada la cruel batalla de la II Guerra Mundial: justament conèixer de prop els esdeveniments que hi van succeir ha estat el gran motiu que ens ha portat fins aquí.

Fotografia exposada al Museu de la Pau d'Okinawa

Desenvolupada entre els mesos d'abril i juny de 1945, la Batalla d'Okinawa va ser la més important de les que van succeir al front del Pacífic durant la II Guerra Mundial i una de les dues úniques que es van desenvolupar en terres nipones -l'altra va ser la d'Iwo Jima-. Okinawa era la primera illa amb un número important de població i l'exercit japonès va decidir utilitzar-la com a escut contra els aliats, amb l'esperança de frenar el seu avanç implacable pel Pacífic. Aquesta decisió de sacrificar Okinawa per intentar protegir la resta del país, va suposar un alt preu en víctimes: de les 200.600 víctimes mortals de la batalla, la meitat en va ser població civil; i dels 85.000 soldats nipons que hi van lluitar només en van sobreviure 7.000, que van ser fets presoners. Per contra, dels 185.000 combatents nord-americans: en van perdre la vida 20.000, 55.000 van ser ferits i 26.000 hospitalitzats per motius psiquiàtrics.

Pel desplegament terrestre aliat van participar 330 vaixells de guerra i 1139 de transport -uns números a l'alçada dels del Desembarcament de Normandia-. Coneguda també com la "Tempesta d'acer", durant els 82 dies de la contesa es van llençar una total de 2.716.691 bombes, que va suposar una ràtio de gairebé 5 bombes per habitant si considerem la població de l'illa en aquella època. Tots aquests números donen idea de la cruesa de la batalla i del patiment d'una població que no tenia escapatòria i que en molts casos va veure's damnificada per l'exèrcit que en teoria la defensava.

Posteriorment el govern nord-americà va utilitzar l'argument del desproporcionat nombre de víctimes mortals de la batalla i la previsible dificultat que suposaria arribar fins a Tòquio, com a justificació pel llançament de les bombes d'Hiroshima i Nagasaki per forçar la rendició definitiva dels japonesos i l'acabament de la guerra. Per contra, dècades després i encara avui l'antic Regne Ryukyu torna a ser sacrificat pel govern nipó: mentre que l'ocupació de la major part del país va finalitzar al 1952, l'illa d'Okinawa va romandre sota control dels vencedors fins al 1972. Tot i així, el seu retorn al Japó va ser condicionat a l'acceptació de la permanència a l'illa de diverses bases militars i un contingent de 30.000 soldats de l'exercit americà: no en va, i amb certa sorna, Okinawa està considerada el "gran portaavions" dels Estats Units.

Fotografies exposades al Museu de la Pau d'Okinawa

El Parc Memorial de la Pau

El sud de l'illa va concentrar els darrers enfrontaments armats de la Batalla d'Okinawa, i avui és en aquesta zona on es concentra també el major nombre de membre de memorials que la recorden. El turó de Mabuni, on hi van morir un total de 35.000 persones, és on s'emplaça el Parc Memorial de la Pau, que va ser creat el 1995 , amb motiu del 50 aniversari dels fets.

El Parc ocupa una gran extensió amb diversos punts d'interès com el Museu de la Pau i monuments commemoratius. Destaquen la gran "pedra angular de la pau", un seguit de plaques de marbre en la que hi estan inscrits els noms de tots els soldats i civils morts dels dos bàndols, inclosos també coreans, taiwanesos i britànics. També hi ha una zona amb monuments funeraris donats per cadascuna de les altres 46 prefectures del Japó.

El Museu de la Pau d'Okinawa

El Museu de la Pau d'Okinawa és el millor lloc per saber i entendre millor el context i esdeveniments que van succeir durant la Batalla d'Okinawa. Aquest dóna un punt de vista molt humà dels esdeveniments, crític tant amb americans com japonesos. Ho explica de forma molt gràfica i amb el suport de diferents audiovisuals, organitzant els continguts en cinc sales temàtiques:

1) "El camí a la Batalla" 
Aquesta sala se centra en els antecedents i el context, fent especial èmfasi a la cultura ryukyu i al procés d'assimilació que van patir els habitants de l'illa per part de Japó (cal considerar que Okinawa va ser un regne independent fins al 1879).

2) "La tempesta de ferro"
Sala que fa èmfasi als bombardejos i les seves conseqüències tant en vides humanes com en la destrucció de ciutats, llocs històrics i paratges naturals: el bombardeig constant va provocar per exemple que una part important de població es quedés sense casa i marxés a viure en coves -on també trobaven protecció-, als camps va fer que fos impossible conrear la terra provocant la conseqüent ambruna.

3) "L'infern al camp de Batalla"
Sala dedicada exclusivament al desenvolupament dels 82 dies de desplegament i conquesta terrestre. A través d'un gran mapa i mitjançant el suport de diferents vídeos, es detalla dia a dia de la batalla.

4) "Testimonis"
És la sala més emotiva de totes i es dedica al relat en primera persona les experiències viscudes pels supervivents que van patir tot allò.

5) "La pedra angular de l'oceà Pacífic"
Finalment la darrera sala es dedica a la postguerra. S'hi expliquen els camps de refugiats, l'ocupació americana, les relacions entre la població local i nord-americans, i el ressorgiment econòmic i cultural de l'illa.

Sens dubte, el Museu de la Pau és el millor punt d'inici possible a la visita pels diferents escenaris de la Batalla d'Okinawa.

Escenaris dels suïcidis col·lectius

Miles de okiwanesos es van suïcidar durant els darrers dies de la Batalla d'Okinawa atemorits per l'arribada dels nord-americans. La propaganda japonesa havia difós rumors segons els quals els soldats aliats es dedicaven a violar les dones i torturar i matar als homes quan conquerien un territori. Davant aquesta perspectiva i moltes vegades motivats pel propi exèrcit nipó, els suïcidis col·lectius van ser comuns.

A l'inici de la batalla, l'exercit va lliurar a aquells civils que s'oferien voluntaris dues granades: una per llançar-la als americans i una altra per suïcidar-se, i no van ser poques les famílies que quan es van veure acorralades es van agafar a una magrana amb l'anella treta per a saltar pels aires. Però quan el material bèl·lic va començar a escassejar, les formes de suïcidi col·lectiu van començar a ser més rudimentaris donant lloc a situacions dantesques. Families senceres que es penjaven, caps de família que mataven a cops de pedra o bastonades als seus per després treure's també la vida, o bé comunitats de desenes o centenars de persones que es tiraven per penya-segats i s'estimbaven a les roques. Els penya-segats del sud de l'illa, especialment els pròxims al Parc Memorial de la Pau, van ser els punts que va registrar un major nombre de suïcidis.

El Memorial Himeyuri no To

Durant la Batalla d'Okinawa va ser movilizada en tasques de suport o directament a primera línia gran part de la població local. Aquest memorial, situat a 4 kilòmetres del Parc Memorial de la Pau, recorda a un grup d'escolars que van fer d'infermeres i que van trobar la mort en la cova on s'emplaça el monument.

Les Himeyuri van ser un grup de 222 alumnes i 18 professores de l'institut femení Daiichi i de l'escola Shihan que es van ser mobilitzades per l'exèrcit japonès el 23 de març de 1945 com a unitat d'infermeria. La majoria d'elles pensaven que el seu exèrcit derrotaria als americans en qüestió de dies i que la tasca que tenien encomanada seria relativament segura, allunyada del front. Res més lluny de la realitat: no van ser poques les vegades que van anar auxiliar als seus jugant-se la vida a primera línia. Tot i que durant els dos primers mesos de batalla miraculosament van patir poques baixes, en els darrers dies el grup va quedar atrapat entre el foc creuat en aquesta cova que feia funcions d'hospital de campanya. Un total de 210 van morir aquí: unes quan intentaven escapar i d'altres a causa d'una bomba de gas, també en va haver que directament es van suïcidar.

Aquest és un lloc molt visitat pels alumnes d'escoles i instituts d'Okinawa. Al costat del monument hi ha també un petit museu que detalla la trista història del valent grup de noies.

El quarter general de la marina japonesa

Finalment, la darrera visita indispensable per conèixer els principals indrets de la Batalla d'Okinawa és el Quarter General de la Marina Japonesa, una petita ciutat subterrània va ser construïda per amagar i protegir la comandància japonesa dels atacs aeris dels nord-americans. Des d'aquí és des d'on es va coordinar i dirigir el desenvolupament dels moviments de l'exercit imperial durant els darrers dies de la batalla.

Avui es només es poden recórrer 250 dels 450 metres dels seus túnels, suficients per sentir la claustrofòbia que devien sentir els 4.000 homes que hi van quedar atrapats quan els nord-americans van arribar a la zona. Entre el laberints de passadissos s'hi poden veure les petites estances que es van fer servir d'infermeria, centre de comunicacions i l'habitació del comandant, amb les seves darreres paraules escrites a la paret. Es poden observar també el forats i marques que van deixar les explosions de les granades que van matar els soldats que no van poder escapar. Quan els nord-americans hi van accedir s'hi van trobar amb les restes de 2.400 cossos, la resta va morir a les rodalies, en un atac suïcida desesperat.

Informació pràctica:

Un dia ben aprofitat és suficient per veure tots aquests llocs, tot i que l'òptim per veure'ls amb calma seria dedicar-ho dos dies. Diferents agències de viatges de Naha organitzen excursions per fer la visita però el temps que dediquen a cada parada és insuficient, sobretot al Parc i al Museu de la Pau. 

És possible arribar als diferents llocs explicats en transport públic des de Naha, però en la majoria dels casos suposa una combinació d'un mínim de dos autobusos (es poden consultar les rutes i horaris en aquesta web. En taxi, calculem que tots els trajectes suposarien un total d'uns 70 €.

Els museus tenen un horari d'obertura que va des de los 8:30 o les 9:00 a les 17:00 o les 17:30, en funció de l'època de l'any. Els preus de les entrades van dels 300 al 440 yens (entre 2 i 3,5 € al canvi).

Continua llegint »

Publicat a: Asia , Guerra , Japo , Llocs amb historia