No acabem d’entendre ben be el perquè però hem perdut un dia en les nostres vides. Ens vam enlairar un dimarts a la nit des de l’aeroport de Santiago (Xile) i hem aterrat un dijous al matí a
Auckland. Hem volat durant 13 hores de rellotge però el dimecres no ha existit. Aquest any per a nosaltres només tindrà 364 dies... Per molt que ens expliquin que hi ha una línia imaginària al Pacífic que quan la travesses canvies de dia, no ens acaba de quadrar la cosa: a Xile portàvem 7 hores menys respecte a Barcelona i resulta que ara a Nova Zelanda en portem 12 de més. No sé si ens expliquem gaire, però la cosa és rara, rara, rara... Mentre nosaltres estàvem volant sense viure el dimecres, vosaltres per exemple vàreu anar a treballar dimecres i dijous? Vosaltres heu dinat i sopat dues vegades i nosaltres només una?
I per cert! Si haguéssim fet aquest trajecte a la inversa, ens hagués passat justament el contrari: haguéssim viscut dos vegades el mateix dia... El que us dèiem: raro, raro, raro... La teoria de la divisió de l’esfera terrestre en 24 fusos horaris és molt lògica i evidentment hi ha un moment que s’ha de canviar de dia... però a la pràctica resulta una mica desconcertant... en fi: amb dia de més o de menys, el fet és que ja estem a Nova Zelanda!
Nova Zelanda inicialment només havia de ser una escala entre sud-amèrica i les illes del Pacífic. En un principi només havíem de passar sis hores en l’aeroport d’Auckland esperant la connexió del vol a les
Fiji, però es clar: ens feia cosa pensar que estaríem a l’altra punta del món i no veuríem res més que un aeroport. Finalment vam retardar el vol de les Fiji i ens vam decidir a quedar-nos cinc dies per a visitar els llocs principals de la illa nord del país. Poquet però millor que res!
Al final, no és que la cosa ens hagi sortit gaire bé perquè el que havia de ser el plat fort de la nostra curta estada a Nova Zelanda: la
"Tongariro Alpine Crossing" –la caminada d’un dia que té la fama de ser la més espectacular del país- la vam haver d’anul·lar perquè la previsió meteorològica no era bona. Així doncs que ens vam quedar amb les ganes de veure la muntanya de “Mordor” (Mt Ngauruhoe) i alguns dels paisatges més coneguts de la pel·lícula de “El senyor dels anells”... però que hi farem! No ens podem queixar pas, de moment hem tingut molta sort amb el temps i algun dia ens havia de tocar... Ja tenim excusa per a tornar-hi algun dia... ;-)
Nova Zelanda és terra d’aventurers, l’escalador Sir Edmund Hillary (el primer home després d’un xerpa en trepitjar el cim de l’Everest) i l’aviadora Jean Batten (pionera en vols transatlàntics) eren kiwis, i aquest és també el paradís per als que els agradin les emocions extremes: l’oferta d’activitats d’aventura és inacabable. També és la terra dels “
All backs”: aquí el rugby és l’esport rei i no us podeu ni imaginar com estan d’orgullosos d’haver acollit el mundial i resultar-ne campions... estan en plena ressaca d’aquest esdeveniment i encara es respira en l’ambient. I també de paraules llargues: el maorí està farcit de paraules compostes, la més llarga que hem trobat en un cartell és: Te whakarewarewatangaoteopetauaawahiao. Trenta cinc lletres! A veure si algú s’atreveix a dir-nos una paraula més llarga...
Ah! I ens va passar una cosa ben curiosa: només arribar vam començar tot de dones vestides de vermell i morat passejant pel carrer, les botigues de roba només tenien faldilles i bruses en aquests colors... Ja us podeu imaginar les nostres cares d’incrèduls fins que no ens van explicar el motiu de perquè anaven vestides així: es veu que celebraven el que vindria a ser una cosa així com el dia de la reina. Sobta comprovar la importància que encara té la reina d’Anglaterra per aquí...
 |
| Les dones de morat i vermell envaixen els carrers! |
 |
| Aquest dia s'ha de cuidar fins al més mínim detall... |
 |
| Amb paraules tan llargues al govern neozelandés li surten ben cars els cartells... |
Tot i no poder veure gaire, hem tingut l’oportunitat de visitar
Auckland, Rotorua i Taupo.
Auckland, la ciutat més gran del país és tremendament multicultural. És increïble la varietat de comunitats asiàtiques que engloba la ciutat: xinesos, japonesos, tailandesos, indis, coreans, indonesis, malais,... es barregen amb maoris i població d’origen anglosaxó amb una aparent bona convivència. Els gratacels de la
Queen’s St i la seva
Sky Tower ens han recordat per moments a una gran ciutat nord-americana.
 |
| La Sky Tower, amb 328 m, l'estructura més alta de l'hemisferi sud. |
 |
| Auckland és coneguda també com la ciutat de les veles. Aquí en teniu el port. |
Rotorua o la també anomenada “Sulphur city” s’ubica en una zona amb una important activitat geotèrmica i és la ciutat que concentra un major percentatge de població maori del país (aproximadament un terç). Per tot arreu hi ha fumaroles, guèisers i bassals de fang fent xup-xup... i producte de tota aquesta activitat, fa una pudor a ous podrits que tira cap a enrere!
Taupo és similar a Rotorua però sense l’oloreta característica de l’anterior. Des d’aquí és des d’on havíem d’anar al Parc Nacional del Tongariro... però al final ens va anar prou bé descansar un dia, recuperar-nos del jet-lag i preparar una mica les següents setmanes del nostre viatge.
 |
| El guèiser Pohutu arriba als 30 m d'alçada. Tot un espectacle! |
 |
| Fumaroles al parc de Te Puia. Calentet, calentet, ... |
 |
| A Orakei Korako, la millor zona termal de Nova Zelanda segons la Lonely Planet. |
Espectacle maori i màscara de fusta. Fixeu-vos amb la cara del primer.
Tantes emocions en els darrers tres mesos ens han deixat sense forces...
així doncs ens anem a descansar uns dies a les illes Fiji ;-)
23:00
Quaderns de bitàcola
Quants països heu visitat? Jordi: 15 i Susanna: 25 
Publicat a:
