11:44
Quaderns de bitàcola
Si alguna cosa sobta per sobre de tot a qualsevol que visiti Albània són els seus búnquers. És travessar la frontera i començar a veure’ls sense parar. Estan per tot arreu: a les muntanyes, a la platja, als parcs de les ciutats... Es compten per milers i són el testimoni més visible del passat del que va ser un del països més tancats del món.
Els búnquers, la conseqüència de la paranoia d’un home
Enver Hoxha va governar amb ma de ferro el país des del final de la Segona Guerra Mundial fins a la seva mort. Més de 40 anys en els que el dictador va aplicar un comunisme "pur" que el va portar a trencar relacions amb els seus aliats ideològics - Rússia i la resta de països del Pacte de Varsòvia primer i posteriorment amb Xina- quan considerà que aquests s'estaven allunyant de les línies marcades per Lenin, Stalin i Mao. Evidentment Albània també era també enemic dels països occidentals.
En aquest context, Albània es va tancar i va passar a ser un dels països més opacs del món. Hoxha a més estava convençut que un dia o altre seria envaït ja sigués per les potències capitalistes o bé pels seus antic socis comunistes. Les pors, basades en un fonament ben lògic, van acabar transformant-se amb el pas dels temps en una paranoia que va portar al dictador a construir bunkers per arreu del territori per defensar i protegir el país.
L’any 1971, el govern va aprovar el programa de "bunquerització" del país que havia de permetre crear entre 1975 i 1983 un total de 221.143 búnquers distribuïts per tota Albània. Finalment "només" se'n van construir 173.371, el que equival a 1 per cada 11 albanesos o 5,7 bunkers per km2. Una bestiesa de la que el país encara en paga les conseqüències.
La lluita popular, la resposta a una possible invasió
A la Segona Guerra Mundial Albània va ser l´únic país europeu que va aconseguir alliberar-se sense la intervenció de tropes estrangeres. És un fet que, tot i que els aliats van proporcionar armes i subministraments als partisans albanesos, va ser la gent del país que en un una guerra de guerrilles va aconseguir fer fora les tropes de feixistes italians i nazis alemanys. Ever Hoxha va ser un dels líders de la resistència i durant dècades el seu règim va mitificar la victòria dels partisans.
La defensa del país davant una eventual invasió externa va fonamentar-se també en base a milícies formades per civils. Gairebé tot el país es va implicar d'una manera o altra en sistema de defensa estatal: a més de l'exercit, 800.000 persones d'una població de prop de 3.000.000 en va formar part. Homes i dones, des dels 12 anys, participaven en entrenaments i simulacres que en època de màxima alerta es realitzaven dos cops al mes amb una durada de fins a tres dies. Cada persona tenia una funció i un lloc de combat assignat en algun dels búnquers pròxims a la seva residència o lloc de treball. Les cèl·lules locals del partit comunista organitzaven a la seva vegada a les famílies per netejar i mantenir aquestes fortificacions.
Cada unitat de defensa estava formada per diversos búnquers: els búnquers més petits tenien capacitat per a dos persones armades amb fusells que estaven a les ordres d’un búnquer més gran permanentment en guàrdia. Els comandants d’aquests búnquers grans es comunicaven amb els seus superiors per ràdio i amb els ocupants dels búnquers més petits mitjançant signes visuals que podien veure a través de les mateixes fissures des d'on es disparava.
A priori qualsevol potència estrangera que s'hagués plantejat envair el país, no ho hagués tingut gens fàcil. Però la realitat és que el temut enemic no va arribar i que els búnquers d'Albània mai van arribar a ser utilitzats per al seu propòsit inicial.
Conseqüències de la bunquerització
En una època de complet aïllament, en la que la pròpia subsistència ja era un repte, el programa de bunquerització va suposar un important impacte a la feble economia del país. La fabricació dels búnquers va suposar un cost estimat d'un 3% del producte interior brut del país (despesa que se sumava al ja elevat pressupost del Ministeri de Defensa). De mitjana el cost de cada búnquer era l'equivalent a la de construcció de la vivenda d'una família albanesa.
A més, els búnquers ocupaven i obstruïen una àrea significativa de terra cultivable, en un país eminentment rural. Sens dubte la bunquerització van fer ressentir la precària qualitat de vida dels albanesos.
A més, els búnquers ocupaven i obstruïen una àrea significativa de terra cultivable, en un país eminentment rural. Sens dubte la bunquerització van fer ressentir la precària qualitat de vida dels albanesos.
Els búnquers avui
Amb la caiguda del comunisme la majoria de búnquers van quedar abandonats, tot i que en les dècades posteriors alguns s'han reaprofitat per funcions dispars. Destruir-los i desfer-se de les seves runes tindria un cost molt elevat així doncs, mentrestant es busca un solució definitiva, continuen formant part del singular paisatge albanès.L'escassetat d'habitatge després de la caiguda del règim comunista al 1990 va portar alguns albanesos a ocupar i instal·lar-se en búnquers abandonats. Però la foscor inferior i la manca d'aigua corrent i d'unes unes condicions higièniques mínimes van fer que amb poc pocs anys quedessin abandonats altre cop. Durant dècades no van ser poques tampoc les parelles que van trobar en els búnquers l'amagatall ideal per a les seves trobades íntimes.
A les àrees rurals és on la reutilització de búnquers ha tingut més fortuna, transformant-se en magatzems on guardar eines, animals i collites. A les ciutats, uns pocs han trobat un nou ús en forma quioscs, bars o testos. Fins i tot un emprenedor ha creat un petit hotel transformant els búnquers en habitacions. La imaginació no té límits en l'art del reciclatge, sobretot quan els recursos són limitats.
Els creatius i aspirants a artistes han trobat també en els búnquers el lloc ideal on plasmar les seves obres d'art. De vegades amb gràcia i d'altres no tant, però en tot cas donant color al trist gris del formigó.
Bunk'art, memòria històrica i art
Respecte a la recuperació de búnquers cal destacar Bunk'art, una iniciativa que en els darrers anys ha rehabilitat els dos principals búnquers de Tirana en centres culturals amb exposicions històriques i artístiques. A més de dinamitzar la vida cultural local, són actualment també un dels principals atractius de la capital pel visitant interessat en conèixer la història del país.El Bunk'art 1 té seu en un barri a les afores de la ciutat, en l'antic búnquer del president Hoxha i del primer ministre Shehu. Els seus espais es distribueixen en 5 plantes sota terra, en gran part visitables. S'hi poden veure les estances privades dels governants i els seus llocs de comandament. Així mateix una part important de les sales estan dedicades a explicar la història del país durant el comunisme.
El Bunk'art 2 s'ubica al centre de Tirana, en el búnquer de l'antic Ministeri d'Afers Intens. Va ser construït entre 1981 i 1986 i és considerat una de les darreres "grans obres" del règim. Consta de 24 habitacions, l'apartament privat del ministre i una gran sala de comunicacions. Gran part de les estances ara les ocupa una exposició que explica l'aparell policial del règim i les seves funcions d'espionatge i repressió.
Publicat a:
0 comentaris :
Publica un comentari a l'entrada