Els colors del desert australià

L'Uluru és possiblement la icona natural més coneguda d'Austràlia. La roca s'alça poderosa enmig del desert i amb 350 m d'alçada, 9 km de perímetre i 2,5 km de profunditat, és un del monòlits més grans del planeta. Per arribar-hi hem dedicat cinc dies de ruta des d'Alice Springs a Ayers Rock, passant pel Watarrka National Park i pel Uluru-Kata Tjuta National Park. Pel camí hem recorregut kilòmetres i kilòmetres de desert de sorra rogenca, hem dormit fent bivac sota les estrelles a la vora d'una foguera i hem gaudit de la mítica roca de gairebé totes les maneres possibles: d'aprop, de lluny, donant-ne la volta sencera, a l'alba, al capvespre, en ple migdia a 40º,...

Ningú sap realment de quin color és l'Uluru. Els canvis de color, que segueixen el ritme del temps atmosfèric, de les hores i de les estacions, constitueixen un dels espectacles naturals més fascinants que puguin presenciar-se i multipliquen la màgia que ja per si sola té aquesta gran mole d'arenisca. L'Uluru s'encén a l'alba amb un vermell incandescent que dura tan sols uns segons. A partir d'aquell moment, les llums canviants del dia van modificant el seu color fins que el capvespre el vesteix d'un misteriós color violeta.

(cliqueu a sobre de les fotos per a veure-les en gran)

Tan sols la comunitat aborigen que habita aquestes terres des de fa 40.000 anys entén realment l'origen i significat d'aquesta roca. Per a ells és el centre sagrat i "el temps del somni" que va marcar els inicis de la humanitat. De temps ancestrals procedeixen també els gravats i les pintures rupestres que decoren les petites coves de la roca, relacionats amb la fertilitat i la iniciació cap a la vida adulta.

Tan sols fa 140 anys que el primer home blanc va trepitjar aquests territoris hostils. Va ser la companyia de telègrafs estatal que va decidir crear una línia que travessés el continent de nord a sud el continent. Des d'aquell moment els aborígens australians han quedat en segon terme, apartats de l'evolució del país. Sobta la idea que en un país tan multicultural com aquest justament s'arraconi la gent de la cultura originària del país...

Als aborígens no els fa gens de gràcia que els turistes profanin l'Uluru escalant al seu cim, però cada matí una llarga filera de persones puja, i no sense esforç, per la falda de la roca fins a seure en la magnífica talaia del seu cim. Als seus voltants poden contemplar milers de kilòmetres de desert escombrats pel mateix vent que va reduir a pols la major cadena muntanyosa de la Terra. Alçades superiors a les de l'Himàlaia van ser erosionades pels elements durant més de 600 milions d'anys fins a estendre per arreu les seves partícules arenoses. És el desert vermell que ocupa la part central d'Austràlia. En aquesta immensa planície de dunes i arbustos secs destaquen com a mínimes reminiscències del seu grandiós passat geològic, a més de l'Uluru, els Olgas (o Kata Tjuta) i el Kings Canyon. Junts formen, sense cap mena de dubte, un dels paisatges més espectaculars que hem vist en aquest viatge.

Bona entrada d'any 2012!

Continua llegint »

Publicat a: Australia , Deserts , Meravelles naturals , Oceania

Austràlia: crisis? what crisis?

Ja hem arribat a Austràlia... i quin canvi!

En només tres hores i mitja de vol hem passat veure tribus i volcans a un dels països més moderns del món. Podríem dir que, en certa forma, hem realitzat un viatge en l’espai-temps.

Primeres vistes de Sydney, des de l'avió.

Austràlia és la terra de les oportunitats. Sense el més mínim símptoma de recessió, amb ofertes de feina a cada aparador i amb una alta qualitat de vida, la paraula “crisi” en aquestes latituts queda molt llunyana. País multicultural per definició, continua encara rebent més i més immigrants d’arreu del món en busca d’una vida millor.

Si fa només tres o quatre anys el vell continent era el destí, avui sembla ser que una part important d’aquell flux migratori s’ha traslladat cap a Austràlia i no només això, també ciutadans dels “grans” d’Europa hi venen per un temps a treballar i estalviar. Hem conegut anglesos, però també alemanys, francesos i italians que han vingut cap aquí per una temporada acceptant feines que en els seus països d’origen difícilment acceptarien... però tothom té un preu, per exemple: el sou del treballador d’una bugaderia està a 20 dòlars australians l’hora, cosa que representa més o menys uns 2.400 € al mes. Si els treballs “no qualificats” es paguen així, quant és cobra en les feines “qualificades”?

També és cert que els preus aquí és molt més elevats que a Europa: una barra de pa 3 €, una cervesa en un bar 7 €, un menú de migdia en un restaurant cutre 15 €, ... Però això no sempre ha estat així i és que si fa només tres anys el canvi euro - dolar australià era de 1 a 2 (1€ = 2 AU$), a dia d’avui només et donen 1,3 dòlars per cada euro. El que representa que per a nosaltres els preus australians s’han encarit un 35%. Aquí el nostre nivell adquisitiu ha caigut en picat, tot és caríssim i ens ho hem de pensar dos cop abans de fer una compra. Però per a qui viu aquí la cosa és diferent, podríem dir que els sous van en concordança als preus. Bé, això és així menys en un petit gran detall: el preu de la vivenda, que en línies generals és similar (o fins i tot més baix) que a casa nostra. Si, aquí trobem una de les grans diferències entre els australians i nosaltres: mentre que a Catalunya molta gent dedica més de la meitat del seu sou a pagar el lloguer o la hipoteca, a Austràlia això difícilment significa més d’una tercera part dels ingressos. Així amb raó els australians viuen millor!

La Circular Quay, el lloc de trobada i per a fer el vermut els caps de setmana.

El centre financer de la ciutat. A la dreta, "The Rocks", primer barri de la ciutat.

L'skyline nocturn de Sydney.

Canviem de tema i tornem al relat del nostre viatge. La primera setmana en terres australianes l'hem passat entre Sidney i Melbourne, les dues grans ciutats del país. Després de Vanuatu, hem agraït tornar a trepitjar asfalt, veure grans edificis i gaudir de les petites comoditats (aigua corrent potable, llum les 24 hores del dia, dutxes d'aigua calenta, etc, etc, etc).

La imatge més coneguda de Sydney és la seva Opera House, i allà vam anar a veure un concert el nostre primer dia a la ciutat. Ens vam vestir amb les nostres millors gales, o sigui texans i samarreta neta (no us estranyeu, a la motxilla només teníem a triar entre pantalons de muntanya, pantalons curts o texans), i a gaudir de l'espectacle! Bé, per a nosaltres l'espectacle era la pròpia sala, sobre la música no en sabríem opinar però sonava bé i l'acústica era excel·lent. Potser el concert es va fer una mica llarg, en les quatre hores i pico que va durar vam tenir fins i tot temps de tancar el ulls a estones per a concentrar-nos millor en la música...


Sydney és també la ciutat de la "gent guapa". Les noies sobretot s'arreglen molt, de fet sembla que aprofitin per a cada dia el vestit de cap d'any o del darrer casament. Els nois en canvi llueixen "palmito" en les famoses platges de la ciutat: sobta veure pels carrers surferos amb la taula i el vestit de neopré marcant muscul quan encara estan lluny de la platja. Tenim la sensació que més d'un, enlloc d'anar a fer surf, es dedica a pasejar amunt i avall.

Detall de la coberta.

Interior de l'auditori principal.

Vista de l'Opera House i el Harbour Bridge des dels Royal Botanic Gardens.

Però si hem de triar una ciutat, ens quedem amb Melbourne. Potser no és tan famosa perquè no té cap edifici tan emblemàtic com Sydney, però té un encant especial. Aquest 2011 ha estat escollida com la millor ciutat per viure del món, i no ens estranya. Té una alta qualitat de vida i s'hi respira un ambient cultural i multiracial molt interessant. No us sabem dir ben bé que és, però Melbourne t'atreu.

Sydney per a visitar, Melbourne per viure-hi!

Un "dos caballs" per a turistes.

Federation square, la plaça principal de Melbourne.

Concert al carrer

La biblioteca més antiga de la ciutat.

Continua llegint »

Publicat a: Australia , Ciutats , Oceania

Bon Nadal !!!

Aquest any viurem unes festes molt i molt especials.

Lluny de casa, sense torrons però amb

un somriure d'orella a orella us desitgem:

BON NADAL I FELIÇ 2012 !!!

PD: Els Quaderns de bitàcola rebran gustosament l'enviament de cistelles de nadal i de pernils per aquestes festes. També seran benvinguts possibles donatius d'aquells a qui els hagi tocat alguna cosa a la loteria i no sàpiguen que fer-ne per allargar el viatge uns quants mesos més del previst.

Continua llegint »

Publicat a: Australia , Oceania

Ja tenim guanyador del concurs de novembre... i presentem l'enigma de desembre!

Efectivament, la illa habitada més apartada de la civilització és TRISTAN DA CUNHA !
Hem de dir que estem molt contents de la vostra participació, hem batut el rècord d'encertants! Je, je,... veiem que se us dóna bé googlejar...

Tristan da Cunya és un domini britànic del sud de l’Atlàntic que està a 2.173 km de Santa Helena (la illa poblada més pròxima). Allà hi viuen 271 persones que únicament reben un cop a l’any la visita regular d’un vaixell de carrega, no disposen d’aeroport.  L’aïllament i l’elevada endogàmia fa que la població tingui unes característiques ben especials. Per exemple, els matrimonis entre els propis habitants fa que només hi hagin vuit cognoms diferents a l’illa: tots són família! El perfil genètic que han desenvolupat fa que malalties com l’asma i el glaucoma siguin molt més freqüents i que en canvi d’altres molt més comuns a la resta del món, com per exemple els refredats, allà siguin inexistents. Una darrera dada: creiem que són tots una colla de borratxos... i és que cada “tristanacunyenc” beu una mitjana de 50 litres de whisky a l’any! Si feu el càlcul això signifiquen un total de 13.550 litres... ara ja sabem de que va carregat el vaixell que els visita anualment... ;-)

Considerant que s’acosta el Nadal, aquest cop volíem buscar una mà innocent ben especial. En els nostres primers dies a Austràlia, vam tenir una gran alegria quan vam saber que el Pare Noel en persona visitava un centre comercial que ens quedava a prop del nostre hostel, qui millor que ell per a fer el sorteig! Ens vam plantar allà, vam fer una llarga cua de pares i nens que volien entregar-li la seva carta, però quan va ser l’hora del nostre torn vam tenir una gran decepció: el senyor del barret vermell i la barba blanca ens volia cobrar 16 dòlars australians (+/- 14€) per fer-li una foto!

No volem pensar pas que el Pare Noel i tot el que l'envolta hagi caigut en el consumisme... i ara! Potser  necessitava els diners per anar al barber o potser estava estalviant per canviar-se el trineu en un últim model més gran per poder portar més joguines als nens...

En definitiva, que a falta de Pare Noel ens vam haver de conformar amb un porquet. El seu nom és Pinky i treballa promocionant una hamburgueseria (per cert, quins pernils!). I la seva poteta innocent va decidir que el guanyador del nostre concurs de novembre fos... l'ALBERTO GARCIARENA!

Felicitats Alberto! Has guanyat un magnífic moai de butxaca. Esculpit a mà per un autèntic rapa-nui i en pedra volcànica de la mateixa illa de Pasqua. Perfecte per a decorar la tauleta de nit o per a posar a sobre de la tele (sobretot si és de pantalla plana).

Gràcies a la resta de participants pels seus correus. No us desanimeu, potser a la propera teniu més sort.

__________________________

I presentem el CONCURS DE DESEMBRE !

Ja des Sydney i en homenatge a una de les icones més conegudes d’Austràlia, aquest cop l’enigma del mes fa referència a l’Opera House.

Ens sabríeu dir quantes rajoles formen 

les cobertes de l'Opera House de Sydney?

 (Per als que no ho sàpiguen i es vulguin entretenir a comptar-les,

els hi deixem un parell de fotos)

 Ja ho sabeu! Si voleu participar, envieu la vostra resposta a 

concursdebitacola@gmail.com abans del 10 de gener. 

Entre els encertants se sortejarà un autèntic bumerang australià.

Continua llegint »

Publicat a: Concursos

Post gastronòmic: nyam, nyam, que bo!

És xocant saber que a Vanuatu el canibalisme va existir fins al 1986, fa només vint-i-cinc anys, i més xocant encara és parlar amb la gent que viu al territori on han succeït aquests fets i t’expliquen els procediments per sacrificar a una persona. Molt possiblement alguna de la gent gran amb la que conversem haurà tastat en el seu moment carn humana...

El fet és que el canibalisme no era una qüestió de falta d’aliment, sinó que més aviat era de mostra de poder. En les disputes territorials entre diferents poblats moltes vegades es decidia sacrificar i menjar algun dels presoners capturats -ho decidia el cap del poblat-. Una cop lligat, se l’enterrava sota terra a excepció del cap, que quedava en la superfície, i se’l deixava patir durant una setmana en aquesta posició. Passats set dies, es desenterrava i portava a casa del cap del poblat on amb un simple gir lateral i sec del coll se li provocava la mort. Així, sense cap mena de senyal d’arma violenta, el portaven al lloc on seria cuinat i menjat. Desmitificant les pel·lícules de Hollywood hem de dir que no hem vist cap olla gegant ni res per l’estil.

 

  "Nimbaur melnambu": casa del cap, lloc de sacrificis i "cuina".

 Per a cada sacrifici es creava una mena de tomba a l'aire lliure 

on quedaven exposades les restes humanes de la persona

(fixeu-vos en el crani).

Cal dir també que tot formava part d’una cerimònia ritual i que només podien menjar carn humana el cap i els homes més respectables del poblat (mai dones ni nens). Després de l’àpat, aquestes persones no podien tenir contacte amb la resta del poblat durant un mes, ja que es considerava que l’ànima de la persona sacrificada encara estava a dins dels que se l’havien menjat.

Per a ells el canibalisme forma part de la seva història i en parlen amb tota la normalitat, a nosaltres en canvi aquesta visita ens ha impressionat molt: produeix certa angunia veure els llocs on es portaven a terme aquests sacrificis i veure-hi encara ossos humans.

Per a la tranquil·litat de les nostres famílies volem mostrar que 
avui dia a Vanuatu es menja altres tipus de carns més convencionals.

La nostra darrera excursió de Malekula (i també de Vanuatu) la vam destinar per a visitar un poblat "big namba". Tot i que a l’igual que els “small nambas” els seus homes utilitzin una baina per a cobrir el penis,  tenen unes costums i unes tradicions completament diferents a aquests. Us en deixem a continuació algunes fotos i un vídeo.

Les dones vesteixen amb unes faldilles més elaborades i al cap, en lloc de plomes porten una mena de perruca feta de fulles de plantes tenyides de color rosat. En les danses ballen gairebé sempre amb els seus fills, fent-los participar des de ben petits en les seves tradicions.

Temps enrere les dones quan es casaven es treien les dues dents frontals superiors en senyal de compromís. Avui dia ja no es practica aquest costum però es pot constatar en les dones més grans del poblat (fixeu-vos en la dona gran de l'esquerra).

Pel que fa a les seves dances, no sabríem ben bé com definir-les. En tot cas no són tan elaborades com les dels "small nambas". La part vocal en canvi té molta més importància. Us deixem el vídeo per a que ho pugueu veure amb els vostres propis ulls.

Deixem amb tristesa Vanuatu, on més que un viatge "geogràfic" hem viscut un viatge en el temps. Deixem enrere tribus i volcans per a tornar, en tan sols un vol de tres hores a la "civilització". Austràlia ens espera. Després del que hem vist, serà un canvi radical.

Continua llegint »

Publicat a: Gent del mon , Melanesia , Oceania , Vanuatu

Un viatge en el temps

Us escribim des de Malekula, possiblement la illa culturalment més rica de Vanuatu. Només una dada per a considerar la seva diversitat: en una superfície equivalent a poc més de la meitat de la illa de Mallorca s'hi parlen un total de 28 llengües. Realment impactant.

Els Small nambas i els Big nambas són les comunitats més importants d'aquesta illa perduda del Pacífic. El nom de “big” i “small” indica el tamany de la baina o “namba” que porten els homes per a cobrir el seu penis. Remarquem: el nom indica només el tamany de la “namba”, no del seu contingut (aquesta apreciació és molt important per als “small”).

Encara que avui dia els small i els big nambas tenen relació entre ells, en un passat la majoria dels seus poblats estaven enemistats per qüestions bàsicament de domini territorial. Cadascuna de les tribus vivia de forma aïllada i autosuficient, sense cap mena de contacte amb l'exterior (excepte per a fer la guerra entre ells). Possiblement aquest és el motiu principal per a que encara avui existeixin en aquesta illa unes costums tan diferents en unes distàncies tan curtes.

En aquest primera entrada sobre Malekula us proposem un viatge en el temps mitjançant les imatges que hem seleccionat de la nostra visita a Wala Rano, un poblet small namba del nord de la illa. Allà hem estat testimoni del seu dia a dia i hem aprés sobre el desenvolupament de les activitats més quotidianes. També hem tingut la gran sort de ser espectadors d'una recreació d'algunes de les seves danses més ancestrals.

Us deixem amb les imatges de la nostra visita. No us perdeu el vídeo del final, podria tractar-se d'una gravació de fa cent anys... però no, encara que sembli mentida es un vídeo enregistrat en ple segle XXI !

Homes conversant a la Nakamal, l'espai comunitari principal del poblat.

Aquí és on es passen les hores mortes, a la vegada que és

també el lloc on es prenen les decisions importants.

Les dones del poblat vestides amb les seves millors gales.

Els "tam tam", a part d'utilitzar-se com a instrument musical

durant les cerimònies, són també un mitjà de comunicació tan

amb la gent del poblat com amb els esperits dels avant-passats.

Representació de la dansa de l'home ocell. 

La recreació d'una antiga llegenda small namba.

 Elaboració artesanal dels sostres de les cabanes amb fulles de palmera.

El dibuix sobre sorra aquí és tot un art que s'utilitza per a 

explicar històries als més petits.

                   

Ja conèixen els llumins però no són imprescindibles.

La destresa que tenen per a obtenir foc els fan innecessaris.

Dones cuinant el "laplap", plat elaborat a base de tubercles i 

fruits regats amb llet de coco. El laplap es cuina lentament 

dins d'unes fulles de palmera dipositades en un forat al terra 

mitjançant el calor d'unes pedres escalfades prèviament.

Els nens ajuden des de ben petits en les tasques quotidianes. 

Entre els 8 i els 13 anys se'ls practica la circumcisió, 

moment a partir del qual se'ls considera adults.

Continua llegint »

Publicat a: Gent del mon , Melanesia , Oceania , Vanuatu

Ambrym, la illa negra

Avui hem acabat rebentats però amb un somriure d’orella a orella. Nou hores i mitja hem caminat entre jungla, antics rius de lava, immenses explanades de cendra i volcans fumejants. Després de dos dies de caminada i d’acampar als peus dels volcans, ens hem cansat com des de feia temps que no ho fèiem. Però hem aconseguit el nostre objectiu: pujar fins al cràter del Mount Marum i veure un mar de la lava en plena activitat.

Ambrym té sis volcans en actiu, cadascun dels quals té diferents calderes. Fins a quaranta vuit erupcions han hagut a l'illa des del 1774, la darrera important es va produir entre el 1987 i el 1988. Durant el dia es veuen les respectives columnes de fum des de qualsevol punt de l’illa i de nit es pot observar una mena de núvol de foc a sobre del Mount Benbow i del Mount Marum, els volcans més actius. Tot i aquesta activitat permanent, la illa és relativament segura... o almenys això diuen! ;-)

Primer dia del trekking. Per començar sis hores de caminada per selva densa.

Escultures rituals al mig de la jungla. Cadascuna d'elles "conté" un esperit.

Sortim de la vegetació. Una explanada immensa de roques volcàniques s'obre davant nostre.

Primeres imatges dels volcans. Les columnes de fum tapen la llum del sol.

  
A Ambrym li diuen la illa negra: negra per la seva terra, negra per la seva gent, negra pel color del cel provocat pel fum dels seus volcans, i negra per la seva màgia. Si: aquí la màgia negra encara juga un paper important. Tot i que per a molts sigui un tema tabú, la gent encara hi creu plenament. Si tens sort i trobes una persona disposada a conversar sobre el tema, ja et pots preparar per a escoltar històries increïbles (o experiències reals segons ells). Amb la màgia són capaços de desplaçar-se en només dos o tres segons entre distàncies llunyanes. Amb l’encanteri adequat poden transfigurar-se i adoptar formes d’animals o d’altres persones. La màgia negra també pot provocar la mort.

Ens han explicat que fa anys, durant el sopar d’una celebració local, la dóna d’un missioner es va atrevir a dir que no creia en aquestes històries. El cap del poblat, en un atac de furia, li va contestar que no s’atrevís a posar en entredit els poders de la màgia negra perquè simplement amb les restes del que s’havia menjat li podia provocar la mort. Ella, desafiant, va tirar als peus del cap el que no s’havia menjat... No va viure per a explicar-ho, al dia següent la van trobar morta al seu llit...

Més recentment, al 1988 durant la darrera erupció del volca Benbow, la lava es va acostar perillosament a un poblat. La gent del lloc, espantada, enlloc de fugir va començar a plantar tot de pals al voltant de les cases. Amb l’ajut de la màgia i dels esperits dels seus avantpassats van aconseguir que el riu de lava es desviés just quan aquesta estava a punt d’emportar-se tot per endavant...

Els cràters es succeeixen un al costat de l'altre.

Els rius de lava de la darrera erupció.

Caminant entre volcans.

A la vora del precipici.

Segons ells, els americans van fer ús de la màgia negra durant la Segona Guerra Mundial. Mig milió de soldats van arribar fins les illes d’Spiritu Santo i Efate per aturar l’avanç de les tropes japoneses durant la guerra del Pacífic. Després de diversos intents de reconquerir sense èxit les illes Salomon, van recórrer a la màgia de dos xamans d’Ambrym per a aconseguir el seu objectiu. Els xamans van viatjar fins a Salomon i es van transformar en serps per a passar inadvertits entre les tropes enemigues. Un cop en camp enemic van realitzar un encanteri que va provocar un son profund entre els soldats japonesos... Poc després van desembarcar les tropes americanes i van guanyar la batalla amb facilitat. Ei! Que això no surt en els llibres d’història! Tota una primícia, no?

També nosaltres hem estat espectadors d’un petit acte de màgia durant la nostra excursió als volcans. Ahir vam fer la caminada d’aproximació als volcans sota la pluja i ens preocupava que, per culpa dels núvols, no poguéssim veure el mar de lava. Quan li preguntàvem al nostre guia John sobre quin temps pensava que ens trobaríem a dalt de la muntanya, somreia i ens deia que no ens preocupéssim. Aquest matí ens hem despertat amb pluja i el cel ben encapotat. Quan esmorzant li hem recordat al John les seves paraules i hem posat en entredit les seves dots de meteoròleg, ens ha continuat assegurant que per a després de l’esmorzar els núvols escamparien. Ens ha deixat per uns minuts i ha tornat amb quatre fulles de canya. Ha mossegat un tros de cadascuna d’elles, ha mirat cap al cel i ha escopit cadascun del trossos en direcció als quatre punts cardinals. Somrient ens ha dit que havia fet un acte de màgia i ens ha tornat a assegurar que veuríem el mar de lava. Bé doncs, casualitat o no, poc després de començar a caminar han escampat els núvols i no ha plogut més.

Estem al cim del Mount Marum. Les vistes terra endins són impressionants.

La gola del volcà. Al fons hi trobem la lava incandescent.

La lava, de més a prop, encara impressiona més.

Un primer pla de les onades vermelles.

La caminada ha superat les nostres expectatives. Tornem al campament.

D’aquesta illa ens ha sobtat com conviuen les tradicions i creences tribals amb una fervent religiositat cristiana. Durant la nostra estada ens hem allotjat a casa del Sam i cada dia abans de cada menjar s’havia de resar i beneir la taula. En canvi durant l’excursió ens hem trobat amb l’altra cara de la moneda: màgia per a fer canviar el temps, territoris tabú on a cap persona li està permès accedir, un volcà extingit al qual ens han prohibit fer-hi fotografies i on ningú hi ha pujat mai perquè creuen que fer-ho comportaria calamitats, ...

Potser riureu o potser pensareu que són contes per a no dormir, però us podem assegurar que en aquesta illa hem vist coses ben estranyes a les que no sabem donar una explicació...

Demà deixarem amb pena aquesta illa màgica i marxarem cap a Malekula. Allà ens espera possiblement la illa més rica a nivell antropològic: els small nambas, els big nambas i uns poblats que eren caníbals fins fa només vint-i-cinc anys... qui sap si menys... ;-)

Continua llegint »

Publicat a: Gent del mon , Melanesia , Meravelles naturals , Oceania , religions , Vanuatu , Volcans