30 de desembre de 2011

Els colors del desert australià


L'Uluru és possiblement la icona natural més coneguda d'Austràlia. La roca s'alça poderosa enmig del desert i amb 350 m d'alçada, 9 km de perímetre i 2,5 km de profunditat, és un del monòlits més grans del planeta. Per arribar-hi hem dedicat cinc dies de ruta des d'Alice Springs a Ayers Rock, passant pel Watarrka National Park i pel Uluru-Kata Tjuta National Park. Pel camí hem recorregut kilòmetres i kilòmetres de desert de sorra rogenca, hem dormit fent bivac sota les estrelles a la vora d'una foguera i hem gaudit de la mítica roca de gairebé totes les maneres possibles: d'aprop, de lluny, donant-ne la volta sencera, a l'alba, al capvespre, en ple migdia a 40º,...

Ningú sap realment de quin color és l'Uluru. Els canvis de color, que segueixen el ritme del temps atmosfèric, de les hores i de les estacions, constitueixen un dels espectacles naturals més fascinants que puguin presenciar-se i multipliquen la màgia que ja per si sola té aquesta gran mole d'arenisca. L'Uluru s'encén a l'alba amb un vermell incandescent que dura tan sols uns segons. A partir d'aquell moment, les llums canviants del dia van modificant el seu color fins que el capvespre el vesteix d'un misteriós color violeta.




(cliqueu a sobre de les fotos per a veure-les en gran)


Tan sols la comunitat aborigen que habita aquestes terres des de fa 40.000 anys entén realment l'origen i significat d'aquesta roca. Per a ells és el centre sagrat i "el temps del somni" que va marcar els inicis de la humanitat. De temps ancestrals procedeixen també els gravats i les pintures rupestres que decoren les petites coves de la roca, relacionats amb la fertilitat i la iniciació cap a la vida adulta.

Tan sols fa 140 anys que el primer home blanc va trepitjar aquests territoris hostils. Va ser la companyia de telègrafs estatal que va decidir crear una línia que travessés el continent de nord a sud el continent. Des d'aquell moment els aborígens australians han quedat en segon terme, apartats de l'evolució del país. Sobta la idea que en un país tan multicultural com aquest justament s'arraconi la gent de la cultura originària del país...






Als aborígens no els fa gens de gràcia que els turistes profanin l'Uluru escalant al seu cim, però cada matí una llarga filera de persones puja, i no sense esforç, per la falda de la roca fins a seure en la magnífica talaia del seu cim. Als seus voltants poden contemplar milers de kilòmetres de desert escombrats pel mateix vent que va reduir a pols la major cadena muntanyosa de la Terra. Alçades superiors a les de l'Himàlaia van ser erosionades pels elements durant més de 600 milions d'anys fins a estendre per arreu les seves partícules arenoses. És el desert vermell que ocupa la part central d'Austràlia. En aquesta immensa planície de dunes i arbustos secs destaquen com a mínimes reminiscències del seu grandiós passat geològic, a més de l'Uluru, els Olgas (o Kata Tjuta) i el Kings Canyon. Junts formen, sense cap mena de dubte, un dels paisatges més espectaculars que hem vist en aquest viatge.






Bona entrada d'any 2012!

4 comentaris :

Diego ha dit...

Segurament que os trobareu al "Cocodrilo Dandy" per aquest paratjes tant espectaculars...
Molts petons i feliç any nou!!!
PD: Aquest any m´he menjat les uves o sigui que no he fet el capullo montanyent.

Lluis ha dit...

Una forta abraçada des de l'altra punta del món. Que aquest any us porti nous indrets per descobrir aventures emocionants, indrets que us meravellin, sensacions inèdites i, a ser possible, a preus raonables!

És una autèntica llàstima que els aborigens australians estiguin marginats a la seva pròpia terra. Recordo haver llegit que la situació és especialment dolenta per als que han emigrat a les ciutats: viuen en condicions precàries, desarrelats del seu hàbitat tradicional però sense poder sentir que formen part de la vida urbana en condicions d'igualtat. Una barreja de pobresa, precarietat i allò que els sociòlegs anomenen "anòmia" (desarrelament, manca de referents culturals i morals) que sovint es tradueix en un fort consum de drogues.

P.D. Ja ens direu si finalment els Reis Mags us visiten o no. Segurament els resulta molt difícil seguir-vos per mig món, i a sobre sembla ser que també els retallen el sou...

Anònim ha dit...

Hola! Celia, soy tu prima M Pilar, me he puesto a navegar un ratito y me he quedado con la boca abierta al ver o blog... qué envidia!!!! Bueno, disfrutad mucho de lo que os queda del viaje!!!! Y Feliz Año! Nuevo

Enric i Celia ha dit...

Hem trobat "Cocodrilos" però no "Dundees", també koales, cangurs i algun que altre tauró (aquests tres darrers de ben a prop). Diego ens alegra molt que aquest any hagis passat en familia el cap d'any, veiem que: opció a - vas aprenent ; opció b - que la cadena a la que t'han lligat per a que no t'escapessis era forta. Bon any!

Per aquestes terres els Reis no sabem si passen però hem sigut bons. Esperem que ho tinguin en consideració...

¡¡Hola Mª Pilar, bienvenida al blog!! un abrazo a toda la family y no te quedes con las ganas...a la que puedas, ¡escápate y viaja!

 
Continguts de Quaderns de bitàcola (Enric Vilagrosa i Celia López) | Tecnologia Blogger | Plantilla original de Wordpress Theme i Free Blogger Templates | Disseny adaptat per Quaderns de bitàcola
cookie law