Tinc gana, i ara què?

Versión en español

Arriba un moment quan comences un viatge que t’has d’aturar. Estàs fet pols de tan caminar, cansat de tants inputs que has rebut en un dia i de sobte l’estómac comença a queixar-se “Tinc gana! Tinc gana!”, ens diu.

L’alarma arriba de cop i volta, i no sé vosaltres però jo, si estic cansada i tinc gana tinc la mala llet assegurada. Ha arribat el moment de reposar uns minuts i omplir el dipòsit però.. a on? I aquí tenim el dilema, la pregunta que no volem fer mai: “I ara què, on anem?”. La cosa encara és pitjor si vas amb un grup d’amics perquè les respostes poden ser múltiples, des de “a mi tant me fa, on vulgueu vosaltres” però que després veus com arrufa el nas quan tries un lloc, a “Si? Jo no tinc gana ara”. Però això no és el pitjor! El pitjor és “a mi em ve de gust...”, “aquí sembla car i si provem una mica més enllà?” Aaaaargh!!!! Amb la tonteria podem acabar menjant una hora més tard i a sobre malament!

Pero tranquils, que avui us donarem algunes solucions per resoldre el gran problema en un obrir i tancar d'ulls.

Partint de la idea que com tot bon viatger s'han de conèixer els costums culinaris del país o regió on anem, i que volem fugir del restaurant per a turistes car i dolent, la millor opció que podem tenir és aquesta: NewGusto. Es tracta d'una aplicació i web que et permet anar a menjar a casa de persones que viuen al país. Això sí que és un menjar autòcton! NewGusto és el coachsurfing del menjar (si no sabeu que parlo, mirad este artículo), una comunitat que posa en contacte persones que volen menjar amb persones que ofereixen un plat a taula. Les persones que es registren tenen un petit perfil on expliquen els plats que fan o quantes persones poden dinar. També té un cercador que ens permet buscar per llocs o bé per plat.

No negareu que és una bona manera de conèixer gent del país i menjar gratis o a un preu mòdic plats autèntics i casolans! Ara bé, en aquesta comunitat, com en totes, hi ha valoracions i per tant, si t’ofereixes com a cuiner tingues en compte que pots tenir crítiques molt dures.. o no..

Una altra experiència similar és Eatwith, disponible en castellà. Si comparem NewGusto amb coachsurfing, podríem comparar Eatwith amb Airbnb. Les cerques per fer una reserva són molt més detallades. Podem escollir zona de la ciutat on volem anar a menjar, si farem un esmorzar, dinar o sopar, el preu, el tipus de menjar que volem o fins i tot la llengua del nostre amfitrió, entre altres coses.

Una idea similar a aquestes però nascuda abans és Eat With Me. Aquesta comunitat sorgeix de la idea de no menjar sols, de conèixer persones i fer-ho menjant. Per això es creen esdeveniments, trobades culinàries on et pots apuntar. Evidentment, cal registrar-se i crear un event, un esmorzar, un dinar, un pícnic.. i després pots convidar a altres usuaris de la zona.

Aquestes opcions segur que agradaran a les persones que gaudeixen menjant i descobrint noves cuines, però si a més t’agrada cuinar, també pots decidir fer un viatge gastronòmic, no entès només com un viatge centrat en menjar sinó també en aprendre a cuinar plats d’altres llocs.

Si ets un manetes a la cuina sàpigues que existeixen diverses opcions per viatjar cuinant, com ara els tours culinaris que ofereixen Active Gourmet Holidays amb classes de cuina a Itàlia, França, Grècia, Marroc, Portugal, Perú o Espanya. El mateix fa Epiculinary, amb tours a França, Itàlia, Espanya, Mèxic i també a altres parts del món com ara Vietnam o Tailàndia. I encara trobaràs més opcions de passar uns dies de vacances fent classes de cuina en llocs esplèndids a Tasting Places o a Responsible Travel. En aquest darrer cas tens a la web un cercador detallat on pots escollir el país on vols anar, el lloc, les dates i el temps que hi vols ser.

En fi... ara no em direu que no teniu el problema solucionat! Ara la que tinc el problema sóc jo, que tant parlar de menjar i veure tantes fotos m’ha entrat una gana... em convideu?


Altres publicacions de la secció Webs i Apps:

• Un viatge "de pel.lícula", amb Movie Locations 
• "Home, sweet home", ara també mentre viatges
• Què fer amb les fotos dels viatges
• Capturant imatges amb el mòbil (o no) 
• Un viatge de novel.la: les rutes literàries
• Tinc gana, i ara què?
• Viatjant amb el mòbil: les millors apps (1ª part)
• Viatjant amb el mòbil: les millors apps (2a part)
• New York, New York...La ciutat dels musicals
• Instameet i instawalks, una altra forma de fer turisme a baix cost
• Homesitters i woofing, maneres alternatives de viatjar

__________________________________________________________________________

La Mireia col·labora amb Quaderns de Bitàcola en la secció de WEBsAPPs, explicant les webs d'interès per al viatger: utilitats, consells, curiositats, aplicacions pel mòbil... Li encanta viatjar i és de les que planifica els viatges des de casa, amb una bona guia i internet per poder informar-se dels països que visita, triar els llocs on vol anar i reservar on anar a dormir. Qualsevol destinació la fa feliç però li agrada gaudir al màxim i veure quantes més coses millor, res de passar-se el dia a la platja! Encara no ha fet un “gran viatge” però somnia a anar a Austràlia.

T'ha agradat? Comparteix aquesta entrada!

Continua llegint »

Publicat a: Gastronomia , Informació general , Informació pràctica , Recursos web

La Barcelona literària: 10 novel·les per conèixer la ciutat

Versión en español

Barcelona té mil i una cares: la cultural, l'arquitectònica, la divertida, la fosca, la senyorial, la canalla, la de mar, la de muntanya, la cèntrica, la perifèrica... Com un poliedre presenta diferents cares i facetes que es van descobrint segons el lloc, el moment i la mirada. Totes elles conformen un una unitat que fan d'ella una ciutat singular i amb una personalitat pròpia difícil de definir. El millor és anar descobrint-la per un mateix però també és interessant descobrir-la a partir dels ulls dels altres.

Barcelona és també ciutat literària, molt literària. Per ella han passat infinitat d'autors que hi han deixat la seva petjada a través de les seves obres, retratant en paraules un temps, una gent i unes històries que han passat a ser patrimoni cultural de la ciutat. El Carmel de Marsé, la Gràcia de Rodoreda, el barri xino de Montalbán, la Barcelona aristocràtica decadent de Sagarra, la misteriosa de Zafón, l'orínica de Tusset, la medieval de Falcones o bé la de postguerra de Laforet... Com si d'un calidoscopi es tractés els escriptors han descrit les diferents barcelones que conformen la ciutat, de vegades més fidel, d'altres de forma més lliure.

Prenent Sant Jordi per excusa, avui et volem destacar algunes d'aquestes obres. N'hem seleccionat 10 però en podrien ser molt més. Una tria difícil considerant tot el que s'ha arribat a publicar... Qui sap... estarà alguna d'aquestes entre el teus llibres d'aquest Sant Jordi?

10 novel·les per conèixer Barcelona

Vida privada
Josep M. de Sagarra (Proa, 1932)

Vida privada és un clàssic de la literatura catalana. La novel·la narra la decadència moral, social i econòmica d’alguns membres de l’aristocràcia barcelonina; una decadència que s’amaga dels demés, i que de portes enfora és tot aparences. En privat, però, la doble moral, els escàndols sexuals o les misèries econòmiques les trobem a totes les cases. Això permet a l’autor, de passada, retratar els baixos fons de la ciutat, on s’endinsen els aristòcrates per a divertir-se o per deixar anar uns instints que Sagarra recrea amb grans dosis d’ironia però també amb moments de gran duresa. L'obra es basa, en gran part, en personatges reals que els contemporanis podien reconèixer. Aquest fet va provocar un gran escàndol en el moment de la seva publicació.


Nada
Carmen Laforet (Destino, 1944)

Andrea té 18 anys, és òrfena i arriba des del seu poble a casa dels seus avis de Barcelona, que viuen al carrer Aribau, per a estudiar a la universitat. Al mateix pis hi viuen l’àvia, els oncles Angustias, Román i Juan, la dona d'aquest, Gloria, i el seu fill, de pocs mesos; també hi viuen Antonia, la cuinera, i un gos i un lloro. Andrea s’adona de seguida de l’ambient opressor, violent i embogit d’aquesta casa i es refugia en l’amistat de la seva amiga Ena. Estem a principis dels anys quaranta: Europa està en guerra i al pis del carrer Aribau es passa gana i fred. Nada és una novel·la existencialista en la que Laforet reflecteix l'estancament i la pobresa en la qual es trobava la Barcelona de la postguerra. El seu estil literari va suposar una renovació en la prosa de l'època.


La plaça del diamant
Mercè Rodoreda (Club Editor, 1962)

La plaça del Diamant es una de les obres mestres de la literatura catalana. S'hi narra la història d'un procès de pèrdua i de recuperació d'identitat que es desenvolupa en el període comprès entre la Segona República i la immediata postguerra. Natàlia, òrfena de mare, treballa de dependenta en una pastisseria. En un ball de la Festa Major de Gràcia, coneix en Quimet, amb qui es casa al cap d'un any. Aquesta relació capgira radicalment la vida de la Natàlia, que progressivament entra en un procés de submissió, el primer esglaó del qual és la pèrdua d'identitat: ja des del primer capítol, la noia deixa de ser la Natàlia per esdevenir la Colometa. Poques vegades s'ha escrit en la nostra llengua amb una poeticitat tan senzilla i amb una ironia tan dramàtica.


Últimas tardes con Teresa
Juan Marsé (Seix Barral, 1966)

Últimas tardes con Teresa és una de les obres mestres de Juan Marsé. Està ambientada a la Barcelona de finals dels 50 i s'hi narren els amors de Manolo "Pijoaparte", típic representant de les classes baixes marginals, i Teresa, una bonica jove universitària, filla d’un ric industrial. La gran aspiració de Pijoaparte és aconseguir prestigi social, mentre que la burgesa Teresa és una noia rebel que juga a la política i a fer-se amb la classe treballadora. Lògicament les diferències culturals i de classe entre tots dos fan impossible la relació. La novel·la, que comença sent la història d'amor entre una nena bé i un xarnego de barriada, acaba com una formidable sàtira i retrat dels temps en què transcorre aquesta breu, intensa i calamitosa relació passional. El Carmel, Can Baró i la Salut, barris presents en tota l’obra de Marsé, hi prenen un protagonisme especial.


Los mares del sur
Manuel Vázquez Montalbán (Planeta, 1979)

No hi ha dubte de que Pepe Carvalho és el detectiu privat més famós de Barcelona. De la mà del seu creador, Manuel Vázquez Montalbán, va protagonitzar una vintena llarga de llibres, amb els quals va dibuixar una visió molt personal de la ciutat. La sèrie és una de les millors maneres d’acostar-nos a la ciutat del darrer quart del segle passat i possiblement Los mares del Sur l’obra més coneguda. En la novel·la, Carlos Stuart Pedrell, un influent home de negocis a qui se suposava de viatge pels mars del Sud des de feia un any, apareix assassinat a gavinetades en un solar abandonat d'un barri perifèric. El seu amic i advocat, el Senyor Viladecans, contracta Pepe Carvalho per esbrinar què va fer la víctima durant l'any que mai va arribar a passar a la Polinèsia i els negocis en els que es va veure involucrat.


La ciudad de los prodigios
Eduardo Mendoza (Seix Barral, 1986)

La ciudad de los prodigios és la novel·la més reconeguda d’Eduardo Mendoza i una de les novel·les barcelonines més celebrades. En ella, a través de l’ascens social d’Onofre Bouvila, Mendoza retrata la Barcelona d’entre les dues exposicions, la Universal del 1888 i la Internacional del 1929. Onofre arriba a la ciutat provinent del Pirineu amb tretze anys, decidit a buscar-se la vida; s’hostatja en una pensió miserable i aconsegueix la seva primera feina on s’està construint l’Exposició Universal. Quan la novel·la finalitza, és l’home més ric d’Espanya i una de les majors fortunes del món. Tal i com adverteix el seu autor en el pròleg, l'obra no és una novel·la històrica a l'ús sinó una transcripció de la memòria col·lectiva d'una generació de barcelonins.


La sombra del viento
Carlos Ruiz Zafón (Planeta, 2001)

L'ombra del vent narra una història de misteri en la Barcelona de meitat del Segle XX. Té una ambientació freda, fosca i solitària, en la qual abunden les descripcions dels carrerons, les places i els barris on es desenvolupa la història. Comença un matí de 1945, quan Daniel Sempere és conduït pel seu pare al Cementiri dels llibres oblidats, d'on li deixa triar un llibre. N'escull l'Ombra del vent, del qual en quedarà tan fascinat que intentarà esbrinar una mica més sobre el seu autor Julià Carax. Aquest fet el durà a endinsar-se en un món d'intrigues i misteris, però també d'històries d'amor, que s'acabaran reflectint sobre la seva pròpia vida i els diferents personatges de l'obra. Un best-seller mundial, amb deu milions d'exemplars venuts en 36 idiomes. La crítica el qualificà com "una de les grans revelacions literàries dels darrers temps".

Lo mejor que le puede pasar a un cruasán
Pablo Tusset (Lengua de trapo, 2001)

Pablo Jose Miralles, un inadaptat descarat, gandul, misogin i putero es troba amb un enigma per resoldre en la mateixa Barcelona. A bord d'un cotxe esportiu, i amb un humor intel·ligent, excèntric i mordaç, Miralles ens condueix per una intrigant trama esquitxada d'alegries etíliques, passos veneris i pàgines web de dubtós contingut: la resolució de la desaparició del seu germà The First, president de Miralles & Miralles, la pròspera empresa familiar. Però el que comença com una misteriosa desaparició anirà adquirint qualitats oníriques i acabarà portant al nostre Pablo Jose fins a la Fortalesa: una invisible ciutadella situada en les entranyes de Barcelona...Lo mejor que le puede pasar a un cruasan és el debut literari de Pablo Tusset, una novel·la sorprenent, divertida i brillant.

La catedral del mar
Ildefonso Falcones (Grijalbo, 2006)

Novel·la històrica sobre la vida a Barcelona durant el segle XIV, en un dels moments de màxim esplendor de la Corona Aragonesa. La història té com a nexe d'unió la construcció de Santa Maria del Mar, al barri de la Ribera i la vida de les persones de l'època. La catedral del mar és una trama en la qual s'encreuen lleialtat i venjança, traïció i amor, guerra i pesta, en un món marcat per la intolerància religiosa, l'ambició material i la segregació social. Tot això converteix aquesta obra no només en una novel·la absorbent, sinó també en una fascinant i ambiciosa recreació de la llum i ombres de l'època feudal a la ciutat. Un best-seller que s'ha editat en 43 països i del que s'han venut més de cinc milions d'exemplars.


Jo confesso
Jaume Cabré (Proa, 2011)

Jo confesso és una de les més cèlebres novel·les de l’escripctor barceloní Jaume Cabré. Escrit de forma exquisida, el llibre és una mena de llarga carta d’amor d’algú que ha hagut de jugar sol durant molts anys, entre llibres vells i secrets inconfessats; d’algú que ha estimat de manera incondicional; d’algú que se sent culpable d’una mort violenta, i d’algú que no entén el mal que recorre la història d’Occident. L’autor reflexiona sobre la idea del mal en la història de la humanitat a partir de la vida d’un personatge culte i molt intel·ligent nascut a la Barcelona de la postguerra.





Encara en vols més?

Si vols conèixer més novel·les que es desenvolupen a Barcelona, escoltar la lectura dels seus fragments o bé saber sobre el lloc concret on succeeix l'acció, et recomanem que donis un cop d'ull al Mapa literari de Barcelona, un interessant projecte col·laboratiu del CCCB que es va presentar en el marc de Kosmopolis 2011.

Bones lectures, bon Sant Jordi!

T'ha agradat? Comparteix aquesta entrada!

Continua llegint »

Publicat a: Barcelona , llibres

Meymand, el poble troglodita de l'Iran

Versión en español

Arreu d'Iran hem vist construccions de tota mena: ciutadelles de tova de l'antiga Ruta de la Seda, caravanserais, basars, torres del vent, mesquites... Però n'hi ha una que ens va cridar especialment l'atenció: les coves reconvertides en vivendes de Meymand. A Meymand l'anomenen el poble "troglodita", pels seus curiosos habitacles que daten de més de 10.000 anys. Són unes coves naturals excavades a la roca pura de la muntanya. Allà la gent viu de manera relaxada enmig de la natura, amb un rierol que els proporciona aigua i amb poques comoditats, tal i com vivien els seus avantpassats des de fa generacions.

Només arribar a aquest petit poble tenim la sensació de viatjar al passat, a una manera de viure pausada que poc té a veure amb les presses que tenim en el nostre dia a dia. Fa fred i la poca gent que trobem al carrer és gent gran, no és lloc per a joves que s'estimen més les comoditats de la ciutat. Unes dones grans vénen herbes que recullen elles mateixes per la zona i que serveixen per curar tots els mals del cos, d'altres vénen també cistelles fetes a mà, tot casolà i artesanal. És un indret autèntic, on no es troben souvenirs ni coses per l'estil. Sembla que hem anat a parar a un lloc ben singular, i ho corroborem perquè ens expliquen que aquí la gent parla un farsi (idioma del país) molt antic que els de la capital, Teheran, no entenen. Nosaltres intentem comunicar-nos en anglès amb algun habitant que es troba fent feines del camp, però no hi ha manera: aquí no el parlen.

Una de les coses que no pensàvem trobar eren pals de la llum per tot arreu. És l'única llicència a la modernitat, tot i que aquí no tenen les comoditats que es tenen en una casa normal, la majoria de les coves disposen d'electricitat. S'ha de dir que dins de les coves no es veu res (no tenen finestres), així que és una qüestió prioritària per ells. Passejant pel carrer principal ens adonem que hi ha una mesquita dins d'una cova ben gran, on famílies senceres entren descalços i passen l'estona, és l'única que hi ha i l'indret de trobada al poble.

Ens decidim per pujar per la muntanya on es troben les coves arrenglerades una al costat de l'altre. No hi ha carrers, només petits senders que condueixen d'unes a altres. La majoria té un passadís fins a la porta d'entrada (d'una mida més aviat petita) excavada en la mateixa roca i que la protegeix del vent i el fred en els durs hiverns que en aquesta zona s'experimenten. Al costat de la porta totes les cases tenen una petita obertura que els hi serveix de ventilació i per a què surti el fum quan encenen llenya a dins. És una mini ciutat de pedra a l'estil hobbit, petiteta i amb formes arrodonides per tot arreu!

Arribem en temporada freda i tot és cobert de neu, una maca estampa per un paratge tan singular que ens fa pensar per uns moments que estem dins del decorat d'un pessebre (s'ha de dir que algun burret sempre hi ha per aquest pobles). El cert és que fa un fred gelador... Des de lluny veiem com ens observa una dona. És gran i va carregada amb un sac d'herbes. Avança poc a poc, amb pas lent però segur, cap a la nostra posició. En la mirem sense saber ben bé que vol de nosaltres. Finalment ens adonem que viu justament a la cova que tenim més a la vora i a la que, tot fa just un moment, li estàvem fent fotos. Finalment entaulem conversa. Bé, l'entaula ella sola en farsi... nosaltres no entenem ni un borrall. Per molt que ens repeteix una frase i per molt que aixequi la veu, no entenem res de res.... Finalment per senyes entenem que en pregunta alguna cosa així com "què nassos esteu fent al mig del carrer amb aquest fred que pela?". Amb cara condescencent, com dient "aquests turistes estan bojos", ens convida a passar a casa seva i a prendre un té ben calent. Ens mirem i no ens ho pensem dos cops, en uns segons ja estàvem descalços a dins de la cova d'aquesta bona senyora.

Segurament aquesta serà una de les experiències que més recordarem del nostre viatge a l'Iran. La dona ens convida a seuren's en una de les catifes que cobreixen el terra. La cova no farà més de 10 m2, està plena d'objectes diversos escampats sense ordre aparent i un bon rebost d'herbes que ella a collit i que seca per després vendre-les. Tenim una estranya conversa, ja que ella no ens entén ni nosaltres a ella. Els gestos i les mirades substitueixen les paraules. Entre glop i glop de té ens ensenyem fotos de la família -és vídua i els seus fills viuen a ciutat- i fem un curs exprés sobre les herbes medicinals que allà té. Ens fa olorar una per una i posteriorment ens senyala la part del cos per a les que té propietats curatives. Després un llarg silenci... Finalment es dóna el cas d'una situació ben curiosa: la dona ens ensenya una tele que té espatllada i un comandament a distància, pels seus gestos entenem que vol que intentem reparar-la. Intuim que el problema és que se li ha desintonintzat l'aparell però no tenim èxit. Quan toquem els botons del comandament, els menús que surten a pantalla estan en farsi i com no entenem res, no podem ajudar-la. Si ens parem a pensar, és una situació ben surrealista. Coses que pasen a l'Iran...

La gent dels pobles és realment encantadora. No t'entenen, però t'ofereixen tot i més del que tenen. Un te sempre és l'excusa per seure's una estona i intercanviar impressions del nostre viatge per Iran. Ells sempre tenen curiositat de saber què pensem sobre el país i què ens ha agradat. Cada lloc on arribem i a cada parada que fem sempre coneixem algú nou que se'ns acosta de manera hospitalària. Un dels plaers que ens proporciona un viatge que ha superat i en molt les expectatives que hi teníem creades, que d'altra banda ja eren altes. Iran és un país que per molt que la gent et recomani, s'ha d'experimentar i viure'l en directe.

Informació útil

Com arribar:

Meymand està situat just al mig deltringle que formen Shiraz, Yazd i Kerman. La millor opció és per tant aprofitar un dels trajectes entre dues d'aquestes ciutats per fer la visita. S'hi pot arribar en transport públic però no hi ha combinació per sortir d'una de les tres ciutats esmentades i arribar a una altra d'elles en un dia. Recomanem contractar un taxi per fer la ruta. Nosaltres així ho vam fer. Pel taxi de Kerman a Yazd, amb parades pel cami per visitar Meymand i Zein-o-Din vam pagar 1.800.000 rials (uns 50 €). En total van ser 8h de viatge (incloses parades).

Allotjament:

A Meymand hi ha la possiblitat de quedar-te a dormir en una cas-cova (surt a la Lonely Planet), però una vegada vist el poble creiem que no hi ha gran cosa a fer més allà, a menys que vulguis admirar les estrelles de nit. Nosaltres a Yazd ens vam allotjar al Fahadan Hotel (+ informació) i a Kerman al Akhavan Hotel (+ informació).

De viatger a viatger:

Si teniu la sort de conèixer a algun local i us convida a fer un te, no desaprofiteu l'oportunitat. No hi ha segones intencions en aquesta invitació, no us demanaran que compreu res: és pura i autèntica hospitalitat iraniana. Nosaltres vam ser afortunats i, a part d'una experiència inoblidable, vam poder veure per dins un dels singulars habitatges de Meymand.



Altres posts sobre Iran:

• Teheran, revolució i història recent d'Iran
• El desert de Lut, una meravella natural a l'Iran
• Bam i Rayen, un viatge a l'antiga Ruta de la Seda 
• Yazd, la ciutat de les torres de vent
• "I així parlà Zaratustra..." a l'Iran

T'ha agradat? Comparteix aquesta entrada!

Continua llegint »

Publicat a: Asia , Gent del mon , Iran

I així parlà Zaratrusta... a l'Iran

Versión en español

Viatjar a l'Orient Mitjà és anar al bressol de les civilitzacions i també és fer-ho a l'origen de les religions. Aquí van néixer tres de les religions més seguides actualment: jueus, cristians i musulmans tenen els en aquesta zona del món els seus llocs sagrats. Potser aquestes són les més conegudes, però no pas les úniques... Iran té forts vincles amb una de les creences més antigues però també més desconegudes: el zoroastrisme.

Així parlà Zaratustra...

Et sona la paraula Zaratustra? Pot ser que el títol del llibre et sigui familiar... Efectivament, així es titula l'obra mestra de Nietzsche i també el poema simfònic de Richard Strauss i que es va fer famosa pel gran públic quan Stanley Kubrick la va incorporar a l'inici de la banda sonora de la pel·lícula "2001: una odissea de l'espai". Efectivament el zoroastrisme i Zaratustra tenen relació, i és que Zaratustra (o Zoroastra) va ser el profeta i fundador d'aquesta religió.

El Zoroastrisme (o mazdaisme) va ser la religió dels antics perses fins que va arribar l'Islam amb la conquesta àrab. Tot i que el seu origen exacte es desconeix, la teoria més creïble és que es va iniciar entre els anys 1000 - 1500 aC, prop de l'actual Llac Urimiyeh o més al nord, a l'Àsia Central. La prova de que aquesta religió existeix des de temps molt llunyans és l'anomenat Avesta, una recopilació de poemes considerats les escriptures sagrades d'aquest dogma, de la mateixa importància que la Biblia ho és pels cristians, el Corà pels musulmans i la Torà pels jueus.

I què es el Zoroastrisme? En primer lloc, va ser una de les primeres religions que va existir que venerava un únic déu omnipotent, anomenat Ahura Mazda, el qual mai ha estat representat per cap figura o imatge però sí per un dels elements primaris que existeixen des que l'home té ús de raó: el foc. Diu la llegenda que aquest profeta va demanar als seus seguidors que resessin en direcció a la llum i com que l'única llum que controlaven antigament era el foc, es van crear "temples del foc" per mantenir la flama cremant eternament.

Actualment el zoroastrisme te uns tres milions de seguidors, separats en dos branques, la iraní i la parsi. Aquests darrers van portar i mantenen la creença a la llunyana Índia, són també els més nombrosos. Pels seus orígens, els principals llocs sagrats se situen a l'Iran, i en concret Yazd i rodalies són on hi podem trobar una major concentració. La seva visita, tot i que no sigui tan espectacular, és imprescindible per entendre millor la cultura de l'antiga Persia i conèixer allò que d'ella s'ha mantingut viva fins als nostres dies.

El Temple del Foc de Yazd

L'Ateshkadeh o Casa del Foc de Yazd és el temple més important dels zoroastres. Conté la flama original que va portar Zoroastra de la seva ruta de peregrinació des de l'actual Irak i és el foc més sagrat. La flama que aquí crema es va encendre l'any 470 d.C i des d'aleshores s'ha mantingut encès com a màxima expressió d'aquesta religió. Des del 1940 que es guarda en aquest edifici rodejat per un bonic jardí.

Encara que no hi ha excessiva gent creient visitant el temple, si notem com les dones zoroastres vesteixen diferent a les altres que hem vist fins ara. Es poden reconèixer perquè al cap porten mocadors de colors on predomina el blanc, crema o vermell (mai porten xador). La famosa flama que aquí dins trobem està mantinguda nit i dia per algú (suposem que deuen ser dos persones) que amb molta pulcritud -duen bata blanca i guants- es dediquen a posar llenya i treure les cendres de tant en tant. Veient aquesta escena, un s'adona de la importància de l'eternitat d'aquest foc. La sala on es troba està protegida i tancada pels visitants, només els vigilants del foc hi tenen accés. Seria qüestió de plantejar-se què passaria si algú sense voler apagués la flama... L'encendrien de nou?

Les torres del silenci

A les afores de Yazd també es troben les "Torres del silenci", denominades en farsi "Dakhmed" que significa "cementiri". Són unes torres de planta circulars construïdes amb fang i pedres, on antigament i segons un ritual zoroastra, es deixaven els cadàvers perquè els voltors s'encarreguessin de treure la carn del cos -un ritual molt semblant a l'enterrament celestial que practiquen els tibetans-. Més tard, els ossos que quedaven es tiraven a un pou que hi havia dins i es cobrien de cal, per evitar malalties infeccioses. Avui dia ja no s'utilitzen, però encara es poden veure aquestes construccions mig destruïdes testimoni del passat. Als seus peus sobreviuen també al pas del temps altres construccions de tova. Una mica més lluny el cementiri modern on s'enterren actualment els zoroastres.

Vam pujar a dalt de les torres on antigament es devien trobar voltors. Actualment no en queda cap rastre, com tampoc es veu cap mena de restes humanes. El cert és que imaginar que allà dins hi havien ossos humans dóna una mica de calfred. Però si un es para a pensar, potser és una de les millors maneres en que l'home pot tornar a formar part de la humanitat...

Chak Chak

A prop de la ciutat d'Ardakan (província de Yadz) i enfilat en una muntanya escarpada trobem Chak Chak, l'altre santuari més sagrat del zoroastrisme. És un lloc de peregrinació i cada any, durant el mes juny, milers de seguidors arriben de tot l'Iran, l'Índia i d'arreu del món.

Una carretera sinuosa enmig del desert ens porta als peus del santuari. Per arribar-hi hem de pujar unes escales ben empinades i de camí veiem diversos pavellons construïts per donar cabuda als pelegrins. Estan fets de ciment, i segons la nostra opinió, la construcció sembla un pegat fet amb molt poc gust i gens harmònic amb el seu medi; una obra insulsa que li resta misticisme al lloc.

Després d'un bon exercici de cames, arribem a l'entrada, una gruta custodiada per dos grans portes de bronze. Finalment veiem el famós foc del que tant hem sentit a parlar. Són tres flames dins d'uns recipients metàl·lics en forma de trident que s'alimenten amb oli i que, amb el pas del temps i degut al fum que emanen, han anat enfosquint les parets de la cova. També trobem aquí la representació de la única icona d'aquesta religió: el famós Faravahar, una figura alada que simbolitza l'esperit guardià i que hem trobat en cada casa del foc. Els temples zoroastrians solen ser humils i exents de decoració, però no hi falta mai aquest símbol.

Segons la llegenda, Nikbanou, filla de l'últim governant persa preislàmic, va fugir tement la captura de l'exèrcit àrab invasor i va pregar a Ahura Mazda que la protegís dels seus enemics. En resposta a les seves pregàries, la muntanya es va obrir miraculosament i la va amagar dels invasors, oferint-li aigua. A partir d'aquesta història es va anomenar Chak Chak aquest santuari, que significa "goteig" i el cert és que dins sempre hi ha aigua gotejant. La llegenda diu que aquestes gotes són llàgrimes de dolor que la muntanya deixa anar en memòria de Nikbanou. Una bonica història que despedeix el nostre pas per l'Iran d'aquesta antiga religió.

Informació útil

Com arribar:

La Casa del Foc i les Torres del Silenci és troben a la mateixa ciutat de Yazd i s'hi arriba amb taxi. El trajecte des de la ciutat antiga al Temple del Foc costa uns 30000 R (0,70 €) i l'entrada al temple val 100.000 R. (1€). El trajecte per anar a les Torres del Silenci, una mica més lluny, ens va costar 70.000 R (1,5 €) amb espera inclosa.

Chak Chak està 50 km. al nordest de Yazd. És complicat arribar-hi en transport públic, l'ideal es llogar un taxi per un dia i visitar també Kharanaq i Meybod. El preu va ser de 800.000 R (20 €) per un total de 7h d'excursió. El taxista el vam aconseguir a través de l'hotel Oasis (625 2730, 0913151 6361; www.silkroadhotelgroup.com).

Allotjament:

Fahadan Hotel, tota la informació la tens al post de Yazd.

De viatger a viatger:

A l'arribada a Chak Chak molts cotxes o autobusos aparquen al primer parking (el de més abaix). Digueu-li al conductor que us apropi el màxim possible al santuari i que continui fins al final de la carretera, us estalviareu 15 minuts de pujada a peu. L'entrada al santuari costa 30.000 R (0,70 €).


Altres posts sobre Iran:

• Teheran, revolució i història recent d'Iran
• El desert de Lut, una meravella natural de l'Iran
• Bam i Rayen, un viatge a l'antiga Ruta de la Seda
• Yazd, la ciutat de les torres de vent

T'ha agradat? Comparteix aquesta entrada!

Continua llegint »

Publicat a: Asia , Iran , Llocs amb historia , religions

Yazd, la ciutat de les torres de vent

Versión en español

A l'extrem occidental del desert, a la zona on s'ajunten les terres de Dasht-e Kavir i de Dasht-e Lut sorgeix una ciutat oasi única. Cap altra població d'Iran té aquesta mateixa fisonomia. Multitud de cúpules arrodonides de maó combinen amb els badgir (les torires de vent), que s'alcen imponents per sobre de les teulades. És la ciutat de Yazd, una visió extreta del conte de les mil i una nits. Darrera de les portes dels seus carrers de tova s'hi amaguen grans cases senyorials amb fonts i patis, com si de petits oasis es tractessin. "Yazd", un nom estrany en un primer instant per les nostres oïdes, que ens quedarà gravat i que a partir d'ara pronunciem com si sempre l'haguéssim conegut...

La part antiga de la ciutat és una delícia per la vista. Yazd ha estat construïda segons les necessitats del clima, aprofitant el material de la pròpia terra. El fang i la palla de les cases donen calor a l'hivern i són més fresques a l'estiu en un lloc on les temperatures són extremes. L'aigua es fa arribar des de fa segles de muntanyes llunyanyes mitjançant canals subterranis, i les torres del vent -enginyoses construccions que s'alcen sobre els terrats per centenars- conserven aquesta aigua a més de refrescar també les estances nobles de les cases. L'horitzó ple de cúpules i de torres del vent que es divisa des dels terrats, és una imatge única.

Carrer típic de la ciutat antiga

Vistes de la ciutat des de dalt d'un terrat.

Yazd va ser durant molts segles l'última parada de les caravanes que feien la ruta de la seda. Marco Polo va ser un dels personatges cèlebres que van passar per aquí l'any 1272, on va deixar per escrit la importància que tenia Yadz en la ruta comercial. Concretament fa esment d'una tela que va arribar a ser molt famosa i que provenia d'aquí, el seu nom era Yazdi, estava feta de seda i or i s'exportava a tot el món.

Un altre viatger insigne, Alexandre el Gran va donar nom a un dels edificis importants de la ciutat antiga: la presó d'Alexandre o Zendan-e Eskandar (50.000 R). S'anomena així perquè Alexandre la va fer construir quan va passar per Yazd, encara que l'edifici és més recent (s. XV) i no té res a veure amb el seu ús original. Feta en la seva totalitat de fang, destaca entre els altres edificis per la seva cúpula. A la mateixa plaça es troba el mausoleu dels 12 imams -tancat al públic-, un edifici d'arquitectura similar.

La presó d'Alexandre en primer terme i el mausoleu dels 12 imans de fons.

Un dels típics dipòsits d'aigua de Yazd amb les seves corresponents torres de vent.

Passejar pels carrerons de la ciutat antiga és garantia de perdre's segur. Així ho hem fet nosaltres diversos cops, de vegades sense voler, de vegades a propòsit per a descobrir racons amagats als ulls del turista convencional. És així com descobrim com en l'aparent tranquilitat d'uns carrerons sense gaire moviment, hi ha també una rutina diària. De bon matí les desenes de sabates amuntegades a les portes de les petites mesquites delaten la gent que hi va a pregar abans d'anar a treballar. Poc després són els nens que amb les seves motxilles a tota pressa travessen els arcs dels carrers, sempre corrent, per no arribar tard al col·legi. A continuació són les dones de negre les que ocupen el lloc deixat pels marrecs per anar a fer la compra.

Al migdia tot es calma i semblaria que ningú viu en les cases de la ciutat antiga si no fos per la flaire dels guisats que delaten la presencia d'algú. Ja entrada la tarda són altre cop els nens els que ocupen les petites places per jugar a la pilota i per la nit són els joves els que els substitueixen, agrupant-se al voltant de petits focs que han fet amb quatre fustes al mig del carrer per fer-se passar el fred. Animades converses esdevenen en la foscor, explicant-se el que ha donat de si la jornada que ja s'acaba.

A la frontera entre la ciutat antiga i la ciutat modera, la Masjed-e Jame(o mesquita del divendres) té una de les façanes més maques que hem vist mai. Els seus dos minarets de 48 metres d'alçada i els cuidats mosaics de rajoles blaves i blanques emanen una bellesa única. Les formes geomètriques que la decoren simbolitzen l'infinit, l'atemporalitat, la vida i la mort. Uns símbols que ja eren utilitzats a l'antiga Pèrsia fa més 7000 anys i que donen la benvinguda al visitant. Darrera de la gegantina porticada s'obre una gran explanada que dóna accés a la sala d'oració. Una gran cúpula, també curosament decorada, la cobreix.

Façana de la Masjed-e Jame i detall dels seus mosaics.

Però possiblement, l'edifici més emblemàtic de la ciutat és el complex Amir Chakhmak, una façana impressionant de porticades a tres nivells. Hem de dir però que la seva monumentalitat es transforma en certa decepció quan un la travessa. Darrera d'aquesta façana un espera trobar-se amb una gran mesquita o fastuós palau. No és així, simplement és això, una gran porticada. Això sí, d'allò més fotogènica.

Amir Chakhmak, el monument més fotografiat de la ciutat.

Més allunyats del centre de la ciutat, els jardins de Dolat Abadi la residència de Bagh-e Dowlat (50.000 R) és un altre dels llocs que ens va captivar. No hi hem vingut en la millor època, els jardins encara estan per florir i les fonts no tenen aigua, però només pel seu palauet ja ens ha valgut la pena arribar-nos fins aquí. La seva torre del vent és la més alta de la ciutat però el que realment ens ha captivat són els vitralls del seu interior. En un país on els tons marrons són els que imperen tant en edificis com en paisatges, l'explosió de colors que provoca el traspàs de la llum a través d'aquests vidres és simplement un espectable per la vista.

Jardins de Dolat Abad i residència de Bagh-e Dowlat

A part del que aquí hem explicat, Yazd té també per atractius alguns dels llocs més importants del zoroastrisme. Sabies que Yazd és considerada la capital mundial d'aquesta religió? Però aquest és tema de la següent entrada del blog...



Informació útil

Com arribar:

Nosaltres vam fer el trajecte Kerman-Yazd en taxi, aprofitant el trajecte per fer parada a Meymand i a Zein-o-din (les combinacions de bus no permeten visitar aquests dos llocs en un sol dia). En total van ser unes 8 hores de trajecte (amb parades incloses) per 1.800.000 R (45 €). Yazd igualment està molt ben comunicada amb Kerman, Isfahan, Shiraz i Teheran mitjançant autobús. Els preus d'aquest transport són molt barats a Iran: el preu aproximat d'un trajecte tipus de "500 km en categoria VIP" és d'entre 3 i 5 € al canvi.


Allotjament:

Fahadan Hotel, ubicat a la ciutat antiga, just al davant de la pressó d'Alexandre i molt aprop de la oficina de Turisme (que no és més que una agència). És una antiga casa noble reconvertida amb molt bon gust en un hotel de luxe: amb un pati interior ajardinat, grans habitacions i una decoració refinada. Tenen en compte fins al més mínim detall. És el millor hotel que hem estat a Irán i possiblement en qualsevol dels nostres viatges, una ganga que calia aprofitar. L'habitació doble amb bany, wifi i esmorzar buffet molt complet per un mòdic preu de 33 €/nit (a la LP el preu que hi consta és de 94 US$, aquesta tarifa ens la va aconseguir l'amo de l'hotel de Kerman). Les dades de contacte són: info@merhotel.ir i tel. (98) 351-6300600.

De viatger a viatger:

Reserva't un mínim de dos dies sencers per visitar Yazd i rodalies. Primavera és la millor època per visitar els jardins de Dolat Abad i tots els d'Iran en general (Shiraz és una altra ciutat amb importants jardins). A l'hivern les nits són fredes a Yazd.

Si t'allotges a l'Hotel Fahadan t'aconsellem no reservar amb ells ni taxi ni excursions. En ser un hotel de luxe, els preus que et donen són molt més elevats. Tot i no allotjar-t'hi és possible anar a d'altres hotels més barats i contractar allà aquests serveis. Nosaltres així ho vam fer i ens va sortir molt a compte.

Yazd és un bon lloc per veure Zurkhaneh (esport local similar a la gimnàstica). Al lateral esquerra de la plaça Amir Chakhmak hi ha un local on admeten espectadors. Tenen essió a les 18:00 i a les 20:00h. El preu de l'entrada és de 40.000 R. (1 €).


Altres posts sobre Iran:

• Teheran, revolució i història recent d'Iran
• El desert de Lut, una meravella natural de l'Iran
• Bam i Rayen, un viatge a l'antiga Ruta de la Seda
• I així parlà Zaratustra...a l'Iran

T'ha agradat? Comparteix aquesta entrada!

Continua llegint »

Publicat a: Asia , Ciutats , Iran , Llocs amb historia