27 de novembre del 2011

Mana, les Fiji més autèntiques


L'arribada a la illa de Mana no va ser pas la millor... El mar estava mogudet i el trajecte l'havíem de fer en una petita barca d'un pescador, era ja el capvespre i la llum del sol començava a faltar. El senyor gran que pilotava anava acompanyat d'un nen de quatre anys, potser era una temeritat però aquest nen ens va donar confiança per a emprendre el trajecte: la cosa no pintava bé, però si aquell noiet hi anava no podia ser tan dolenta la cosa, no?  Dit i fet, començar a navegar i començar l'espectacle: les atraccions de Port Aventura són cosa menuda en comparació als bots que donàvem. Primer rèiem però després ja no ens feia tanta gracia... i la cara ens va canviar totalment quan el senyor ens va dir que ens estàvem quedant sense gasolina. Al mig del mar i ara ens diu aquest tipus que no ha previst el carburant necessari? Ja ens veus refent el camí i patint per arribar a una illa petiteta per a carregar el el dipòsit, i cada cop menys llum... Tornem a navegar en un viatge que se'ns fa interminable. Després d'hora i mitja de salts, xops d'aigua i amb les mans adolorides d'agafar-nos tan fort per a no caure, vam arribar de nit a Mana. Aquest viatge el recordarem durant molt de temps...

Una nena molt simpàtica vol que li fem fotos
A l'entrada del col.legi. Al mig està l'Isei, el nostre company a la barca d'anada a Mana
Mama ànec i els seus fillets pasejen pel carrer principal del poble.


La nostra experiència en aquesta illa ha estat completament diferent a la de les anteriors. Aquí ens hem allotjat en el mateix poble, fet que ens ha permès conèixer més la gent local i veure com viuen.  La vida en comunitat és bàsica aquí: nens de diverses edats passen el temps després d'anar a l'escola cantant i ballant junts, assajant per un concert; la gent va a missa a diari (aquí són tots molt catòlics) i les misses són amb megàfon i cantades; els menjars es cuinen (amb llenya) i es mengen fora de la casa i el temps sempre es passa en família. La llum a tot arreu funciona amb generadors i només per la nit unes poques hores, aigua corrent tampoc n'hi ha, només dipòsits. Tampoc no hi ha tele, únicament alguna ràdio sona de fons, mentre les gallines cloquegen i de tant en tant s'escolten crits de nens jugant o algun petit que plora. Aquest és el so de Mana, un món a part que viu al seu ritme i on tothom et saluda amb un  "bula!" ben sonor.


L'àvia no treu l'ull dels seus néts
Nens a la platja jugant amb el seu pare
Una dona cusint vestits de colors llampants fora de casa seva

A només vint minuts amb barca es troba la illa on es va rodar la pel.lícula "Náufrago", -es diu Modriki- aquella on el Tom Hanks acaba delirant parlant amb una pilota de rugby com si fos el seu company. Així que vam anar i vam estar sols (perquè de veritat és una illa inhabitada) alucinant com si de veritat estiguéssim dins de la pel.lícula.Va ser una experiència interessant.

Modriki, l'illa de la pel.lícula "Náufrago"
Misteriosament, escara està el missatge de socors que va escriure el nàugrag.
Hi haurà algú més a la illa? no estem sols? Algú sap com com acaba "Lost"?

Amb pena però una mica més morenos ens acomiadem de les Fiji. Han estat gairebé dues setmanes formidables amb alguna que altra aventureta inclosa. Ara anem cap a Vanuatu, on ens esperen volcans en actiu i ètnies que viuen igual que fa milers d'anys...


Un arbre sec forma part del paisatge d'aquesta platja fijiana
La quietud del mar una tarda quan es pon el sol

22 de novembre del 2011

Fiji time!


Els darrers dies ens els hem passat vaguejant. Prendre el sol, passejar per la platja, nedar, veure peixets bussejant i deixar passar el temps des d’una hamaca a l’ombra d’unes palmeres, han estat les nostres principals activitats per un parell de setmanes. Aquí desconeixen el significat de la paraula “estrés”, els horaris només són orientatius (“Fiji time” en diuen ells) i els somriures són la forma de començar i acabar qualsevol conversa.  A la bona vida t’hi acostumes ràpid i a nosaltres no ens ha costat gens fer-nos amb el dia a dia d’aquestes illes.







Ens preocupava trobar-nos amb unes illes tremendament turístiques i ens hem trobat amb unes platges desertes, en diverses ocasions només per a nosaltres. Ens temíem arribar a un destí amb uns preus desorbitants i hem comprovat que les Fiji no només són per a la gent adinerada. Esperàvem veure unes platjes espectaculars, d'aquelles que només surten als catàlegs de les agències de viatges... i ens hem adonat que en directe aquestes encara són millor!




 
De moment ens hem mogut durant vuit dies per l'arxipèlag de les Yawassa Islands, fent estada a les illes de Nacula, Naviti i Wayalailai, i no us sabriem dir quina és la millor, totes elles tenen un encant propi. A Nacula estàvem en uns bungalows a peu de platja, a no més de deu metres de l'aigua, i a prop d'allà hem nedat en el Blue Lagoon, famós per la pel·lícula dels 80 del mateix nom (El Lago Azul). Submergir-te en les aigües de Naviti et fa sentir com si estiguessis dins d'un aquari gegant, un tub i unes ulleres són suficients per a veure els esculls de corall amb peixos de tots colors. Wayalailai és la més muntanyosa i et permet combinar platja amb alguna caminada per la selva.






Però això no s'acaba aquí... ens queda encara per visitar la illa de Mana, a les Mamanucas, on passarem els darrers dies en aquest paradís...



18 de novembre del 2011

Ja tenim guanyadora del concurs d'octubre... i presentem l'enigma de novembre!


La solució a l'enigma d'octubre és... ERIÇONS DE MAR!
Aquest cop ha costat, eh? Hem rebut moltes respostes imaginatives, algunes realment rebuscades... però només cinc ens heu sabut donar la resposta correcta. Mira que estan de bons...



I quin lloc més apropiat que un colegi per a trobar unes mans inocents?

Doncs hem anat fins a la Mana Sda Primary School, l'únic cole de l'illa de Mana a fer el nostre sorteig.  L'Emosi (el nen, fixeu-vos en la seva faldilla típica fijiana), la Salome (la més petita) i l'Akata (la nena) ens han ajudat en aquesta tasca. Ei! Que un no té l'oportunitat de comptar amb la col·laboració d'uns nens fijians! 




I aquest cop tenim dos formes de dir el nom del guanyador:

La políticament correcta: La guanyadora ha estat la MARIA TERESA ALQUÉZAR
... i l'emotiva: MMMMAAAAMMMMAAAAA, T'HA TOCAT EL PREMI !!!!   ;-)

Ja tenim ganes de veure't prenent el teu mate!


__________________________


I presentem el CONCURS DE NOVEMBRE!

L'enigma del mes té relació amb la Illa de Pasqua...

A 3.500 km del continent i 2.100 de l'illa habitada més pròxima, molts cops s'ha dit que la Illa de Pasqua és el punt més aïllat del planeta. Fins i tot a la Viquipedia així ho diu... Doncs hem descobert que no és així! Que encara hi ha un altre lloc en el món encara més aïllat!





Ens sabrieu dir quin és la illa habitada més aïllat del planeta?
(o el que és el mateix: quina és la illa a la que li queda més lluny un altre punt habitat)


Ja sabeu com va el tema. Si voleu participar, envieu la vostra resposta 
a concursdebitacola@gmail.com abans del 15 de desembre. 
Entre els encertants se sortejarà un autèntic moai de pedra (versió de butxaca).

(a l'igual que en els concursos anteriors, el lliurament del premi es realitzarà en mà, 
per tant l'afortunat/ada haurà d'esperar... el nom del guanyador/a i 
una foto del premi obtingut a partir del 16 de desembre)


16 de novembre del 2011

Nova Zelanda: només un tastet


No acabem d’entendre ben be el perquè però hem perdut un dia en les nostres vides. Ens vam enlairar un dimarts a la nit des de l’aeroport de Santiago (Xile) i hem aterrat un dijous al matí a Auckland. Hem volat durant 13 hores de rellotge però el dimecres no ha existit. Aquest any per a nosaltres només tindrà 364 dies... Per molt que ens expliquin que hi ha una línia imaginària al Pacífic que quan la travesses canvies de dia, no ens acaba de quadrar la cosa: a Xile portàvem 7 hores menys respecte a Barcelona i resulta que ara a Nova Zelanda en portem 12 de més. No sé si ens expliquem gaire, però la cosa és rara, rara, rara... Mentre nosaltres estàvem volant sense viure el dimecres, vosaltres per exemple vàreu anar a treballar dimecres i dijous? Vosaltres heu dinat i sopat dues vegades i nosaltres només una?

I per cert! Si haguéssim fet aquest trajecte a la inversa, ens hagués passat justament el contrari: haguéssim viscut dos vegades el mateix dia... El que us dèiem: raro, raro, raro... La teoria de la divisió de l’esfera terrestre en 24 fusos horaris és molt lògica i evidentment hi ha un moment que s’ha de canviar de dia... però a la pràctica resulta una mica desconcertant... en fi: amb dia de més o de menys, el fet és que ja estem a Nova Zelanda!

Nova Zelanda inicialment només havia de ser una escala entre sud-amèrica i les illes del Pacífic. En un principi només havíem de passar sis hores en l’aeroport d’Auckland esperant la connexió del vol a les Fiji, però es clar: ens feia cosa pensar que estaríem a l’altra punta del món i no veuríem res més que un aeroport. Finalment vam retardar el vol de les Fiji i ens vam decidir a quedar-nos cinc dies per a visitar els llocs principals de la illa nord del país. Poquet però millor que res!

Al final, no és que la cosa ens hagi sortit gaire bé perquè el que havia de ser el plat fort de la nostra curta estada a Nova Zelanda: la "Tongariro Alpine Crossing" –la caminada d’un dia que té la fama de ser la més espectacular del país- la vam haver d’anul·lar perquè la previsió meteorològica no era bona. Així doncs que ens vam quedar amb les ganes de veure la muntanya de “Mordor” (Mt Ngauruhoe) i alguns dels paisatges més coneguts de la pel·lícula de “El senyor dels anells”... però que hi farem! No ens podem queixar pas, de moment hem tingut molta sort amb el temps i algun dia ens havia de tocar... Ja tenim excusa per a tornar-hi algun dia... ;-)

Nova Zelanda és terra d’aventurers, l’escalador Sir Edmund Hillary (el primer home després d’un xerpa en trepitjar el cim de l’Everest) i l’aviadora Jean Batten (pionera en vols transatlàntics) eren kiwis, i aquest és també el paradís per als que els agradin les emocions extremes: l’oferta d’activitats d’aventura és inacabable. També és la terra dels “All backs”: aquí el rugby és l’esport rei i no us podeu ni  imaginar com estan d’orgullosos d’haver acollit el mundial i resultar-ne campions... estan en plena ressaca d’aquest esdeveniment i encara es respira en l’ambient. I també de paraules llargues: el maorí està farcit de paraules compostes, la més llarga que hem trobat en un cartell és: Te whakarewarewatangaoteopetauaawahiao. Trenta cinc lletres! A veure si algú s’atreveix a dir-nos una paraula més llarga...

Ah! I ens va passar una cosa ben curiosa: només arribar vam començar tot de dones vestides de vermell i morat passejant pel carrer, les botigues de roba només tenien faldilles i bruses en aquests colors... Ja us podeu imaginar les nostres cares d’incrèduls fins que no ens van explicar el motiu de perquè anaven vestides així: es veu que celebraven el que vindria a ser una cosa així com el dia de la reina. Sobta comprovar la importància que encara té la reina d’Anglaterra per aquí...

Les dones de morat i vermell envaixen els carrers!
Aquest dia s'ha de cuidar fins al més mínim detall...
Amb paraules tan llargues al govern neozelandés li surten ben cars els cartells...


Tot i no poder veure gaire, hem tingut l’oportunitat de visitar Auckland, Rotorua i Taupo.

Auckland, la ciutat més gran del país és tremendament multicultural. És increïble la varietat de comunitats asiàtiques que engloba la ciutat: xinesos, japonesos, tailandesos, indis, coreans, indonesis, malais,... es barregen amb maoris i població d’origen anglosaxó amb una aparent bona convivència.  Els gratacels de la Queen’s St i la seva Sky Tower ens han recordat per moments a una gran ciutat nord-americana.


La Sky Tower, amb 328 m, l'estructura més alta de l'hemisferi sud.
Auckland és coneguda també com la ciutat de les veles. Aquí en teniu el port.


Rotorua o la també anomenada “Sulphur city” s’ubica en una zona amb una important activitat geotèrmica i és la ciutat que concentra un major percentatge de població maori del país (aproximadament un terç). Per tot arreu hi ha fumaroles, guèisers i bassals de fang fent xup-xup... i producte de tota aquesta activitat, fa una pudor a ous podrits que tira cap a enrere!

Taupo és similar a Rotorua però sense l’oloreta característica de l’anterior. Des d’aquí és des d’on havíem d’anar al Parc Nacional del Tongariro... però al final ens va anar prou bé descansar un dia, recuperar-nos del jet-lag i preparar una mica les següents setmanes del nostre viatge.


El guèiser Pohutu arriba als 30 m d'alçada. Tot un espectacle!
Fumaroles al parc de Te Puia. Calentet, calentet, ...
A Orakei Korako, la millor zona termal de Nova Zelanda segons la Lonely Planet.
 Espectacle maori i màscara de fusta. Fixeu-vos amb la cara del primer.



Tantes emocions en els darrers tres mesos ens han deixat sense forces... 
així doncs ens anem a descansar uns dies a les illes Fiji ;-)

12 de novembre del 2011

Rapa Nui: l'illa misteriosa


Iorana des de Rapa Nui!

L'Illa de Pasqua és un d’aquells llocs mítics dels que escoltes parlar de petit i on desitges poder arribar algun dia. Somni fet realitat!

En el límit oriental de la Polinèsia, Rapa Nui és un dels territoris habitats més aïllats del planeta. Lluny de tot arreu, estem enmig de l’oceà Pacífic a més de 3.500 km del continent americà i gairebé a 2.100 de l’illa habitada més pròxima. Estem en un autèntic museu a l’aire lliure! En només 117 km2 aquesta illa concentra més de 20.000 vestigis arqueològics: gairebé 1.000 escultures moai, més de 270 plataformes cerimonials i una gran quantitat d’aldees, instal•lacions agrícoles, coves, art rupestre i altres restes conformen el testimoni visible de la cultura rapa nui.




Ahu Tongariki des de diferents perspectives.
Amb 14 moais es la concentracio mes gran de l'illa d'aquestes escultures.
Els moais d'Ahu Ature Huki, a la platja d'Anakena.


Els rapa nui van estar més de 700 anys aïllats, sense cap mena de contacte amb la resta del món. Les guerres tribals, la fam, la deforestació i el canibalisme gairebé van causar l’extinció d’aquesta raça. Des del 1772 i com a resultat del seu contacte amb el món “civilitzat”, van patir epidèmies i van ser esclavitzats per a treballar al continent: de les 9.000 persones que es considera que vivien a l’illa quan van arribar els primers europeus, només 111 en van quedar a finals del segle XIX. Al 1888 Rapa Nui va passar a ser territori xilè però les coses no van canviar gaire: l’illa sencera es va llogar a una empresa holandesa que la convertí en una gran granja d’ovelles. Menyspreats altre cop, els indígenes rapa nui es van confinar a una petita part de l’illa, l’actual Hanga Roa, d’on els estava prohibit sortir. No va ser fins al 1963 que van aconseguir certa llibertat i va ser a partir del anys 90 quan, a partir de l’arribada del turisme, van gaudir de cert benestar i desenvolupament econòmic. Trenta sis cognoms, representants de les trenta sis famílies originàries supervivents a l’esdevenir de la història, formen avui la base social de Rapa Nui que compta amb una població total d’uns 5.000 habitants.


Rano Raraku, la cantera on s'esculpien els moais.
Mes de 400 han quedat escampats per la muntanya a mig fer... impressionant!
Ahu Hanga Tetenga. Jaciment on els moais estan caiguts.
Ahu Akivi, l'unica plataforma amb els moais mirant cap al mar.
Fixeu-vos en el tamany de les escultures respecte al d'una persona.
 
Dos moais d'aprop. El segon es l'Ahu Tahai, l'unic que conserva els ulls.


Per sorpresa nostra la illa es conserva bastant verge i no hi trobem un turisme excessiu, fet que fa que la majoria de les vegades puguis gaudir de la companyia dels moais en la soledat. Aquestes enigmàtiques escultures impressionen a la vegada que et donen idea de la grandiositat de la cultura excepcional que allà es va desenvolupar centenars d’anys enrere. Encara avui queden per resoldre molts interrogants sobre aquesta cultura ancestral fet que alimenta encara més els mites i llegendes que els rapa nui s’han anat traspassant de pares a fills.

Els moais eclipsen a la resta de valors de la illa. Però Rapa Nui és molt més que les seves enigmàtiques escultures: el mar cristal•lí, les seves terres volcàniques, els cavalls salvatges cavalcant lliurement, els verds paisatges... i la seva gent: oberta i amable, et van sentir com un més de la illa en pocs dies.


Rano Kau, el crater d'un dels volcans de l'illa.
Petroglifics de la vila cerimonial d'Orongo.
Al fons el Motu Nui, l'illot de l'home ocell.
Els cavalls salvatges son els veritables amos del lloc: tenen tota la illa per a ells.


I l’anècdota de la nostra estada: un matí vam decidir llogar unes bicicletes per a recórrer l’illa i per una d’aquestes casualitats de la vida vam anar a petar a casa del Paki i la Maria José. La cara del Paki ens va ser familiar des d’un primer moment però no sabíem pas de què... parlant, parlant, ens va comentar que estava casat amb una noia de Granada... Ah, si! Va ser llavors quan vam lligar caps: eren els del reportatge d’”Españoles en el mundo” sobre l’illa de Pasqua! :-)

Ens va fer molta il•lusió coincidir: de seguida ens van obrir les portes de casa. Vam tenir l’oportunitat de poder compartir moments divertits i ens van donar a conèixer una visió de l’illa molt més local. No us ho perdeu perquè el Paki és descendent del segon fill de Hutu Matu'a -el primer rei de l’illa-, a més d’un fervent seguidor del Barça! Si algun dia veieu a un rapa nui al Camp Nou, segur que serà ell! ;-)


Amb el Paki i la Maria Jose en un restaurant japones (???) a Rapa Nui.
Fixeu-vos en l'escut de la jaqueta del Paki :-)

A l’illa de Pasqua hem estat molt a gust i, tot i passar-hi vuit dies, no ens hagués importat estar-hi unes setmanes més... Segur que algun dia hi tornarem!

7 de novembre del 2011

Rapa Nui: primeres imatges...


Fa centenars d’anys, el rei Hutu Matu’a i el seu poble van emprendre un llarg viatge als confins dels món, a bord de dues canoes van navegar en direcció al sol naixent... Exhausts van arribar a una illa desconeguda: Tenua (melic del món) la van anomenar... Allà s'hi van establir i sobre aquelles terres volcàniques van tallar els rostres dels seus ancestres. La pedra es convertí en el principi de tot, en el testimoni quiet i silenciós del temps, en el vincle entre el passat i el present...

Iorana (hola) des de Rapa Nui! :-)







 
Continguts de Quaderns de bitàcola (Enric Vilagrosa i Celia López) | Tecnologia Blogger | Plantilla original de Wordpress Theme i Free Blogger Templates | Disseny adaptat per Quaderns de bitàcola
cookie law