26 de setembre del 2011

Una imatge val més que mil paraules


Aquest post serà escàs en paraules i és que el que hem vist aquests dies ens ha deixat muts...

Paisatgísticament el sud de Bolívia i el nord de Xile és una de les zones més impressionants que hem vist mai: salars, guèisers, llacs, deserts i volcans es van succeint sorprenent al viatger a cada instant.

Cinc dies hem dedicat per a viatjar des d’Uyuni (Bolívia) fins a Sant Pedro d’Atacama (nord de Xile) i visitar els seus encants. Aquí us en deixem un tastet...

El salar d'Uyuni, el desert de sal més gran del món.
La immensitat del salar vista a través del retrovisor del nostre cotxe.
Enmig del salar trobem l'extranya Incahuasi, una illa formada de corall fossilitzat i plena de cactus.
Una via de tren que ens porta cap a l'infinit.
El cementiri de trens. Desenes de trens abandonats enmig del no res.
Els llacs, amb volcans nevats de fons, es van succeint en el nostre trajecte.
No coneixíem de l'existència de flamencs en aquestes alçades, però es poden comptar a centenars.
La "laguna colorada". Les algues que viuen en el seu fons li donen un color vermell intens.
A 5.000 m trobem el "sol de mañana", zona de guèisers, fumeroles i lava en ebullició.
Passejant entre els cràters.
Aquí ens vam banyar (35º dins de l'aigua, a 0º a l'exterior)... un autèntic spa a l'aire lliure!
Ja a Xile, el "valle de la muerte" dins del desert d'Atacama (dels més àrids del món)
El "valle de la Luna". Realment sembla l'escenari d'una pel·lícula de ciència ficció.
Posta de sol des del mirador del "Coyote" amb unes vistes imponents del "valle de la Luna".

(si voleu veure les imatges ampliades, només cal que cliqueu a sobre d'elles)

Fins a la propera! ;-)

21 de setembre del 2011

Que gran que és aquest món...


Ja ha arribat la primavera!

Després de passar fred alguns dies (fins a -15 vam estar al sud de Bolívia!) ja arriba el bon temps. Calor, més hores de sol, màniga curta, terracetes, ...Nosaltres tenim a més la sort de viure aquest any dos primaveres i dos estius. Per tant doble felicitat!

Que gran és aquest món i que petitets que som nosaltres quan ens adonem de la seva immensitat! ;-)

L'aigua del desert encongeix (a alguns més que a d'altres)
Fent equilibris a sobre d'un ou de dinosaure

Obrint una "ampolleta" d'aigua (cal tenir molta força!)
Bufant per poc faig caure a la Celia (tranquils, al final no va caure)
Explicant secrets a cau d'orella...

Fotos fetes al salar d'Uyuni (Bolívia)

19 de setembre del 2011

Ja tenim guanyadora del concurs d'agost... i presentem l'enigma de setembre!

.
Efectivament! La resposta a l'enigma del mes d'agost és LA PEDRA ROSETTA!

Catorze persones han encertat la resposta. Enmig del no res i, aprofitant la punxada de l'autobús que ens portava de Potosí a Uyuni, hem fet el sorteig entre els encertants. El Xavi, de Badalona, ens ha ajudat a fer de mà innocent. I l'afortunada ha estat... la Isabel Asensi!

 
 
I el "souvenir britànic de l'any" que sortejàvem és... un magnífic iman de nevera commemoratiu de les noces del príncep Guillem i la princesa Kate Middleton! Un autèntic article de col·leccionista només a la venda en les millors botigues de records d'indis/paquistanesos d'Anglaterra.


Enhorabona a la Isabel i gràcies a totes les persones que han participat!

__________________________


I estrenem el CONCURS DE SETEMBRE!


Aquest cop des de Bolívia us presentem el següent enigma:

Algú ens sap dir què sostenen aquestes mans?
   

Pista 1: La foto l'hem fet a La Paz en un dels seus mercats.
Pista 2: La majoria de les cases bolivianes en tenen un (tot i que difícilment el podreu veure) 

 
Si vols participar, envia la teva resposta a concursdebitacola@gmail.com abans del 15 d'octubre. Entre els encertants se sortejarà una autèntica "chulla" d'alpaca andina (si a més de la resposta correcta ens saps dir de qui són les mans, guanyaràs de forma directa el premi)

(a l'igual que en el concurs d'agost el lliurament del premi es realitzarà en mà, per tant l'afortunat/ada haurà d'esperar... 
el nom del guanyador/a i una foto del premi obtingut a partir del 16 d'octubre)
.
.

15 de setembre del 2011

"Bien vale un potosí"


Després d'un trajecte de 12 hores d'autobús des de La Paz i dos dies a Sucre, hem passat tres dies a Potosí.

Potosí impressiona. A l'ombra del Cerro Rico, els seus carrers colonials ben conservats i les desenes d'esglésies barroques que s'hi poden trobar, ens revela l'esplendor de temps passats en contraposició al dubtós futur que li espera. Potosí es considerada la ciutat més alta del món (4.070 m) i ha estat declarada Patrimoni Mundial de la Humanitat per la Unesco.

Carrer colonial amb la església de San Francisco i el Cerro Rico al fons.
Pati de la Casa de la moneda, lloc on s'encunyaven les monedes de tot el continent.
Interior de l'església de Sant Francisco.

La història inicial de la ciutat és una barreja de fets fantàstics amb verídics, per la qual cosa es fa difícil distingir la història de la llegenda. Es diu que les vetes de plata del Cerro Rico van ser descobertes de forma casual per un pastor quítxua anomenat Diego Huallpa, que una nit va encendre una gran foguera per abrigar-se del fred. Quan va despertar al matí, es va trobar que, entre les brases fumejants de la foguera, brillaven petites partícules de plata, fosos per la calor del foc. El turó era aparentment tant ric en plata que aquesta es trobava a tocar de terra mateix. L'1 d'abril de 1545, els espanyols van prendre possessió del Cerro Rico.

La immensa riquesa la muntanya i la intensa explotació a la qual el van sotmetre els colonitzadors van fer que la ciutat creixés de manera sorprenent. Al 1625 Potosí ja tenia una població de 160.000 habitants, molt superior a ciutats com París o Londres. La seva riquesa va ser tan gran que ja en el "Quixot" de Cervantes apareix la dita "vale un Potosí", que significa que alguna cosa val una fortuna.

Milions d'indígenes i d'esclaus portats d'Àfrica van ser reclutats per a treballar en les mines en unes condicions estremidores que van provocar milions de morts. En l'actualitat milers de persones continuen excavant en les mines en unes condicions deplorables per a extreure altres minerals (la plata ja fa temps que s'ha esgotat). Per a que els protegeixi de l'infern que els espera allà dins, els miners veneren al seu propi diable, conegut com el "El Tio".


El Cerro Rico, orígen de la sort i desgràcia de la ciutat.


En el Cerro Rico hi ha un total de 400 mines, de les quals 180 continuen actives. Nosaltres vam visitar la mina de la Candelària on vàrem tenir l'oportunitat de patir in-situ les condicions que han de soportar cada dia els miners. Fins a 15.000 persones treballen a l'interior d'aquesta muntanya, de les quals unes 3.000 són nens d'entre 10 i 13 anys. 

El Carlos, un antic miner, ens va acompanyar per l'interior de la mina a la vegada que ens explicava la crua realitat de la vida allà dins: gran part de la feina es realitza a mà amb eines molt bàsiques, les temperatures sota terra varien des dels 0 als 45 °C, les mesures de seguretat són gairebé inexistents i la major part dels pous no tenen ventilació... Vàrem tenir també l'oportunitat de conèixer al miner més veterà del lloc: un senyor de 64 anys que portava des del 1957 treballant allà. Una autèntica excepció si considerem que com a molt els miners tenen una vida laboral de 15 anys i que la seva esperança de vida ronda entre els 45 i els 50 anys.

Entrada a la mina Candelaria
En Carlos al costat del "tio" de la mina.

De la ciutat de Potosí sobta veure moltes dones grans i en canvi comptar amb els dits de les mans els homes vells que s'hi poden trobar...

10 de setembre del 2011

L'amazònia boliviana: una autèntica meravella natural


Després d'un parell de dies a La Paz, hem volat directament cap a Rurrenabaque: porta d'entrada al Parc Nacional de Madidi. Des d'allà agafem un jeep durant tres hores i després de tres hores més de canoa riu amunt hem perdut ja de vista la civilització...

La conca boliviana de l'Amazones ocupa més de la meitat del territori del país i el Madidi és la zona protegida amb més biodiversitat del planeta (segons la "Lonely planet"). Aquest parc és tremendament gran i abarca hàbitats molt diversos, des de tòrrides selves tropicals a glacials andins a 6.000 m d'alçada. Els investigadors han observat aquí més de mil espècies d'ocells i més especies protegides que en qualsevol altre lloc del món.  Tot i trobar-hi turistes, és un espai encara prou verge com per a sentir-se com un autèntic explorador. Nosaltres hi hem dedicat cinc dies entre la selva i la pampa (una mena de sabana).

Aquests dies han estat molt intensos i hem viscut experiències desconegudes fins al moment per a nosaltres. Hem fet caminades per la selva matxet en mà (diürnes i nocturnes), hem aprés lliçons de supervivència i medicina natural, hem navegat ens rius plens de caimans i al•ligàtors, hem dormit en refugis enmig de la jungla, ens hem embarrat a la cerca de l’anaconda, ens hem banyat entre dofins de riu, hem pescat piranyes i... a falta de truita de patates i pernil, també ens les hem menjat.

Us deixem amb una petita mostra dels “animalets” amb els que hem compartit vivències...

El papagai, "despertador" oficial de la selva (és automàtic, et desperta quan ell vol)

Micos "chuchullos", petits i molt curiosos
El caiman, l'autèntic amo d'aquesta selva
Capibares en el seu bany matinal

Tortugues equilibristes
 
 La taràntula (sembla petita però és gran com una mà)

Anaconda en mà (aquesta es petiteta però en vàrem veure una altra de 8 m)

El sopar del dia: un peix gat, tres piranyes taronges, dos de grogues i tres sardinetes

Moments de relax després d'un llarg dia

El nostre refugi enmig de la jungla

Què us sembla?
Fins la propera! ;-)

5 de setembre del 2011

El Titicaca: dies de relax i curses


El llac Titicaca és un dels llocs més màgics i misteriosos d'Amèrica, les seves aigües banyen i conserven a una població majoritàriament indígena que encara guarda les tradicions de l'imperi inca. En aquest lloc passat i present es conjuguen al voltant d'un dels indrets més emblemàtics de la cultura inca... i és que d’acord a una antiga llegenda, des de les profunditats del Titicaca van emergir Manco Cápac i Mama Ocllo, fundadors de l’imperi precolombí.

Després d'un llarg dia d'autocar hem arribat a Puno, punt de partida del nostre periple de cinc dies per les illes d'Uros, Amantaní i Taquile al Perú, i la illa del Sol ja a Bolívia...

El nostre petit vaixell ens ha portat primer a les illes flotants dels Uros. Curioses per estar fetes de totora -una mena de canya fina pròpia del llac- que han d'anar renovant sovint, aquestes illes són tremendament turístiques. Tot i així ha valgut la pena fer-hi una petita parada camí d'Amantaní, la illa més allunyada de la península i el nostre principal destí del Titicaca peruà.

Illa flotant dels Uros
La Marta, una de les habitants de les illes flotants

A Amantaní tenen la seva pròpia realitat. Allunyada del sorolls i el tràfic de la ciutat (no hi ha ni un cotxe i només una moto en tota la illa), aquí tot és pau i tranquil·litat. Pots recórrer tota la illa en un dia i veure les runes de Pachamama i Pachatata, la resta del temps per descansar... que bé!

En aquesta illa no existeixen els hotels, són les famílies les que ofereixen als visitants un allotjament senzill però acollidor en les seves pròpies cases. A nosaltres ens han acollit el Ricardo i la Francisca, dos personatges ben autèntics que ens han tractat com veritables convidats, integrant-nos en la seva vida diària i donant-nos a conèixer sobre les seves costums i tradicions. La Francisca parla únicament quítxua i no entén ni "papa" de castellà, però no ens vam adonar fins al cap d’unes hores, abans pensàvem que no parlava gens. Tot ho tradueix el Ricardo, un home molt de la seva terra, que ens explica que en qualsevol viatge cap a fora de l’illa s’ha d’anar molt en compte, ja que hi ha perill a tot arreu. Són bona gent i ens han ofert dos dies inoblidables.


Un brindis amb el Ricardo
La Francisca, preparant el dinar.

El dia de tornada anem cap al port amb idea de passar per la illa Taquile. La Francisca ens acompanya al port i quina és la sorpresa que quan arribem veiem que la barca està marxant. Histèrics comencem a xiular i a fer senyals per a que torni... Ens hem de quedar un dia més? No hi han més barques? Però no, només ha estat un petit ensurt, aquesta mateixa barca torna mitja hora més tard i iniciem el nostre trajecte no sense marejar-nos una mica a causa de l'onatge... Comencem bé el dia!

A Taquile, només estem unes hores però en destaquem la curiosa indumentària de la gent: els homes porten una espècie de barretina de colors i unes faixes de diferents colors depenent de si són solters o casats, tots són molt amables. Tres hores més de barca i ja estem de tornada a Puno.




Durant el dia hem conegut a la Lourdes i el Gerard, una parella de Barcelona amb qui hem fet amistat i compartirem cinc dies del nostre viatge fins a La Paz. Hem passat molts bons moments amb junts i esperem poder coincidir amb ells en algun altre viatge (Tailàndia? Vietnam? Bé, ja ens confirmareu! ;-). Això si, no sabem ben bé la causa però des de que ens hem trobat no hem parat de córrer...

Per començar, el mateix dia que ens coneixem, decidim intentar creuar la frontera amb Bolívia i arribar a Copacabana. Justos de temps contractem amb ells i sis persones més una furgoneta. A l’arribar a la frontera, el conductor ens diu que ens deixa allà i aquí comença una bona discussió perquè havíem quedat que ens portava a Bolívia. Ell tossut i nosaltres també, fins que apareix una “señorita” que es veu que ens havia d’esperar i passar-nos a l’altra banda amb una altra furgoneta (a nosaltres no ens havien informat de res). Agafem les motxilles i aquí comença la nostra gimcana: tanquen la frontera en cinc minuts i hem d'anar a l'oficina d'immigració de Perú a segellar la sortida del país, córrer a l’altra banda de la frontera amb tot l’equipatge a través d'un descampat i tramitar l'entrada a Bolívia a l'oficina boliviana. S’ha de dir que córrer a 4.000 metres d’alçada i en pujada és tremendament esgotador... però prova superada: JA ESTEM A BOLÍVIA!

Aquí no s'acaben les nostres curses amb el Gerard i la Lourdes. Al dia següent agafem una altra barca que ens porta al nord de l'illa del Sol on, a part de veure la roca sagrada en la que va néixer la cultura inca i les restes precolombines del lloc, ens ha tocat córrer altre cop per a travessar l'illa de punta a punta i arribar al port del sud justets de temps per agafar la barca de tornada. Repetim, córrer a 4.000 metres d'alçada és esgotador i aquest cop han estat nou kilòmetres de pujades i baixades...


Vistes del Titicaca des de l'illa del Sol

Des d'aquest bloc agraïm públicament a la Lourdes i el Gerard que ens hagin ajudat a agafar forma física (tot i que ara que ens hem separat també agrairem poder recuperar el nostre ritme més pausat). Si algú dels que està llegint, per una d'aquestes casualitats de la vida, viatja en els propers dies al salar d'Uyuni i veu un parell de persones corrent, no dubteu, segur que seran ells. Si els atrapeu, saludeu-los de part nostra! ;-)


Corrent amb el Gerard i la Lourdes pels carrers de La Paz

1 de setembre del 2011

Machu Picchu, la ciutat perduda dels inques (o no tan perduda...)


Salutacions des del Machu Picchu, una de les set meravelles del món modern!

És irònic que aquest any es celebrin els 100 anys del seu descobriment quan en realitat la gent local coneixia el lloc des de sempre, tot i que no se li donava cap importància. No va ser fins al 1911, amb l'arribada del nord-americà Hiram Bingham, que va ser "descobert" per al "món civilitzat". De fet l’expedició ja passava de llarg quan unes famílies locals li va parlar de l'existència d'aquell lloc... Va ser un nen, fill d'una d'aquestes famílies, que el 24 de juliol de 1911 va acompanyar a Bingham a veure les restes i va facilitar el "descobriment" del Machu Picchu.

Està documentat que la gent de la zona ja coneixia de l'existència del Machu Picchu (Agustín Lizárraga, Melchor Arteaga, Justo A. Ochoa, Gabino Sánchez, Enrique Palma, Béjar, Monroy, Tomás E. Peine, etc.). De fet, el primer d'aquests es va establir a la zona del Machu Picchu al 1902 quan buscava terres de conreu, i les dues famílies locals que Bingham va trobar al lloc el que feien era conrear les mateixes terrasses de terra que ja utilitzaven el inques del Machu Pîcchu cinc-cents anys enrere. 

Bingham va tornar l'any següent en una expedició subvencionada per la Universitat de Yale i la National Geographic Society (si, els de la revista i els documentals). Aprofitant l’avinentesa (i amb el beneplàcit de la gent i autoritats locals) l'expedició americana es va emportar tot allò que tenia valor per a poder "estudiar-ho millor" en el seu país i després retornar-ho. I pel que sembla ho deuen d'estar estudiant a consciència perquè ja ha passat un segle i Estats Units continuen! 

Des de fa anys el govern del Perú està en litigi per a recuperar el patrimoni expol·liat però fins al moment els nord-americans han posat com a excusa que els materials estan millor a Estats Units i que el Perú no té un lloc a conservar-les adequadament (poc originals: aquesta història ens sona també a la que els anglesos tenen amb el grecs pels frisos del Partenó...). També els descendents d’Agustín Lizárraga, propietari de les terres del Machu Picchu quan aquest va ser “descobert”, estan en judici amb el govern del Perú per a que els hi retornin les seves terres (i treure així partit dels beneficis que deixen els milers de turistes que passen per allà cada any...).

En l’actualitat arribar al Machu Picchu requereix de certa dosi de paciència i d’organització. L’arribada al poble més proper al jaciment, Aguas Calientes o Machu Picchu pueblo, és desalentadora: consta bàsicament d’un únic carrer atestat d’hostals cutres, pub-restaurants amb música atronadora i llocs de massatges (???). És el poble menys agraciat que hem vist fins al moment. També cal tenir paciència per a pagar religiosament uns preus desmesurats fins i tot per a un europeu del tren i les entrades... però no n’hi ha una altra: és el peatge que cal pagar per a veure una de les meravelles del món.


El Machu Picchu de bon matí, sense turistes

Feta la contextualització història i havent-nos quedat descansats criticant Aguas Calientes, dir-vos que el Macchu Picchu és IMPRESSIONANT. Repetim: IMPRESSIONANT. 
 
Avui ha tocat matinar però ha valgut molt la pena: veure com la boira matinal va desapareixent i van emergint les runes davant dels nostres ulls és una sensació d’aquelles difícils d’oblidar. No ens hem cansat de voltar i voltar: hem observat les restes des de totes les perspectives possibles i hem recorregut tots els seus racons pedra a pedra... però és que en pocs llocs la natura i de la mà de l’home han propiciat un indret tan màgic com aquest.






Tot just acaba de començar el nostre viatge i ja hem experimentat un dels punts culminants de la nostra aventura. En moments com aquests ens adonem de com som d’afortunats...


Una migdiada amb vistes

Pròxima estació: el llac Titicaca, lloc del naixement del sol segons la mitologia inca...





 
Continguts de Quaderns de bitàcola (Enric Vilagrosa i Celia López) | Tecnologia Blogger | Plantilla original de Wordpress Theme i Free Blogger Templates | Disseny adaptat per Quaderns de bitàcola
cookie law