15 de setembre de 2011

"Bien vale un potosí"


Després d'un trajecte de 12 hores d'autobús des de La Paz i dos dies a Sucre, hem passat tres dies a Potosí.

Potosí impressiona. A l'ombra del Cerro Rico, els seus carrers colonials ben conservats i les desenes d'esglésies barroques que s'hi poden trobar, ens revela l'esplendor de temps passats en contraposició al dubtós futur que li espera. Potosí es considerada la ciutat més alta del món (4.070 m) i ha estat declarada Patrimoni Mundial de la Humanitat per la Unesco.

Carrer colonial amb la església de San Francisco i el Cerro Rico al fons.
Pati de la Casa de la moneda, lloc on s'encunyaven les monedes de tot el continent.
Interior de l'església de Sant Francisco.

La història inicial de la ciutat és una barreja de fets fantàstics amb verídics, per la qual cosa es fa difícil distingir la història de la llegenda. Es diu que les vetes de plata del Cerro Rico van ser descobertes de forma casual per un pastor quítxua anomenat Diego Huallpa, que una nit va encendre una gran foguera per abrigar-se del fred. Quan va despertar al matí, es va trobar que, entre les brases fumejants de la foguera, brillaven petites partícules de plata, fosos per la calor del foc. El turó era aparentment tant ric en plata que aquesta es trobava a tocar de terra mateix. L'1 d'abril de 1545, els espanyols van prendre possessió del Cerro Rico.

La immensa riquesa la muntanya i la intensa explotació a la qual el van sotmetre els colonitzadors van fer que la ciutat creixés de manera sorprenent. Al 1625 Potosí ja tenia una població de 160.000 habitants, molt superior a ciutats com París o Londres. La seva riquesa va ser tan gran que ja en el "Quixot" de Cervantes apareix la dita "vale un Potosí", que significa que alguna cosa val una fortuna.

Milions d'indígenes i d'esclaus portats d'Àfrica van ser reclutats per a treballar en les mines en unes condicions estremidores que van provocar milions de morts. En l'actualitat milers de persones continuen excavant en les mines en unes condicions deplorables per a extreure altres minerals (la plata ja fa temps que s'ha esgotat). Per a que els protegeixi de l'infern que els espera allà dins, els miners veneren al seu propi diable, conegut com el "El Tio".


El Cerro Rico, orígen de la sort i desgràcia de la ciutat.


En el Cerro Rico hi ha un total de 400 mines, de les quals 180 continuen actives. Nosaltres vam visitar la mina de la Candelària on vàrem tenir l'oportunitat de patir in-situ les condicions que han de soportar cada dia els miners. Fins a 15.000 persones treballen a l'interior d'aquesta muntanya, de les quals unes 3.000 són nens d'entre 10 i 13 anys. 

El Carlos, un antic miner, ens va acompanyar per l'interior de la mina a la vegada que ens explicava la crua realitat de la vida allà dins: gran part de la feina es realitza a mà amb eines molt bàsiques, les temperatures sota terra varien des dels 0 als 45 °C, les mesures de seguretat són gairebé inexistents i la major part dels pous no tenen ventilació... Vàrem tenir també l'oportunitat de conèixer al miner més veterà del lloc: un senyor de 64 anys que portava des del 1957 treballant allà. Una autèntica excepció si considerem que com a molt els miners tenen una vida laboral de 15 anys i que la seva esperança de vida ronda entre els 45 i els 50 anys.

Entrada a la mina Candelaria
En Carlos al costat del "tio" de la mina.

De la ciutat de Potosí sobta veure moltes dones grans i en canvi comptar amb els dits de les mans els homes vells que s'hi poden trobar...

4 comentaris :

Anònim ha dit...

Hola, los papas os mandan un besazo,hemos estado viendo todos vuestros movimientos y les ha encantado,¡traed un poco de plata!.... (si queda)seguimos en contacto,Miguel.
PASSA TRONQUIS, así que estais llegando al invierno eh? lo que son las cosas .me gustan mucho vuestras fotos .con el ritmo que llevais vais a parecer guepardos a la vuelta. Darío ya ha hecho trece y sigue en el verdaguer hasta nueva información y a mí me han hecho encargada del juici y ademas traduzco un libro ,una tesis doctoral de una estadounidense que trta sobre la persuasión y lo estoy pasando del inglés al catalá. la candi se perdió el jueves por la noche y no ha vuelto a aparecer ,pero tengo la sensación que la volveré a ver. por lo demás , un calor de narices...........muchos besos merce

Anònim ha dit...

Ostres Potosí!! que guay!! me encanta com ho expliqueu!! que guay l'aventura que esteu vivint!!! seguiu gaudint i explicant-ho tot!!! La Isabel està molt contenta amb el premi!!! jo no veig clar el nou enigma eh! és una mica lleig... Un petó molt fort!!! Carles i Miriam

imma sabater ha dit...

Mira, sempre s'aprenen coses noves! Gràcies
Ja teniu temps de descansar una mica? Petons

Quaderns de bitàcola ha dit...

La veritat és que no parem... tenim moltes ganes de conéixer nous llocs! ;-)

 
Continguts de Quaderns de bitàcola (Enric Vilagrosa i Celia López) | Tecnologia Blogger | Plantilla original de Wordpress Theme i Free Blogger Templates | Disseny adaptat per Quaderns de bitàcola
cookie law