10 de maig de 2013

Rio de Janeiro: una ciutat fascinant en plena transformació... i molt cara!


Siguem sincers: el primer contacte amb Rio de Janeiro no ha estat precisament una experiència encisadora. Arribar a un aeroport –més anodí, que ja és dir, i brut que la major part d’aeroports on hem estat- a plena nit després d’un viatge d’unes 20 hores (més l’efecte jet-lack), anar a bescanviar diners i comprovar que el tipus de canvi que t’ofereixen no és precisament gaire favorable i, per últim, adonar-te (quan ja és massa tard), que el conductor del bus et dóna una maleta que s’assembla del tot a la teva però no l’és, no constitueix precisament la imatge que teníem d’un viatge idíl·lic.



Sortosament, l’incident de la maleta es resol l’endemà i, engrescats per les vistes de la pousada on dormim, ubicada al barri d’Urca, i pel tracte amable i desimbolt de la gent que hi treballa (ambient força gayfriendly inclòs, com ben aviat va comprovar en Lluís), comencem a visitar la ciutat. I, aprofitant que Urca –barri, per cert, força segur, amb excel.lents vistes i tranquil- està a tocar del Pao de Açúcar, decidim anar-hi directament. Aconsellats per la gent de la pousada, fem la primera part del recorregut a peu, una opció del tot recomanable perquè, a banda d’estalviar-nos el preu del primer telefèric, gaudim tant d’unes bones vistes al litoral sud de Rio com dels petits micos que habiten el bosc subtropical del Morro (turó) d’Urca.

Un cop arribats al cim, tenim ocasió de comprovar que, a vegades, els estereotips s’acompleixen: les vistes són espectaculars, sí, però l’indret és ple a vessar de gent i els preus oscil·len entre el car, el caríssim i l’escandalós.




Aquests mateixos qualificatius es poden aplicar, fil per randa, al Crist redemptor del Corcovado, el lloc més alt de la ciutat (uns 760m) des del qual, i amb el preceptiu permís dels abundants núvols, les vistes són inabastables. L’estàtua del Crist, per cert, és enorme, però el seu estil, marcadament grandiloqüent i simbòlic, recorda en no poca mesura l’ampul·lositat dels monuments feixistes.

L’endemà, cansats ja de pujar muntanyes, ens dirigim a uns indrets de més fàcil accés (i gratuïts): les platges, començant per Copacabana! I, un cop més, part dels tòpics s’acompleixen: plena a vessar de gent banyant-se, fent esport, passejant, xerrant, prenent un refresc o comprant tota mena d’objectes. Llàstima, però, que bona part de les edificacions presenta un estat de conservació francament millorable. I llàstima, també, que els cossos Danone -ja siguin femenins o masculins- abunden menys del que hom pot imaginar. Les altres platges famoses, Ipanema i Leblon, en canvi, són més xic. Això vol dir que la gent que les freqüenta sol portar vestits més cars, que les edificacions són més sumptuoses i que l’aigua està més neta. Però, si voleu que siguem sincers, la platja que ens va agradar més fou la que vam visitar de baixada del Pao de Açúcar: praia Vermelha: petita, a l’abric de les ones i, com el seu nom indica, amb sorra rogenca.

I, ja posats a parlar d’indrets de natura, volem fer esment d’un dels llocs més recomanables: el Jardí botànic, on els amants de la botànica podeu gaudir d’una increïble varietat de plantes i arbres exuberants.




I la ciutat pròpiament dita, que no l’hem visitada? Sí... però la major part dels recorreguts urbans els hem deixat pel darrer dia i mig del nostre viatge, tot aprofitant que havíem de tornar a Rio per poder agafar l’avió cap a Barcelona. Del que hem pogut veure, destacaríem el barri de Santa Teresa, ubicat en un turó i ple de cases antigues, carrers estrets, desnivells, bars i ambient bohemi que recorden, a parts iguals, el barri de Gràcia i les masies d’Horta. Amb una peculiaritat, però: les escales ubicades tot just a les faldes del barri que l’artista xilè Selaron ha anat decorant amb milers i milers de rajoles del món. Xerraire i excèntric com pocs, el recordarem sempre, ara que, dissortadament, ha mort. Quant a les esglésies del centre, tenen un valor artístic considerable, sobretot si us agrada el barroc, però tampoc són res de l’altre món.




I, parlant de temples, el que més ens ha interessat és la Catedral de Sao Sebastiao. Construïda als anys 60, el seu estil futurista i agosarat, és tot un testimoni de la fe en el progrés de fa unes dècades. Fe que ara, en ple segle XXI, trontolla força, si més no a casa nostra.

Però una ciutat és molt més que els seus monuments. En aquest sentit, dos trets ens han cridat l’atenció: la proliferació indiscriminada de blocs de pisos de gust més que dubtós i la presència, miris on miris, de desenes de barris de faveles. Sigui per una certa por o per un rebuig a contemplar la gent que hi viu com si de peces d’un safari es tractés (ens neguem rotundament a convertir la pobresa en un espectable a fotografiar, en un reclam turístic més), no ens hem endinsat a cap d’elles, però, vulguis o no vulguis, hi són arreu, unes més arreglades -les properes a Copacabana i Ipanema- i altres menys, però, en qualsevol cas, un testimoni clar que la prosperitat que respira la ciutat –i que es manifesta, entre d’altres coses, en uns preus francament abusius- no arriba a bona part de la seva població.




De Brasil hem publicat:

__________________________________________________________________________

El Lluís és un bibliotecari dels de la “vella escola”, és a dir, lletraferit sense remei que es declara rotundament incapaç d’anar enlloc sense un llibre a la mà. A la Maria José li encanta viatjar , ja siguin destins propers o llunyans, ja es tracti de ciutats o de natura, tot i que té una especial predilecció per aquells indrets que potser no tenen grans monuments, però sí autenticitat i caliu. La Maria José i en Lluís han realitzat finalment un dels seus viatges desitjats: Brasil. Són els nostres convidats del mes de maig i temporalment els hi hem cedit el bloc per a que ens expliquin el seu viatge. -- Enric i Celia


5 comentaris :

Estefania ha dit...

Hola nois!

Descriviu molt be la ciutat de Rio! Aixo del topics brasilers com els cossos 'danone' de les noies brasileires ja m'ho van comentar i ho vaig poder constatar pel germa d'un amic que es va casar amb una, jo m'esperava algu aixi com una supermodel brasileira molt famosa i no vegis la decepcio quan vaig veure la noia aixi moreneta una mica mes baixa que jo i la veritat no res de l'altre mon!;-)tambe sabia que Rio no es una ciutat barata pero tampoc pensava es tan cara com comenteu! Pel que fa a l'urbanisme pel que descriviu no resulta gaire atractiu...no se si vau poder veure algun edifici de l'arquitecte brasiler Oscar Niemeyer molt reconegut a nivell internacional potser Rio no es una de les ciutats on ha realitzat mes projectes crec es Brasilia on hi ha mes edificis disenyats per ell...us continuo seguint a veure si em convenceu d'anar-hi!!

Lluis ha dit...

Hola Estefanía,

De fet, a Niteroi, una ciutat molt propera a Rio i fàcilment accessible tant per carretera com per vaixell, hi ha un dels darrers i més emblemàtics edificis d'en Oscar Niemeyer: el Museu d'Art Contemporani. Fora d'això, però, no hi ha edificis moderns especialmente remarcables a Rio. Urbanísticament, la veritat és que no és una ciutat que ens hagi cridat especialmente l'atenció -una altra cosa será el 2016, quan hagin finalitzat les nombroses obres ara en construcción- i, segons el nostre parer, barris com Copacabana o Ipanema no són res de l'altre món. Bo i així, hi ha algunes excepcions, com ara esglésies i palaus d'estil barroc o neoclássic i mansions amb un aire Art déco.

Però el que realment paga la pena de Rio és l'optimisme de la seva gent, autènticament contagiós (això sí: no esperis puntualitat ni eficiencia a l'estil nòrdic!)i, per descomptat, el seu entorn natural: boscos, muntanyes i un mar esplendorós envolten la ciutat miris on miris i fan que les barbaritats urbanístiques que s'hi hagin pogut fer quedin en un segon pla.

Maria José i Lluís

Quaderns de bitàcola ha dit...

Nosaltres quan vam estar al Brasil vam anar-hi molt més al nord, en concret a Salvador de Bahia, i coincidim plenament: si ens haguèssim de quedar amb alguna cosa seria amb la gent i el seu optimisme contagiós. Grans records guardem dels moments que hi vam compartir!

Ara, Maria José i Lluís, quines vistes des del Corcovado! I el Crist redemptor, lloc mític com pocs!

Estefania ha dit...

Hola Lluís!

No havia sentit mai el nom d'aquesta ciutat Niteroi! però bé suposo al ésser Niemeyer brasiler deu haver-hi moltes ciutats que tinguin edificis seus encara que no es coneguin tots a nivell internacional...això que comentes de l'optimisme de la gent és interessant deu ser potser a que tenen un manera de viure més relaxada i això sel's nota o potser es la capirinya! per cert a mi m'agrada molt vau estar en algun lloc on la fessin especialment bona? bé ja em direu... és una de les coses d'aquest país que m'agrada també la música!!!(el mític Vinicius de Moraes, Caetano Veloso, Marisa Monte...)

Lluis ha dit...

Hola de nou, Estefanía,

Sincerament, no sabem quins factors expliquen aquest optimisme, aquesta vitalitat dels brasilers. Només constatem que hi és arreu: una mica de música,i la gent comença a ballar sense cap sentit del ridícul; una pilota i un petit espai lliure, i tothom es posa a jugar; entres a un bar i preguntes alguna cosa, i la gent se t'hi adreça com si et conegués de tota la vida.

Si t'interessa el tema de la caipirinha, segueix-nos al bloc: quan parlem de Paraty, explicarem que aquella és la zona on es conrea i es treballa l'ingredient principal. Pel que fa a Rio, només podem dir-te que la zona de "marxa" principal pels autòctons és Santa Teresa; Copacabana i Ipanema están més enfocades als turistes.

A reveure,

Maria José i Lluís

 
Continguts de Quaderns de bitàcola (Enric Vilagrosa i Celia López) | Tecnologia Blogger | Plantilla original de Wordpress Theme i Free Blogger Templates | Disseny adaptat per Quaderns de bitàcola
cookie law