7:03
Quaderns de bitàcola
Incredulitat, ràbia i impotència per parts iguals és el que vam sentir davant d'aquests paratges. On abans hi havia aigua, avui hi ha només sorra. On abans habitava una rica fauna marina, avui hi pasturen dromedaris. Ningú diria que només fa trenta anys, Moynaq era una pròspera ciutat pesquera amb un important port marítim. Si no fos perquè la sorra està plena de petxines i per les restes oxidades d'uns quants vaixells com els de la foto, no ens ho creuríem.
Per molt lluny que mirem, no hi ha ni rastre d'aigua en l'horitzó. El mar ha retrocedit 200 km enllà. Una bestiesa de la "gran" intel·ligència humana, una de les majors catàstrofes ecològiques de la humanitat. Ara l'únic que queda d'aquell passat portuari són les fàbriques de conserves mig enrunades i una desena de vaixells abandonats enmig de la sorra del desert, de color marronós degut a la climatologia del lloc que ha anat oxidant-los. Una imatge impactant que no deixa indiferent.
Avui el Mar d'Aral només és un miratge del que va arribar a ser. La raó? El govern rus va decidir desviar el curs de l'aigua dels rius Amu Daria i Sir Daria amb que s'alimentava el mar per tal de fer conreus destinats al cultiu del cotó. Això va provocar que el mar d'Aral, que ocupava 66.000 km2, hagi quedat reduït en l'actualitat a només un 10%.
Els canals d'irrigació van començar a construir-se a gran escala durant els anys 1930. La qualitat de la construcció de molts d'aquests canals era ínfima, la qual cosa deixava que una part important de l'aigua es filtrés o s'evaporés, arribant només un 30% al seu destí final. El creixement dels conreus i les ineficients infraestructures van motivar que cada cop es precisés més i mes aigua, provocant que als anys 60 l'aigua que desembocava al Mar Aral procedent dels seus rius ja fos insuficient per manteninr-se. La tragèdia mediambiental començava.
Entre 1961 i 1970, el nivell del mar va descendir a un ritme mitjà de 20 cm l'any. En els anys 70, el ritme de descens del nivell gairebé es va triplicar, fins a assolir entre 50 i 60 cm anuals. En els anys 80, el nivell del mar es reduïa una mitjana d'entre 80 i 90 cm cada any. I malgrat això, el volum d'aigua utilitzada per a la irrigació continuar d'augmentar: la quantitat d'aigua extreta dels rius es va duplicar entre 1960 i 1980. Mentrestant, la producció de cotó gairebé es va duplicar en el mateix període.
El 1987, la disminució progressiva del nivell de les aigües va acabar dividint el llac en dos volums d'aigua separats, el mar d'Aral Nord i el mar d'Aral Sud, aquest darrer dividit al seu torn en la porció central i la porció occidental. Mentre el govern del Kazakhstan ha emprés accions per intentar salvar la part nord, el mar d'Aral Sud està abandonat a la seva sort.
L'ecosistema del mar d'Aral i dels deltes dels rius que hi confluïen està pràcticament destruït, en gran mesura per culpa de l'altíssima salinitat acumulada, molt superior a la de qualsevol mar o oceà. La contracció del mar ha deixat extenses planes desèrtiques plenes de sal i de productes tòxics, que són arrossegats pel vent i les tempestes de sorra a les zones habitades. La terra del seu entorn està molt pol·luïda, i les persones que viuen a la regió pateixen escassetat d'aigua dolça i problemes de salut, amb una incidència elevada de certes formes de càncer i malalties pulmonars, entre altres patologies. És la venjança del mar en la seva darrera agonia.
Avui el Mar d'Aral només és un miratge del que va arribar a ser. La raó? El govern rus va decidir desviar el curs de l'aigua dels rius Amu Daria i Sir Daria amb que s'alimentava el mar per tal de fer conreus destinats al cultiu del cotó. Això va provocar que el mar d'Aral, que ocupava 66.000 km2, hagi quedat reduït en l'actualitat a només un 10%.
Els canals d'irrigació van començar a construir-se a gran escala durant els anys 1930. La qualitat de la construcció de molts d'aquests canals era ínfima, la qual cosa deixava que una part important de l'aigua es filtrés o s'evaporés, arribant només un 30% al seu destí final. El creixement dels conreus i les ineficients infraestructures van motivar que cada cop es precisés més i mes aigua, provocant que als anys 60 l'aigua que desembocava al Mar Aral procedent dels seus rius ja fos insuficient per manteninr-se. La tragèdia mediambiental començava.
Entre 1961 i 1970, el nivell del mar va descendir a un ritme mitjà de 20 cm l'any. En els anys 70, el ritme de descens del nivell gairebé es va triplicar, fins a assolir entre 50 i 60 cm anuals. En els anys 80, el nivell del mar es reduïa una mitjana d'entre 80 i 90 cm cada any. I malgrat això, el volum d'aigua utilitzada per a la irrigació continuar d'augmentar: la quantitat d'aigua extreta dels rius es va duplicar entre 1960 i 1980. Mentrestant, la producció de cotó gairebé es va duplicar en el mateix període.
El 1987, la disminució progressiva del nivell de les aigües va acabar dividint el llac en dos volums d'aigua separats, el mar d'Aral Nord i el mar d'Aral Sud, aquest darrer dividit al seu torn en la porció central i la porció occidental. Mentre el govern del Kazakhstan ha emprés accions per intentar salvar la part nord, el mar d'Aral Sud està abandonat a la seva sort.
L'ecosistema del mar d'Aral i dels deltes dels rius que hi confluïen està pràcticament destruït, en gran mesura per culpa de l'altíssima salinitat acumulada, molt superior a la de qualsevol mar o oceà. La contracció del mar ha deixat extenses planes desèrtiques plenes de sal i de productes tòxics, que són arrossegats pel vent i les tempestes de sorra a les zones habitades. La terra del seu entorn està molt pol·luïda, i les persones que viuen a la regió pateixen escassetat d'aigua dolça i problemes de salut, amb una incidència elevada de certes formes de càncer i malalties pulmonars, entre altres patologies. És la venjança del mar en la seva darrera agonia.
Informació pràctica pel viatger:
A banda de visitar el famós triangle de les ciutats més conegudes: Samarcanda, Bukhara y Khiva; per poc que puguis, et recomanem incloure la visita a l'antic Mar d'Aral en la ruta del teu viatge per Uzbekistan, És fàcil arribar-hi, i molt recomanable: realment és quan estàs allà que te n'adones de la magnitud de la tragèdia.
Des de Nukus (ciutat que té aeroport i que està a 2,5 h de Khiva) es pot arribar a Moynaq en bus o llogant un taxi durant un dia. El trajecte Nukus-Moynaq es fa també en 2,5 h de cotxe. Hi ha agències que t'ofereixen l'opció d'arribar a l'aigua mateix del mar d'Aral en una excursió de dos dies (180 km des de Moynaq), però és una opció molt cara (450$ el cotxe) i diríem que poc recomanable (la zona està contaminada). A Nukus et recomanem també visitar el Museu Savitsky, la millor col·lecció d'art modern de l'antiga URSS.
Per a que et facis una idea de com era el mar d'Aral i la vida al port de Moynaq et recomanem el documental "Aral, el mar perdido", dirigit per la Isabel Coixet. És un curtmetratge ben documentat i interessant per entendre l'abans i el després d'aquest indret que ha canviat tant en tan poc temps. No només des de la perspectiva de l'ecologia o el paisatge, sinó també des del punt de vista de les vides de la gent.
Publicat a:
0 comentaris :
Publica un comentari a l'entrada