L’Iran de motxilla amb el meu pare (1ª part)

Versión en español

L’Iran era un meló per obrir. Fins fa no pas gaire no coneixia ningú que es plantegés anar-hi. I ara, el que son les coses, és un destí que s’està posant de moda entre viatgers d’una certa experiència. Estarem d’acord en que no és el primer lloc que ve al cap per unes vacances relaxades, sol i platja, un bon sopar en una terrassa amb vistes, no, no... ni tan sols està entre els primers destins que la gent, diguem-ne normal, triaria per aterrar fora de la conegudíssima vella Europa. Cal sortir de l’àrea de confort. Acceptat. Però és un destí a l’abast de tothom. Aquí està el que vull explicar. No cal ser un aventurer de pedra picada i de passaport treballat a cisell en jungles i deserts per anar-hi. Ni de lluny. Només amb una mica d’imaginació per triar quelcom d’original hi arribes i amb un pèl d’empatia a la motxilla, el país et premiarà segur amb una experiència irrepetible. Quan anar? El moment és ara. És cert que els llocs no es mouen, d’acord, però el temps els fa evolucionar. I l’Iran, aquell meló que estava per obrir, ara roman, en puc donar fe un cop obert, al punt de dolçor perfecte. I qui entén de fruita sap que això... no dura.

Primer vaig pensar en anar-hi sol, després s’hi va afegir el meu pare, de seixanta-cinc anys d’edat. Som-hi, papa, que ho xalarem. Viatger infatigable, literalment, del que vaig heretar el gust per anar sempre una mica més enllà en lo desconegut. De petit vaig aprendre a través dels viatges que ell planificava que es pot arribar per mitjans propis allà on vulguis. Trencar la barrera psicològica respecte a que res és massa lluny no és poca cosa. Merci, papa, t’ho vas currar! Anys més tard, vaig aplicar-ho al meu temps i als meus recursos. Avui en dia volar és molt més assequible per butxaques modestes, la benzina és molt més cara que anys enrere, ara parlem més idiomes, tenim a l’abast guies de viatge, informació i tecnologia inimaginable fa ben pocs anys, i les possibilitats d’allotjament i les facilitats per aconseguir visats s’han multiplicat. I aquella Europa de l’Est de principis dels anys noranta que havia vist d’infant estava igual de lluny que ara l’Àsia més exòtica per un viatger adult. I vaig començat a rodar sol, tot el que vaig poder, i ara, un munt d’anys més tard, era jo qui em proposava emportar-me’l a ell al meu terreny, a la meva manera de viatjar. Tu fiat, papa, que controlo.

Esmorzant amb taxistes

Dit i fet, vaig encarregar-me dels tràmits dels visats (un tràmit car, cal enviar el passaport a Madrid o demanar a una empresa autoritzada que ho faci), vaig mirar uns quants blocs de viatges per Internet (Quaderns de Bitàcola inclòs, of course!) i vaig prometre a la meva mare que mantindria el seu home allunyat de les viatgeres de més seixanta anys i que el retornaria en raonable estat de conservació (per miracles a Lourdes). No va costar gens complir la meva promesa. No, no. El meu company de motxilla era dur de pelar i, luxes a banda que son inexistents, l’Iran resultaria ser un país la mar de fàcil.

Era el primer cop allà i amb deu dies que teníem no ens proposàvem descobrir la sopa d’all. Així que vàrem escollir un itinerari d’allò més clàssic:

L’Itinerari:

Dia 1. Barcelona – Teheran
Dia 2. Teheran – Qazvin
Dia 3. Qazvin – Shiraz
Dia 4. Shiraz – Persèpolis
Dia 5. Shiraz – Esfahan
Dia 6. Esfahan
Dia 7. Esfahan – Natanz – Abyaneh – Kashan
Dia 8. Kashan
Dia 9. Kashan – Qom
Dia 10. Qom – Teherán – BCN

De nord a sud, de Teheran fins a Persèpolis seguint una de les principals carreteres del país. Està tirat, papa, tirat. Més tard, inclouríem les variants de Qazvin, al nord-oest de Teheran, per optimitzar el temps davant les poques expectatives que ens aixecava la capital. La gent que disposa d’un parell o tres més de dies, acostuma a afegir Yazd a l’itinerari. No era el nostre cas. Crec però que ens va quedar una proposta molt arregladeta, útil per a tot tipus de viatger i apte per a butxaques modestes (amb un pressupost a l’Iran de 30 euros per dia i persona vas sobrat), però, sobretot, molt ajustada per a una setmana llarga de vacances d’aquestes que alguns afortunats podem agafar per pasqua o nadals.

Per arribar volàvem amb Pegasus Airlines, una low cost turca, que facilita uns vols molt simpàtics a Orient mitjà, amb escala a Istanbul des de Barcelona, a preus que eren fa poc impensables. Per poc més de dos-cents euros, sense remirar gaire, és fàcil trobar un vol d’anada i tornada a Teheran. No ofereixen cap servei gratuït a bord, ni menjar, ni begudes, ni somriures d’uniforme, però ¿qui els necessita? Això sí, hi ha escales i esperes en horaris intempestius. A Istanbul, ens sentirem obligats a acomiadar-nos de la cervesa amb una Efes Pilsen a la barra d’un pub d’aeroport, veient un tros de partit del Barça. Ja se sap, dura vida de viatgers. Demana que ens posin uns cacauets, papa. Mentre els nostres suaven la cansalada per salvar els mobles d’un partit que s’havia posat de cul, nosaltres perfilàvem el nostre primer objectiu: passar olímpicament de Teheran. Ben d’hora, al matí següent, aterraríem a la capital amb la son incrustada a la moral i sense ganes de perdre el temps. El pla potser no era propi d’un rellotger suís però en ser pràctic li veiem el què. Aniríem directament de l’aeroport a Qazvin per aprofitar el dia i tornar a Teheran per agafar el bus nocturn a Shiraz.

Basar a Qazvin

En baixar de l’avió, cinc minuts després de que totes les dones s’entaforessin els mocadors al cap abans de trepitjar la terminal, guaita com corren, papa, preníem cafè i ens disposàvem a canviar moneda. Després sabríem que el cafè a l’Iran és un luxe i es paga car a tot arreu, però lògicament més encara als bars de l’aeroport. Cap novetat. Sí que recomano, per contra, canviar diners allà mateix, al pis de dalt de la terminal d’arribades hi ha el millor canvi que vàrem obtenir a tot el país. Desconec les raons però només permeten canviar fins a una determinada quantitat de diners. Amb la logística arreglada ens disposarem a anar per feina. Vàrem localitzar a la planta de baix un mostrador on es pot obtenir un taxi amb la tarifa oficial. Som-hi, papa, que ho tenim. Vàrem preguntar si era possible arribar a Qazvin directament en taxi i ens van dir que sí. Vaig preguntar el preu. Massa barato. Altre cop. La noia del mostrador insistia, que sí que sí. Qazvin, no problem (350000 Rials / 10 euros, aprox.). Una ganga, oi? Pugem al taxi i ens porta a Teheran, al carrer Qazvin, al barri de Qazvin, o ves a saber quin Qazvin però dins de Teheran. Ja veus, una ganga, tu. Ho parlem amb el taxista. Tu com vas de gramàtica farsi, papa? El taxista que ho parla amb el seu cap i després nosaltres alhora amb el seu cap també per telèfon. L’actitud del compungit taxista ens convenç que tot és un error i acordem que ens porta a l’estació corresponent (hi ha unes quantes), a agafar el bus per Qazvin.

Mesquita a Qazvin

La ciutat respongué a les expectatives, és una pressa de contacte interessant, representativa del Iran desconegut. Gent pel carrer que entra en un mercat intrigant, on els venedors semblen vendre teixits, estris i espècies descarregats directament d’una antiga caravana de la ruta de la seda. Ningú et pressiona, ningú et molesta. A l’Iran encara no hi ha encara pràcticament turisme, i això estalvia el seguit de males pràctiques associades per exprimir al passerell occidental. Els preus excessius, les insistències inacabables i els enganys no existeixen a l’Iran, com a mínim de moment. Que duri, papa, que duri! A canvi, com era d’esperar, no hi serveis turístics. A més a més, derivat del fet religiós, trobem que en la cultura local no està previst sortir de bars, no hi ha terrasses ni res que s’assembli. Per a què ens entenguem, és més fàcil que et convidin a un té desinteressadament pel carrer que trobar un negoci que te’l faci pagant. Evidentment l’alcohol està prohibit. No es pot dir que el país sigui una festa. Tot i que de festes n’hi ha, però a casa de cadascú, tot i que no es pot descartar que et convidin a una. La gent és amistosa, amable i comunicativa. Son curiosos i honrats. En absolut tancats, ni radicals, ni cap de les collonades que es poden sentir quan es vol ficar a un país sencer dintre de l’eix del mal. Afortunadament, els prejudicis marxen ràpid sobre el terreny i els iranians son gent que es deixa conèixer. És mil vegades més complicat tenir una conversa amistosa amb una noia a l’Índia que a l’Iran. Treballant son professionals, mai et demanen més de l’acordat i no esperen propines. El problema arriba quan topes amb les estructures fixes d’un estat que imposa regulacions en contra del temps present.

Basar a Qazvin 

Nevant a l'estació d'autobusos de Qazvin

El meu pare volia trucar a la meva mare, coses de l’amor. I, senyors, que no es fa per una mare? Va, papa, preguntem. Cal comprar primer una targeta SIM del país en alguna de les botiguetes aquestes que tenen de tot sobre telefonia mòbil. Primer pas, totes te la poden vendre però només unes poques botiguetes escollides poden donar-la d’alta. Segon pas, entendre sense parlar un borrall de farsi què has de fer ja que allò que t’han venut alegrement no funciona. Tercer pas, trobar la botigueta correcta en un mar de carrers on totes les botiguetes i paradetes son el mateix: un calaix desastre on tot roman apilonat amb tot en un espai petit. Vàrem arrossegar la motxilla per mitja ciutat, ara no reneguis, papa, per trobar el negoci atrotinat que regentava un home simpàtic i la seva dona, petita i tapada. Ens havien dibuixat el camí en un croquis que no va servir de gaire, però finalment al lloc la noieta ens va fer el tràmit reglamentari amb còpia de passaport, autoritzacions signades i empremtes digitals. Papa, ja estàs fitxat, no tornes, a veure ara qui li explica a la mama.

Pensàvem que tot seria més complicat, però la sort ens va tornar el favor que ens devia des del primer taxi. Crèiem que seria necessari tornar a Teheran per agafar un bus cap a Shiraz, però no. Es pot arribar a Shiraz sense parar a Teheran (450.000 rials / 13 euros, aprox.). Així doncs, la part logística més complicada de tot el viatge quedava resolta. A l’Iran, el transport funciona bé. D’una sola tirada arribaríem fins al punt més al sud previst al nostre itinerari i d’allà només quedaria anar pujant a mesura que queien els dies. Dormir a l’autobús i despertar tretze hores més tard a quasi mil kilòmetres de distància. Fàcil. Regalat, papa, regalat! És en aquests moments de trànsit on pots digerir el que va passant el teu voltant, és llavors quan saps que estàs en mans d’una aventura irrepetible que, a la vegada, el temps no et podrà robar mai. La nit queia i els kilòmetres passaven dolços. Tot just començàvem.

(Continuarà...)

Daniel García Giménez


*Vols llegir la continuació del relat? Clica a: L'Iran de motxilla amb el meu pare (2ª part)


_______________________________________________________________

Dani García Giménez. 39 anys. Ha arrossegat la motxilla per 66 països en quatre continents. Viatjar és part de la seva identitat, que viu com un fet natural i quelcom irrenunciable des de la infantesa. Viatger polivalent al màxim, gaudeix amb la mateixa intensitat de cultures llunyanes i paisatges naturals extrems en solitari, com de visites contemplatives a qualsevol ciutat europea en bona companyia.

Ferran García Peña. Pare d'en Dani. 65 anys. Ha visitat una trentena de països. Conductor incansable, gaudia dissenyant rutes en cotxe per tota Europa que després posava en pràctica. Viatger especialment hàbil i acostumat a recavar informació en un temps on no era tan accessible com actualment. Conversava amb el personal de les agencies de viatges, es posava en contacte amb les ambaixades, es feia amb una pila de mapes de terres llunyanes i començava a mesurar distancies i despeses, en un context viatger previ a internet on tot càlcul i previsió era completament artesanal.

T'ha agradat? Comparteix aquesta entrada!

Publicat a: Asia , Autors convidats , Iran