25 de maig de 2015

Nepal: Take your time III


“Apropar-se a l'abisme d'un mateix”
Walter Bonatti


Les hores de bus em van acompanyar amb la corresponent ració de pànic. Vivim en un món saturat de fonamentalismes i apriorismes de tota mena. Com reaccionarà un mateix i el microcosmos desconegut que m'acollirà a milers de metres d'alçada? Caminar et dóna per generar nous dubtes, per plantejar noves i velles qüestions, per tancar coses que hauries de tenir més que enterrades. Però, en realitat, potser sols camines per conèixer, per conèixer-los a ells i, perquè no, perquè et coneguin. Sobretot quan pots fer-ho sense cap pressa, quan els paisatges s'eternitzen, quan les paraules sonen reposades i tens temps per a tot: mirar, parlar, pensar, callar i, sobretot, BADAR (sí, en majúscules). A no ser que vulguis anar amb el cronòmetre enganxat al cul com un autòmat programat, ningú no pot estar hores i dies durant setmanes i no recórrer tants dubtes com preguntes amb respostes lleugeres, o brillants, o en blanc. A voltes, el temps corre. A voltes avancem lents tot consumint-nos. El vol cap a Jomosom em treu la tonteria de cop.


Cabina de l'avió

Matinada, molt de matinada a l’aeròdrom de Phokara, segons la bàscula (del segle I abans de Buda, com a mínim), la Maria –la meva motxilla, imprescindible batejar-la si vols tenir un bon trèkking- pesa 10 quilos. Aquest serà el pes que arrossegaré els propers dies, perquè no volem contractar porters: a les muntanyes cadascú ha de traginar el seu material. Porto dues mudes de cos per caminar, un folre prim, un de valent, els pantalonets de cotó i uns de plàstic, el cortavientos, dues mudes de roba interior i dos parells de mitjons per caminar, un kit complert de pijamitu (jersei cotó, pantalons i mitjons), botes potents, xancletes caminadores, pareu (que fa de tovallola), braga, gorra, guants valents, la mica d’higiene personal (amb 6 agulles estendre roba) i farmaciola, sac, bastons, frontal, encenedor, una banderola reivindicativa, bloc de notes i poca cosa més... Ara va de debò.

Crec que volàvem amb Cosmic Air, no n’estic segur. L'avió, un bimotor d’hèlices, de passadís únic: una filera de cadires individuals a l'esquerra i una a la dreta. Els pilots com els d'abans: una senyorassa jaqueta de cuir amb unes estrelles al pit i gorra. L'hostessa, amabilíssima, ens va donar cotó fluix (per a orelles i/o nas) i un caramelet de menta. Aixequem el vol i, oooh! Volar entre les muntanyes és una experiència que crec que val la pena de tenir a la vida, i tinc sort: he aterrat a Cuzco i sobrevolat part dels Andes. l'Himàlia té, òbviament, molta llegenda i mite, però el mateix encant que els altres.

L’habitacle dels pilots està tancat amb una cortineta que tenen completament oberta, i inevitablement la vintena que anem còmodament en el nostre seient individual, ara mirem per la finestra, ara mirem pel passadís per veure la cabina i les vistes que tenen els pilots, fins que encarem l'aeròdrom de Jomosom. Imagineu davant vostre un paisatge àrid, pedregós i, de cop i volta al mig comença una llengua d'asfalt, com si fos una carretera just davant dels vostres morros. L'avió té un lleuger balanceig a dreta i esquerra (per sort hi ha poc vent) i vint caps miren pel passadís com ens acostem a la llengua 'asfalt a través del vidre dels pilots. Semblem ballar tots acompassadament: tots els caps cap a la dreta, suaument cap a l'esquerra... i la pista, que es mou al teu ritme, ara cap un cantó, ara cap a l'altre. I de fons, el rum-rum poderós de les hèlices. No cal dir que el silenci dintre l'aparell és d'alçada, mai tan ben dit. És un d'aquells moments en què penses: és l'aterratge més fotut de la meva vida, no penso fer-ho mai més! Un parell d’anys després, a Lukla, vam comprovar empíricament que mai es pot dir que una cosa no la faràs mai més. Aterrem suaument a Jomosom. Molt suament. Aplaudiments merescuts per als pilots. Davant nostre un te calentonet.

Aquesta va ser la nostra ruta de 10 dies pels Annapurnes:

Dia 1- Vol a Jomoson (2.710m) i cap a Kalopani (2.530m), km: 24, desnivell: -180m, hores: 6h.
Dia 2- de Kalopani a Tatopani (1.190m), km: 26, desnivell: -1340m, hores: 8h.
Dia 3- de Tatopani a Ghorepani (2.750m), km: 14, desnivell: +1560m, hores: 8:30h.
Dia 4- de Ghorepani a Tadapani (2.590m), km: 20, desnivell: -160m, hores: 5. Amb ascensió matinal al Poon Hill (3.193m).
Dia 5- de Tadapani a Chhomrong (2.340m), km: 20, desnivell: -250m, hores: 5h.
Dia 6- de Chhomrong a Himalaya (2.920m), km: 22 desnivell: +620m, hores 8h. Amb les escales de baixada. 


Escales de Chhomrong

Dia 7- de Himalaia a ABC (4.130m), km: 10, desnivell: +1.210m, hores: 7h.
Dia 8- de ABC a Bamboo (2.335m), km: 20, desnivell: -1.795m, hores: 7h.
Dia 9- de Bamboo a Jhinu Danda (1.340m), km: 18, desnivell: -995m, hores 7h. Amb escales de pujada, les 2.466 escales de Chhomrong!
Dia 10- de Jhinu Danda a Naya Pull (1.190m), km.: 21, desnivell: -150m, hores: 7:30h i bus a Pokhara (per cert, està a 820m d’alçada).

Fer el cercle dels Annapurnes, de Jomoson a Naya Pull, té un avantatge definitiu respecte a d’altres rutes: la cota màxima és de 4.000 metres just al Santuari, però vas trampejant durant dies i dies entre els mil i els tres mil metres. Això significa simplement que hi viu gent, que hi ha vida. En d’altres trèkkings, posem per cas el de l’Everest, un cop passat Namche Bazaar agafes alçada i estàs per sobre dels 4.000 m i en aquella alçada tan sols hi ha lodgers que esperen els trèkkers que van de ruta. Als Annapurnes no.


Camí

És cert que l’A.C.A.P. (Annapurna Conservation Area Project) del govern nepalès ha permès que els habitants –essencialment pagesos i ramaders- complementin els seus ingressos amb l'atenció als visitants. Ja sigui amb petites paradetes on pots beure una cola o comprar una xocolata o uns fruits secs, o bé directament gestionant un lodge. Això facilita extraordinàriament la logística, atès que no has de traginar ni menjar ni material d'acampada. Però més enllà d'aquests avantatges operatius el que de debò el fa diferent és que hi viu gent. Pares un moment i seus en un pedrís, deixes anar les trinxes i diposites la Maria amb delicadesa al teu costat mentre l'acarones; treus la cantimplora o uns fruits secs o simplement pares a respirar i descansar un moment i, entre les cases del mig dels camps apareixen uns nens o un senyor o una padrina, i et miren encuriosits perquè, no ens enganyem, fas una pinta gens normal: sense afaitar ni dutxar, amb roba estrafolària i llampant, un motxillot a l'esquena, uns bastons com de ferro, uns botots enormes... No, definitivament no anem gens normal (ni per a ells ni per a ningú, tot i que a hores d’ara ja deuen estar més que acostumats) i s'acosten a tu. I riuen i s'asseuen davant teu i et miren. I és just és en aquest moment precís, en què es produeix un fet extraordinari: tu no vas sobrat de nepalès "annapurnec" ni ells de català normalitzat, però malgrat això establim una línia directa.


Pel camí

Comences per una cosa simple: treus la guia i els ensenyes fotos del seu país, ells et diuen una paraula que no coneixes però que t'esforces a repetir amb la conseqüent rialla generalitzada. Fet: acabes de fer nous coneguts i és un moment irrepetible. S'ho val, sens dubte. N'hi d'altres tipus posem per cas de nit en un lodge, tens la roba de caminar estesa sota la taula gran del menjador on hi ha el braseret per assecar-la. La noodle soup hi cantaven els àngels, ara fas un té i potser un roxy (aiguardent nepalés) i els demanes què vol dir Annapurna, i contesten: la deessa de les collites, l'abundància, el menjar. Caram, penses (mal fet això de pensar), normal és la més alta de totes. Però ells segueixen explicant: la més sagrada és el Machhapuchhre, que és inconfusible, atès que té el cim en forma de cua de peix, de V. És la muntanya de la deessa Xiva i mai ha estat escalada (certament no hi ha cap constància oficial que mai ningú hagi fet cim) precisament per estar dedicada a la divinitat. Contxu, penses de nou, una muntanya tan i tan important deu tenir un significat molt especial. Què significa Machhapuchhre?, els demanes. Doncs això, cua de peix...


Machhapuchhare

El cercle dels Annapurnes és un tomb al voltant d'una pila de muntanyes immenses. Comences caminant “per darrere” d’elles, fins que encares la vall que et porta al camp base a partir de Bamboo. És com si en un moment determinat puges pel mànec d’una raqueta de tennis (quan era jove no era popular el pàdel) fins arribar al cap, i allí, perfectament ordenats, d’esquerra a dreta tens Annapurna South (7.219m), Annapurna I (8.091m), Gangapurna (7.454m), Annapurna III (7.555m) i una mica per sota el magnífic Machhapuchhre (6.997m).

El paisatge d'aquest teatre immens paga la pena, encara que no siguis ni aficionat a l'alpinisme. Però no solament les muntanyes, el Nepal cau al sobre la línia del tròpic i per sota dels mil metres és xafogós i la natura és la pròpia. Vas de la calor Tatopani als -14º del camp base (ABC); dels camps d'arrossars amb búfals creuats per rius sinuosos a boscos profunds d'arbres imponents tallats per rius violents travessats per ponts impossibles i acabats en cascades de desenes de metres fins arribar a dalt, a la pedra i neu eixuta i els moments glaçats. Sí, allí ets una insignificança entre decorats que baixen directes del cel.


Molinets a Marpha

I més: els petits rituals. A les entrades/sortides dels poblets, et trobes els molinets d'oració fets de fusta o metall (coure o estany). Molts encastats als murs mani. El ritual consisteix a passar pels molinets i fer-los rodar sempre en el sentit de les agulles del rellotge i deixant-los a mà dreta. Els manis són piles ordenades de pedres amb lloses a dalt amb mantres universals gravats Om mani padme hum, l'oració que fa referència la perfecció. De manis n’hi ha de formes i alçàries i grandàries diferents, fets per milers d’artesans anònims durant centenars d’anys. Hi han anat emplenant els senders dels Annapurnes. Els mantres gravats en pedra fan la mateixa funció que els de les banderetes: deixar que el vent els escampi per arreu.


Roba estesa sota la taula

Hi ha, també, una part més mundana. Els lodges estan ben equipats, vull dir arreglats, nets, operatius i amables. Que ningú esperi luxes asiàtics: les habitacions acostumen a tenir un/s llit/s, una finestra, una cadira, pòster del Nepal i parets de fullola, més que suficient. Quan hi arribes, el ritual, fa no fa, és el següent: converteixes l’habitació en un estenedor improvisat (beneïda sigui la vaga d’escalada i les agulles d’estendre): samarretes, polars, gorres, calçotets, guants, mitjons.... tot penjat per sobre els llits i al voltant de les parets. La part més molla, per la suor o la pluja, la portes a la cambra principal del Lodge, que és el menjador. Acostuma a ser una habitació gran, amb finestres, banquetes i taules grans. Sota els seus faldons acostuma a situar-se un braseret i, al seu voltant, un cordill on penjar la roba per assecar-la. És a dir, vas sopant i allargant la mà sota la taula tot comprovant si els mitjons, posem per cas, es van eixugant. Si no ho aconsegueixes, l’endemà tens unes bones horetes caminat per penjar, amb les agulles la roba, humida a la motxilla i deixar que el sol l’assequi.

La higiene també està garantida, tots els lodges tenen dutxa amb aigua, aigua freda o galleda amb aigua calenta. Acostumen a estar en un annex a la construcció principal, de dimensions reduïdes, on la principal habilitat és aconseguir fer els malabarismes per evitar que la roba seca no et caigui al terra mullat: l’estadística diu que no ho aconsegueixes fins al tercer o quart intent. Però potser el que més sorprèn dels serveis no es pas la placa turca, ni la galleda amb aigua per esbaldir, sinó la tassa de metall... de metall? Sí. De matinada es fa una capeta de glaç a la superfície de l’aigua de la galleda que no podries trencar si la tassa fos de plàstic! Un cop cadascú ha acabat les seves ablucions personals, sentar-se davant les finestres que es van a poc a poc tenyint d’humitat, notar la suau escalforeta de braser mentre beus te o una sopa que crema o llegeixes o apuntes coses o fas un repàs al dia o bades o converses amb gent d’allí i aquí mentre a fora ronden gegants de vuit mil metres és un sensació que etiquetes amb hashtag #readyforlife.

En deuen quedar ideològicament pocs al món, i aquells que ens vam trobar, no sé ben bé si ho eren o no, però ells s’hi proclamaven i no sóc ningú per dir-ne res. Els maoistes nepalins tenien un check point poc abans de Naya Pull, qui diu un control diu una taula i dues cadires. La seva intenció era, ras i curt, cobrar-nos, en USD, per persona per poder passar. Una estona de remolejar; de fer tots plegats els pallassots; uns riures comuns i ens van deixar passar sense més complicacions, a cost zero per cert. Sí, la revolució ha de ser una altra cosa...


Control dels maoistes

Acabo amb una anècdota més personal: el 24 de novembre de 2006, es correspon al calendari nepalés amb un altre dia i un altre mes, però de l'any 2063, que justament coincideix amb el meu aniversari. Vés per on, al Nepal tenia 97 anys...! Va haver-hi festassa gran al lodge, aquella nit. A Chhomrong, per ser exactes.

Intento descriure les sensacions (compartides amb dos "friends" excepcionals, en Jordi i en Peri) d'una serralada imponent. No cal pontificar absolutament res, més enllà d'injectar les ganes d'anar-hi en segona persona del futur imperatiu: vés-hi!.

_______________________________________________________________________

"El meu primer viatge, viatge va ser al 99: un Vendrell-Tombouctou, a pèl. Uf! En un mil·lisegon vaig entendre dues coses simples. La primera, que viatjant vius més que no pas veus, i la segona, que la nostra lògica serveix aquí (i no sempre), però quasi mai, allí: c'est le dakan, ens deien, és el destí tubabus, les coses passen perquè són així, allà. Podria explicar bona part dels meus viatges a partir del dakan, del destí. He deixat que els viatges es teixeixin de casualitats que m'han portat per l'Argentina, Xile, Perú, Mèxic, Tanzània, Tunísia, Egipte, Camerun, Israel, Turquia, Iran, Índia, Vietnam, Cambodja... i el Nepal."

El Pep és el nostre convidat del mes de maig i temporalment li hem cedit el bloc per a que ens expliqui el seu viatge pels Annapurnes. -- Enric i Celia

En Pep també ha escrit:

T'ha agradat? Comparteix aquesta entrada!

     
    Continguts de Quaderns de bitàcola (Enric Vilagrosa i Celia López) | Tecnologia Blogger | Plantilla original de Wordpress Theme i Free Blogger Templates | Disseny adaptat per Quaderns de bitàcola
    cookie law