18 de maig de 2015

Nepal. Take your time II


“L’aventura va valer la pena”
Jordi Pons


Ni el Jordi ni jo no érem el que podríem dir-ne muntanyers experts, ni molt menys. Havíem fet com la majoria de gent (vull dir a l’alba dels temps, abans que existissin les botigues de roba esportiva de consum massiu, la moda del trail running o els trekkings d’aventura). Havíem fet, deia, una mica de Pirineus, algun Montardo que altre, algunes caminades pel Montsant o pels Ports, coses d'aquestes. Sort en tenim d'un amic comú, en Joan (aquest sí, bomber i muntanyero en serio) que ens va donar quatre bons consells. Primer i concís: feu el cercle dels Annapurnes. Segon i elàstic: si per dates no podeu fer-lo tot (18-22 dies és el circuit sencer, com a mínim feu-ne la meitat: voleu a Jomoson, baixeu a Naya Pull passant, és clar, pel Poon Hill i entreu al Camp Base dels Annapurnes (ABC). Tercer i escèptic: teniu material adequat? (Resposta ns/nc) Quart i definitiu: les autoritats sanitàries mai no adverteixen que, afortunadament, un viatge així és irremediablement addictiu.

Guardo la llista del que vaig prendre. Sóc escrupolós quan afirmo que, excepte les botes, els mitjons, un parell de primeres capes, l’edemox, l’ibuprofè, la crema de cacau, la cantimplora (sense folre) i un cortavientos que havia comprat uns anys abans al Calafate (Argentina), la resta no era, seriosament parlant, material per anar a fer un trèkking com aquell. Com a mostra: uns pantalonets convertibles, de cotonet, d’una marca amb nom de grau militar i cognom de midó, que a -14º van demostrar una dignitat encomiable. Dignitat encomiable, a seques...

Thamel, ens dèiem, ens proveirà. De material, vull dir.

Afegeixo a la bossa de viatge dos llibres: "Annapurna est". "Un 8000 verge", de Jordi Pons (un clàssic del muntanyisme i, sobretot, algú que descriu el Nepal l’any 1974!) i "Endorfines tropicals", de Sergi Ramis (del meu fons d’armari). A volar!


Poon Hill

15 de novembre de 2006

Gulf Air ens porta de Barcelona al Tribhuvan International Airport de Katmadú, fent paradetes per fer-ho més interessant, a Heathrow (Londres) i Muscat (Oman).

A l'aeroport ens hi espera en Peri, el tercer membre de l'expedició: tombava per l'Índia a la seva manera i, quan va saber que tiràvem cap al Nepal s'hi va apuntar sense dubtar-ho. Ja feia un parell de dies que era a la ciutat. És un d'aquells moments molt peculiars: portes a les espatlles tres vols diferents, ni recordes quantes d'aquelles safatetes tan organitzadetes i de gust intrigant has intentat cruspir-te o eliminar com sigui, ni la de sales d'espera on estàs tirat esperant (llavors els mòbils eren, afortunadament, únicament telèfons), ni saps ben bé a quina hora vius ni ben bé si ja has arribat, i llavors... màgia! A l'altra punta del món, al vestíbul d'un aeroport d'Àsia, hi apareix el Peri amb un somriure de la boca al clatell passant per l'orella i ens saluda amb un "Namaste" de perfecte accent de català central. Genial.


Kathmandú

Ens entaforem els tres i les bosses en un dels mini taxis (de marca coreana) i, com no, cap al barri de Thamel de Katmandú. Si el definim, el barri, per les persones: els nepalesos, venedors i gent que fa la seva via i la seva vida. Els guiris, amb una variada tipologia d’espècies diverses: grupets de turistes de bus, un bon grapat de muntanyeros (uns de més novells i uns de més experimentats), alguns poquets hippies i, els més peculiars, aquells clarament afectats per la síndrome de Mallory, cas que existeixi.

El paisatge urbà és un estol de petitons restaurantets, cibercafès, botigues de queviures i emergències i hotelets amb rètols i tubs fluorescents que competeixen entre ells sota un enreixat de cables de llum impossibles de deslligar. I, naturalment, paradetes de souvenirs, artesania (i objetos de barro, que dirien Les Luthiers). La majoria de carrers són estretets i és per això que l’abundor de micro cotxes coreans, bicicletes, rickshaw... fa que moure’s sigui un exercici d’autocalma, és inútil atabalar-se: no serviria de res. Com passa, però, habitualment en aquestes circumstàncies mai s’hi veu cap accident. Serà el famós caos ordenat?.

Allò més curiós, per a la gent de muntanya, però, són les botigues on venen The North Face, TNF Nepalí, clar. Hi ha de tot, però tot falsificacions. I, dintre del que és fals, algunes coses donen bon resultat, com ara el sac de plomes (malgrat va perdent plomes en cada ús encara el faig anar i mai no he patit fred) o els bastons (malgrat que la minibrúixola de cada un dels mànecs assenyalava un nord magnètic diferent) o els folres polars (amb una magnífica fotocòpia a color d’una etiqueta original de gore-tex). D’altres, com les trinxes de les motxilles de 40l, van resultar compres poc reeixides. La gràcia del cas, en tornar del trèkking: intentem vendre a la mateixa botiga les motxilles i ens oferien per elles com a una cinquena o sisena part del que ens havien costat amb l’argument que no les podrien pas vendre (a banda que estaven usades, eren TNF falses!).

Hi ha tres coses que m’acompanyaran sempre del meu primer Thamel: menjar momos, badar per la Pilgrims Book House remenant llibres i mapes i làmines (això dels llibres és vici propi) i fer una cerveseta de cara al carrer: deixar-te abduir per aquella immensa quantitat de vida i colors que es mou incansablement davant dels teus ulls oberts com a plats (plats de momos, naturalment).


Thamel

Segona nit a Katmandú. La idea era sortir al més aviat possible cap a les muntanyes, perquè no sabíem què ens hi trobaríem ni com reaccionariem nosaltres a l’alçada, i si n’hi hauria prou amb els 10 dies de ruta teòrica. Per tant, deixàvem la visita llarga al Katmandú (la Durbar, la Kumari, Stupa de Bodhnatn, temple dels monos...) i la seva àrea metropolitana (bàsicament Bhaktapur, Patan i Pashupatinath) per a la tornada.

Calia comprar el material que ens feia falta i pagar el permís. En aquella època, hi havia el run-run dels guerrillers maoistes que controlaven els que circulaven pels Annapurnes. Ells, els maoistes, estaven en negociacions amb el govern. Vull dir que no hi havia risc aparent, però ens vam decantar, per la seguretat de contractar un guia, en Karna Rana: vint-i-pocs anys, simpàtic, tímid i molt, molt, molt urbanita (això ho descobriríem al monte). Vist de tornada, no fa falta cap guia per fer aquesta ruta: trobes gent a tot el recorregut disposada a indicar-te o ajudar-te. És segur, està ben indicat i ben equipat. Amb aquesta experiència, un parell anys després, al fer el del camp base de l’Everest, no en vam contractar cap.

Per definir el científicament inexistent la "síndrome de Mallory", podria utilitzar l’exemple dels empordanesos (tocats per la tramuntana) o els submarinistes (amb la narcosi de nitrogen). En essència significa que a les persones exposades de manera més o menys continuada a condicions ambientals extremes (el vent, la profunditat o la manca d’oxigen per l’alçada) la ment se’ls netegi de la rutina diària i s’alliberi segregant felicitat (o tonteria carinyosa, si voleu). Si no, no hi ha explicació a què tres persones sanes, més o menys espavilades i adultes, vagin a un dels cosidors del Thamel i es facin cosir en una samarreta el logo del seu viatge/expedició: “Annapurna. The North Feims Elcim. Massapuchada 2006”. L'única explicació és que aquestes coses les fa provocar la síndrome de Mallory. :)

Demà tenim bus a Pokhara. Demà passat serem a les muntanyes.


Logo de l'expedició

_______________________________________________________________________

"El meu primer viatge, viatge va ser al 99: un Vendrell-Tombouctou, a pèl. Uf! En un mil·lisegon vaig entendre dues coses simples. La primera, que viatjant vius més que no pas veus, i la segona, que la nostra lògica serveix aquí (i no sempre), però quasi mai, allí: c'est le dakan, ens deien, és el destí tubabus, les coses passen perquè són així, allà. Podria explicar bona part dels meus viatges a partir del dakan, del destí. He deixat que els viatges es teixeixin de casualitats que m'han portat per l'Argentina, Xile, Perú, Mèxic, Tanzània, Tunísia, Egipte, Camerun, Israel, Turquia, Iran, Índia, Vietnam, Cambodja... i el Nepal."
 

El Pep és el nostre convidat del mes de maig i temporalment li hem cedit el bloc per a que ens expliqui el seu viatge pels Annapurnes. -- Enric i Celia



En Pep també ha escrit:

T'ha agradat? Comparteix aquesta entrada!

    2 comentaris :

    Sandra ha dit...

    Deu ni do quina aventura! Jo no m'atreviria a fer-la, que amb la muntanya i les caminades no som amigues, però afortunadament sempre hi ha gent que explica les seves aventures pels que, com jo, no crec que les visquem mai!

    Anònim ha dit...

    Hola Sandra, t'animo a fer la caminata! Precisament una cosa que intento explicar és que sense necessitat de ser cap muntanyero amb tots els ets i uts, és possible de fer aquest (trekking) i, acostar-se als llocs al ritme que et porten els teus peus -més a l'Himalaia- és una cosa excepcional. Naturalment, que si ara el més prepararia amb més detall alguns aspectes (alguna cosa del material i potser un pèl més de fons físic que s'agafa simplement caminat). Si jo l'he pogu fer, que sóc una persona normal i corrent, segur que qualsevol pot! Si hi ha qualsevol qüestió que necessitis, els "bitacolus" et poden facilitar el meu correu.
    Moltes gràcies pel teu comentari i, com no podia ser d'altra manera: AMUNT!!! :)Pep

     
    Continguts de Quaderns de bitàcola (Enric Vilagrosa i Celia López) | Tecnologia Blogger | Plantilla original de Wordpress Theme i Free Blogger Templates | Disseny adaptat per Quaderns de bitàcola
    cookie law