5 de juny de 2013

El candomblé, una creença ben curiosa de Brasil


Les experiències i anècdotes enriqueixen dels viatges. Buscades o no, divertides o no, passen a formar part dels records i no pots evitar que se't dibuixi un somriure quan, passat el temps, les expliques a amics o família. Avui us explicarem una d'aquestes i és que a Salvador de Bahia vam viure una de les experiències més estranyes i "místiques" que hem tingut mai.

Tot va començar quan un bon dia descansant asseguts a les escales d'una de les esglésies del Pelourinho una dona se'ns va acostar i ens va donar conversa. Sense saber com ni perquè al cap d'una estona estàvem tenint una conversa teològica en catalano-portuguès. Ens va començar a parlar del camdomblé, una religió afrobrasilera de la que havíem llegit una mica i que va arribar al país amb els esclaus africans. Ens va explicar com cadascun dels sants i verges que havíem vist a l'esglèsia que teníem darrere nostre en realitat per a ells eren la representació d'un esperit, diguéssim, profà. O sigui que cada sant cristià tenia un equivalent a la seva religió i que si vèiem un afrobrasiler davant una imatge no tenia perquè estar resant al sant o santa que nosaltres coneixem. Evidentment això ens va picar la curiositat...

mujer brasil, salvador de bahia


Amb molta paciència la senyora ens va anar responent cadascuna de les nostres preguntes i ens introduí  també els orígens i culte d'aquesta (per nosaltres) estranya religió. Ens explicà que en l'època colonial els portuguesos obligaven a tots els nouvinguts a convertir-se al catolicisme i com, en aquestes circumstàncies, s'origina el candomblé de forma clandestina. A mitjans el segle XIX el govern brasiler va legalitzar la seva pràctica, tot i que els seus fidels sempre han estat perseguits per l'església i encara a dia d'avui les seves celebracions no estan ben vistes per determinades persones. No ens sobta que encara hagi gent que ho vegi amb reticències: pel que vam entendre en les cerimònies s'invoquen als "orixàs" o esperits que intercedeixen entre els humans i "Olorun" o "Oxala", el creador suprem. Cada orixà posseeix una personalitat i poders propis i estan relacionats amb els elements de la naturalesa, en les cerimònies és habitual que un orixà posseeixi de forma temporal a algun dels participants.

No sabem si per fer negoci o bé perquè realment volia fer-nos partíceps de la seva creença, ens va convidar a assistir a una d'aquestes cerimònies a canvi d'un petit "donatiu". L'acte se celebrava al vespre en una de les faveles de la ciutat, però segons ella no ens havíem de preocupar per la seguretat: aniríem acompanyats per d’una veïna de la zona que ens vindria a buscar. Com no podia ser d'altra forma, vam acceptar la invitació.


 mujeres salvador de bahia


Al cap d'unes hores ja ens trobem en una furgoneta de camí a la celebració del candomblé, vestits totalment de blanc, tal i com ens havia demanat la senyora. No som els únics, ens acompanyen altres turistes que hem recollit en un parell d’hotels (comencem a pensar que això és una turistada). Quan entrem a la zona de les faveles el conductor apaga les llums de la furgoneta per passar inadvertits. Això no ens fa gaire gràcia.

Arribem i entrem dins d’una casa gran d'una sola planta. Només entrar ens divideixen per sexes: nois a una banda i noies a l'altra, i així serà durant les dues hores que dura la cerimònia. Ens fan seure en el terra la major part del temps.

Una mena de "sacerdot" ens dóna la benvinguda i fa els honors en una mena d'altar que queda a una alçada d’uns dos metres i on, enlloc d’espelmes, hi ha un gran bol i tota mena de coses inversemblants: ampolles de cervesa buides, ganivets, figuretes, etc. Unes congues comencen a sonar a un ritme monòton però incessant i els allà comencen a ballar donant voltes entorn de l’altar. Gira que gira al voltant d’aquell curiós altar a la vegada que el líder de la cerimònia comença a fumar un puro i a beure cervesa...

Al cap d’una bona estona apareix un altre senyor amb un pot que passeja per tota la sala i que desprèn un fum amb una olor molt característica: és maria! (!!!). El fum envaeix tota la sala, el ritme de la música va pujant i les voltes cada cop són més ràpides. Sembla que l’herba ajuda a entrar en estat de trànsit i comunicar-se amb els esperits. Amb aquest fum i amb tanta volta no ens estranya pas!

El del puro es treu la samarreta i es comença a donar cops sobre el seu pit nu i suat com un posés. Nosaltres ens mirem l’un a l’altre, cadascú en una punta de la sala, sense entendre de què va la història ni com acabarà però ja també una mica abduïts. No ens estranya que en moltes d'aquestes cerimònies acabin molts pel terra. Ai, ai, ai, on ens hem ficat...


mujeres brasil, ceremonia brasil


El senyor suat del puro (o bé l’esperit que el posseeix) s’acosta a la filera dels nois i el pitjor que ens temíem comença a passar: és l’hora d’interactuar. Mal lloc ha escollit l’Enric, que és el primer de la fila. El senyor mira fixament a l’Enric i li dóna un parell de crits que més que d’una persona sembla que siguin els grunys d’un ós. L’Enric, incrèdul i una mica acollonit, se’l mira sense saber ben bé com reaccionar. Acte seguit el senyor suat de tors nu li dóna un parell de cops al pit i li dóna una abraçada que per poc l’ofega. La Cèlia, a l’altra banda, no pot evitar que se li escapi el somriure... Un a un, el senyor ós va abraçant els nois de la filera que després de veure l’Enric ja saben el que han de fer.

De cop i volta, i interrompent tan magnífica representació, entra la guia que ens ha acompanyat a la casa amb cara de preocupació i dient a tothom que hem de marxar ja mateix. Són les 10 de la nit i és l'hora en que la policia marxa del barri, pel que sembla a partir d'aquesta hora és perillós que continuem allà. Els convidats abandonem els nostres llocs i ens encaminem cap a la porta però abans de poder travessar-la ens barren el pas un grup de dones que ens diuen que no podem marxar sense agafar la ofrena que ens ha de donar l'home que ha presidit la cerimònia.


 ceremonia brasil


La nostra guia accepta i ja ens veus a tots desfent les nostres passes i fent cua davant l’altar. El mestre de cerimònies, que sembla que ja està més tranquil, puja a una escala i baixa el bol al voltant del qual durant un parell d’hores tota aquella gent havia estat donant voltes. Un a un passem per davant seu i ens dóna una grapada del seu contingut. Gran sorpresa la nostra quan és el nostre torn i veiem del que es tracta: són CRISPETES!!! (¿¿¿???).

No entenem res de res però encara menys quan, un cop a les nostres mans i disposats a menjar-les, el mestre ens diu que ens les hem de tirar per sobre del cap per purificar-nos (¿¿¿???). Tot i que després vam saber que allò era un fet comú i que realment la cosa anava així, no cal que us diguem que en aquell moment ens vam sentir com si fóssim les víctimes d'una càmera oculta o alguna cosa per l'estil. Vam marxar amb sensacions contradictòries: realitat o teatralització?

Us deixem amb un vídeo que hem trobat a internet per a que us feu una idea més aproximada del que vam viure. La propera entrada serà ja des de les platges de Praia do Forte, un dels paradisos naturals de Brasil. Fins la propera!






De Brasil hem publicat:

 T'ha agradat? Comparteix aquesta entrada!

    4 comentaris :

    Estefania ha dit...

    Hola nois!

    Feia dies volia fer-vos algun comentari pero entre diferents temes no he pogut, al anterior post no hi hagut manera d'entrar avui de cap manera des de l'smartphone ja ho intentare altre dia...Primer de tot felicitar-vos per l'atreviment/valentia d'assistir a la cerimonia del candomble! Jo no se si m'hagues vist amb cor la veritat! pel que expliques Enric sembla com una secta a mi m'ha recordat una peli crec es deia 'El joc de l'Angel' amb Robert de Niro... la veritat es que hi han pobles i comunitats que tenen creences ben curioses!!;-)

    Records!

    PD. Encara que a poc poc us vaig seguint!

    Quaderns de bitàcola ha dit...

    Hola Estefania!
    A aquest pas t'haurem de declarar fan d'honor dels Quaderns de Bitàcola! ;)
    Experiències com aquesta són les que es recorden dels viatges. Sí, s'ha de viure i val molt la pena!
    Fins la propera! :)

    Vou Sair Para Ver o Céu - Davi Carneiro ha dit...

    Hola Chicos,

    Muy interesante esta experiencia con el Candomblé en Salvador. La cultura africana - por mas que pueda parecer incomprensible al viajero - es el tesoro más grande de mi pueblo. Si os interesa conocer con mas profundidad el tema puedo indicar unos textos y autores. El candomblé (el de verdad, practicado en los "terreros" serios) es una religión, como cualquiera otra y merece muchísimo respecto.

    Felicitaciones por el Blog y por la vuelta al mundo :)

    Quaderns de bitàcola ha dit...

    Muchas gracias Davi! Nos encantó poder ver una celebración de candomblé en Salvador de Bahía y nos encantaría regresar. Así que cuando nos animemos no dudaremos en pedirte información. ¡Saludos!

     
    Continguts de Quaderns de bitàcola (Enric Vilagrosa i Celia López) | Tecnologia Blogger | Plantilla original de Wordpress Theme i Free Blogger Templates | Disseny adaptat per Quaderns de bitàcola
    cookie law