Myanmar és ben especial

Des del mateix moment que puges a l’avió que t’ha de portat a Myanmar te n’adones que aquest país és especial. Per començar, a diferència d’altres vols, en aquest si t’hi fixes pots veure dos tipus de viatgers: els que s’abracen a la motxilla i no la deixen anar en tot el viatge i els que tenen un dubtós bulto a l’alçada de la panxa que delata que a sota de la samarreta porten una ronyonera ben plena. El motiu? En aquest país no existeixen els caixers electrònics i quan hi entres has de portar a sobre tots els diners que puguis necessitar. Un altre fet diferencial és que per aconseguir kyats (la moneda local) t’has de posar la gavardina, les ulleres de sol i barba postissa per anar al mercat negre a canviar els teus dòlars. Si ets “bon noi” i ho fas en bancs o oficines governamentals estàs fent el babau perquè pels teus dòlars te’n donaran molt menys que si ho canvies al carrer o al teu hostal. El canvi oficial és 1$=6,5 kyats, a l’oficina de canvi de l’aeroport t’ofereixen uns “generosos” 450 kyats per dòlar i al mercat negre aconsegueixes entre 780 i 820 kyats per cada unitat de la moneda americana. Delirant! Com moltes de les coses que han passat en la història recent d’aquest país.

Deixant de banda el tema monetari, quan aterres tens la confirmació de que has arribat a un lloc ben diferent. La majoria d’homes porten faldilla enlloc de pantalons i les dones porten les galtes pintades amb un pigment anomenat “thanakha” que els serveix de maquillatge, hidratant i protector solar. I tot això ho veus sense ni tan sols sortir de l’aeroport! La cosa promet...

Ens hem trobat amb un país polsós i una mica destartalat, però ple de vida en els seus carrers. Aquí hi hem trobat la gent més amable i simpàtica de tot el sudest asiàtic (i això que Laos i Tailàndia havien posat el llistó ben alt!). Sempre disposats a ajudar-te i dedicar-te un somriure... tot plegat et fa pensar perquè justament als països més pobres que hem visitat durant el nostre viatge és on hi hem trobat també la millor gent... Però darrere dels seus somriures, la vida és una lluita constant per la supervivència per a molts birmans. Ja fa cinquanta anys que els militars governen el país, tot i que sembla que les coses comencen a canviar...

L’entrada al país l’hem fet per Yangon (l’antiga Rangun), pràcticament l'única via possible. En els primers dies de la nostra estada hem passejat per aquesta ciutat que, tot i el seu caos, té el seu encant. Carrers amb edificis colonials als que els hi fa falta una bona capa de pintura, mercats a rebentar de gent, i un munt d'estupes on pots observar que aquí la devoció religiosa no és una cosa del passat sinó del present.  La més impressionant de totes és la de Shwedagon Paya: símbol de la identitat birmana, de 98 m d’alçada i coberta de 53 tones d’or. És, sense cap mena de dubte, la més impactant de tot el sudest asiàtic.

Iniciem ruta i marxem cap a Mandalay, antiga capital de l’imperi birmà. Però Yangon en té preparada una sorpresa per a la nostra tornada: justament la darrera setmana d’aquest mes es celebra el Festival de Shwedagon (que coincideix amb la darrera lluna plena de l’any birmà). Aquest any és ben especial: la Shwedagon Paya compleix 2.600 anys i es prepara festa grossa.

Publicat a: Asia , Ciutats , Gent del mon , Myanmar , Temples i palaus