14 de febrer de 2012

Myanmar és ben especial


Des del mateix moment que puges a l’avió que t’ha de portat a Myanmar te n’adones que aquest país és especial. Per començar, a diferència d’altres vols, en aquest si t’hi fixes pots veure dos tipus de viatgers: els que s’abracen a la motxilla i no la deixen anar en tot el viatge i els que tenen un dubtós bulto a l’alçada de la panxa que delata que a sota de la samarreta porten una ronyonera ben plena. El motiu? En aquest país no existeixen els caixers electrònics i quan hi entres has de portar a sobre tots els diners que puguis necessitar. Un altre fet diferencial és que per aconseguir kyats (la moneda local) t’has de posar la gavardina, les ulleres de sol i barba postissa per anar al mercat negre a canviar els teus dòlars. Si ets “bon noi” i ho fas en bancs o oficines governamentals estàs fent el babau perquè pels teus dòlars te’n donaran molt menys que si ho canvies al carrer o al teu hostal. El canvi oficial és 1$=6,5 kyats, a l’oficina de canvi de l’aeroport t’ofereixen uns “generosos” 450 kyats per dòlar i al mercat negre aconsegueixes entre 780 i 820 kyats per cada unitat de la moneda americana. Delirant! Com moltes de les coses que han passat en la història recent d’aquest país.

Deixant de banda el tema monetari, quan aterres tens la confirmació de que has arribat a un lloc ben diferent. La majoria d’homes porten faldilla enlloc de pantalons i les dones porten les galtes pintades amb un pigment anomenat “thanakha” que els serveix de maquillatge, hidratant i protector solar. I tot això ho veus sense ni tan sols sortir de l’aeroport! La cosa promet...





Ens hem trobat amb un país polsós i una mica destartalat, però ple de vida en els seus carrers. Aquí hi hem trobat la gent més amable i simpàtica de tot el sudest asiàtic (i això que Laos i Tailàndia havien posat el llistó ben alt!). Sempre disposats a ajudar-te i dedicar-te un somriure... tot plegat et fa pensar perquè justament als països més pobres que hem visitat durant el nostre viatge és on hi hem trobat també la millor gent... Però darrere dels seus somriures, la vida és una lluita constant per la supervivència per a molts birmans. Ja fa cinquanta anys que els militars governen el país, tot i que sembla que les coses comencen a canviar...

L’entrada al país l’hem fet per Yangon (l’antiga Rangun), pràcticament l'única via possible. En els primers dies de la nostra estada hem passejat per aquesta ciutat que, tot i el seu caos, té el seu encant. Carrers amb edificis colonials als que els hi fa falta una bona capa de pintura, mercats a rebentar de gent, i un munt d'estupes on pots observar que aquí la devoció religiosa no és una cosa del passat sinó del present.  La més impressionant de totes és la de Shwedagon Paya: símbol de la identitat birmana, de 98 m d’alçada i coberta de 53 tones d’or. És, sense cap mena de dubte, la més impactant de tot el sudest asiàtic.







Iniciem ruta i marxem cap a Mandalay, antiga capital de l’imperi birmà. Però Yangon en té preparada una sorpresa per a la nostra tornada: justament la darrera setmana d’aquest mes es celebra el Festival de Shwedagon (que coincideix amb la darrera lluna plena de l’any birmà). Aquest any és ben especial: la Shwedagon Paya compleix 2.600 anys i es prepara festa grossa.

5 comentaris :

Lluis ha dit...

Un país sense caixers automàtics, sense VISA o MASTERCARD, fins ara gairebé sense turistes i, imagino, sense coca-coles ni mòbils 3-d. Això sí que és tot un contrast amb la resta del món. Tot i que, ara que hi penso, els nostres pares o, com a molt, els nostres avis, segur que recorden situacions semblants (l'extraperlo dels anys 40, l'aïllament quasi absolut, la mancança de gairebé tot...) i, molt possiblement, també somreien molt més que no pas nosaltres que, aparentment, ho tenim gairebé tot. Més ben dit, ho teníem, ja que tot sembla indicar que a partir d'ara una bona part de la població s'haurà d'habituar a viure amb tota mena de mancances. Només cal veure com estan augmentant els robatoris de... menjar del súper!

Que gaudieu força d'aquest país que, pel que sembla, és molt més interessant i compta amb monuments molt més espectaculars del que em pensava.

Diego ha dit...

Si que té pinta la cossa de ser bastant interessant...
Sense mòbil y caixers, un món que no està fet per al consumisme?
Sembla el paradís, si no fos per la repressió militar és clar.
Bé nois fins un altre i a gaudir que la vida són cuatre dies ;-{}...

Anònim ha dit...

Hola Celia y Enric:
Hace tiempo venimos siguiendo vuestras rutas por esos mundos a traves de las imágenes y comentarios de vuestro blg. Más de una vez al ver ciertas fotos como las de esos enormes animales con los que compartís jaula y caminando por las montañas de hielo, nos parece que os estáis atreviendo con cosas bastante difíciles. Recibid nuestros mejores deseos para seguir con la ruta.
Pedro Checa

El viatge dels Rodamons ha dit...

El primer que em ve al cap de Mianmar és la premi Nobel de la Pau Aung San Suun Kyi, que ha passat 15 dels seus últims 21 anys empresonada o privada de llibertat per oposar-se al règim militar.
És molt trist que un país tan especial es vegi sotmès a una brutal repressió militar.

Quaderns de bitàcola ha dit...

Si, la gent d'aquest pais ha patit en les darreres decades les decisions d'un regim despota que unicament es preocupa pels interessos d'una petita elit. Decisions com el canvi d'ubicacio de la capital pels consells d'un astroleg o canviar els bitllets en curs en diverses ocasions sense que la poblacio pogues canviar els seus estalvis a la nova moneda ens mostren com de "brillant" que es aquest govern.

Per sort les coses semblen que estan canviant. A l'abril hi ha eleccions i el partit de l'Aung San Suun Kyi s'hi podra presentar. Sembla que aquest cop la cosa va de debo o almenys aixo esperem (al 1990 ja va guanyar les eleccions amb un 85% dels vots i es per tots conegut el que va passar despres).

Tenim la sensacio de estar vivint un moment molt important pel pais: ho notes en el carrer i la gent no s'amaga de parlar-ne.

Per cert, internet es tremendament lent. Hi ha coses que no canvien (disculpeu la manca d'accents)

Pedro, Cruz, bienvenidos al blog!

 
Continguts de Quaderns de bitàcola (Enric Vilagrosa i Celia López) | Tecnologia Blogger | Plantilla original de Wordpress Theme i Free Blogger Templates | Disseny adaptat per Quaderns de bitàcola
cookie law