30 de novembre del 2014

Dels temples de Hampi a les platges de Goa

Aquest article és de l'Anna,
la nostra autora convidada del mes de novembre

Dijous, 12 de novembre de 2009

Avui a dos quarts de 6 del matí ja m’estava trucant el taxista. Hem baixat a les 6.00 a.m. cap a Hampi. El taxista es diu “Majadero”, o més ben dit és el nom spanglishindi amb que l’hem batejat. El nom real devia ser Mahare o per l’estil. El Francis se’n fot de tothom, és la òstia! Quan encara no portàvem ni dues hores, ha petat la roda. Hem hagut d’anar al taller a reparar. Al cap de dues horetes més ha petat una altra i l’ha hagut de tornar a canviar... Això ens ha portat a un total de dotze hores de cotxe, per un camí de merda, res interessant pel camí. Horrorós, ciutats industrials inundades per les pluges. Fatal!




Hem arribat a Hampi a les 6:00 P.M i no havíem sortit del cotxe que ja estàvem envoltades de penya intentant vendre’ns algo. Dotze hores de cotxe + cansament + gent agoviant per treure’t calers = mala òstia assegurada! Aquest poble és una màfia. No trobem una habitació en condicions enlloc. El Francis i jo ja ens quedem amb les motxilles i la Nuri i la Yoli van mirant guesthouses, sense èxit. Al final ens hem quedat una per 600 Rp, que estava bé, i tampoc teníem gaires alternatives. Tot el poble s’ha posat d’acord perquè acabéssim dormint on ells han volgut.


Divendres, 13 de novembre de 2009

Avui el dia el dediquem a conèixer Hampi i totes les ruïnes que hi ha. El Francis i la Yolanda ja estan barallats, per variar, i la Nuri i jo decidim anar a la nostra bola. El poble és molt petit, així que aviat ha estat tot vist. Hem contractat un taxi per sortir demà el matí cap a Goa. El tren ens diuen que està tot ple i tenen una insistència tremenda en que agafem un bus, però no volem fer un trajecte de 12 hores amb bus. Total, que contractem un taxi, per sortir demà a les 6.00 A.M. i a la tarda ens trobem amb la Yola i el Francis, que ja s’han reconciliat , per arrasar en una botiga de roba i sopar alguna cosa occidental. Ens fem preparar una petxuga arrebossada amb patates per demà, perquè en l’últim trajecte vam tenir problemes per trobar on menjar.




La nostra sorpresa ve quan arribem a la guesthouse a les 11.00 de la nit i el tio del taxi em diu que ho sent molt però que el taxi està espatllat i que em torna els diners però no hi ha cotxe. :0 Una màfia, el que estava dient!!! Increïble!!! Encara haurem d’estar un dia més en aquest poble!!! De cop i volta comença a sortir gent de sota les pedres oferint-nos taxis pel doble del que jo havia pactat i oferint-nos busos que no ens interessen. Nosaltres, que ja de tant emprenyats, ens ho agafem amb humor, perquè no hi ha més remei, ens posem a fumar un piti allà al carrer i amb el nostre to de veu, ens posem a riure i cridar muntant una escandalera perquè ningú dormi. Decidim fer cas al nostre instint i no deixar-nos vèncer per la màfia. Així que sense dir res a ningú, a les 5.00 del matí, ens aixequem, d’amagatotis, i agafem un tuc-tuc perquè ens porti a l’estació aviam si podem agafar el tren.

A l’estació ens venen un bitllet pels vagons “generals” per 90 Rp (1,5 €), i nosaltres acollonits quan veiem arribar el tren, amb la gent traient el cap per les reixes per poder respirar. Només seran 10 hores de trajecte!!! Jo no ho veig gens clar. Ens trobem el dependent de la botiga d’ahir, i ens diu que ens posem directe al vagó de “sleeper class” que és on hi ha lliteres, i que quan passi el revisor li paguem la diferència i ja ens deixaran quedar-nos. I així ho fem, ens posem al vagó de primera classe, i allà on veiem seients lliure ens hi apoltronem. Això ho podem fer perquè som occidentals, i et permeten fer aquest tipus de coses perquè et consideren “superior” pel fet de ser turista, perquè això ho fa un d’allà i el fan baixar a la parada següent.




La veritat és que va bastant ple, i tenim problemes per col·locar les maletes. En unes tres horetes passa el revisor, ens diu que no tenim lloc, però fem la tàctica turista, li paguem el que val el bitllet de primera classe, més una mica més i ens diu els llocs que estan buits, de gent que ja ha baixat, amb lo qual, al cap d’una estona ja anem tots en el mateix vagó. Ens mengem el pollastre empanat que ens vam fer preparar, més varies coses que ens passen a vendre, i que el Francis i jo -que no dormim- ens atrevim a provar. Molta fritura, un entrepà de truita, coliflor fregida, samosas... està tot bo. Serà que estic positiva.

Compartim vagó amb un parell de nois indis, els quals senten certa simpatia per nosaltres, suposo que pel fet de ser diferents, portar ipod’s i bones càmeres... i ens donen per compartir el menjar que porten, ens fan seure al seu seient... i tot i que no ens entenem ni una paraula entre el seu idioma i el nostre, acabem establint una particular amistat. Jo m’emociono quan trobem algú sincer sense cap interès ocult. És d’agrair, la veritat, perquè acabes agafant complex de què únicament et volen perquè deixis anar calers.




La veritat és que el viatge acaba resultant molt gratificant. Mengem bé, dormim bastant, fem amics... Arribem a mitja tarda a Goa i agafem un taxi de superluxe, amb aire condicionat i seients de pell perquè ens porti a buscar allotjament per Anjuna, que és la zona on hem decidit establir-nos pels pròxims dies.

Quan arribem a Anjuna ja està caient la tarda, i es posa a ploure. Per variar. Així que la primera impressió és molt dolenta!!! El tio ens comença a portar a veure guesthouse que no ens convencen per res, particularment a mi. Potser perquè tenia clar, que era l’últim lloc on estaríem, i no m’importava escatimar en confort a Delhi, però a la zona de platja, on volia anar a relaxar-me els últims dies, havia de ser com un premi, i volia estar en un lloc com Déu mana. Problema: que les guesthouses, si fa no fa són el mateix a tot arreu, i molt cares relació qualitat-preu, i l’altre opció ja passava a ser un hotel bo, pel que ens demanaven gairebé el mateix que ens tocaria pagar aquí. Amb lo qual, ens neguem. I jo emprenyada com una abella, i trista i decebuda i el Francis acollonant-me: “Esta catalanaaaa que quiere un hotel de CATRRR STRELL!!!!!!(4 ****) jajaja! –per ell el català és molt fàcil, consisteix en treure la última lletra de totes les paraules–. Total, que al final em resigno i acabem a una guesthouse que hem anat a veure al principi i no ens ha semblat res de l’altre mon, però té piscina, i tampoc veiem gaires alternatives tenint en compte l’hora que és. 




__________________________________________________________________________

L'Anna va descobrir el cuquet de viatjar quan va fer el seu primer viatge a l'Índia. L'experiència de viatjar per lliure va ser tant enriquidora, que després no ha pogut parar, i any rere any ha visitat nous països. Cambotja, Tailàndia, Xina, Turquia, Tanzània, Kenya o Myanmar són altres dels seus grans viatges. Anys més tard de la seva primera estada a l'Índia va voler tornar-hi; ens ho explica en aquest relat fresc i espontani. És la nostra convidada del mes de juliol i temporalment li hem cedit el bloc per a que ens expliqui el seu viatge. -- Enric i Celia

 
Continguts de Quaderns de bitàcola (Enric Vilagrosa i Celia López) | Tecnologia Blogger | Plantilla original de Wordpress Theme i Free Blogger Templates | Disseny adaptat per Quaderns de bitàcola
cookie law