Saharauís, el poble refugiat al desert

Versión en español

Avui és el darrer dia de l’any, agafem energia esmorzant després d’una dutxa ràpida amb tovalloletes humides i amb una galleda d’aigua a l’habitació que serveix de lavabo. Decidim que celebrarem el cap d’any amb un sopar típic espanyol.

Anem al mercat per comprar els ingredients, no hi ha gaire gent, hi ha botigues de menjar i moltes d’estris diversos i roba. L'home i la dona sahrauís porten uns vestits bastant vistosos i característics: les dones es cobreixen amb melfes, un tros de roba de 4 metres cusida i tenyida a Mauritània que dona un toc de color al desert. S’utilitzen diferents melfes en funció de l’edat, el clima i les circumstàncies i celebracions. Els homes porten un turbant “lizab” negre o blau i el darrá un vestit típic blanc o blau que es fa amb gairebé set metres de roba amb dues obertures als costats i una butxaca a l’alçada del pit que s’adapta amb un cinturó anomenat “al-kshaat”; a sota porten uns pantalons bombatxos normalment del mateix color.

Tornant del mercat després de dinar, a la tarda fem una visita a la mestra de l’escola bressol que ens acull a casa seva convidant-nos a te i a galetes. Ens ensenya el seu àlbum de noces i parlem de la situació educativa als camps. Amb ella acordem que farem activitats amb els nens l’últim dia que estarem a Auserd, ja que els nens estan de vacances.

L'hospitalitat és una de les virtuts àrabs que està present en nombrosos costums sahrauís. La dona ha de cuinar sempre racions de més, per si es presenta algú sense avisar prèviament. És obligatòria la visita diària als veïns i familiars propers, si aquests estan malalts o necessiten ajuda. Les portes de les cases sempre estan obertes i no hi ha claus.

El te i el seu ritual és la cerimònia amb què es rep a un visitant o parent i, malgrat el seu caràcter nòmada, els utensilis del te mai s'abandonen, constitueixen fins i tot la part més apreciada de l'aixovar sahrauí. Aquest costum marca el ritme de la vida social al Sàhara i dóna la benvinguda als convidats que entren a la haima sense pressa. La preparació del te constitueix un ritual molt característic i per educació és imprescindible respectar-ho fins al final.

Només entrar a la haima preparen tots els estris per preparar-ho: el carbó, la tetera, els gots...etc. El te es posa tres vegades al foc, amb paciència passa de got en got, per agafar el punt, l’escuma, la dolçor i l’escalfor correcta. És te verd que el barregen amb menta i a vegades amb llet. A Handy li encanta amb llet i sovint ens pregunta i el prepara.
Es fan tres rondes: la primera és amarga com la vida, la segona dolça com l'amor, i la tercera suau com la mort.

A mida que passen els dies deduïm que el nucli familiar està dispers i subjecte a les necessitats de la situació de conflicte. Els homes estan allistats a l'exèrcit i romanen fora de les seves haimes llargs períodes de temps. Les dones viuen soles amb els fills i néts, vetllen per la família i formen part de l’organització dels campaments que estan sota l’administració del RASD (República Àrab Saharauí Democràtica). La unitat de la família és un dels pilars fonamentals del poble sahrauí. Els joves demostren molt respecte als grans, ja que són els savis, els seus referents que conserven les tradicions i costums del seu poble intactes.

Al vespre ens fiquem a la cuina i preparem el sopar per tota la família: tres truites de patates, pa amb tomàquet i una amanida de cogombre amb tomàquet. Truquem a Naima i quadrem agendes per dinar un dia, també parlem amb el Santi de CEAS i ens diu que a l‘endemà van a les dunes d’Ausserd, preguntem a Handy i ens diu que ens portarà al lloc de partida de l’excursió. Sopem en família, tothom està encantat amb els nostres plats i no sobra res per les cabres. Ens traslladem a l’habitació amb l’Ama, l’Álamo i la Mausora i entre jocs, bromes i rialles es fan les 12 de la nit i fem les 12 campanades d’una forma ben curiosa i dolça, amb troços de galetes.

Comencen l’any 2013 visitant les dunes d’Ausserd amb el grup d’espanyols que fan l’estada al camp del 27 de febrer. Ens acompanyen l’Ama, Masoura, Basir i Handy que condueix el seu vell Land Rover. Primer anem a posar benzina, d’una manera inusual ja que el dipòsit està a sota del seient del copilot i s’omple amb garrafes plenes de combustible. Pel que paga el Handy ens fa l’efecte és molt barata la benzina.

Iniciem la marxa cap a Smara i a mig camí es punxa una roda. Baixem del cotxe, Handy posa el gat i en treure el pneumàtic, el gat es trenca i el cotxe cau sense roda a la sorra. Ningú pren mal però ens mirem bocabadats ja que estem enmig del desert. Per sort, al cap d'una estona passa un 4x4 i uns nois joves que coneixen a Handy ens ajuden a aixecar el cotxe i posar la roda de recanvi. Arribem a Smara just per saludar a Santi i pujar a l’autobús que ens portarà a les dunes. En tot moment ens acompanyen els militars del Front Polisario en un 4x4 amb unes metralletes. L’ambient a l’autocar és festiu, tothom xerra i comparteix les seves impressions.

En poca estona arribem a les dunes vigilats pels militars en tot moment. L’extensió de les dunes no és molt gran, el paisatge es bonic i serè, la sorra és molt fina i els nostres peus descalços s’enfonsen al caminar. Tots ens comportem com a nens: caminem, juguem, pugem, baixem, fem una torre humana...per uns instants tornem a l’infantesa. Perduts a les dunes enmig del desert és un relax total.

A l'hora de dinar l'organització prepara uns pinxos de carn a la brasa, pa, formatge en porcions, tonyina, mandarines i pomes. De sobte treuen un generador d’una furgoneta i connecten dos altaveus amb música àrab i la gent comença a ballar. L’Aina i Yasmina s’animen i es deixen emportar pel ritme de la música fent rotllana amb altres ballarins.

Ha estat un gran dia al desert. Tots hem gaudit molt, especialment el Basir, l’Ama i la Mausora.

"Si tanques els ulls pots veure el que vulguis"

Autor: Òscar González

__________________________________________________________________________

 
Viatjar no és només veure icones i monuments, moltes vegades la situació de la gent local és una bona raó per decidir visitar un lloc i tenir una experiència de la qual no tornem indiferents. Aquest és el cas del viatge que va decidir fer l'Òscar: visitar durant una setmana un camp de refugiats al Sàhara. L'Òscar és el nostre convidat del mes de juliol i temporalment li hem cedit el bloc per a que ens expliqui el seu viatge. -- Enric i Celia



 L'Òscar també ha escrit:

• Autor del mes de juliol: Òscar, viatger anywhere
• Arribada al camp de refugiats d'Auserd, Sàhara
• Un crit d'esperança, comiat al Sàhara 

T'ha agradat? Comparteix aquesta entrada!

Publicat a: Africa , Algeria , Autors convidats , Deserts , Gent del mon