6 de juliol del 2013

Autor del mes de juliol: l'Òscar, viatger anywhere!

Campaments de refugiats del Sahara

He celebrat entre amics la darrera nit dels últims anys a diferents ciutats: Viena, Berlín, Alguer i Nova York entre d’altres. Enguany ha estat diferent, hem rebut al 2013 a un dels cinc camps de refugiats sahrauís de Tindouf en terres argelines convivint una setmana amb la família sahrauí de l’Amma al barri 4 de la daira (municipi) de Bir Ganduz de la wilaya (província) d’Auserd.

Hem estat allunyats completament del món competitiu i hiperaccelerat en el que vivim, del consumisme que marca el nostre dia a dia, de l’angoixa i de l’estrès.

Ha estat una experiència molt positiva i dura alhora compartint segon a segon el sentiment d’enyorança d’un poble que fa gairebé quaranta anys que viu oblidat enmig del no res atrapat en l'aridesa física i conceptual d'un dels deserts més estèrils i pobres del planeta; patint l’escassetat de recursos bàsics i sobrevivint gràcies a l’ajuda humanitària internacional; contemplant amb estoïcisme, sense perdre l’esperança i la dignitat, com el món ignora el seu dret legítim a una vida pròspera a la seva terra, al costat del mar.

Aquesta és la realitat dels sahrauís, un poble a l'exili que any rere any espera desmuntar definitivament les haimes del desert algerià i tornar al seu país, a la seva veritable llar.


viatge al Sahara, viaje al Sahara
La Yasmina, l'Azucena, l'Aina i l'Òscar en ruta, camí  dels camps de refugiats

Aquest petit fragment del llibre “Miralls: Una història gairebé universal” del poeta uruguaià Eduardo Galeano resumeix molt bé la situació d’aquest poble d’ulls brillants:

"L’any 1975, el rei del Marroc va envair la pàtria sahrauí i va expulsar a la majoria de la població. El Sàhara Occidental és, ara, l'última colònia d'Àfrica. Marroc li nega el dret de triar el seu destí, i així confessa que ha robat un país i que no té la menor intenció de tornar-lo.
Els sahrauís, els fills dels núvols, els perseguidors de la pluja, estan condemnats a pena d'angoixa perpètua i de perpètua nostàlgia. Les Nacions Unides els han donat la raó, mil i una vegades, però la independència és més esquiva que l'aigua en el desert ".


Jo, me, myself anywhere

Sóc esquerrà. 42 de peu. 180 centímetres d’alçada. Més de 70 quilos. Més de 35 anys. Menys de 40 anys. 5 dits a cada mà. 5 dits a cada peu. 1,75 diòptries a cada ull. Puntual. Perfeccionista. Impulsiu. Vaig fer COU. 5 anys a la UB repartits en 2 carreres. 15 anys treballant a la mateixa empresa. M’agrada cuinar. M’agrada el te. He passejat sol. He plorat sol. He rigut sol. He anat al cinema sol. He anat al teatre sol. He anat a un concert sol. He fet més de 25 milions de passos des del meu naixement. He pronunciat més de 40 milions de paraules en molts idiomes. He dormit més de 100.000 hores. He tingut més de 30.000 somnis. He viatjat sol. He viatjat en grup. Vull viatjar més. La meva motxilla oscil·la entre 12 i 17 quilos. He pujat gairebé a 300 avions. He recorregut molts quilòmetres. Més de 15.000 fotografies fetes. Tinc una càmera Ricoh. Tinc dues càmeres Olympus Pen, una de rodet i l’altra digital. Tinc un ordinador de sobretaula, un portàtil, una tablet i un smartphone. He enviat més de 100.000 correus electrònics. Tinc un blog. Tinc facebook. Tinc un compte de Hotmail. Tinc un compte de Gmail. He viatjat a 4 continents. El continent que més m’agrada és Àsia. Àfrica negra és la gran desconeguda. Amèrica Llatina és monòtona. L’islam em crida. I love New York. Crec que en una altra vida he viscut a un país budista. He viatjat quatre vegades al Marroc. Dues vegades a Turquia. Dues vegades a l’Índia. Viatjant sóc comprador compulsiu d’espècies. He menjat a Praga per menys d’1 euro. He dormit a l’Índia per 2 euros. Un somriure no costa gens i dóna molt. Per mi 1 + 1 mai han fet dos. No tinc temps a perdre. Tinc ganes de tenir més ganes de llegir. No he escrit encara el llibre que vulgui publicar. No he publicat encara el llibre que vulgui llegir. La vida sense música no té sentit, la música sense vida tampoc. Vull escriure més i millor del que escric. Vull dibuixar més i millor del que dibuixo. He donat més d’1 milió de gràcies en molts idiomes (la majoria donades en persona i de tot cor). M’agrada viure a la meva manera. M’agrada viatjar a la meva manera. Sóc viatger anywhere.

Òscar González
Jo, me, myself anywhere

__________________________________________________________________________

 
Viatjar no és només veure icones i monuments, moltes vegades la situació de la gent local és una bona raó per decidir visitar un lloc i tenir una experiència de la qual no tornem indiferents. Aquest és el cas del viatge que va decidir fer l'Òscar: visitar durant una setmana un camp de refugiats al Sàhara. L'Òscar és el nostre convidat del mes de juliol i temporalment li hem cedit el bloc per a que ens expliqui el seu viatge. -- Enric i Celia


 L'Òscar també ha escrit:

T'ha agradat? Comparteix aquesta entrada!

    6 comentaris :

    Anònim ha dit...

    Hola Òscar! Ja estàvem esperant les teves cròniques :-))
    Síl.

    Òscar ha dit...

    Gràcies Síl!! Finalment ja tenim aquí les cròniques que arriben en paral.lel als nens i nenes sahrauís que arriben a Catalunya a l‘estiu ;)

    Susana Bueno ha dit...

    Jo he escoltat algunes de les més 40.000 millions de paraules que has dit, he compartit algunes de les més 100.000 hores de son que has dormit, he gaudit de viatgar en grup amb tu i he pogut admirar algunes de les teves més de 45.000 fotografies....i dessitjo que molts dels teus més de 30.000 somnis arribin a fer-se realitat, amic. Un peto

    Anònim ha dit...

    Vas encara amb carret? ets tot un clàssic! Per cert, has de canviar l'"Àfrica negra és la gran desconeguda", ves-hi! per mi l'Àfrica negra és el lloc on he vist els somriures més grans :-)

    Òscar ha dit...

    Susana, tens tota la raó, hem compartit moltes hores junts viatjant, rient, plorant, xerrant, dormint, ballant, cantant, fotografiant, pensant, somniant. Aquest any trobaré faltar la teva companyia. Gaudiu molt del Perú. Cuida'm a la Txell i al Xavi ;) Un petó.

    Anna, tinc la càmera de rodet però normalment no la porto de viatge, és una peça de museu encara que funciona perfectament ;)

    Àfrica és l'assignatura que tinc pendent...espero que molt aviat pugui veure aquests somriures tan grans que il·luminen els rostres. Un petó

    Estefania ha dit...

    Hola Òscar!

    Molt bona la teva auto-descripció!! coincidim en dues coses Àsia també és el continent que més m'agrada i m'atreu (tot i que no en conec tots 'in situ') i l'Àfrica negre també és la meva gran desconeguda que vull conèixer així que pugui... ja que veig que t'agrada la fotografia i les càmeres et faig una recomanació compra't una Leica!!;)

     
    Continguts de Quaderns de bitàcola (Enric Vilagrosa i Celia López) | Tecnologia Blogger | Plantilla original de Wordpress Theme i Free Blogger Templates | Disseny adaptat per Quaderns de bitàcola
    cookie law