13 de setembre de 2012

Sí! Els nòmades encara existeixen!



La primera setmana de ruta l’hem dedicada a recórrer el centre del país, en el que l’estepa és el paisatge més representatiu. Més que l’espectacularitat, és la immensitat la que ens ha captivat. Hem vist llacs, rius i muntanyes que formen paisatges idíl·lics però que també es poden trobar en altres llocs del món. És el fet de donar un cop d’ull a tot el nostre voltant i veure kilòmetres i kilòmetres de natura fins a l’horitzó absolut, on s’ajunta el verd dels prats amb el blau del cel el que realment impressiona. La terra sembla verge i la sensació d’immensitat ens acapara. Una sensació que s’accentua quan veiem manades de cavalls cavalcar lliurement, transmeten un esperit de llibertat que sembla que encara ara es conserva intacte.





Sorprèn que en ple segle XXI encara existeixi el nomadisme com a forma de vida, gent que es desplaça amb la casa i les seves pertinences amunt i avall, persones que es desplacen estacionalment a la cerca de les millors pastures pel seu bestiar. Doncs sí! No és pas cap mite ni tampoc un fet minoritari a Mongòlia, només sortir d’Ulanbator la civilització pren forma de tenda i l’home i el seu ger passen a ser una part més de l’ecosistema i el paisatge. Conèixer aquesta forma de vida tan diferent a la nostra és un dels principals motius del nostre viatge a aquest país i ara ja som aquí, dormint en els seus gers i veient d’aprop el seu dia a dia. 

Es calcula que més d’un terç de la població de Mongòlia és nòmada. Diversos cops al llarg de la història s’ha intentat acabar amb el nomadisme, però tots ells han fracassat. Ja en temps de Gengis Khan es va crear Karakorum, una gran ciutat que havia de ser la capital de l’imperi i que va ser abandonada al cap de 40 anys perquè els mongols s’estimaven més continuar amb l’estil de vida tradicional que no pas fer-se sedentaris i “gaudir” dels avantatges de viure en una ciutat. El comunisme també van intentar erradicar-lo i amb les col·lectivitzacions els nòmades es van reduir fins a un quart del cens però, amb la caiguda del règim soviètic, una part important de la societat mongol de les ciutats va quedar orfe (les subvencions i ajudes soviètiques representaven un terç dels seus ingressos) i la misèria va fer acte de presència. En aquell moment molts van decidir tornar a les estepes, i el percentatge de nòmades, es va recuperar fins arribar a la meitat de la població. Tot i que en els darrers anys la tendència s’ha invertit i molts dels fills de les famílies que van a la ciutat a estudiar ja s’hi queden, el nomadisme continua sent un tipus de vida tan arrelat que sembla que formi part dels gens d’aquest poble.






Bestiar i nomadisme van agafats de la mà: els animals han de desplaçar-se per alimentar-se, i la família i la casa es mouen amb ells a la cerca de les millors pastures. Els animals són el seu dia a dia i la seva riquesa: la carn, la llana i el feltre, la llet i els formatges són els productes que generen i amb els que subsisteixen. Fins i tot n’aprofiten els excrements que, en el cas del cavall, són un bon combustible per les estufes en un entorn on els arbres –i per tant la fusta− són comptats.

La llegendària aliança entre l’home i el cavall encara perdura entre els pastors mongols. Un senyor gran ens va dir “un mongol sense cavall és com un ocell sense ales” i realment és captivador veure com aquesta gent cavalca per paisatges infinits vestint amb elegància les seves indumentàries tradicionals. Sembla que aprenguin a anar a cavall abans que a caminar, i no sorprèn veure nens de vuit o deu anys dirigint desenes d’animals amunt i avall a lloms del seu cavall.






Però els temps també estan canviant a la vida nòmada. Els cavalls han estat canviats per les motos, els 4x4 últim model han començat a aparèixer entre les famílies amb més recursos i les parabòliques alimentades amb energia solar ja són habituals en els campaments. L’economia i la cultura occidentals estan envaint un país que durant segles ha viscut en relatiu aïllament.

La imatge mítica dels nòmades com a gent hospitalària i acollidora també està canviant, i hi ha de tot com a tot arreu. La tradició diu que un nòmada ha d’oferir sostre i menjar durant dos dies a qui arribi al seu campament, però a dia d’avui l’hostatgeria s’ha convertit en un recurs econòmic més per aquesta gent –d’altra banda, totalment lícit– i moltes famílies ja tenen un o diversos gers de més destinats a acollir als “convidats”. Per la nostra experiència podem dir que pel general els mongols són gent noble però que també van molt a la seva. Possiblement és un fet que va lligat a les seves condicions de vida i no hi ha dubte que la barrera de d’idioma fa molt a l’hora d’intentar connectar amb la gent, però hem trobat a faltar els somriures que ens han dedicat en altres països on hem estat i on tampoc ens enteníem.




 
Fer nit de ger en ger és una forma peculiar de viatjar. A prop de les atraccions turístiques és habitual trobar-los però en d’altres zones no tant, sobretot si es tracta de zones més àrides. A més, cal recordar que els seus propietaris són nòmades i que si avui en trobes un en un lloc determinat, això no és garantia que hi encara hi estigui al cap d’un temps. La tenda de campanya ha estat una bona aliada en el nostre viatge i ens ha salvat de passar un parell de nits a l’intempèrie.   

Durant aquests dies, ens ha encantat la rutina a l’arribar a un ger: la família que t’acull habitualment et fa entrar al ger principal on t’ofereixen un te amb llet –la beguda per antonomàsia a Mongòlia– i un bol ple d’una mena de galetes i dels diferents tipus de formatges que elaboren. Un cop fins i tot ens van oferir uns caps de cabra bullits, per a ells és tota una delicatessen que no podíem despreciar tot i que la pinta no era gaire bona. En una altra ocasió vam arribar a l’hora de dinar i ens van oferir també unes boles fetes de pasta farcides amb ceba i carn, intestins i ronyons segons ens van dir... Estava bo, millor que els caps de cabra.



Un WC amb vistes

La vida als gers és tranquil·la però senzilla. No tenen grans luxes, a excepció de la tele amb la que capten un únic canal, i les seves possessions són poques per qüestions pràctiques (penseu que ho han de traslladar tot un o dos cops l’any). L’aigua l’han d’anar a buscar cada dia al riu i, tot i que tenen el que podríem anomenar wàter, aquest normalment és un cubícul de fusta o xapa ubicat lluny dels gers, amb un forat al terra on cau i es va acumulant tot, tot, tot... més val no respirar a l’hora d’anar-hi, encara que al final t’acabes acostumant i si et pares a pensar pocs lavabos tenen unes vistes de l’horitzó tan maques. Ni us preguntareu on estan les dutxes, no n’hi han. La gent es renta de tant en tant en el riu o per parts agafant una palangana amb aigua i sabó. Aquí l’aigua és molt preciada i només utilitzen la imprescindible, cosa que ens fa adonar de la immensa quantitat d’aigua que nosaltres gastem sense adonar-nos.

Durant aquest dies hem tornat a l’època dels nostres avis i hem vist de prop el dia a dia d’aquesta gent. També hi hem ajudat (o molestat, no sabem pas). Hem tingut l’ocasió d’ordenyar tot bitxo amb quatre potes que se’ns ha posat davant: vaques, cabres, eugues i camells. Sense gaire èxit però amb molta voluntat. També hem ajudat a agafar unes cabres amb unes banyes enooormes per a que les ordenyin, una gran experiència per uns urbanites com nosaltres! Tot un món molt singular en el qual s’aprenen moltes coses que per a nosaltres eren totalment desconegudes.




En la pròxima entrada viatjarem fins Karakorum, la que va ser capital de Gengis Khan i seu del monestir budista més important del país. Fins la propera!


6 comentaris :

Aitor ha dit...

Quines fotos més impressionants!

mil camins ha dit...

Per a mi Mongòlia és sinònim de cavall, estepa i ger; amb això vull dir que el dóa que hi viatgi será per a fer una llaaaarga ruta a cavall; malgrat que desprès no pugui ni asseure´m!!

Les fotos són tan maques, que jo les haguès posat més grans!!

Abraçades!!

PS Digueu-me quelcom del blgotrip! De totes maneres us he apuntat!!

Miriam ha dit...

Impresionant guapos!!! quins paisatges!! i que mones les nenes!! jejeje... es veu que aquest viatge també l'heu gaudit i molt!! un petó!

Enric i Celia ha dit...

Ja, ja, ja... tens tota la raó Mercè: després d'una jornada de cavall, el cul ho paga! Ara ja sabem perquè els cowboys de les pel·lis de l'oest caminen amb les cames entreobertes... ;-)

Si Míriam! Hem gaudit d'allò més. Però amb nosaltres, ja saps, és pujar-nos a un avió i automàticament se'ns dibuixa un somriure a la cara ! :-)

Gràcies Aitor! La veritat és que amb aquests paissatges és molt fàcil fer les fotos!

Anònim ha dit...

Quina experiència més guapa que esteu visquent!!!! Preciós el text, les fotos i la passió que desprenen.

Un gran post ;)

Enric i Celia ha dit...

Gràcies! I encantats de veure't als Quaderns!
Sí, una gran experiència en tots els sentits: paisatges, gent, aventures viatgeres...
Esperem que t'hagi anat molt bé per Berlín, una de les nostres ciutats favorites!

 
Continguts de Quaderns de bitàcola (Enric Vilagrosa i Celia López) | Tecnologia Blogger | Plantilla original de Wordpress Theme i Free Blogger Templates | Disseny adaptat per Quaderns de bitàcola
cookie law