24 de febrer de 2012

Kalaw, la versió birmana de "Un país en la mochila"


Recordeu el programa de televisió "Un país en la mochila"?
Si feu memòria, era una sèrie documental de finals dels anys 90 que presentava el polifacètic cantautor José Antonio Labordeta. En els seus programes anava visitant, motxilla a l'esquena i bastó en mà, poblets d'arreu mostrant l'Espanya més rural.

Els darrers dies hem emulat el mític programa i ens hem perdut per les muntanyes de les Kalaw, un poble de l'estat Shan, a l'est de Myanmar. El nostre guia ha estat el JP ("Gipi pels amics): sense bigoti, una mica més baixet que l’original, amb barret de palla enlloc de boina, però amb un bastó i una motxilla molt similars a les de l’autèntic, ha estat el nostre “Labordeta” particular. El JP és un senyor peculiar: va emigrar de petit des de Calcuta amb els seus pares (quan tan la Índia com Birmània eren colònies britàniques), va ser mercader de jove i ara, amb 75 anys però igual de jovial, és el llibreter del poble. Hi ha dies que també fa de guia però quan vol i per on vol: ell et proposa la ruta, si estàs d'acord bé i si no ja trobarà un altre. Si un dia està cansat o no té ganes de caminar, ja li pots oferir el que vulguis, que es quedarà amb els seus llibres.



 


La idea inicial que teníem era fer la ruta Kalaw-llac Inle, una caminada molt popular entre els viatgers. Després de conversar amb el JP vam decidir canviar de plans, sortir de rutes trillades, i quedar-nos per les rodalies de Kalaw coneixent petits poblets d'ètnies shan, palaung pao i dhanu. Hem compartit aquets dies amb la Clàudia i el Santi, una parella de Barcelona que vam conèixer a Mandalay i que estan viatjant per tres mesos pel sudest asiàtic. Junsts hem passat molt bones estones.

Més enllà dels paisatges, el que realment ens ha agradat és poder veure d'aprop el dia a dia de la vida rural birmana. Els paratges pels que hem caminat són bonics però no són pas res de l'altre món, en realitat si els hi treus els pocs arrossars i plantacions de te que hem vist, no es diferencien gaire de les terres de secà dels camps de Tarragona o de Lleida. La cosa canvia i molt quan tractes amb la gent. Viuen com potser fa cinquanta o seixanta anys a casa nostra, un món molt proper per als nostres avis però desconegut per a nosaltres, i són tremendament oberts i hospitalaris.







La nit la vam passar a casa dels Soe Aung. Ens van rebre amb els braços oberts i ens vam tractar com si fóssim de la família. Però no només vam fer parada en aquesta casa, a l'endemà vam fer parada en un parell de poblets més on també ens van convidar a prendre el te. No ens cansarem de parlar de les virtuts de la gent de Myanmar...






Una altra bona experiència que ens emportem a la motxilla!

2 comentaris :

Diego ha dit...

M´em recordo que Labordeta a més de anar cap aquí i cap allà continuament, tambè paladejava menjars per on passava...Vosaltres tambè heu fet servir el mateix modus operandi?
D´aqui a uns dies ja em direu parella.

Quaderns de bitàcola ha dit...

La família que ens va acollir va ser esplèndida. Tota una demostració de gastronomia birmana: qualitat i quantitat. Ni l'Arguiñano cuina com la senyora de la casa!

 
Continguts de Quaderns de bitàcola (Enric Vilagrosa i Celia López) | Tecnologia Blogger | Plantilla original de Wordpress Theme i Free Blogger Templates | Disseny adaptat per Quaderns de bitàcola
cookie law