5 de febrer de 2012

El Triangle d'or: mite o realitat?


Ja som a Tailàndia! Primer destí: el triangle d'or!

La triple frontera entre Tailàndia, Myanmar i Laos formen el llegendari “Triangle d’or“.  Terra muntanyosa i de difícil accés, el cultiu de l’opi era pràcticament l’única font d’ingressos de la regió fins no fa molts anys. Avui Tailàndia ha eradicat aquesta pràctica mitjançant una dura aplicació de la legislació vigent i programes de substitució de cultius. En canvi, en els països veïns la permeabilitat de les fronteres i les zones “sense llei” només han fet que s’hagi canviat l’opi per la producció de la droga del moment: la metanfetamina i, en menor mesura, l’heroïna. Evidentment gran part d’aquesta activitat il•lícita és invisible pel visitant, i els “gloriosos” dies de la regió com a principal productora d’opi del planeta ara són l’excusa perfecta per atreure turistes.

Venint del nord de Laos, la nostra arribada a Tailàndia no va ser pas la desitjada. Buscàvem un “camp base” per visitar el famós triangle i les diferents minories ètniques que hi viuen, i Chiang Rai semblava el destí ideal. Esperàvem arribar a una tranquil•la ciutat de províncies, però en canvi ens vam trobar amb una ciutat moderna plena de trànsit. En definitiva, que va ser arribar a l’estació d’autobusos, donar una volteta, veure que allò no era el que volíem i tornar a agafar un altre autobús cap a un altre destí de la zona més pausat. La nostra elecció va ser Mae Salong: pel que deia la guia feia bona pinta ja que estava en ple triangle i era complicat arribar-hi en transport públic. “Pocs turistes“ vam pensar, i sí que va ser així... en part...: vam coincidir amb el final de la celebració de l’any nou xinés (que dura quatre dies), fet que va fer que ens trobéssim amb els pocs allotjaments existents plens i que haguéssim de caminar dues hores per trobar un lloc on passar la nit (al dia següent, acabada la festa, ens vam canviar d'hostal i vam dormir per 100 bats l’habitació doble en ple centre del poble, al canvi 2,5€, un xollo!).

A Mae Salong sí que vam trobar el que buscàvem, tot i que el lloc s’assembla més a una remota aldea xinesa que no pas a una població de Tailàndia. De fet per aquí s’escolta parlar més xinès que thai!





Pel que ens van explicar, Mae Salong inicialment va estar poblada pel 93è Regiment del Kuomintang (KTM) que va fugir de la Xina després de la revolució del 1949. En un principi, els antics soldats i els exiliats polítics es van assentar a Myanmar, però més tard es van veure obligats a traslladar-se al nord de Tailàndia on, per sobreviure, es van dedicar a fer d’intermediaris entre els cultivadors i els “senyors” de l’opi. Avui els seus descendents conserven l’idioma i les tradicions (que no la professió) dels avis.

En canvi els voltants de Mae Salong ens han recordat molt a Sa Pa. Li traiem la boira i canviem els bancals d’arròs per d’altres de té i cafè, i estem novament en una regió muntanyosa amb petits poblats d’ètnies ben diverses que viuen i vesteixen com fa molt temps ja ho feien. A l’igual que al Vietnam, aquí hem coincidit un altre cop amb hmongs, però n’hem conegut també de nous. Ens han impressionat sobretot les dones aka, amb unes indumentàries i uns tocats molt elaborats i que, per moments, ens recordaven a la dama d’Elx.




 


El dia que vam recórrer els poblats vam viure un moment ben curiós. A mig camí ens vam parar a preguntar el camí a seguir a un senyor que portava un walkie talkie i que va resultar que no sabia ni papa d’anglès. No sabem ben bé com vam acabar a casa seva prenent el té i menjant pipes. Vam passar una bona estona descansant amb el senyor mirant-nos somrient i intentant mantenir una mínima conversa mitjançant gesticulacions. El millor va venir quan el van trucar diversos cops seguits pel walkie talkie: pel que vam entendre, era coordinador dels guardaboscos de la zona, just s’havia iniciat un incendi i el trucaven per a demanar-li reforços per apagar-lo. A nosaltres ens va preocupar però ell, tan tranquil, va continuar menjant pipes sense fer res al respecte. A la quarta trucada directament va apagar l’aparell, “que s’espavilin que tinc convidats!” devia pensar. L’escena va ser realment surrealista.

En la parada d'autobús de Tan Thon vam viure un altre d'aquells moments a recordar d'un viatge. Allà vam coincidir amb una dona padaung (més conegudes com dones jirafes) i el seu marit. Ja us podeu imaginar que un cop a dins de l'autobús no vam poder evitar dirigir la nostra mirada cada dos per tres cap a als anells del seu coll.





Després d’uns dies a Mae Salong vam arribar-nos fins a Chiang Mai, una parada consolidada en les rutes turístiques. Tot i ser una gran ciutat, la seva part antiga manté el seu encant. Allà s’hi poden trobar desenes de magnífics temples que daten de l’edat mitjana i que barregen influències arquitectòniques thai i birmanes. Ens ha agradat especialment el Wat Doi Suthep, dalt de la muntanya a les afores de la ciutat: és un dels temples més sagrats del país i allà es pot veure com gent d’arreu s’hi arriba cada dia en peregrinació. Diu la història que aquest va ser el lloc escollit per una relíquia de Buda per establir-se. L'elefant blanc que la transportava va caminar sense rumb durant dies fins a detenir-se exhaust (i caure mort) en aquesta muntanya on posteriorment van construir el temple.







Hem de dir que Tailàndia no era a priori el país que més ens atreia del sud-est asiàtic. Ens preocupava trobar-nos amb un “Disneyworld” preparat per a satisfer les necessitats del turista. En part és així però també hem comprovat que, si surts dels camins més trillats, encara s’hi poden trobar poblets ben autèntics. Inicialment Tailàndia havia de ser un país de pas camí de Myanmar i, sincerament, no ens havíem creat unes grans expectatives al respecte. Hem de dir però que, de moment, ens està sorprenent gratament... a fi de comptes, si el país té tan turisme per alguna cosa serà, no?


No ens hem pogut estar d'incloure aquesta foto. 
Aquí teniu la versió budista del famosos “enanitos“ de jardí.
N'hi ha per tot arreu i és la darrera tendència en jardineria.

3 comentaris :

Mariló Sanz Mora ha dit...

M’agrada molt este article, com tots els altres. Este bloc és digne mereixedor del premi Blocs de Catalunya on jo també em vaig presentar. Enhorabona. Tailàndia és un país fabulós i el millor de tot és endinsar-se entre les tribus del triangle d’or, descobrir l’essència encara que cada vegada estiga més enfocada al turisme. Jo hi vaig estar i al meu quadern de viatge vaig escriure tot el que m’impactà, en un futur apareixerà al bloc viatger. http://racoviatgermarilo.blogspot.com.es/

Unknown ha dit...

Estem a Chiang Rai, intentarem celebrar l'any nou xino a Mae Salong...! Magnific post! Sou uns cracks!
Una abraçada!

Quaderns de bitàcola ha dit...

Mariló: Sí que és veritat que Tailàndia é sun país on encara hi han llocs on no arriba el turisme i són aquests els interessants.

Marta i Adrià: Ens fa molta il.lusió que decidiu anar a Mae Salong, a nosaltres ens va agradar molt veure poblets on la vida encara va a un altre ritme!

 
Continguts de Quaderns de bitàcola (Enric Vilagrosa i Celia López) | Tecnologia Blogger | Plantilla original de Wordpress Theme i Free Blogger Templates | Disseny adaptat per Quaderns de bitàcola
cookie law