9 de gener de 2012

Good morning Vietnam!


O no tan “good”...

Si aquest país es va convertir en un autèntic infern per als  soldats nord-americans, per a nosaltres de moment ens ha ofert una benvinguda mogudeta, mogudeta. Dèiem en l’anterior entrada que volíem una mica d’emoció, doncs ja la tenim. Però no era aquesta ben bé la que buscàvem...

Hem arribat en vol directe a Ho Chi Minh des de Kuala Lumpur i només aterrar, en qüestió de mitja hora, ja ens han intentat estafar quatre cops: el policia d’immigració que ens demanava en euros 15€ de més per a tramitar el visat, un taxista que ens mostrava un cartell amb unes tarifes “oficials” que eren el triple del que en realitat valia el trajecte, la senyora de l’oficina dels taxis oficials (ara si) que ens donava el canvi malament de forma intencionada, i fins i tot diríem que un dels caixers electrònics que ens oferia una comissió per treure diners molt superior a la del caixer del costat... Hem de dir però que, per sort, ni molt menys tots els vietnamites són així. Ens ho haurem de prendre amb bon humor i assumir que aquí per a molta gent les nostres cares tenen forma de dòlar. ;-)




Vietnam és en teoria un país comunista però costa de creure-ho. Les estàtues de Ho Chi Minh presideixen les places principals de les ciutats, els cartells sobre els valors del règim són visibles en els carrers i les banderes nacionals amb l’estrella daurada sobre fons vermell estan arreu, però des de fa uns anys el capitalisme a l’estil xinès ha arrelat amb força.  Amb només 2 milions d’afiliats al Partit Comunista entre una població de 90, el futur es dibuixa ben diferent. Potser que Ho Chi Minh fos un heroi, però la tendència econòmica que ha sobreviscut s’assembla molt més a la Deng Xiaoping que no pas a l’auster col•lectivisme que va plantejar el primer. Si “Ho” aixequés el cap i veiés el que està passant ens sembla que no li faria cap mena de gràcia...


L'estatua de Ho Chi Minh observa des del seu pedestal una de les grans avingudes
comercials de la ciutat: "On hem anat a parar?" sembla que es pregunti.


De les moltes cares que té el país, Ho Chi Minh és segurament la ciutat que millor reflecteix el “nou” Vietnam: HCM és una metròpoli en moviment constant, i no només per les motos que envaeixen els seus carrers... si la ciutat té uns 7 milions d’habitants, podem dir que de motos encara n’hi ha més! Saigon, com tothom la coneix excepte les autoritats, és un organisme viu que desborda energia. El viatger no té més remei que contagiar-se del seu ritme i adaptar-se al seu caos controlat si no vol morir en l’intent de conèixer-la.


El tràfic d'un carrer qualsevol de Saigon.
Travessar el carrer en aquesta ciutat és un autèntic esport d'aventura.


Saigon evoca mil i una imatges. Carrerons perduts en el temps que porten a tranquils temples i mercats atrotinats plens d’activitat just abans de desembocar en modernes avingudes de gratacels i centres comercials. Poc queda del mític Saigon de finals dels 60 i començaments dels 70 que es veu en les pel·lícules bèl·liques nord-americanes: els fantasmes del passat únicament perduren en antics hotels per a soldats ianquis, edificis governamentals que fa tan sols una generació eren testimonis del caos i museus que custodien relíquies de guerra. Cal recordar que, tot i que els Estats Units i els seus aliats van haver de marxar amb la cua entre les cames, darrere seu van deixar un gran rastre d’horror i destrucció: entre 4 i 6 milions de vietnamites (entre nord i sud) van morir en el conflicte per “només” 60.000 víctimes nord-americanes. Encara ara per arreu del país es poden veure algunes persones amb amputacions i deformacions físiques provocades pel napalm i altres armes químiques.


Façana del Palau de la reunificació. Antic palau de govern del Vietnam del Sud.
Búnker del palau. Des d'aquest gabinet es dirigien les operacions de guerra.
Primers tancs del Vietnam del Nord que van entrar al Palau poc abans de la rendició.


La visita al Museu dels vestigis de la guerra i als propers túnels de Cu Chi ens va permetre conèixer una mica més aquesta part de la història del país. Els mítics túnels s’ubicaven a sota de territori controlat pels nord-americans i permetia al Viet Cong controlar els moviments de l’enemic, parar-los trampes i escapar sense que aquest se n’adonés. Diuen que s’estenien per centenars de kilòmetres i que arribaven fins a la frontera cambodjana. Cinc anys van passar fins que els ianquis van descobrir que a sota dels seus peus estaven infestats de “charlies”!


Façana del Museu dels vestigis de la guerra. En primer pla un parell d'avions de guerra.
Un altra nau nord-americana, aquest cop un helicòpter de transport de tropes.
Entrada a un dels túnels de Cu Chi. Com podeu veure és ben estreta...
Interior d'un dels túnels. Aquest és adaptat a mida XL, originariament eren com la meitat d'aquest.


A prop de Saigon també hem visitat el temple de Cao Dai. Pensàvem que després de conèixer profetes i de saber de tribus que veneren a soldats nord-americans, ja ho havíem vist tot en creences religioses... però no! El Caodaisme és una religió que es va inventar un funcionari vietnamita a començaments del segle passat i que intenta integrar el millor de les religions principals (cristianisme, islamisme, hinduisme, budisme, taoisme i confusionisme) en una única creença. La teoria és bona i la seva base parteix que hi ha un únic Déu però que l’home no ha sabut entendre un mateix missatge diví emès en diferents èpoques i per diferents profetes. Ara bé, no ens acaba de quadrar que barregin entre els seus profetes a personatges consagrats com Jesús o Mahoma amb d’altres de més terrenals com Shakespeare, Victor Hugo, Thomas Jefferson, Lenin o Churchill...  En qualsevol cas, són uns set milions de seguidors els que té aquesta curiosa religió al país i curiós és també el seu temple principal: més kitsch impossible!


Mestres de cerimònia del temple Cao Dai.
Interior del temple en plena cerimònia. Quina barreja de colors!


Els propers dies deixarem la ciutat i ens endinsarem en la Vietnam més rural. Remuntarem riu amunt el Mekong per a visitar els seus mercats flotants i atravessarem la frontera amb Cambotja fins arribar a Phnom Penh. Tot això i més en el propera entrega dels Quaderns de bitàcola!

6 comentaris :

Diego ha dit...

Jo només puc dir: "deu meu capità, no sento les cames..."
Fins ara i vigileu els charlies.

Òscar ha dit...

Hola, teniu tota la raó, Vietnam està "massa fet" pel turisme i ens veuen com un dòlar amb potes. Fa anys que reben molt turistes i això es nota molt...és la part negativa d'un país increíble i amb uns paisatges naturals espectaculars...a Cambodga els temples d'Angkor Bat us encantaran. Una forta abraçada i ànims 'Asia is different'

Lluis ha dit...

Buscant i rebuscant al "libro gordo de Petete" he trobar la resposta al perquè d'aquesta cobdícia desmesurada de taxistes i policies de Saigon: resulta que fa unes dècades, tot just quan el país començava a obrir-se al capitalisme, van rebre la visita d'uns quants restauradors de les Rambles -aquests que cobren 20 o més € als turistes per una paella de plàstic- que els van ensenyar totes les "arts" de com treure diners al turista incaut. Es veu que intentar timar al turista és un dels negocis més globalitzats.

Per cert, ara que es discuteix què passarà amb l'euro, podríeu passar-vos per Frankfurt a la vostra tornada i proposar la impressió d'aquest nou bitllet, a canvi, lògicament, d'una mòdica comissió. Qui sap: potser la Merkel i el governador del banc central europeu us fan cas...

Quaderns de bitàcola ha dit...

Hem de dir que, tot i que la rebuda no va ser la millor, en aquest país hem conegut també persones molts amables i honestes. Com a tot arreu hi ha gent de tot tipus i, tal i com apunta l'Òscar: el que us hem explicat són els petits inconvenients que cal patir per a disfrutar d'aquest país increible. En tot viatge sempre hi ha un mal dia!

Javier Rodríguez ha dit...

Gràcies, us faré molt de cas si acabo anat cap allà!

Quaderns de bitàcola ha dit...

Hola Javi! Segur que faràs una ruta xula i acabaràs enamorat de Vietnam!

 
Continguts de Quaderns de bitàcola (Enric Vilagrosa i Celia López) | Tecnologia Blogger | Plantilla original de Wordpress Theme i Free Blogger Templates | Disseny adaptat per Quaderns de bitàcola
cookie law