17 de gener de 2012

1975 - 1979: Història negra de Cambotja


El cel i l’infern en un mateix país, això és Cambotja. Un ascens als dominis del déus a través de les pedres dels temples d’Angkor, testimonis silenciosos d’una època gloriosa;  i un descens a l’infern, cara a cara amb els horrors dels khmers rojos, en els centres d’internament i els camps de la mort.

Avui toca explicar la part trista de la història, la d’un passat recent en el que la cobdícia humana a l’hora d’imposar les seves idees va sobrepassar els límits i va provocar la mort de dos milions de persones d’una població total de vuit milions en només 3 anys, 8 mesos i 20 dies de règim.

Les visites al Museu Tuol Sleng (antiga presó de seguretat S-21), les fosses comunes de Choeung Ek i el Museu de mines antipersona ens han provocat sensacions contradictòries: tristesa i ràbia a la vegada, però us podem assegurar que ens han marcat. Avui toca una entrada desagradable: us volem donar a conèixer la part fosca de la història de Cambotja.


L'antic institut Tuol Svay Prey (actualment el Museu Tuol Sleng) es va
transformar durant el règim dels khmers rojos en la presó de seguretat S-21.


De les 30.000 persones que van estar empresonades i van caminar
per aquests passadissos únicament en van sobreviure 7.


Algunes de les antigues aules es van convertir en sales
d'interrogació i tortura. En llits com el de la imatge es
lligaven als presos i s'hi efectuaven descàrregues elèctriques.

La resta d'aules es van subdividir en petits compartiments que
s'habilitaven com cel·les pels presos.


L’abril del 1975, els khmers rojos van imposar una de les reestructuracions més radicals i brutals que mai s’hagin implementat en una societat. El seu objectiu era transformar Cambotja –rebatejada com Kamputxea Democràtica– en una cooperativa agrària descomunal dominada pels propis pagesos, partint de cero i fent net de tot allò i tot aquell que s’hi oposés. En pocs dies tots els habitants de la capital Phnom Penh i d'altres ciutats, inclosos gent gran i malalts, van ser obligats a traslladar-se a les zones rurals i a treballar com esclaus en jornades d’entre 12 i 15 hores. Els intel·lectuals van ser eliminats sistemàticament: portar ulleres, tenir unes mans fines o saber idiomes eren motiu suficient per a ser assassinat. Qui no complia amb els objectius de rendiment imposats en els camps de treball era considerat un desafecte a la causa. Cambotja es va transformar en un enorme camp d’extermini ignorat pels ulls dels governs occidentals.

El règim dels khmers rojos es va acabar amb l’entrada de l’exèrcit vietnamita a Phnom Penh (pràcticament buida) al gener de 1979. Els vietnamites van instaurar un nou govern liderat per antics polítics dels propis khmers rojos que havien desertat i s’havien exiliat, entre ells l’actual primer ministre Hun Sen. Però la cosa no es va acabar aquí: els khmers rojos van refugiar-se a l’oest del país amb tots els civils que van poder retenir i va començar una guerra civil que va durar més d’una dècada. És trist que molts països consideressin als khmers rojos el govern legítim del país fins que no es van signar els acords de pau de París del 1991, però es clar, a ulls dels grans països occidentals poc importava el currículum de barbàrie de Pol Pot i companyia: políticament era poc correcte reconèixer un govern recolzat pel Vietnam, país comunista que pocs anys abans havia fet tornar cap a casa l’exèrcit nord-americà amb la cua entre les cames... Per sort ara en la política internacional ja no passen aquestes coses... o potser si?


 En els anomenats "camps de la mort" s'executaven els presos.
N'hi havien centenars repartits per tot el país. En el de Choeung Ek
s'hi van trobar 20.000 cossos repartits en 129 fosses comunes com les de la foto.

 Encara avui cada cop que plou apareixen restes òssies i de roba.


 En una pagoda commemorativa s'hi conserven els cranis de 9.000 dels
cossos trobats, en moltes d'elles s'hi poden distingir senyals de tortura.


Tot i els tractats de pau i les eleccions democràtiques del 1993, no va ser fins al 1998 que els darrers guerrillers de l’antic règim es van rendir del tot. En l'actualitat els líders d'aquell genocidi estan sent jutjats per un Tribunal amb el suport de la comunitat internacional i les ferides d'aquell fosc periode van cicatritzant poc a poc, tot i que els accidents provocats pels 10 milions de mines antipersona que encara queden escampades pel territori els faci recordar que no fa tan temps d'aquells fets (289 víctimes l'any 2010). A dia d'avui Cambotja és un país “tècnicament” democràtic, tot i que  l’índex de percepció de la corrupció de l’organització Transparency International situï al país en el lloc 164 de transparència entre d'un total de 183. No volem pensar malament, suposem que els 2 US$ que vam haver de pagar de més a l’oficial que ens va expedir el visat d’entrada al país serien per a una bona causa...

Els cambodjans han viscut el seu propi infern però, gràcies a la seva moral i a un optimisme contagiós, han sobreviscut amb l’ànim i el somriure gairebé intactes. Nosaltres podem confirmar-ho de primera mà: en un dels patis del mateix edifici on va estar reclòs, vam tenir la sort de conèixer un dels set únics supervivents de l'antiga presó S-21. El senyor Bou Meng, que va sobreviure gràcies a les seves dots d'artista pintant retrats dels oficials de la presó i dels líders khmers, va patir tortures diverses i va perdre la seva dona però avui mira cap al futur amb entusiasme. Cambotja: el cel i l'infern en un mateix país...


 El senyor Bou Meng. Tot un honor per a nosaltres haver-lo conegut.


9 comentaris :

Anònim ha dit...

Hola, doncs molt bon reportatge sobre el terreny. Hauríeu d'escriure un llibre. Molts records des de Catalunya.

Òscar ha dit...

Cert, aquesta escola convertida en presó posa els pèls de punta i deixa un mal cos...Hi ha una sala plena de fotografies de totes les persones que van passar per allà. Tot plegat una barbàrie!! Un petonet parella. Gaudiu de Cambodja!! ;)

Alex Bravo ha dit...

Hola, gracias por tus pildoritas de historia....no me recordaba tal genocidio y fue tan reciente....sigue emocionante vuestro viaje ...muchos saludos.

David ha dit...

Bona crònica parella ! I sí, encara hi ha genocidis...recordem Bòsnia, Rwanda, i d'altres que no es reconeixen malgrat les evidències històriques...(com els dels armenis a Turquia)

En fi, per aquí tot com sempre...un altre Barça-Madrid, retallades, o sigui la rutina de cada setmana...

Salut i records dsde GSB!

Lluis ha dit...

Felicitats per l'esgarrifosa crònica d'un dels pitjors i menys coneguts genocidis del segle XX. A banda de l'horror humà, és trist adonar-se de la indiferència amb què Occident va acollir aquest drama, ja fos per motius geopolítics o, en alguns casos, ideològics. I el pitjor és que la invasió vietnamita que va posar fi al règim de Pol Pot no va venir motivada per motius humanitaris, sinó que, pel que tinc entès, fou fruït de la creixent rivalitat que hi havia als 70's entre Vietnam, recolzada per la URSS, i la Xina, que donava suport a Pol Pol: fer-lo fora era, per a aquests dos països, una forma de limitar les aspiracions xineses d'hegemonia a la zona. L'única nota positiva és llegir com, malgrat tot, la població manté les ganes de viure.

Diego ha dit...

La veritat és que t´adones de com el poder i la manera de pensar d´uns quants pot afectar la vida de tanta gent d´una manera tant cruel i dramàtica... Heu fet molt bè de fer aquesta visita nois, és un homenatge a les victimes.
Una forta abraçada.

Enric i Celia ha dit...

Si gent, quan veus les atrocitats que s'han comés en determinats païssos o com la gent pot viure (o sobreviure) amb ben poques comoditats, te n'adones del que realment tenim i del poc que de vegades ho valorem...

Fernanda ha dit...

Admirable Bou Meng...

Enric i Celia ha dit...

Hola Fernanda! Fue increible conocer a un superviviente y más su historia. Realmente impacta muchísimo!

 
Continguts de Quaderns de bitàcola (Enric Vilagrosa i Celia López) | Tecnologia Blogger | Plantilla original de Wordpress Theme i Free Blogger Templates | Disseny adaptat per Quaderns de bitàcola
cookie law