2 d’octubre de 2011

Les cascades d'Iguaçú: tres països en tres dies


Fa tot just mes i mig que vam iniciar aquest bloc i comencem a tenir problemes per a no repetir-nos en els qualificatius a utilitzar per a descriure tot allò que anem veient: impressionant, majestuós, fantàstic, increïble... però és que avui toca parlar d’Iguaçú i ens tornem a trobar amb que qualsevol dels adjectius esmentats es queda petit per a explicar el que hem vist.

En tres dies hem estat en tres països i és que el riu Iguaçú fa de frontera natural entre Brasil i Argentina -el Paraguai completa el triangle, a només 30 minuts en cotxe des de Foz do Iguaçu (Br) o Puerto Iguazú (Arg)-. Amb més de tres kilòmetres de llarg, 80 m d’alçada i 275 salts, Iguaçú té molt ben merescuda la seva fama així que ens hem dedicat a veure i viure les cascades des de tots els punts de vista possibles: des de dalt, des de baix, des d’aprop, de lluny, ...

Explica una llegenda guaraní que les cascades d’Iguaçú es van originar quan un valent guerrer es va fugar riu avall en una canoa amb la seva estimada, fet que va provocar la ira del déu dels boscos que també estava enamorat d’ella. Empès per la seva ràbia, el déu va fer que el riu es desplomés davant dels amants formant els empinats salts d’aigua per els que va caure la jove que, en arribar a la seva base, es va transformar en roca. El guerrer, sense arribar a caure, va transformar-se en arbre i contempla amb pena encara avui el desafortunat destí de la seva companya.

Que romàntic, oi? Llàstima que després vinguin els geòlegs i ens donin una explicació molt més simple: es veu que el riu travessa un altiplà basàltic que s’acaba abruptament on són les cascades. Això si, els científics també diuen que els salts d’aigua desprenen ions negatius que fan que la gent sigui més feliç (???). És el primer cop que escoltem una cosa així, però podem donar fe que és certa... i és que l’humor de les persones sembla millorar com més a prop estan de les cascades. ;-)






I per si de cas les cascades no acaben d'agradar a algun visitant (ho dubtem molt), a més resulta que aquestes s'emmarquen en uns paratges selvàtics que permeten contemplar flora i fauna tropicals de ben a prop. Us deixem amb una mostra dels ocells de la zona.







 Fins la propera!

8 comentaris :

Anònim ha dit...

Impresionant nois!!!! quines fotos!!! Esteu molt prims per això eeh!! jejejej... seguiu gaudint d'aquesta maravellosa experiència!! un petó molt i molt fort!!! Miriam

Maria Teresa ha dit...

Em sembla que amb les fotos tan boniques que aneu posant us heu equivocat d'ofici! Un petó, us trobo a faltar!

Diego ha dit...

Agafo un vol demà per anar amb vosaltreessss!!!!!
Gaudiu a tope, molts petons i abraçades!

Lluis ha dit...

I pensar que poc us va faltar ben poc de no anar-hi. Recordo que a l'estiu comentàveu que és un indret molt turístic i excessivament explotat, que segurament les catarates del Victòria, a l'Àfrica, són molt millors, etc.

Si, com ja sabeu, aquest era un dels meus destins favorits, ara, veient aquestes fotos (i, en especial, els comentaris i les imatges dels boscos del voltant), m'hi reafirmo encara més

Mireia ha dit...

Sabeu, m’he mirat el blog i, ostres! Quina pasada! M’encanten totes les vostres fotos! Quina enveja! La próxima vegada que aneu de viatge tants dies porteu-me amb vosaltres a la maleta o a la motxilla :P Per cert, normalment qui de vosaltres dos és el fotograf?
Records :)

Anònim ha dit...

Una abraçada molt gran! ens fa feliços veure que esteu tant bé!. Nosaltres també ho estem disfrutant...gràcies per aquest regal. Cuideu-vos molt.

Enric i Celia ha dit...

Hola a tots!

Estaríem encantats de que algú ens fes una visiteta. Només és demanar uns dies de festa i agafar un avió. No us ho penseu tant, només és posar-s'hi. Aneu pensant de cara a les vacances de Nadal... ;-)

Nota per la Mireia: Estem buscant companyies aèrees que permetin portar més de 30 kg d'equipatge. De moment no l'hem trobat però quan la trobem t'avisem (la megamotxilla per a posar-t'hi ja la tenim)

Les fotos són de creació compartida. Els dies parells la Celia mira per l'objectiu i l'Enric aguanta la càmera i clica el botó per a fer la foto (els dies imparells ho fem a la inversa). Si us fixeu una mica, veureu clarament que cadascun de nosaltres tenim una forma diferent de clicar el botó. ;-)

Gràcies pels vostres missatges. Els anònims també, tot i que no sabem qui sou!

Anònim ha dit...

Madre mía, Celia........ absolutamente impresionante!!!!!!!!!!!!!!!!!!!
Veo que lo estáis pasando fenomenal, qué fotos más preciosas de Iguazú y de las aves que viven por allí, son una pasada.
Un besazo muy fuerte!!!!!!
Marta

 
Continguts de Quaderns de bitàcola (Enric Vilagrosa i Celia López) | Tecnologia Blogger | Plantilla original de Wordpress Theme i Free Blogger Templates | Disseny adaptat per Quaderns de bitàcola
cookie law