Per fi hem arribat a Ulan Bator!

Ja som a Ulan Bator!

No és pas la ciutat més maca del món, més aviat al contrari, però després del que hem passat els darrers dies és un alleujament arribar a la capital mongola. Vam començar el viatge en tren asseguts en uns compartiments on per cada tres places hi anàvem cinc persones; buscant un espai més còmode ens vam traslladar al vagó restaurant, però aviat ens van fer fora per a que altres persones poguessin sopar; sense cap altre lloc on anar, ens vam passar unes quantes hores asseguts al terra en l’espai que queda entre vagó i vagó fins que, ja de matinada, l’Ochmaa (altre cop el nostre àngel de la guarda) ens va aconseguir unes lliteres d’uns que van baixar a meitat de camí.

Plaça de Sükhbaatar i l'edifici del Parlament

Ulan Bator en mongol vol dir “l’heroi roig” i és tota una raresa en un país com Mongòlia. Amb més d’un milió d’habitants, concentra gairebé la meitat de la població d’un dels països amb una densitat demogràfica més baixa del món (la població total era de 3.086.000 habitants al 2010 per una superfície de 1.564.000 km2, uns tres cops la península ibèrica). Al centre s’hi nota la influència soviètica, i edificis, places i avingudes no es diferencien gaire dels que es poden trobar en qualsevol ciutat russa. Gris i insípida, no és que sigui una ciutat gaire acollidora i poc d’interès té pel visitant a excepció del monestir budista de Gandan, l’únic del país que va sobreviure a sortir indemne de la purga soviètica. Sorprèn veure-hi molts més cotxes de gama alta que no pas a qualsevol ciutat europea i uns centres comercials on tot és importat i els preus són occidentals. En canvi, als suburbis s’acumulen barris sencers de gers de famílies de pastors nòmades que la desgràcia d’un mal any els ha obligat sedentaritzar-se i establir-se a la capital amb l’esperança de trobar una vida millor, són barris creats il·legalment que no compten amb els serveis bàsics i que han doblat la població d’Ulan Bator en pocs anys. Són les dues realitats que conviuen a poca distància i que sembla que s’ignorin mútuament.

Barris perifèrics de la capital

 
La capital mongola va esdevenir ciutat a partir de l’arribada del comunisme, com també va fundar moltes de les petites poblacions que avui s’estenen per arreu del país. Durant set dècades, fins al 1990, la URSS va tenir a Mongòlia fermament controlada. En aquest temps les brigades revolucionàries −complint ordres dels comissaris soviètics− van matar milers de monjos budistes i van destruir temples i monestirs, les institucions més fortes en un país que va arribar a ser, després del Tíbet, el país amb una major implantació del budisme (abans de l’arribada dels russos es calcula que d’una població total d’uns 650.000 habitants, 115.000 eren monjos). Sota la tutela de Moscou, el govern del país va pressionar als pastors per a que cedissin els seus animals a les explotacions col·lectives, va crear ciutats per a fixar la residència un poble eminentment nòmada i va imposar exigències burocràtiques a unes persones que quasi mai s’havien guiat pel rellotge ni per la comptabilitat.

D’altra banda, la major part d’aquella gent no sabia llegir i, amb l’ajuda soviètica, Mongòlia va construir escoles i va arribar a gairebé el 100% d’alfabetització. Amb les pensions, l’atenció mèdica gratuïta i el cobrament regular de salaris, la vida dels pastors va passar a ser menys penosa i impredictible. I potser més important encara: els soviètics van mantenir a ratlla als xinesos. Durant molt de temps, els xinesos van considerar Mongòlia com a part de la Xina, i els mongols no van aconseguir alliberar-se d’aquests fins al 1921, quan els russos els van ajudar a expulsar-los. Tenint en compte el comportament del govern xinès amb territoris com el Tibet o la Mongòlia interior, és difícil no considerar als soviètics com a salvadors tot i les atrocitats que també van fer.

Alguna estàtua comunista i molt vodka a les prestatgeries dels supers, herències del comunisme.

Coneixent una mica més sobre la història recent del país, considerant la seva ubicació entre dos dels països més grans del món i de la poca població que des de sempre ha tingut Mongòlia, ens costa creure que els mongols van arribar a formar l’imperi més gran que mai ha existit. Si no fos pels llibres d’història difícilment algú s’imaginaria que des d’aquestes terres, ara fa vuit-cents anys van sortir Gengis Khan i els seus exercits a conquerir el món: des del Mar de la Xina al Mar Bàltic van cobrir un territori que va arribar a duplicar la màxima extensió de l’Imperi romà. Igual de gran va ser d’efímer el seu imperi, associat pràcticament a la vida del seu líder, els mongols van tornar per on van venir sense deixar rastre del seu pas: ni van fundar ciutats, ni van traçar camins, ni van construir muralles, temples o palaus. Res de res. Per no fer, ni tan sols van escriure la seva història.

Sigui en la seva vessant històrica o en la seva vessant llegendària, Gengis Khan i el seu imperi continua present en l’imaginari i l’orgull mongol. A nosaltres finalment ja ens ha arribat l’hora de conèixer els descendents del mític heroi i el seu magnífic país. Agafem el cotxe i només sortir d’Ulan Bator el verd ho envaeix tot, a partir d’ara poques ciutats veurem pel camí. Durant dues setmanes recorrerem la terra que va forjar aquell imperi de llegenda que, a cavall i sota l’aureola de Gengis Khan, va travessar cavalcant tota Àsia fins a Europa!