Tikal, la perla maia de Guatemala

Versión en español

De la selva de El Petén sorgeixen milers de construccions entre temples, palaus, plataformes cerimonials i jocs de pilota; unes ocultes per les arrels i la floresta, d'altres de desenterrades i restaurades. Diuen que l'antiga Tikal dels maies era comparable al Nova York dels nostres dies per la sorprenent alçada dels seus edificis i per la gran grandària de les restes trobades. El que és segur és que amb els seus 150.000 habitants en la seva època de màxim apogeu, Tikal era una gran metròpoli quan la majoria de les grans ciutats europees de l'actualitat tot just començaven a fer-se un nom.

Avui visitem Tikal, una de les ciutats llegendàries del món maia i de la història de les civilitzacions.

Tanca els ulls i imagina per un moment que viatges 1.500 anys enrere. Posa't en la pell d'una persona d'aquella època, en el seu context històric i amb els coneixements del moment...

Continua imaginant i ara posa't en la pell d'un comerciant que després d'un llarg viatge arriba per primer cop a una ciutat tan gran en extensió com la Barcelona d'avui dia. Sense cap mena de dubte la mirada se t'aniria cap al cel, buscant el final d'uns temples mai vistos abans i que arriben als 70 metres d'alçada, l'equivalent a un edifici actual de més de vint pisos. Des de dalt d'una d'aquestes piràmides el Governador es comunica amb els déus, mentre que el poble, des de baix i davant d'aquesta grandesa monumental, escolta els desitjos dels déus transmesos per aquest, que representa la veu del poder diví...

Visitant Tikal no podem deixar de pensar en quines devien de ser les sensacions d'una persona d'aquells temps davant de tot el que tenim davant. De ben segur que "bocabadat" seria poc per definir les sensacions d'aquest viatger de l'època...

Tikal és tan extens que és possible sentir-se a soles amb la selva i els temples maies, gairebé sense haver-te creuat amb altres persones, i això la fa ben especial. Les construccions estan unides per llargs senders que avancen sota la protecció de grans arbres, d'on emanen olors i sons desconeguts per nosaltres. Micos, ocells, insectes, rèptils i el gran depredador de la selva, el sigil·lós jaguar, poblen les rodalies d'aquesta ciutat. Sembla ser que govern i arqueòlegs tenen molt present la importància de l'entorn natural on es troba el jaciment i que per això s'ha decidit mantenir gran part de la selva per tal de conservar la fauna i la flora de la zona. Un valor afegit per la nostra visita.

Per poder veure tal i com ho veiem avui dia Tikal s'han hagut de treure molts arbres, sorra, pedres, enfiladisses i restaurar molts temples. Tot es va trobar enterrat i envaït per la selva, però de moment només s'ha recuperat les parts més importants i centrals del conjunt. Feina impossible recuperar les 16.000 construccions que es calcula que queden per descobrir. La restauració s'ha de fer d'una manera manual, sense utilitzar grues ni eines metàl.liques, amb eines de fusta per no fer malbé la pedra calcària dels antics edificis. Una feina lenta i costosa que permet veure temples que tot just comencen a renéixer d'entremig de les entranyes de la terra després de restar molts anys engolits per la vegetació.

No hem parat de caminar en tot el dia. A munt i avall els senders ens van obrint de tant en tant per descobrir-nos un nou temple o palau. No perdem l'oportunitat de pujar fins dalt de tot en aquells que és possible. Emociona pujar fins a la seva cúspide, treure el cap per sobre els arbres i contemplar a vista d'ocell el jaciment. Des d'aquests miradors privilegiats es poden distingir d'altres temples sobresortint entre un mar de verdor inacabable. És realment des d'aquí que un se n'adona de la magnitud del que té davant seu.

Tots els camins conflueixen a la Gran Plaça, on s'alcen cara a cara els dos edificis més esvelts: el Temple del Gran Jaguar, segurament el més representariu de Tikal, i el Temple de les Màscares. El primer, més gran i alt, representa el sol i la masculinitat. El segon, un pèl més petit, la lluna i la feminitat. Entre un i altre, just al mig de la plaça, hi ha una pedra circular on els descendents dels antics maies encara celebren els seus ritus en l'actualitat. El 21 de desembre de 2012 s'hi va celebrar allà el canvi del cicle del calendari maia, una nova etapa i, per a molts, la fi del món... unes imatges que van donar la volta al món.

Els edificis de la gran plaça van ser construïts a començaments del segle VIII, coincidint amb l'època de màxim esplendor de la ciutat i de l'inici del seu declivi. Només 200 anys després els maies ja havien abandonat completament Tikal. Els motius encara són difusos, potser la superpoblació, l'abús dels recursos, la sequera, les guerres internes... o potser una mica tot plegat van ser les causes que van posar fi al brillant període clàssic maia. De fet quan Hernán Cortés va travessar la selva del Petén, al 1525, les ciutats maies feia cinc segles que s'havien despoblat i que havien estat cobertes pel bosc tropical.

Després d'estar voltant per les runes durant vuit hores tenim la sensació que tot just hem descobert la punta de l'iceberg. No hem parat però sóm conscients que ens deixem molt per veure. Marxem i ho fem amb la necessitat de conèixer molt més sobre aquesta cultura. Marxem, però ho fem sabent que possiblement algun dia hi tornarem.




Informació útil

Com arribar: Flores és la ciutat més pròxima a Tikal. Nosaltres hi hem arribat dels de Palenque (Mèxic) però també està ben connectat amb altres atractius turístics de Guatemala i amb Belize city. Disposa també d'aeroport.

Deu hores separen Palenque de Flores per terra. El viatge s'organitza en tres trajectes: bus Palenque-Frontera Corozal, creuament en barca del riu Usumacinta (frontera natural entre Mèxic i Guatemala) i bus La Técnica-Santa Elena (Flores) Tikal (Guatemala). És un viatge que es pot fer per lliure però que val la pena contractar amb una agència de viatges per a coordinar els horaris en un sol dia. En total són 10 hores pel que vam pagar 350 pesos. Existeix també la possibilitat de fer el trajecte en dos dies i fer parada per visitar els jaciments arqueològics de Bonampak i Yaxchilán (les agències organitzen paquets per 1.000-1.200 pesos que inclou transport, allotjament i menjars). Pacteu bé amb l'agència el transport: nosaltres el primer trajecte el vam fer de forma ràpida i còmoda en una van turística però en el trajecte de Guatemala ens van col·locar en un autobús local d'aquells en els que vas enxovat, que paren cada minut per agafar gent i que van a 10 Km per hora. Se'ns va fer llarguíssim.

Flores està a 60 km del jaciment arqueològic de Tikal, un trajecte d'1h de bus. Les agències organitzen vans en diferents horaris amb un preu de 70 pesos anada/tornada.

Allotjament: Existeixen tres possibilitats: Flores, el Remate i la zona de serveis del jaciment de Tikal. Els hotels són més cars a Tikal, tot i que també existeix l'opció d'acampar (en els jardins dels mateixos hotels, en els que t'ofereixen la tenda i el sac). Després de valorar les opcions nosaltres vam optar per Flores, un poble amb encant rodejat per les aigües de la Laguna de Petén (on et pots banyar) i on hi ha un munt d'opcions d'allotjaments.

Hotel La Unión. Situat al carrer del mateix nom, amb vistes al llac (des d'on es veu una bona posta de sol). Habitació doble amb bany, wi-fi, TV i balcó per 150 pesos.

Menjar: Flores té una àmplia oferta de restaurants. Els que tenen terrassa amb vistes al llac són els més cars, però són ideals per fer-hi una cervesa a la posta de sol. Davant de l'hotel La Unión hi ha un restaurant familiar econòmic amb una carta amb plats per entre 20 i 50 pesos. No recordem el nom però no té pèrdua, està al terrat d'un bloc de dos pisos.

Dins de la zona arqueològica no hi ha restaurants ni botiguetes on comprar menjar. Cal anar a la zona de serveis de l'entrada on hi ha els restaurants dels hotels, els quals són cars. Val la pena portar entrepans per no perdre temps.

De viatger a viatger: Les agències de Flores, a part de només transport, ofereixen per poc més la possibilitat d'incloure guia (100 pesos). Són visites per grups d'un màxim de 12 persones (nosaltres vam ser 6) de tres hores de durada que valen molt la pena. A més d'explicar-te la història i anècdotes de l'antiga Tikal, t'acompanyen pels llocs més emlemàtics i interessants. Un aspecte a remarcar considerant la gran quantitat d'edificis i grandària del jaciment arqueològic. A més, un cop feta la visita, tens temps lliure de sobres per acabar de veure per lliure el jaciment amb la possibilitat d'optar per diferents horaris de transport per tornar a Flores.

L'entrada a Tikal té un preu de 150 pesos però aquest es duplica si visites el jaciment a l'alba o a la posta de sol. Les agències de Flores ofereixen transport per visitar el jaciment a aquella hora, possibilitat que té molt bona acollida entre els visitants. No dubtem de les magnífiques vistes que aquella hora es deuen veure dels temples però té també les seves desavantatges: de bon matí acostuma a haver una boirina que impedeix la bona visibilitat (almenys a l'estiu) i tothom puja al mateix temple a veure la sortida i la posta de sol. Veure l'alba suposa matinar de forma considerable (les furgonetes surten a les 3:30 de Flores) i anar-hi coincidint amb la posta de sol suposa no disposar de temps lliure per visitar el jaciment pel teu compte.



D'aquest viatge també hem escrit:

• Marxem a Guatemala!
• Antigua: arquitectura colonial envoltada de volcans
• El volcà Pacaya
• Els mercats de Guatemala: Chichicastenango i Sololá
• El llac Atitlán: segons diuen, el llac més bonic del món 
• Arribem a Chiapas! San Cristóbal de las Casas i San Juan Chamula
• Oventic: trobada amb els zapatistes del l'ELZN  
• Palenque, la ciutat maia enmig de la selva

T'ha agradat? Comparteix aquesta entrada!

Continua llegint »

Publicat a: Centreamerica , Guatemala , Llocs amb historia , Temples i palaus

Palenque, la ciutat maia enmig de la selva

Versión en español

Mesoamèrica fou seu d'una de les cultures més sofisticades que han passat per la Humanitat: els maies. Grans observadors dels astres i la seva relació amb els cicles de la terra, arquitectes detallistes, matemàtics rigorosos, artistes exquisits... En el passat, els maies van edificar elevats temples, les façanes de les quals mostraven els rostres dels seus deus que es reencarnaven en els seus mandataris. Sota la seva tutela es van construir harmonioses ciutats que comptaven de sistemes per conservar l'aigua de pluja i evitaven inundacions. Desxifraren els secrets de l'agricultura i també de las ciències exactes. Desenvoluparen amb gran precisió calendaris per mesurar el seu dia a dia, els seus períodes de sembra i fins i tot els seus enfrontaments bèl·lics... Quan Europa vivia un dels períodes més foscos de la seva història, a Amèrica els maies vivien els seus dies de glòria.

Després de dues setmanes de viatge per terres maies ja teníem ganes de conèixer alguna de les restes de la seva època de màxima esplendor. Ho fem a Palenque, possiblement juntament amb Chichén Itzá (Mèxic), Tikal (Guatemala), Caracol (Belize) i Copán (Hondures), un dels jaciments arqueològics més importants d'aquesta cultura precolombina.

El trajecte d'autobús que ens porta de San Cristóbal de las Casas a Palenque ja sembla en si mateix un trajecte en l'espai-temps. Paulativament anem passant de les terres altes i fresques a una zona selvàtica molt més humida i xafogosa en la que els camps conreats es van transformant en una densa arbreda verda. Curiosament poble a poble que anem passant, cada cop ens costa més de veure homes o dones amb els vestits tradicionals de les ètnies descendents maies. A primer cop d'ull sembla que els maies actuals hagin fugit dels seus orígens ancestrals.

Arribats a l'estació d'autobusos, fugim de la ciutat i ens dirigim directament a la zona de El Panchán. A només un parell de kilòmetres de les restes arqueològiques i en plena selva. Un lloc immillorable per endinsar-nos en l'atmosfera dels antics maies. El fet de dormir aquí ens fa sentir una mica exploradors i el despertar amb el rebombori dels micos udoladors, augmenta aquesta sensació. El seu crit és esfereidor i, el primer cop que els escoltes, realment et poden arribar a espantar.

Després de tota la nit plovent sembla que la sort se'ns gira de cara: el temps millora i només entrar a la zona arqueològica coneixem al Rubisel, un espavilat noi de 15 anys que avui ens farà de guia. Ell va néixer en un poblet proper i des de petit que s'ha mogut entre els temples de la zona. Se'ls coneix pam a pam i la selva que els envolta és com la seva segona casa. Curiós i interessat pels seus orígens va començar a estudiar tot llibre sobre arqueologia que li queia a les seves mans, els primers regalats per uns turistes. Déu ni do si en sap! Hem fet un gran fixatge, és molt bon guia!.

El noiet comença explicant-nos que Palenque significa “tanca d'estaques de fusta” en referència a una fortalesa o un lloc voltat. Nom que no és l'original -el nom antic de la ciutat era Lakam Ha, que significa "Aigua Ampla"- però que li van donar els seus avantpassats molt abans que els famosos vestigis arqueològics fossin "descoberts" pel frare Pedro Lorenzo de la Nada al 1567. Aquesta història ens recorda a la del "descobriment" del Machu Picchu, de la que vam parlar al nostre viatge al Perú i en la que es fa palesa la paradoxa que els locals han conegut des de sempre l'existència del lloc, però en canvi som els occidentals els que ens emportem sempre el mèrit de "descobridors".
 
Orgullós, ens explica també que aquesta ciutat prehispànica està considerada com un dels llocs arqueològics més importants de Mesoamèrica, ja que els maies aquí van desenvolupar una arquitectura civil i religiosa que posteriorment van aplicar a altres llocs -Chichen Itza és posterior, ens remarca-. Inicialment ens sembla que Rubisel exagera quan parla de tanta majestuositat però només arribar als primers temples comencem a entendre el que ens diu... De cop i volta el caminet que anem seguint entre la densa vegetació s'obre a una gran explanada. El palau reial, el temple de les inscripcions i el temple de la calavera s'alcen davant nostre. La seva visió ens deixa literalment bocabadats.

Després de la plaça principal, altres temples van apareixent al nostre pas. No són tan espectaculars com els primers però cadascun té una història o un detall que el fa interessant i diferent als anteriors. Grimpar escales a munt fins a la part sagrada de la construcció i des d'on es veuen les millors vistes del recinte és el que més ens agrada. Gairebé sempre estem sols, ens sobta trobar tan poca gent en un paratge com aquest.

Palenque va ser habitada per primera vegada sobre el 100 a.C. i la seva època d'esplendor va ser des 630 fins al 740. Pakal fou el rei més venerat i el responsable de moltes de les construccions que tenim al davant. Poc a poc va començar a entrar en decadència i cap a l'any 900, sense conèixer-se ben bé les causes, Palenque va ser en gran part abandonat. El pas del temps i la força de la natura van fer la seva feina i, tot allò creat per l'home va ser engolit per la selva.

El més sorprenent de tot plegat és que a dia d'avui només veiem una part molt petita del que va arribar a ser tot allò: únicament s'han excavat un 2% de les runes, que en la seva globalitat ocupen una extensió de 20 km2. Imagineu-vos, un 98% d'aquella gran ciutat encara està sota terra!

Fem una petita incursió per la selva amb el noi. Impossible fer-la sols. No hi ha camins, és molt fàcil perdre-s'hi i aquí hi han zones on la vegetació quasi no deixa veure la llum del sol. Aquí cada monticle és un possible temple per descobrir i, de fet, veiem restes de murs entre la malesa i petits troços de ceràmica pel terra. La sensació que tenim és la d'estar dins d'una pel·lícula d'Indiana Jones!

Acabem la visita al museu, on destaquen les rèpliques de la màscara mortuòria i del sarcòfag replet d'inscripcions del Rei Pakal. És primera hora de la tarda i comença a ploure altre cop, hem tingut sort i el temps ens ha respectat. Ha estat un gran dia, ja tenim ganes d'arribar al nostre següent destí i continuar descobrint restes maies. En la propera entrada us explicarem la nostra experiència a Tikal!

PD. I per acabar, una curiositat: Saps que els temples i palaus de Palenque es van contruir sense eines de metall ni l'ajut d'animals de càrrega? Els maies no coneixien la roda... Com s'ho van fer???



Informació útil

Com arribar: Des de San Cristóbal de las Casas és un viatge de cinc hores en un còmode autobús i bona carretera. Diferents companyies fan el trajecte, nosaltres vam viatjar amb ADO. Hi ha autobusos freqüents i el bitllet val 96 pesos per persona. Palenque també té aeroport.

Des de Palenque ciutat a El Panchán i a la zona arqueològica passen furgonetes freqüents durant tot el dia per 20 pesos per persona. Des de El Panchán a les runes s'hi pot anar caminant (40 min aprox.).

Allotjament: Recomanem allotjar-se a la zona de El Panchán, a la carretera de Palenque ciutat a Palenque Ruinas. Hi han diversos allotjaments, nosaltres vam optar per una cabana amb bany a Kin Balam. Vam pagar 200 pesos per nit.

Menjar: Just al davant de les cabanyes Kin Balam hi ha un restaurant on hi va molta gent de la zona. S'hi pot trobar des de menjar típic (frijoles, arròs i tortitas) fins a hamburgueses i pizzes per uns 6 € el plat. La veritat és que per allà és gairebé la única opció que hi ha.

Dins de la zona arqueològica no hi ha restaurants ni botiguetes on comprar menjar. Només a l'entrada trobareu alguna paradeta on us oferiran menjar, bàsicament entrepans.  

De viatger a viatger: Les restes estan senyalitzades i disposen de cartells amb informació sobre les diferents construccions. Tot i així si voleu conèixer una mica més sobre la història i curiositats del lloc, us recomanem contractar el servei d'un guia; ell també us pot fer una incursió per la selva dels voltants de les runes per veure algun temple encara no desenterrat. No feu cas dels guies que ofereixen els seus serveis a l'entrada (tots intenten cobrar-vos més del compte). Podeu negociar preus amb altres guies que s'ofereixen dins del recinte. Nosaltres vam pagar 150 pesos el tour per les runes + la incursió a la selva, unes 3 hores i mitja en total.

L'entrada al recinte del parc val 27 pesos i l'entrada a les runes 57 pesos. Està inclosa la visita al museu, on es troba la rèplica del sarcòfag del rei Pakal. Calculeu un mínim de 4 hores per visitar el recinte còmodament.

1 € = 17 pesos mexicans


D'aquest viatge també hem escrit:

• Marxem a Guatemala!
• Antigua: arquitectura colonial envoltada de volcans
• El volcà Pacaya
• Els mercats de Guatemala: Chichicastenango i Sololá
• El llac Atitlán: segons diuen, el llac més bonic del món 
• Arribem a Chiapas! San Cristóbal de las Casas i San Juan Chamula
• Oventic: trobada amb els zapatistes del l'ELZN 

T'ha agradat? Comparteix aquesta entrada!

Continua llegint »

Publicat a: America del nord , Llocs amb historia , Mexic , Temples i palaus

Oventic: trobada amb els zapatistes de l'EZLN

Versión en español

L’1 de gener de 1994 el subcomandante Marcos i el seu Ejército Zapatista de Liberación Nacional (EZLN) va posar en el mapa San Cristóbal de las Casas i la seva lluita per un tracte més just per als pobles indígenes. En aquesta data, els zapatistes van ocupar breument aquesta i d’altres ciutats dels voltants i els mitjans de comunicació van donar repercussió a un problema bàsicament de lluita de classes al que el món li havia prestat fins aleshores poca atenció. Arreu no van ser pocs els que van simpatitzar amb la seva causa. Per nosaltres, San Cristóbal i Chiapas van passar a formar part d’aquells destins pendents de visitar algun dia del nostre ideari viatger.

Viatjar per nosaltres és més que visitar monuments o tenir estampes al passaport, quan viatgem intentem conèixer també una mica més sobre la gent que viu allà. Sobre el seu dia a dia, la seva cultura, les seves costums, les seves preocupacions i la seva forma d’entendre el món. Difícil tasca considerant que el viatger està sempre de pas i que es impossible conèixer en només uns dies, però almenys és un punt de partida que ens és útil per aprendre i crear-nos el nostre propi punt de vista coneixent amb els nostres ulls el que passa més enllà de la nostra realitat. Considerant aquest plantejament, és evident que la visita a un caracol va passar a ser un dels nostres objectius principals només trepitjar terres mexicanes. Avui ho hem fet, i hem tingut també l’oportunitat de ser rebuts i conversar amb els membres de la Junta de Buen Gobierno d’Oventic, una de les primeres comunitats zapatistas que es va crear. Una experiència que difícilment oblidarem.

No és nova la lluita indígena a l’estat de Chiapas. La independència de Mèxic havia de suposar en teoria una millora respecte a l’època colonial però després de la revolució mexicana, la successió de governants nombrats des de Ciutat de Mèxic, amb la complicitat dels terratinents locals, van continuar exercint un control gairebé feudal a Chiapas. Les insurreccions i protestes periòdiques són prova patent de les injustícies dels successius governs. Una lluita poc coneguda fins aquell 1 de gener de 1994. Pocs dies després els guerrillers van haver de retirar-se a les seves bases de la selva lacandona, però l’EZLN amb aquesta acció va saber donar un gran cop d’efecte per la seva causa.

La desigualtat de forces entre guerrillers i exercit mexicà va fer que les escaramuzas militars quedessin en segon terme i que els esforços zapatistes es concentressin en la seva campanya per cridar l’atenció de la comunitat internacional sobretot a partir de l’ús d’Internet, una arma molt més potent i incisiva que no pas les tradicionals armes de foc. El carismàtic subcomandante Marcos es va convertir ràpidament en una figura de culte i l’EZLN i la seva lluita a favor dels drets indígenes en una icona pels moviments antiglobalització.

Des d’aleshores a nivell polític poc ha avançat la cosa. Diversos intents de diàleg fracassats i dos intents d’introduir els drets dels pobles indígenes a la constitució mexicana que han quedat en paper mullat són els principals esdeveniments dels darrers vint anys. En l’actualitat la sensació que tenim és que el conflicte està en punt mort. Els zapatistes fan cas omís de tot allò que vingui del govern mexicà i han establert un sistema paral.lel de societat. Per la seva part, el govern mexicà sembla que també ignori als zapatistes en una mena de "viu i deixa viure" que ha portat a silenciar el problema a nivell internacional, el pitjor que pot passar a la causa zapatista.

Els zapatistes actualment estan organitzats en caracoles, exactament cinc comunitats formades per una trentena de municipis i gestionades per les Juntas de Buen Gobierno, que funcionen de forma autònoma i totalment desvinculada del govern mexicà. Els caracoles constitueixen, segons paraules del Subcomandante Marcos: “una pequeña parte de ese mundo al que aspiramos, hecho de muchos mundos”. "Son -afirma- como puertas para entrarse a las comunidades y para que las comunidades salgan; como ventanas para vernos dentro y para que veamos fuera; como altavoces para sacar lejos nuestra palabra y para escuchar la del que lejos está. Pero sobre todo para recordarnos que debemos velar y estar pendientes de la cabalidad de los mundos que pueblan el mundo". Una d’aquestes comunitats, la primera que es va crear: és Oventic.

La primera sensació que tenim només arribar a Oventic és la de respecte i incertesa. La furgoneta en la que hi arribem ens deixa davant una barrera custodiada per un home encaputxat que teòricament està armat. Ens acostem, en revisa de dalt a baix i ens pregunta que volem. Després d’explicar-li els nostres motius avisa a dos homes més, també encaputxats, que ens interroguen una mica més a fons i ens fan identificar. Aquets darrers marxen per uns minuts i tornen: tenim permís per visitar el poblat però inicialment ens diu que no ens podrà rebre la Junta de Buen Gobierno. Insistim, li diem que venim expressament des de Guatemala a visitar-los. Dubten, marxen i tornen al cap d’uns minuts més. Ens diuen que esperem allà fora. Tornen a marxar i ens deixen amb el vigilant de l’entrada.

L’espera es fa llarga. Passen dues hores en les que tenim temps de pensar en el que estem fent, en si valdrà o no la pena, en com serà per dins i com estarà organitzat el poblat. Més enllà de la barrera veiem com va passant la gent, gent ben normal que fan les seves activitats quotidianes, les mateixes que es fan en qualsevol altre poblet de la zona. Curiosament veiem passar també un dels homes que ens ha interrogat, aquest cop sense passamuntanyes, el reconeixem per la seva camisa. Passat aquest temps tornen els dos emmascarats, aquest cop amb bones notícies: haurem d’esperar una mica més però serem rebuts per set dels nou membres de la Junta. Les nostres cares canvien de fesomia i s’esvaeixen els nostres dubtes, l’espera haurà valgut la pena.

Traspassem ja la barrera i entrem ja a dins del que és pròpiament el poblat. És hora ja de dinar i tenim l’oportunitat de dinar a la cantina del poble. Mengem rodejats de pòsters revol.lucionaris i acompanyats de música, totes les lletres tenen missatge. Just fet el darrer mos ens venen a buscar, és hora de reunir-nos amb la Junta de Buen Gobierno.

La cabana en la que ens reben és de fusta -com gairebé totes les construccions del poblat- i més aviat petita pel que suposem que hauria de ser per un òrgan de govern. Una antiga taula de despatx amb tres cadires, dues fotocopiadores i diverses banquetes són l’unic mobiliari. La decoració tampoc deixa lloc al més mínim luxe o signe d’opulència, un quadre amb el retrat del que suposem que és el Subcomandante Marcos i un munt de fotografies i de banderes d’arreu que tot just deixen veure els colors de les parets.

Allà dins ens estaven esperant ja asseguts els set membres de la Junta que ens havien de rebre. La majoria són joves o de mitjana edat, els hi calculem entre ens 25 i els 40 anys, a excepció d’una de les dues dones que, molt possiblement, tindrà la seixantena. Ens conviden a passar i seure. A la banqueta de darrere nostre seuen també els dos homes que ens han acompanyat, els mateixos que durant mig matí han anat i venint durant la nostra espera. Som conscients que per temes de seguretat han d’anar amb la cara coberta però sincerament, l’escena no convidava a tenir una conversa relaxada. L’escena i el lloc imposava una mica.

Després de la benvinguda protocol.lària i les presentacions ens pregunten que volem saber sobre ells. Els hi preguntem sobre la situació actual de la seva lluita i sobre les seves relacions amb el govern, també ens preocupem sobre el seu sistema educatiu i sanitari i sobre com és la vida en un sistema que han creat de forma totalment paral·lela al legalment establert. Pregunta a pregunta, abans de contestar, entre ells es consulten en la seva llengua sobre la resposta a donar i fins i tot sobre la conveniència de contestar. De fet, al.legant altre cop a temes de seguretat, ens deixen sense contestar algunes de les nostres qüestions i les que ens contesten són amb respostes mesurades i estudiades prèviament. El que inicialment semblava més aviat una entrevista improvitzada evoluciona al cap de poc en una conversa ideològica, tocant temes més generals ens sentim tots plegats més còmodes. En total no va ser més de mitja hora la que vam passar allà dins. Potser ens hagués agradat conèixer amb una mica més de detall però en sortim satisfets. Paraula a paraula han aconseguit transmetre’ns que els seus ideals continuen intactes i que, per molt temps que passi o contratemps que tinguin, ells continuaran lluitant per la igualtat dels drets dels indígenes.

Acabada la conversa és hora de visitar el poblat. Ens acompanya un altre senyor, no sabem si per fer-nos de guia o bé per vigilar-nos, possiblement per ambdues coses. Ens deixen passejar per tot arreu, únicament amb la condició de que no fem fotos de la gent que va amb la cara descoberta que, per sort són tots. Caminant per l’únic carrer de la comunitat no tenim pas la sensació d’estar en un poble diferent als que hem vist aquests dies per Chiapas, únicament les façanes de les cases vistosament decorades amb motius zapatistes delaten la identitat del lloc. Són veritables obres d’art.

No sabem si la negociació política amb el govern mexicà per la millora de les condicions dels indígenes arribarà a bon port algun dia, tan de bó així sigui. Però el que si que hem vist avui és un poble amb tots els serveis bàsics -un hospital i dues escoles en són l’exemple- que han aconseguit amb la seva persistència. Un esforç que els ha portat a millorar les seves condicions de vida respecte a les de fa uns anys i que d’alguna forma aquest és el seu gran triomf davant una realitat preestablerta que no era la seva.

Difícilment oblidarem el dia d’avui. Avui hem aprés i possiblement hem crescut una mica més com a persones. Ens emportem a la motxilla una gran experiència i un munt de temes en els que reflexionar. Per dies així val molt la pena viatjar.

Informació útil

Com arribar: Des d'un dels carrers adjacents al mercat de Sant Cristóbal surten les minivans que porten d'Oventic. Són les que van direcció a Bochil i us deixaran a la carretera, just a l'entrada del poblat. El trajecte dura 1h 30 min. i el preu del bitllet és de 25 pesos per trajecte. El darrer col·lectiu de tornada a San Cristobal passa a les 17 h.

Allotjament: La visita a Oventic es pot fer perfectament en un  dia des de San Cristóbal. A San Cristóbal ens vam allotjar a la Posada Yaxchilan.

Menjar: Per visitar Oventic és possible que us facin esperar a l'entrada una bona estona (nosaltres ho vam fer per dues hores), per tant és recomanable que us emporteu alguna cosa per menjar. Una altra alternativa és menjar a la cantina de la pròpia comunitat (si us donen permís). Nosaltres fer per 30 pesos vam menjar un plat combinat d'ous amb frijoles, arròs i tortitas.

De viatger a viatger: Tingues present que Oventic no és una visita turística. Per la visita heu d'anar documentats. A l'entrada d'Oventic us poden demanar el passaport per comprovar la vostra identitat així com registrar les vostres motxilles.

Considerant la possible espera per entrar al poblat, és convenient sortir d'hora des de San Cristóbal. Si vas a Oventic d'hora i tens sort d'obtenir ràpid el permís per visitar el poblat, és possible visitar en el mateix dia San Juan Chamula. Les furgonetes que porten a Oventic passen també per San Juan.



 D'aquest viatge també hem escrit:

• Marxem a Guatemala!
• Antigua: arquitectura colonial envoltada de volcans
• El volcà Pacaya
• Els mercats de Guatemala: Chichicastenango i Sololá
• El llac Atitlán: segons diuen, el llac més bonic del món 
• Arribem a Chiapas! San Cristóbal de las Casas i San Juan Chamula

T'ha agradat? Comparteix aquesta entrada!

Continua llegint »

Publicat a: America del nord , Gent del mon , Mexic

Arribem a Chiapas! San Cristóbal de las Casas i San Juan Chamula

Versión en español

Deixem per uns dies Guatemala i ens endinsem al sud de Mèxic, concretament a l’estat de Chiapas. En teníem ganes i és que tot i que des d’un començament teníem clar que Guatemala era el país central nostre viatge, de reüll no podíem evitar mirar al veí del nord per, si es donaven les circumstàncies, incloure’l en la ruta.

Només travessar la frontera ja notem els canvis respecte a Guatemala: diferent accent, nova moneda, millors carreteres i transports més còmodes. Tot i que ens aquests moments Chiapas no és una zona conflictiva, en l’ambient es respira certa tensió continguda: fins a quatre controls militars passem abans d’arribar a San Cristóbal.

Un cop arribats, les primeres sensacions són contradictòries. San Cristóbal té el seu encant, i de fet és una de les ciutats colonials millor conservades de Mèxic, però és tremendament turística. Amb els pros i inconvenients que això suposa. Per una banda és una ciutat irresistiblement còmoda pel viatger amb tota mena de facilitats a nivell d'allotjament, agències de viatges, varietat de restaurants de menjar internacional i local on escoltar música. Però d’altra banda, aquest no era ben be l’ambient que ens esperaven d’un lloc que potser teníem idealitzat abans d’arribar.

Similar a Antigua, les cases baixes pintades amb gran varietat de colors s’arrengleren en els carrers empedrats. Només alguna casa noble de pedra amb pati interior i les esglésies interrompen de tant en tant la seqüència. D’aquestes, ens ha agradat especialment la de l’antic convent de Santo Domingo per la seva façana barroca i pel mercat artesanal que te a la plaça del davant.

A la plaça 31 de Marzo es barregen estrangers i locals entorn a un curiós barroc quiosc de música envoltats per elegants edificis porticats i la catedral. Aquí es des d’on es va començar a San Cristóbal i també on trobem l’antiga casa de Don Diego de Mazariegos, el conqueridor espanyol que va conquerir Chiapas i sotmetre als indígenes. Des d’aleshores ha plogut molt i aquella casa s’ha transformat en un luxós hotel i els indígenes ja no estan sotmesos al conqueridor, tot i que ens dóna la impressió que encara avui són ciutadans de segona classe.

Tzotziles i tzeltales són els grups indígenes, descendents dels maies, que habiten als pobles dels altiplans que envolten a Sant Cristóbal. Tenen el seu propi idioma, segueixen els seus propis costums i se’ls pot identificar per la seva vestimenta tradicional, que varia segons el grup. No és difícil veure’ls per la ciutat, tant pels carrers seguint al turista per vendre les seves artesanies, com al mercat municipal on compren articles d'ús diari per portar-los als seus poblets.

San Juan Chamula

Relativament a prop de la ciutat hi ha temptadors paratges naturals com las Cascades del Chiflón, les Llacunes Montebello o el Cañón del Sumidero, només per anomenar alguns. També vestigis arqueològics com Toniná o Chiltunik. Però nosaltres ens hem decidit per arribar-nos fins a San Juan Chamula, per visitar la seva església i poder veure els rituals meitat catòlics-meitat maies, que es porten a terme en el seu interior.

El fet que es pagués entrada per visitar al temple i que una dotzena de turistes passegessin pels seus voltants, en van fer pensar en un inici que estàvem davant d’una atracció turística més que no pas del lloc autèntic que descrivia la nostra guia de viatges. Per sort, aquesta sensació va ser únicament inicial, només traspassar la porta vam veure que allò anava realment de debò.

L'ambient dins d'aquest temple religiós és difícil de descriure. Els laterals de l'interior estan decorats amb múltiples figures de sants i tot el paviment està ple de fullassa de pi que els devots van apartant per fer-se un petit altar clavant desenes d’espelmes a terra. El fum i l’olor d’encens ho envaeix tot i l’oïda no pot deixar de parar atenció a les cantarelles d’uns resos fets en un idioma completament nou per nosaltres. Però si hi ha una escena que ens crida encara més l’atenció són les ofrenes que, en forma de Coca Cola o de sacrifici de gallines fan alguns dels presents. Sensació estranya la de presenciar un ritus ancestral, avui sincretisme entre lo religiós i lo profà.

Llàstima que estigui prohibit fer fotos a l'interior de l’església i que no et puguem mostrar mitjançant imatges tot el que es viu allà dins. Així que, si et pica la curiositat i vols fer-te una idea més aproximada del que us estem explicant, no et queda altra opció que venir i viure-ho en directe. T’atreveixes? ;-)

Informació útil

Com arribar: Nosaltres hem arribat a San Cristóbal des de Panajachel (Guatemala), en una minivan. Surt tots els dies de la setmana a les 6:30 h (dóna temps d’arribar a Pana des dels poblets del llac Atitlán si s’agafa el primer vaixell del dia). El trajecte té una durada de 9 h i el preu és de 140 quetzales. San Cristóbal està comunicat per transport públic amb Palenque, la península del Yucatán i México DF. Hi ha aeroport a Tuxla Gutierrez.

De San Cristóbal a San Juan Chamula s’hi pot anar en col.lectiu. La furgoneta surt des d’un dels carrers adjacents al mercat. El trajecte dura 45 min. i té un preu de 12 pesos per trajecte.

Allotjament: Posada Yaxchilan. Molt cèntric, a l’Avenida Guadalupe Victoria, 16, a menys de 5 min. caminant de la Plaza 31 de Marzo. És una casa d’estil colonial amb les habitacions donen al petit pati interior. Tot i la seva centralitat és un lloc tranquil. Disposa de Wi-fi, aigua calenta les 24h i TV a les habitacions. Molt recomanable i bona relació qualitat-preu. 200 pesos l’habitació doble amb bany.

Menjar: El lloc on millor hem menjat és a La Abuelita (Real de Guadalupe, 75). Ambient bohemi i acollidor. Terrassa amb encant i música en directe. Tapes tradicionals mexicanes. Vam sopar els dos per 150 pesos. Per pressupostos més ajustats podeu trobar menús a d’altres llocs per 40 pesos per persona.

De viatger a viatger: Surt dels carrers més turístics i deixat perdre per carrerons de la ciutat, val realment la pena. Si vols conèixer el dia a dia de la gent apropa’t al mercat i al centre cultural El Carmen, aquest darrer s’ubica al voltant d’un claustre d’un antic convent carmelita. La millor vista de San Cristóbal és des de l’església del Cerro de Guadalupe; una bona idea és pujar-hi a darrera hora de la tarda i després de baixada sopar a La Abuelita.



 D'aquest viatge també hem escrit:

• Marxem a Guatemala!
• Antigua: arquitectura colonial envoltada de volcans
• El volcà Pacaya
• Els mercats de Guatemala: Chichicastenango i Sololá
• El llac Atitlán: segons diuen, el llac més bonic del món

T'ha agradat? Comparteix aquesta entrada!

Continua llegint »

Publicat a: America del nord , Ciutats , Gent del mon , Mexic