Aquest viatge es va gestar fent un cafè un diumenge a la tarda a Sabadell. La Yasmina ens va comentar que potser anava al desert del Sàhara per cap d’any a conviure amb la família de l’Ama, una nena sahrauí que havia estat de colònies d’estiu amb l’Azucena, una amiga de Madrid. Jo ràpidament vaig preguntar si em podia afegir al grup. La Yasmina em va dir que sí, que m’aniria informant. No va ser fins a mitjans de desembre que va tornar a sortir el tema i vaig veure que la cosa anava de debò. Vam fer tots els tràmits a corre-cuita en una setmana: vam preparar gairebé 150 quilos de material escolar i roba, l’Azucena a Madrid va tramitar i aconseguir els visats en temps rècord i vam comprar el vol el dia 27 de desembre per volar a l’endemà. Aquesta experiència la compartim la Yasmina, l’Azucena, l’Aina i jo, tres mestres i un bibliotecari.
Arriba el dia 28 de desembre, el nostre vol de Barcelona amb destinació Argel surt amb retard, perdem la connexió amb Tindouf i la companyia Air Algerie ens paga una nit d’hotel a la capital Argelina. Coneixem a Naima, una sahrauí que viu a Granollers i que va al campament d’Smara a visitar a la seva família. Ens explica moltes coses i nosaltres li fem mil i una preguntes. Hem connectat molt amb ella i hem rigut molt; tant és així que ens convida a dinar a casa seva a un dels campaments.
Després de la visita llampec pels carrers laberíntics de l'alcazaba (casbah) de la ciutat d’Argel, que són Patrimoni de la Humanitat de la Unesco desde 1992, a la nit, tornem a l’aeroport i el nostre vol surt cap a Tindouf a l’hora prevista. A l’avió coincidim amb molts espanyols, entre ells molts representants de les joventuts polítiques de diferents partits, que vénen amb l’entitat
CEAS (Coordinadora Estatal de Asociaciones Solidarias con el Sáhara) per passar el cap d’any al campament del 27 de febrer. Ens expliquen una mica el programa d’activitats i ens crida l’atenció que un dia visiten unes dunes. Santi, el coordinador, ens dóna el seu telèfon algerià i acordem que el trucarem per veure si els podem acompanyar el dia que visitin les dunes.
Aterrem a Tindouf, passem els controls aeroportuaris i, tot i la calma del petit aeroport militar, les maletes i caixes amb medicaments, roba i tot tipus de material comencen a desfilar per la cinta transportadora on s’amunteguen fins que són recollides.
Sortim de l’aeroport i tot està organitzat pel Front Polisario, no hem de fer res. Ens pregunten a quin campament anem i pugem a dos 4x4 amb les motxilles i tots els paquets. En breu comença una travessa d’una hora pel desert escortats en tot moment per la policia. No sabem ben bé a on ens porten i no anem gaire tranquils. El trajecte és dur, avancem per la gola del desert amb bots constants i entremig de pols de la sorra. Fa fred, a la nit es nota molt la inversió tèrmica del desert.
Ens pregunten el nom de la nostra família i després de passar per protocol on fan els tràmits corresponents arribem a casa d’Ama que ens espera a la haima mig endormiscada, però que ens dóna la benvinguda a quarts de quatre de la matinada. Allà mateix, a dins del nostre sac i amb unes mantes per sobre, ens estirem a terra sobre uns coixins grans i caiem rendits. Per fi estem al Sàhara!
La calor i la llum ens desperta relativament d’hora tot i no haver dormit gaire. Tothom està en marxa fa estona, escoltem els nens com juguen i tota la família entra i surt de la haima constantment. Quan ens llevem tothom està pendent de nosaltres i l’esmorzar ja és a punt: pa de barra, llet, mantega, melmelada, formatge en porcions i un te verd molt ensucrat, calent i amb escuma.
Sortim a l’exterior, el sol ens enlluerna. El cel llueix blau intens i sense núvols: la vida comença lentament. El color ocre i els tons càlids envaeixen les nostres retines i estem envoltats de sorra per tot arreu.
A poc a poc, anem coneixent a tota la família de l’Ama: Hataba, la mare i la matriarca del clan, les germanes Álamo, Mausora i Salma. El germà Handy i la seva dona Abdu i els nebots Mausora, Basir i Ama. El pare de família Mohamed i els tres germans Lamli, Abderraman i Ali ens diuen que estan al desert sense concretar gaire el que fan. Salma, la germana gran de l’Ama, recentment s’ha quedat vídua, ens expliquen que el marit ha mort al desert deshidratat. Com està embarassada, jo no la puc veure i ni tan sols escoltar, ja que sóc home i no pertanyo a la família. Per aquest motiu sempre estarà a un extrem de la haima oculta darrera d’una cortina.
Els campaments de Refugiats Sahrauís estan situats en la hamada algeriana en ple desert del Sàhara, el que alguns anomenen “el desert del desert”, un lloc inhòspit que allotja a més de 200.000 refugiats. Hi ha dues úniques estacions a l'any: l’hivern, on són freqüents les temperatures sota zero, i l'estiu, en què és habitual que els termòmetres arribin als 50-60 graus. A la nit, descendeix molt la temperatura fins i tot a l'estiu. El vent de xaloc (siroco) és un altre element climàtic que dificulta encara més la supervivència en aquesta zona ja que porta tempestes de sorra molt violentes i seques que paralitzen qualsevol tipus d'activitat.
Les haimes utilitzades en els campaments no són les tradicionals nòmades confeccionades amb pèl de camell o cabra, ja que hauria estat impossible disposar en l'èxode de tal quantitat de bestiar, són haimes de lona proporcionades per organismes internacionals que presenten pitjors condicions d'aclimatació per la calor i el fred.
L’interior de la haima és una explosió de colors plena de catifes del terra i amb les parets recobertes de roba de color i dibuixos geomètrics que les dones de la família cusen i tiben. Sempre entrem descalços i a la porta s’amunteguen les sabates. Cada família disposa d’una haima més o menys gran que acaben configurant en conjunt un gran complex immens i amorf.
Al davant de la nostra haima hi ha diverses construccions de tova (adobe) que construeixen amb una barreja de sorra, aigua i palla per resistir les dures condicions del desert. Hi ha diferents espais: la cuina, la latrina i una habitació que la utilitzen com a sala d’estar, menjador i a la nit com a dormitori. Les finestres són petites i estan a la part baixa de la paret per facilitar la ventilació i l’entrada d’aire fresc. El campament d’Ausserd no té electricitat, una petita placa solar capta l’energia solar que fan servir quan es fa fosc. Al campaments no hi ha aigua corrent ni xarxa de clavegueram, cada família té un dipòsit al carrer que camions cisternes omplen un cop per setmana. L’aigua s’extreu d’uns pous molt profunds i dosificada en galledes serà la que abastirà a les famílies dia a dia.
Tampoc disposen d’instal.lació elèctrica, però la majoria de la població compta amb petits generadors elèctrics alimentats per plaques solars. El combustible per cuinar són bombones de gas proporcionades pel govern algerià.
Darrera de les construccions de tova, Handy, el germà de l’Ama que viu permanentment amb la família, té un petit taller de motors elèctrics de cotxes que anteriorment havia estat una botiga de queviures.
A pocs metres de tot el conjunt d’habitacles de lona o tova veiem cinc o sis cabres que estan a un tancat fet amb diferents ferros i altres objectes reaprofitats. La deixalla orgànica i el poc menjar que sobra barrejat amb cartró és la seva dieta bàsica d’aquests animals que proporcionen la llet que consumeix la família. Handy també ens ensenya orgullós un petit hort que han plantat amb carabassons, carabasses, tomàquets, altres verdures i hortalisses.
Handy ens porta en el seu Land Rover al mercat on comprem els queviures bàsics que formaran part de la dieta aquests dies: llet, aigua, patates, cebes, mandarines, plàtans, pots de cigrons, llenties, formatge en porcions, dolços, galetes, aigua embotellada i una mica tot el que trobem. La gent ens mira, ens diu coses i somriuen. No estan gaire acostumats a veure forasters. La nutrició sahrauí es compon d’aliments molt bàsics: principalment carn, arròs, llet de cabra, el cuscús, una espècie de farinetes “la assida”, pa i dàtils. Al mercat trobem més productes, però per ells alguns són bastant cars. Al llarg de tota la setmana compartirem tots els àpats amb la família que, de manera generosa i sense demanar res a canvi ens acollirà com a part de la seva quotidianitat compartint tot el que tenen.
Després de dinar anem a visitar a Nouna, una amiga de l’Ama que també havia passat alguns estius a Madrid. Ràpidament treuen tots els estris i ens conviden a un te. L’avia ens ensenya un petit hort i passem la tarda xerrant. Cap a les set de la tarda comença a fer-se fosc i tornem cap a la casa. Ens traslladem a l’habitació de tova on també dormirem a terra en matalassos d’escuma que durant el dia serviran de sofà. Ama i Masoura demanen permís a la seva mare i dormen amb nosaltres. A la haima dormirà la resta de la família.
És negra nit i un cel il.luminat amb una lluna plena brillant ens hipnotitza. Aquesta gran cúpula d’estels i llums en la foscor serà un escenari que ens acompanyarà totes les nits.
"Ulls que s’orienten a la sorra.
Ulls que mouen el pinzell.
Ulls que omplen de llum el desert.
La mirada es perd en la immensitat del desert.
La mirada perduda cap a un final."
 |
| Autor: Òscar González |
__________________________________________________________________________
Viatjar no és només veure icones i monuments, moltes vegades la situació de la gent local és una bona raó per decidir visitar un lloc i tenir una experiència de la qual no tornem indiferents. Aquest és el cas del viatge que va decidir fer l'Òscar: visitar durant una setmana un camp de refugiats al Sàhara. L'Òscar és el nostre convidat del mes de juliol i temporalment li hem cedit el bloc per a que ens expliqui el seu viatge. -- Enric i Celia
L'Òscar també ha escrit:
T'ha agradat? Comparteix aquesta entrada!
0:10
Quaderns de bitàcola
Quants països heu visitat? En total 39, curiosament tots dos hem estat als mateixos països. 
Publicat a:
