0:10
Quaderns de bitàcola
El camí cap al Parc nacional d'Amboseli havia de ser tranquil però es va convertir en un malson durant unes hores. Quan estàvem a pocs quilòmetres del parc l’Steven va perdre el control del cotxe en uns bonys pronunciats, segurament degut a un petit excés de velocitat, ens vam quedar travessats a la carretera i vam acabar donant unes voltes de campana fins a sortir del camí... Vidres trencats, bonys per tot arreu, lluna i retrovisors desapareguts, portes que no s’obrien i un bon ensurt, però tots il·lesos afortunadament gràcies als cinturons!
Després de moltes peripècies, de tractar amb forestals i guardes del parc, de compartir uns quilòmetres amb el cotxe d’un indi que ens va fer baixar a l’entrada del parc perquè el molestàvem, de que un turista kenyà ens fes un rally (just després de l’accident) triplicant la velocitat permesa dins del parc fins al nostre càmping, vam poder dutxar-nos i relaxar-nos en un tended camp que ens van cedir als accidentats. Tot plegat va suposar perdre un dia de safari, un nou canvi de conductor, i haver de refer la ruta descartant la visita al Parc nacional Tsavo East. A banda, algunes discussions amb el guia i els seus caps que no ens vam poder estalviar. I es que no aconseguíem que ens canviessin el cotxe, volien que continuéssim sense retrovisors, amb portes bloquejades, finestres trencades, una roda que fregava amb la carrosseria quan girava a la dreta fent un soroll molt estrany, una porta que queia lligada amb una cordeta i que havia d’aguantar l’Steven mentre conduïa, etc...
Aquest incident ens va fer perdre el somriure per unes hores, i no el vam recuperar fins que se’ns va creuar una família d’elefants que ens va deixar bocabadats i ens va fer oblidar l’ensurt viscut.
I es que al Parc nacional Amboseli ens esperaven moltes meravelles com ara els elefants més grans de Kenya, quina preciositat! En aquest parc es va descobrir cap el 1987 que el principal mitjà de comunicació dels elefants són uns sons subsònics que emeten i que viatgen pel terra durant llargues distàncies i que reben a través de les potes. És realment sorprenent!
Ens esperava el grup de lleons més gran que hem vist fins ara i amb el que vam compartir les 2 hores més curtes de la nostra vida. Només ells, nosaltres i una cacera de nyu fallida per la inexperiència i joventut de les integrants.
També ens esperava la contemplació més tranquil.la d’una parella de guepards que espiaven encuriosits una família d’elefants mentre es banyaven, zebres rebolcant-se en la sorra, un elefant vellet i malcarat que ens va voler envestir, pantans que canvien d’ubicació contínuament en un ecosistema semiàrid, i tot plegat amb el Kilimanjaro (5.891 m.) de fons! Després de tot això qui s’enrecorda ja de l’incident? Un dels parcs més macos de Kenya sense cap mena de dubte!
La nostra última parada és al Parc nacional Tsavo West de 21.812 km2, un dels més grans de Kenya, i que també ens sorprèn per la seva bellesa i contrast paisatgístic de sorra volcànica negra i rius de lava, amb la sorra més vermellosa que hem trobat al país. D’aquí que els elefants i altres animals de Tsavo siguin vermellosos!
A Tsavo West hi han passat varis successos importants. Si heu vist la pel.lícula “Los demonios de la noche” sabreu de què us parlem. Durant la construcció del pont ferroviari del riu Tsavo dos lleons van atemorir a tots els obrers. Es diu que van matar una trentena de persones i ferir a unes altres 140 abans de que les seves pells acabessin exposades al Chicago Field Museum de EEUU. Durant la construcció del ferrocarril van morir molts obrers a causa de les termites i la malaltia de la son, els lleons van descobrir alguns dels cossos enterrats i se’ls van menjar. Resulta que quan un depredador prova la carn humana, cap altra li agrada tant com la nostra, i es converteix en una obsessió per a ells. D’aquí que no quedés altre remei que caçar-los i posar fi a aquell malson.
Un altre succés va ser la caça massiva que van patir els depredadors a Tsavo West per part dels masai, com a protesta per totes les injustícies patides. Tsavo va quedar pràcticament sense depredadors, els que no van morir van aprendre que aquella zona era mortal per a ells i van emigrar. Ja fa uns quants anys però que va cessar aquesta pràctica i els depredadors han anat tornant poc a poc. Però no és l’única raó per la qual n’hi ha pocs. N’hi ha menys i són més esquifidets degut als molts turons que hi ha i que els hi dificulta la caça.
En aquest context, i amb tota esperança ja perduda de poder veure els 5 grans, de sobte, se’ns van aparèixer dos lleopards preciosos que vam tenir a tocar de dits per uns instants. Poques vegades els pots veure fora de les branques dels arbres, no baixen només que per caçar, són nocturns i no els agrada caminar a cel obert, però a Tsavo no tenen més remei degut a la seva geografia. Quin pelatge més maco, quines potes més grosses i robustes, realment responen a l’antiga creença, com el seu nom indica, de que són una barreja de lleó i guepard! Com a curiositat, és l’únic depredador major que caça babuins, tot i que ha d’anar amb molt de compte perquè aquests són molt ferotges i tenen uns ullals que fan por!
Les nits a Tsavo West són colpidores per les moltes hienes que s’acosten a les tendes durant les nits. Venen a buscar menjar i fan uns udols que gelen la sang, sobretot perque sents com caminen ben a prop de la teva en un càmping sense vigilants ni fronteres amb el parc. Una d’elles es va menjar la xancleta del nostre guia, mireu si tenia gana! Per sort, és un animal tant poruc que no s’atreveix a acostar-se prou a les tendes com per devorar-te. Tot i això, fa molta por sortir a la fosca nit a fer un riu, sinó pregunteu-li a la Mabel!
A Tsavo West també podeu trobar el Nguila Rhino Sanctuary de 62 Km2. Com el seu nom indica és el santuari del rinoceront negre, on es treballa per la seva recuperació. N’hi ha uns 60, però nosaltres només en vem veure un parell molt de refiló, o això ens va semblar, amb el cotxe en marxa mentre s’amagaven entre la malesa, mai sabrem si ho eren de veritat!
Com heu pogut veure durant aquest viatge que hem compartit, Kenya està esquitxada per hàbitats de tot tipus, àrids, semiàrids, sabanes, boscosos, aiguamolls, muntanyosos o intermareals. Cada lloc és especial, cada dia és diferent i cada parc és un món que val la pena descobrir.
Ens acomiadem amb l’última posta de sol que vam gaudir en un silenci molt especial, esperant que us hagi agradat aquest petit tast del que hem viscut i amb l’esperança de que us animeu a fer-ho per vosaltres mateixos, que nosaltres ho puguem repetir, i que ho compartim tots plegats.
HAKUNA MATATA!
L'Aleix i la Mabel també han escrit:
- Autors convidats dels mes de febrer: l'Aleix i la Mabel, viatgers "flow"
- Quaderns de Kenya: Arribada i cap a Aberdare!
- Quaderns de Kenya: Embadalits a Samburu i nouvinguts a Nakuru Lake
- Quaderns de Kenya: La immensitat del Masai Mara
__________________________________________________________________________
L'Aleix i la Mabel es defineixen com a "viatgers flow", els encanta que els viatges flueixin per si sols sense haver d'estar sotmesos a horaris ni rutes ja establertes. Grans amants dels animals, l'estiu passat van fer el viatge que somiaven des de feia temps pel continent africà gaudint de la fauna més diversa. Són els nostres convidats del mes de febrer i temporalment els hi hem cedit el bloc per a que ens expliquin el seu viatge a Kenya. -- Enric i Celia
Publicat a:
