29 de febrer del 2012

Tornem a casa. Gràcies a tots!

.
Tot el que comença té un final i a nosaltres ja ens ha arribat l’hora de tornar. Després de 200 dies de voltar pel món els "willy fogs" tornen a casa.

Però no volíem acabar aquest viatge sense tenir unes paraules d'agraïment. Donar les gràcies a tots aquells que ens heu anat seguint pel bloc, als que heu participat i comentat (i als que no també), als que hem anat coneixent durant el viatge i amb els que hem compartit bons moments, als que ens heu aconsellat a l'hora de fer la ruta (us haguem fet cas o no)...  

Gràcies a tots!




Per a nosaltres les sensacions en aquests moments són contradictòries. Tenim ganes de veure a la nostra gent, amics i família que hem trobat (una mica) a faltar... estem desitjant dormir altre cop al nostre llit, amb els llençols sempre nets i sense preocupar-nos de si hi ha bitxos o no l’habitació... trobem a faltar també els menjars de les mames dels diumenges, l’oli d’oliva, un bon pernil i el cafè de veritat... tenim ganes de tornar a passejar pels nostres racons de Barcelona que fa tant temps que no veiem... tenim ganes de tornar i explicar-vos tot el que hem viscut (depèn com, això darrer amb sessió de fotos pot ser una amenaça). Però sabem també que estem al final d’una experiència difícilment repetible, que ni estant sis mesos fora no ens hem cansat de viatjar i conèixer noves cultures, que al poc d’arribar ja estarem pensant en el proper destí.

Aquest viatge ens ha obert una nova forma de veure les coses. Mirem enrere i ens adonem que encara no som del tot conscients de tot el que hem fet, però sí que sabem que som molt afortunats de poder haver viscut aquesta aventura. Ha estat temps de conèixer, d’aprendre, de compartir, de disfrutar... són molts records els que ens emportem a la motxilla i que ja ningú ens podrà treure.




Però els Quaderns de bitàcola no s'acaben aquí. Tenim pendent de publicar el guanyador del darrer concurs, aportar la informació pràctica, publicar els resums per països... Ens reinventarem i continuarem parlant de viatges. Us pensàveu que us desfaríeu tan fàcilment de nosaltres? ;-)

Fins la propera!




27 de febrer del 2012

La vida al llac Inle


La necessitat aguditza l'enginy i això és el que hem pogut comprovar in-situ al llac Inle, a l'est de Myanmar. Aquí s'ha creat un microcosmos aquàtic on els seus pobladors han après a impulsar les barques amb el peu per poder tenir les dues mans lliures i pescar més fàcilment amb les seves xarxes còniques, on les cases de fusta es sostenen en pivots i s'organitzen en canals creant petites "Venecies" rurals, on els horts també són flotants i on els monjos dels monestirs, a falta de cosa millor a fer, s'han dedicat a ensinistrar els gats per a que saltin passant per un cèrcol tal i com feien els lleons en els espectacles de circ.







(cliqueu sobre les imatges per a veure-les més grans)

Ja a la vora del llac, però en terra ferma, se celebren els mercats. Cada cinc dies i de forma rotativa els poblets reben els productes de pagesos, grangers i pescadors. També hi van el barber, el dentista, el sastre i el ferrer, que treballen a l'aire lliure i de forma molt manual. El mercat es converteix en punt de trobada entre la gent del llac i la gent de les muntanyes, un autèntic esdeveniment social on es poden veure ètnies ben diverses.






El llac Inle ens ha impactat. Recórrer en barca els canals i veure el dia a dia de la vida a l'aigua, passejar en bicicleta pels pobles del voltant i veure-hi com passen de tranquils aquí els dies, i la gent (altre cop la gent) que et saluda al passar i que sempre et rep amb el seu millor un somriure. Ens adonem però que tot plegat pot patir una ràpida transformació: cada cop són més el turistes que arriben aquí i ens preocupa que el que ara és una forma de vida es transformi en poc temps en un parc temàtic comercial com ja ha passat en molts altres llocs del món. 




Us escrivim aquesta entrada ja des de Tailàndia, concretament ara estem en una platgeta de l'illa de Ko Lanta, cremant els últims cartutxos del nostre viatge. Després de sis mesos se'ns fa estrany pensar que ja no hi hagi un nou destí i que la cosa estigui arribant al seu final...


24 de febrer del 2012

Kalaw, la versió birmana de "Un país en la mochila"


Recordeu el programa de televisió "Un país en la mochila"?
Si feu memòria, era una sèrie documental de finals dels anys 90 que presentava el polifacètic cantautor José Antonio Labordeta. En els seus programes anava visitant, motxilla a l'esquena i bastó en mà, poblets d'arreu mostrant l'Espanya més rural.

Els darrers dies hem emulat el mític programa i ens hem perdut per les muntanyes de les Kalaw, un poble de l'estat Shan, a l'est de Myanmar. El nostre guia ha estat el JP ("Gipi pels amics): sense bigoti, una mica més baixet que l’original, amb barret de palla enlloc de boina, però amb un bastó i una motxilla molt similars a les de l’autèntic, ha estat el nostre “Labordeta” particular. El JP és un senyor peculiar: va emigrar de petit des de Calcuta amb els seus pares (quan tan la Índia com Birmània eren colònies britàniques), va ser mercader de jove i ara, amb 75 anys però igual de jovial, és el llibreter del poble. Hi ha dies que també fa de guia però quan vol i per on vol: ell et proposa la ruta, si estàs d'acord bé i si no ja trobarà un altre. Si un dia està cansat o no té ganes de caminar, ja li pots oferir el que vulguis, que es quedarà amb els seus llibres.



 


La idea inicial que teníem era fer la ruta Kalaw-llac Inle, una caminada molt popular entre els viatgers. Després de conversar amb el JP vam decidir canviar de plans, sortir de rutes trillades, i quedar-nos per les rodalies de Kalaw coneixent petits poblets d'ètnies shan, palaung pao i dhanu. Hem compartit aquets dies amb la Clàudia i el Santi, una parella de Barcelona que vam conèixer a Mandalay i que estan viatjant per tres mesos pel sudest asiàtic. Junsts hem passat molt bones estones.

Més enllà dels paisatges, el que realment ens ha agradat és poder veure d'aprop el dia a dia de la vida rural birmana. Els paratges pels que hem caminat són bonics però no són pas res de l'altre món, en realitat si els hi treus els pocs arrossars i plantacions de te que hem vist, no es diferencien gaire de les terres de secà dels camps de Tarragona o de Lleida. La cosa canvia i molt quan tractes amb la gent. Viuen com potser fa cinquanta o seixanta anys a casa nostra, un món molt proper per als nostres avis però desconegut per a nosaltres, i són tremendament oberts i hospitalaris.







La nit la vam passar a casa dels Soe Aung. Ens van rebre amb els braços oberts i ens vam tractar com si fóssim de la família. Però no només vam fer parada en aquesta casa, a l'endemà vam fer parada en un parell de poblets més on també ens van convidar a prendre el te. No ens cansarem de parlar de les virtuts de la gent de Myanmar...






Una altra bona experiència que ens emportem a la motxilla!

21 de febrer del 2012

Bagan, la Manhattan de l'edat mitjana


“Imagina que reuneixes totes les catedrals medievals d’Europa a l’illa de Manhattan i que per a acabar-ho de rematar encara n’afegeixes unes quantes més, fes-ho i començaràs a entreveure la sensacional ambició arquitectònica que impera a Bagan”. Aquesta és la comparació que fa la Lonely Planet per a donar una idea de la majestuositat de Bagan per a aquell qui no hi ha estat. Després de passar-hi uns dies, us podem dir que no és pas una exageració.





Fins a 4.400 temples es van construir aquí en només 230 anys, principalment durant els segles XI i XII. Aquests són la màxima expressió de l’època d’esplendor de l’imperi burma i van ser també un dels motius de la seva decadència. És l’ambició d’un regne reflectit en la concentració de temples més gran que mai s’ha vist, és un dels majors intents de l’ésser humà d’acostar-se al territori dels déus.   

La comparació amb els temples d’Angkor de Cambotja és inevitable, però la bellesa d’uns i altres radica en una perspectiva ben diferent. Un a un, els temples d’Angkor poden resultar més espectaculars, però la visió de conjunt d’una planura esquitxada de milers d’estupes per arreu de Bagan és insuperable. A Angkor sempre faràs la teva visita en companyia de centenars de visitants, a Bagan encara pots gaudir en soledat de temples que potser fa setmanes que ningú ha trepitjat. Bagan és encara un lloc relativament desconegut per al turisme de masses.





Ens ha agradat especialment recórrer aquests paratges en bicicleta. Sense un rumb marcat i parant en aquells temples que ens venien de gust. Entrant, llanterna en mà, i descobrint pintures i gravats de fa mil anys. Grimpant pedres a munt i gaudint d’unes vistes espectaculars. 

Aquest lloc transmet una màgia difícil d’explicar...



16 de febrer del 2012

Mandalay: la ciutat dels rècords!


“Això és Birmània. És totalment diferent a qualsevol lloc que es conegui” va escriure Kipling. Gràcies a l’escriptor, el nom de Mandalay evoca imatges d’un extrem orient intemporal, pacífic i seductor, sense contaminar per la vida moderna. En realitat el poeta mai va estar per aquí i avui dia es necessita més que imaginació per a descriure amb algun d’aquests adjectius a la segona ciutat del país. A l’igual que Yangun, a primer cop d’ull, la visió d’una ciutat polsosa i destartalada no t’ofereix la millor impressió i dubtes si les nou hores d’autobús per arribar fins aquí han valgut la pena. Cal descobrir les seves rodalies per adonar-te que has encertat. Altre cop aquí, i serà un continu en tota Myanmar, el camí és el destí i són els petits moments que comparteixes amb la gent local els que fan gran el viatge.




Mandalay va ser anomenada capital de l’imperi birmà l’any 1861, un títol que al 1885 ja havia passat a la història “gràcies” als anglesos. D’aquella època en queden alguns temples i palaus interessants tot i que, cal sortir de la ciutat i visitar els seus voltants per a trobar l’encant al que feia referència Kipling. Amarapura, Inwa, Sagaing i Mingun avui són només petits poblets però, a l’igual que Mandalay, van tenir el seu moment de glòria ja fa centenars d’anys. Reminiscències del passat, en l’actualitat sembla que encara competeixin entre elles per ser les més “grans” en alguna cosa. Aquí trobem la campana sencera més gran del món, la que havia de ser l’estupa més alta mai vista, el pont de fusta més llarg i, atenció bibliotecaris, el llibre més gran.

Ens ha agradat especialment Mingun. Inaccessible per terra, només s’hi pot arribar en vaixell en un lent trajecte pel riu Ayeyarwady, fet que fa que hi arribi menys gent (tot i que això no vol dir que no sigui turística). No hi ha cotxes ni carrers asfaltats, aquí són els carros de mules el mitjà de transport més utilitzat (amb permís dels cavalls i alguna moto). La Mingun Paya és visible des de ben lluny, havia d’arribar als 150 m d’altura però es va quedar a mig construir, avui en queda la base i diríem que si a hores d’ara no és l’estupa més alta, sí que és candidata a ser una de les muntanyes de maons més grans del món.  La que sí que és de Llibre Guiness dels rècords és la campana que hi ha a la vora, que pesa 90 tones.







El famós pont d’U Bein a Amarapura ens ha deixat una mica decebuts. Amb 1,2 km de llarg i sostingut per més de 1.000 pilars, diuen que és el pont de teca més llarg del món. Però a hores d’ara posaríem en dubte aquest títol ja que, en la seva part central, la seva estructura és bàsicament de formigó. Hem d’admetre però que és molt fotogènic i que t’hi pots passar hores veient passar la gent a munt i avall... però ostres tu, podien haver-lo restaurat amb més encant!







I atenció bibliotecaris, que aquesta segur que no la sabíeu: a la Kuthodaw Paya hi hem trobat el llibre més gran del món! Està escrit sobre 729 lloses de marbre protegides, una a una, per la corresponent estupa . Es calcula que una persona, llegint vuit hores diàries, tardaria 450 dies en acabar-se el llibre. Al 1900 se’n va editar una versió impresa en 38 volums de 400 pàgines.






I una darrera curiositat: a Myanmar no tenen servei militar però sí “monk service” i és que tot home, abans dels 20 anys, ha de dedicar un temps a la vida monàstica. A Mandalay i rodalies es calcula que hi viuen uns 200.000 monjos budistes. Per tot arreu te’n trobes, molts d’ells disposats a entaular conversa per a practicar anglès. Com podeu comprovar en la darrera foto, alguns d’ells són ben carinyosos ;-)






14 de febrer del 2012

Myanmar és ben especial


Des del mateix moment que puges a l’avió que t’ha de portat a Myanmar te n’adones que aquest país és especial. Per començar, a diferència d’altres vols, en aquest si t’hi fixes pots veure dos tipus de viatgers: els que s’abracen a la motxilla i no la deixen anar en tot el viatge i els que tenen un dubtós bulto a l’alçada de la panxa que delata que a sota de la samarreta porten una ronyonera ben plena. El motiu? En aquest país no existeixen els caixers electrònics i quan hi entres has de portar a sobre tots els diners que puguis necessitar. Un altre fet diferencial és que per aconseguir kyats (la moneda local) t’has de posar la gavardina, les ulleres de sol i barba postissa per anar al mercat negre a canviar els teus dòlars. Si ets “bon noi” i ho fas en bancs o oficines governamentals estàs fent el babau perquè pels teus dòlars te’n donaran molt menys que si ho canvies al carrer o al teu hostal. El canvi oficial és 1$=6,5 kyats, a l’oficina de canvi de l’aeroport t’ofereixen uns “generosos” 450 kyats per dòlar i al mercat negre aconsegueixes entre 780 i 820 kyats per cada unitat de la moneda americana. Delirant! Com moltes de les coses que han passat en la història recent d’aquest país.

Deixant de banda el tema monetari, quan aterres tens la confirmació de que has arribat a un lloc ben diferent. La majoria d’homes porten faldilla enlloc de pantalons i les dones porten les galtes pintades amb un pigment anomenat “thanakha” que els serveix de maquillatge, hidratant i protector solar. I tot això ho veus sense ni tan sols sortir de l’aeroport! La cosa promet...





Ens hem trobat amb un país polsós i una mica destartalat, però ple de vida en els seus carrers. Aquí hi hem trobat la gent més amable i simpàtica de tot el sudest asiàtic (i això que Laos i Tailàndia havien posat el llistó ben alt!). Sempre disposats a ajudar-te i dedicar-te un somriure... tot plegat et fa pensar perquè justament als països més pobres que hem visitat durant el nostre viatge és on hi hem trobat també la millor gent... Però darrere dels seus somriures, la vida és una lluita constant per la supervivència per a molts birmans. Ja fa cinquanta anys que els militars governen el país, tot i que sembla que les coses comencen a canviar...

L’entrada al país l’hem fet per Yangon (l’antiga Rangun), pràcticament l'única via possible. En els primers dies de la nostra estada hem passejat per aquesta ciutat que, tot i el seu caos, té el seu encant. Carrers amb edificis colonials als que els hi fa falta una bona capa de pintura, mercats a rebentar de gent, i un munt d'estupes on pots observar que aquí la devoció religiosa no és una cosa del passat sinó del present.  La més impressionant de totes és la de Shwedagon Paya: símbol de la identitat birmana, de 98 m d’alçada i coberta de 53 tones d’or. És, sense cap mena de dubte, la més impactant de tot el sudest asiàtic.







Iniciem ruta i marxem cap a Mandalay, antiga capital de l’imperi birmà. Però Yangon en té preparada una sorpresa per a la nostra tornada: justament la darrera setmana d’aquest mes es celebra el Festival de Shwedagon (que coincideix amb la darrera lluna plena de l’any birmà). Aquest any és ben especial: la Shwedagon Paya compleix 2.600 anys i es prepara festa grossa.

 
Continguts de Quaderns de bitàcola (Enric Vilagrosa i Celia López) | Tecnologia Blogger | Plantilla original de Wordpress Theme i Free Blogger Templates | Disseny adaptat per Quaderns de bitàcola
cookie law